Iliria
Iliria ( o Ἰλλυρίς,[1] en latín: Illyria,[2] ) va ser una antiga regió històrica d'Europa que, en la seua major extensió, incloïa la part occidental de la península balcànica en la costa oriental del mar Adriático, un territori que hui forma part d'Albània, Croàcia, Sèrbia, Bòsnia i Montenegro. El nom de Iliria com tal pràcticament no va ser usat pels autors clàssics.
Regió de Iliria
[editar | editar còdic]Ilyris per als grecs era una expressió geogràfica que abraçava les terres poblades pels ilirios (illyroi). Escílax exclou Liburnia i Istria, i diu que anava des del sur de Liburnia fins a Caonia, en l'Epiro. Els ilirios eren una coalició heterogénea de tribus, de les que poc se sap. Se supon que a un número indeterminat d'estes els unia una llengua iliria comuna.[3] El habitaven diverses tribus, entre elles els enquelanos, nestos, bulinios en l'extrem nort i els amantinos en l'extrem sur. Heródoto inclou com ilirios als vénetos. El fet de que este territori sofrira invasions dels gals cap al 400 a. C. i el desconeiximent dels autors clàssics fa difícil precisar l'orige dels diferents grups. En general, es pot dir que Iliria anava del Neretva (antic Naro) al Drina (Drilo) i que a l'est, quedaven els tribalios. Esta descripció ser a diversos autors fins a el II i en especial, a Estrabón i Tácito.
Les principals montanyes eren les actuals Dinarsko Gorje o Prolog, que anaven des d'Istria a Albània.
Les illes estaven dividides pels grecs en dos grups: Absyrtides i Liburnides. El primer grup són les illes més al nort com Cres i Krk; en el segon destaquen Vis, Brattia, Issa, Melita, Corcira Nigra, Fars i Olinta.
En l'interior estava el llac Lychnitis, del que sorgia el Drilo (en l'Edat Mija, la ciutat d'Ocrida, l'antiga Lychnidus, va ser capital del imperi búlgar).
Història
[editar | editar còdic]Antic Regne de Iliria
[editar | editar còdic]Els ilirios apareixen en el història en la guerra del Peloponeso, quan Brásidas i Pérdicas II de Macedònia es varen retirar al seu país i es va produir un primer enfrontament.
Els ilirios varen formar un regne, el primer rei del qual històric va ser Bardilis I (h. 385-358 a. C.); les tribus del nort varen fer incursions al regne de Macedònia i es varen apoderar de l'oest del país, espentats pels gals que havien invadit Iliria, i el rei Pérdicas III de Macedònia va morir en lluita contra els ilirios.
Baraliris va ser un governant ilirio, qui segons Tertuliano, despuix de haver vist una senyal en un somi es va embarcar en una série d'expedicions militars victorioses, les quals varen conseguir estendre el domini ilirio sobre els molosos i atres tribus, fins a aplegar fins a les fronteres de Macedònia.[4]
Filipo II de Macedònia res més aplegar al tro els va atacar i va conquistar part dels seus territoris en 358 a. C.; totes les tribus a l'est del Lychnidus varen tindre que jurar obediència al rei Filipo. El regne va continuar en capital provablement prop de la moderna Dubrovnik.
Alejandro Magne va combatre al cap ilirio Clito al que va derrotar. Soldats ilirios varen acompanyar al conquistador en la seua expedició a Pèrsia; pero a la mort d'Alejandro el regne ilirio va tornar a ser independent.
En 312 a. C. el rei Glaucias va expulsar als grecs d'Epidamno. En el II a. C., el regne tenia la seua capital prop de l'actual Shkodër.
Molts ilirios es dedicaven a la pirateria i en 233 a. C. eren un poder naval a considerar en la mar Adriático i varen entrar en conflicte en els romans, assolant les costes i obstaculisant la navegació dels aliats romans. Llavors va pujar al tro la Reina Teuta, viuda del rei Agrón i regente del seu fill menor d'edat Pinnes (Pineus); els romans varen enviar embaixadors a la reina demanant reparacions, pero la reina va contestar que la pirateria era una costum del seu poble i finalment va matar als embaixadors.
