Dalmacia

Dalmacia

Dalmacia (Plantilla:Lang-sh, Далмација; Plantilla:IPA-sh) és una regió històrica i geogràfica que es troba en la costa del mar Adriático que pertany a Croàcia, i en menuda mida continua cap a Montenegro, fins a la ciutat de Kotor (Plantilla:Lang-it) i la baïa homònima. Bòsnia i Hercegovina té una menuda eixida al Adriático entorn a la ciutat de Neum, d'uns 20 km.

Geografia

Ocupa una superfície d'aproximadament que s'estén per una estreta franja de terra que comprén l'alvertent occidental dels Alps Dináricos i la planura llitoral a lo que se sumen un conjunt d'illes allargades i paraleles a la costa (archipèlec Dálmata), l'orige del qual es deu a l'afonament de cadenes montanyoses. La majoria de la població (2 millons d'habitants aproximadament) es concentra en el llitoral peninsular. La capital regional és la ciutat portuària de Split (Spalato). Atres ciutats, també ports importants, són: Dubrovnik (Ragusa) i Zadar (Zara). La península d'Istria es considera històricament com a part de la regió, com també la costa d'Albània fins a la ciutat port de Cattaro (Kotor) (coneguda antigament com l'Albània veneciano).

La Dalmacia es va dividir despuix en tres parts. De la primera es varen apoderar els venecians, l'atra va passar al domini dels turcs, i en la tercera es va erigir la República de Ragusa, la capital de la qual era l'antiga Epidauro. En el dia lo que pertanyia a Venècia i lo que formava la República de Ragusa, junt en l'Albània veneciano, compon una província de l'imperi d'Àustria en l'antic nom de Dalmacia, quedant lo restant en poder dels turcs.

Història

En l'antiguetat Dalmacia va estar poblada per ilirios i va albergar colónies gregues. Dalmacia formava en un atre temps un Estat poderós, que a mitan de el II estava somés a Gencio, rei d'Iliria. Els dálmatas-ilirios varen ser vassalls dels romans des de l'any 229. Pablo Emilio es va apoderar de Delminium —terme del que es creu va derivar el nom actual de Dalmacia— en el 21. Marcio Figulo (155), i Nasica Corculum (154), varen sometre als dálmatas i els autariales. Lucio Metelo va sometre el restant del país sense derramar sanc en 118, i va prendre d'allí el nom de Dalmático.

En l'any 9, Dalmacia es va rebelar, pero esta sublevació va ser al moment sofocada. Despuix de la caiguda del Imperi d'Occident, Dalmacia va ser conquistada pels hérulos, despuix pels Ostrogodos, fins que per últim va quedar reunida a l'imperi de Constantinopla baix Justiniano. En efecte la Dalmacia romana, segons l'historiador Theodor Mommsen, estava completament romanizada (quan varen escomençar les invasions bàrbares) i tots els seus habitants parlaven llatí.

En 640, els sorabos (un poble eslau) es varen establir en ella, al mateix temps que els khrowatas o croates en Liburnia (Croàcia). Estos pobles varen ser algun temps tributaris dels ávaros; varen reconéixer en seguida la sobirania dels emperadors francs. No obstant, la Dalmacia marítima, és dir, Zara, Trau, Spalato, Ragusa va quedar autònoma en mans dels autòctons neolatinos.

La Dalmacia actual va ser cedida als bizantino pel tractat de 812. Poc a poc estos pobles es varen fer independents. Els croates i els dálmatas de la costa varen eixercir llarc temps la pirateria, de lo que varen provindre les guerres en Venècia (997), que es va apoderar de les ciutats de la Dalmacia marítima. En 1052, el croata Kresimir Pedro les reconquistó i va prendre el títul de rei de Dalmacia i de Croàcia. Va tindre per successors a Demetrio Zvonimir i a Esteban, el qual va nomenar pels seus hereus als reis d'Hongria en 1088.

Durant l'Edat Mija, periodo d'apogeu del Ducado de Merania (Terra Merania en españolaso ducado de zones marítimes), es varen disputar la seua possessió bizantins i francs, passant més vesprada a estar somesa completament a Venècia des de 1420 fins a 1797. L'influència de Venècia va escomençar al voltant de l'any 1000 i va terminar solament en Napoleón, que la va incloure en el seu Regne napoleònic d'Itàlia (1805–1814). Dita influència va ser predominant en lo cultural i artístic, manifestant-se també en l'idioma italià que era parlat com a llengua mare per un terç dels dálmatas quan va aplegar Napoleón i entés per tots.

D'acort al viager espanyol Pedro Estala, en el seu llibre editat en 1800 relata que:

«En primer lloc els Esclavones, que formen un mateix poble en els Servianos o Rascianos que mesclats en alguns Hongaresos i Alemans habiten en la Esclavonia. En segon lloc els Croatos que units en colónies d'Alemans i de Válacos ocupen la Croàcia i la Esclavonia: en tercer els Dálmatas, que estan mezlados en colónies veneciano, turques i albanés. La llengua d'estes nacions iliricas és la esclavona en tres dialectes diversos, el de Dalmacia, el de Croàcia i el de Rascia: no obstant, els Croatos i els Rascianos (servios) parlen en el dia l'hongarés i el aleman; els Dálmatas, l'italià i el turc; i els Válacos, que s'han establit en el pais pla de la Iliria, parlen la llengua válaca. Els Croatos i els Rascianos es visten generalment á l'hongaresa, els Dálmatas á la veneciana i á la turca, llevat alguns que conserven els seus antics trages. Els Ilirios s'ampren en l'agricultura, en el comerç i en la carrera militar; pero els Dálmatas s'apliquen més be a la navegacion.»

Escut del Regne de Dalmacia baix l'Imperi austríac.

Despuix de la caiguda de l'imperi napoleònic va ser incorporada per Àustria. Despuix de l'I Guerra Mundial, Itàlia va incorporar Istria, Zara i les illes del nort de Dalmacia (Cherso, Lussino i Lagosta), mentres que Yugoslàvia es anexionó el restant. Itàlia (durant l'II Guerra Mundial) va conquistar la major part de Dalmacia en 1941, creant l'italià Gobiernatorado de Dalmacia, que va durar fins a setembre de 1943 quan Itàlia es va rendir als Aliats.

Durant l'ocupació fascista va començar una neteja ètnica, en la italianización forçada de noms, llinages i toponímia de per estes mides,vàries ètnia varen ser obligades a abandonar les seues llars com la comunitat eslava de més de 120 000 persones. A partir de les lleis racials eixa persecució es va agudisar el 18 de juliol de 1942 es va destruir la sinagoga, i el 19 de maig de 1943 varen ser saquejats molts negocis propietat de judeus i eslaus. Prop d'allí en la ciutat de la Risiera vaig donar Sant Sabba, l'únic camp d'extermini en cámara en territori italià i a on varen ser assessinats judeus, atres minories i partisanos.

Tota Dalmacia va passar finalment (1945) a formar part de Yugoslàvia fins a la seua desintegració, moment en que es va constituir en una de les regions de Croàcia. En l'actual Croàcia democràtica s'estan desenrollant organisacions polítiques regionals dálmatas que desigen una autonomia i que s'inspiren en l'antic alcalde de Spalato/Split, Antonio Bajamonti.

Una menuda part de Dalmacia pertany a Montenegro (al voltant de Cattaro) i a Bòsnia, enclavament heretat dels temps de l'ocupació otomana, cridat Neum.

La regió està tenint actualment un considerable desenroll turístic.