Heraclio

Heraclio

Flavio Heraclio (en llatí: Heraclius; grec: Hērakleios), (Capadocia, c. 575-Constantinopla, 11 de febrer de 641) va ser emperador romà d'Orient des del 5 d'octubre de 610 fins a la seua mort l'11 de febrer de 641. Va ser responsable de l'introducció del idioma grec com la llengua oficial del Imperi romà d'orient, abandonant definitivament el llatí. La seua arribada en poder va començar en l'any 608, quan el seu pare Heraclio el Vell, exarca d'Àfrica, va liderar en èxit un tumult contra l'emperador Foques. El regnat d'Heraclio va estar marcat per diverses campanyes militars. L'any en el que Heraclio va accedir al tro l'imperi es vea amenaçat en múltiples fronteres. Heraclio va fer front en primer lloc als Sasánidas, en els qui l'imperi es trobava en guerra des de l'any 602. Les primeres batalles de la campanya varen supondre derrotes per als bizantino, i l'eixèrcit persa va conseguir penetrar fins al Bósforo. No obstant, Heraclio va conseguir evitar la derrota total gràcies a que Constantinopla es trobava protegida per les seues grans muralles i el seu potent armada. Poc despuix va posar en marcha una série de reformes militars per a reconstruir i enfortir l'eixèrcit. Heraclio va conseguir expulsar als perses del Àsia Menor i va penetrar dins del seu territori, derrotant-els definitivament en 627 en la batalla de Nínive. El rei persa Cosroes II va ser assessinat poc despuix, i es va restaurar la pau entre els dos agotats imperis. No obstant, poc despuix d'esta victòria Heraclio es va enfrontar a una nova amenaça, l'expansió musulmana. Emergint des de la península aràbiga, els musulmans varen conquistar ràpidament al debilitat Imperi persa, i en l'any 634 varen invadir la província de Síria, derrotant al general Teodoro. En un curt periodo de temps els àraps varen conquistar també Mesopotamia, Armènia i Egipte. En matèria religiosa, Heraclio és recordat per entaular relacions diplomàtiques en els serbis i els croates, i per ser la força que va dur la conversió a estos pobles que emigraven a la península balcànica. A petició seua, el papa Juan IV (640-642) va enviar professors i misionero cristians a Dalmacia, una nova província croata creada i governada per Porga de Croàcia i el seu clan, que practicaven el paganisme eslau. Va intentar reparar el cisma en l'Iglésia cristiana per la qüestió del monofisisme, promocionant una doctrina de compromís coneguda com monotelisme, involucrant també en el procés a l'Iglésia d'Orient (generalment cridada nestoriana). No obstant, este procés d'unificació seria rebujat per totes les parts de la disputa. Heraclio va ser el primer emperador bizantí en enfrontar-se als musulmans i en la tradició islàmica li'l reflectix com un governant idealizado.

Primers anys

Orígens d'Heraclio

• Heraclio va ser el fill major d'Heraclio el Vell i Epifania, procedent d'una família armènia de Capadocia, provablement d'orige arsácida. Llevat eixa senya, existix molt poca informació sobre el seu arbre genealògic. Es desconeix elloc exacte de naiximent d'Heraclio, encara que va passar la seua joventut en el nort d'Àfrica. El seu pare va ser un poderós general bizantí, que va destacar com un dels generals clau en la guerra de 590 contra Bahram VI de Pèrsia, durant el regnat de l'emperador Maurici. Despuix de la guerra, Maurici va assignar a Heraclio el Vella posició del exarca de Cartago, en la província d'Àfrica.

La conquista del tro

Sòlit d'or, en l'image d'Heraclio i el seu pare en les vestidures consulars, falcat durant el seu tumult contra Foques.