Un eixèrcit romà va creuar la costa del mar Jónico i va obtindre la victòria, pero es va ajustar una pau en térmens honorables i els estats de Corcira, Apolonia i Epidamno, dominats pels ilirios, varen rebre la seua llibertat com a regal de Roma.
Teuta va morir cap al 228 a. C. i Demetrio de Fars es va fer en la regència del jove Pineo, i va usurpar el poder; pensant que els romans estaven molt ocupats en les guerres gálica d'Itàlia, va tornar a permetre actes de pirateria, lo que va conduir a la segona guerra de Iliria (219 a. C.), que va supondre la conquista del país. Pineo va seguir en el tro com a client romà, a lo manco fins a 217 a. C., i provablement fins a 212 a. C.; li va succeir el seu tio Escerdiledas (h.212 a. C.-206 a. C.) a la mort del com va pujar al tro el seu fill Pleurato III, que va ser fidel als romans durant la guerra contra Macedònia i va ser recompensat en els territoris de la regió del llac Lychnidus i el país dels partini que abans pertanyia a Macedònia.
En 180 a. C. va pujar al tro el seu fill Gencio (Gentius o Genthios) i les tribus del sur de Dalmacia es varen rebelar contra ell i es varen fer independents i varen establir la capital en Dalminium i varen prendre el nom de dálmatas. El seu territori va estar entre el Naro (Narenta) i el Tilurus o Nestus (Cetina) en 20 ciutats, i es varen estendre cap al Titius (Kerka) governant-se com una república, posant fi a la monarquia en el seu país.
- Mapes històrics de la regió
-
Mapa de l'etnogénesis dels illirios -
Regne de Iliria i el regne de Dardania (228 a. C.) -
Regne de Iliria (baix el rei Agron i la reina Teuta, que anava "de Epiro a Neretva") i el regne de Dardania en el sigle III a. C. -
Regne de Agron i regnes veïns (250-230 a. C.) -
Regne de Teuta i regnes veïns (230-228 a. C.) -
Principat romà (estat clientelar) en Iliria regit per Demetrio de Fars (228-219 a. C.) -
la regió en el sigle I a. C.
.jpg)
_(English).svg)
.png)
.png)
Reis de l'antic regne de Iliria
[editar | editar còdic]Iliria baix dominació romana
[editar | editar còdic]Els romans varen atacar el regne de Iliria en 168 a. C. i varen lliurar una guerra de 30 dies, en la que varen conquistar la capital de Scodra, a on Gentius s'hi havia fet fort. Iliria va ser incorporada a Roma. Es varen produir alguns tumults, l'última de les quals va anar en Dalmacia. A partir de l'any 12 Dalmacia va quedar totalment somesa.
En 27 a. C. Iliria va ser una província senatorial governada per un procònsul, pero els tumults que es varen produir varen aconsellar mantindre una força militar important en la regió i el 11 a. C. va ser convertida en província imperial en P. Cornelio Dolabela com legatus. Diverses legions es varen estacionar en la zona i inscripcions de la VII Legio i la XI Legio encara es poden vore hui dia. La província, sense capital determinada, es va dividir en convents jurídics subdivididos en decúries; Escardona, Salona (en 382 decúries segons Plinio) i Narona. Iadera, Salona, Narona i Epidauro de Iliria varen ser colónies romanes i Apolonia de Iliria i Corcira ciutats lliures. Es creu que el llegat solament tenia jurisdicció sobre una part i que la part de l'interior depenia del governador de Panonia.
Salona va acabar sent la capital provincial i el governador es va cridar praeses. El historiador Dión Casio i el seu pare, Casio Aproniano, varen ser governadors de Iliria.
Província romana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illyricum.
Iliria bàrbara o Iliria romana va ser el nom que es va donar al territori de Iliria més a l'est de Istria, més allà del riu Arsia (actual Arsa) i fins al riu Drilo a l'est i sur, i el Sava al nort. Correspon a les actuals Croàcia (en Dalmacia), Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i una part d'Albània. Estava dividida en tres districtes:
- Yapidia, al nort, fins al riu Tedanius (Zermagna)
- Liburnia, entre el riu Arsia (a l'est d'Istria) i el Titius. La partix nort d'este districte es coneix per Dalmacia véneta.
- Dalmacia entre el Naro i el Tilurus o Nesto
Iliria grega va ser el nom que es va donar al territori de Iliria des del riu Drilocapo al surest fins a les montanyes Ceraúnicas. Tenia al nort l'Iliria romana i a l'oest la mar Jónico, al sur el Epiro i a l'est Macedònia. Correspon a banda de les actuals Sèrbia i Albània.
En la partix sur, la ciutat de Amantia era la capital dels amantios o amantianos o amantinios, i al costat els buliones, seguits pels taulantios (al nort del riu Aous fins a Epidamnos o Dirraquio). Atres pobles varen ser els dasaretas, els autariatas, els ardiaei i els partinios (els dos últims al nort dels autariatas).
Cap al 65 a. C. el Illyricus Llimes o frontera de Iliria estava formada per les províncies de Nórico, Panonia (Inferior i Superior), Mesia (inferior i superior), Dacia i Tracia. Esta concepció va seguir fins a l'época de Constantino que li va separar Mesia Inferior i Tracia, pero li va afegir Macedònia, Tesalia, Acaya, Epirus Vetus, Epirus Nova, Praevalitana i Creta i va ser una de les quatre grans divisions de l'imperi baix prefectos del Pretori. En 395 Iliria oriental en Macedònia, Tesalia, Epiro Vell, Epiro Nou, Acaya, Prevalitana i Creta va ser incorporada a l'Imperi oriental, i Nórica, Panonia, Dalmacia, Llacor (Llacor) i Valeria Ripense (Valeria Ripensis) a l'Imperi occidental.
La principal via era la Via Egnatia i les ciutats més destacades Grabeis, Muicurum, Bilide i Amantia.
A finals de el III, Diocleciano va dividir la província de Iliria o Dalmacia en dos parts: a l'oest, Dalmacia, i, a l'est, Praevalitana.
Iliria baix domini visigodo i bizantino
[editar | editar còdic]En la divisió del Imperi romà en 395, el patricio Marcelino de l'oest va assegurar el control de la part occidental i va tindre el control del mar Adriático en una flota. Iliria va quedar en poder dels visigodos, desviats pels bizantino, i Alarico I va ser reconegut magister militum en 398 pels bizantino i en 405 per l'emperador d'Occident.
Atila va ser derrotat en la regió en la fortalea de Azimus, en la frontera en Tracia, en 447.
Els bizantino sol varen poder assegurar la possessió de Dyrrhachium que dominava la via marítima de la mar Adriático a Constantinopla, i varen deixar l'interior als ávaros als eslaus, que es varen establir allí permanentment. Heraclio (610-641) va dominar una atra volta el país i va establir colónies d'eslaus, mentres la població original iliria era absorbida o espentada més al sur.
Temps moderns
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Províncies Ilirias.
En 1807, Napoleón Bonaparte es va apoderar també d'Eslovènia, Trieste i els territoris croates de Zagreb. Totes estes províncies, les reagrupa i forma en elles les cridades «Províncies Ilirias».
En 1816 és constituït el Regne de Iliria, com a part del Imperi austríac (fins a 1849) en les províncies ilíricas restituïdes a Àustria per França.
El 6 de novembre de 1836 mor exiliat en Iliria l'últim rei absolutista de França, Carlos X.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Polibio, Històries, 1.13.1.
- ↑ Lewis; Short, {{{nom2}}}. «Illyria», A Latin Dictionary.
- ↑ Wilkes, John (1992). The Illyrians, pp. 81 i 183. ISBN 0-631-19807-5.
- ↑ Tertuliano, Tractat sobre l'ànima, XLVI.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iliria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.