En 608, Heraclio el Vell —ya llavors exarca de Cartago— i el germà d'est, Gregorio —el seu segon en el mando—, es varen rebelar contra l'emperador Foques, que havia depost a Maurici 6 anys arrere. Els rebels varen falcar moneda en la que apareixien els dos Heraclios en els atributs consulars, encara que cap dels dos va reclamar llavors el títul imperial. Nicetas, fill de Gregorio i primer d'Heraclio el Jove, va invadir per terra Egipte, i en 609 va derrotar a Bonosus, general de Foques, i es va fer en el control de la província. Al mateix temps, el jove Heraclio es va embarcar en la flota cap a Orient, a través de Sicília i Chipre. A mida que s'acostava a Constantinopla, va contactar en destacats líders i va planejar un atac per a depondre als aristócrates de la ciutat, i pronte va organisar una cerimònia en la que va ser coronat i aclamat emperador. En aplegar a la ciutat, els excubitores (guàrdia imperial d'èlit que estava dirigida pel gendre de Foques, Prisco) varen desertar al bando d'Heraclio, per lo que este va poder entrar en la capital sense trobar una séria resistència. Quan Heraclio va capturar a Foques li va preguntar, "¿És aixina com has governat, desgraciat?", a lo que Foques va contestar, "¿I tu vas a governar millor?" Heraclio es va enfurir tant que va decapitar a Foques en eixe mateix moment. Més vaig tardar va ordenar també castrar el cadàver, segons pareix en represàlia per un episodi en el qual Foques hauria violat a l'esposa de Focio, un poderós polític de la ciutat.

El 5 d'octubre de 610, Heraclio va ser coronat per segona volta, esta volta en la capella de Sant Esteban del palau imperial, i al mateix temps va contraure matrimoni en la seua promesa, Fabia, que va prendre el nom de Fabia Eudoxia. L'emperatriu, molt volguda en Constantinopla, moriria en 612. Heraclio va contraure un segon matrimoni en la seua neboda Martina, en un matrimoni que seria considerat incestuoso i que per això va resultar molt impopular. Durant el regnat dels dos fills d'Heraclio, Martina es convertiria en el centre de l'intriga política i de poder. A pesar de l'ampli rebuig de Martina en Constantinopla, Heraclio la duria en ell en les seues campanyes militars i rebujaria tots els intents del patriarca Sergio de dissoldre el matrimoni.

La guerra en Pèrsia

L'assessinat de Cosroes II en un manuscrit Mogol de ca. 1535. Miniatura d'Abd al-Samad

Artícul principal → Guerra bizantí-sasánida (602-628).

Casus belli

Cosroes II del Imperi sasánida havia segut reinstaurado en el seu tro per l'emperador bizantí Maurici i des de llavors l'Imperi bizantí i l'imperi persa havien permaneixcut en un estat d'amics i aliats. No obstant, l'emperador Maurici i la seua família varen ser assessinats per Foques en novembre de 602 despuix d'una gresca; gresca que va tindre lloc en el transcurs d'una campanya militar de Maurici en els Balcans. L'emperador persa Cosroes va aprofitar el pretext de la mort de Maurici per a donar per terminada l'aliança, atacar a l'imperi i reconquistar la província de Mesopotamia. Cosroes tenia en la seua cort a un home que reclamava ser el fill de Maurici i Cosroes exigia que els bizantino acceptaren a Teodosio com a llegítim hereu al tro en lloc de Foques, que era un usurpador.

Derrotes inicials

La guerra inicialment es va inclinar a favor dels perses, en part per la brutal repressió imposta per Foques i la crisis successòria que va seguir a l'alçament d'Heraclio el Vell, que va enviar al seu nebot Nicetas a atacar Egipte, permetent que el seu fill Heraclio reclamara el tro en l'any 610. Foques, un líder impopular que sempre és descrit en les fonts històriques com un "tirà", va anar finalment depost per Heraclio, que va partir a Constantinopla des de Cartago en un icon de la Verge adherit a la proa del seu barco.

Quan Heraclio es va fer en el poder, l'Imperi es trobava en una situació desesperada: El tumult de Foques contra Maurici en el 602 havia deixat el Danubio desguarnecido, permetent l'alvanç dels ávaros en els Balcans. Per a llavors, els perses havien conquistat Mesopotamia i el Caucas, i en 611 varen invadir Síria i varen entrar en Anatolia. Encara que Heraclio va intentar establir un tractat de pau, Cosroes va refusar parlamentar en ell, considerant-ho també a ell un usurpador illegítim. Un gran contraatac dirigit per Heraclio dos anys més vesprada va ser derrotat en les afores d'Antioquía per Sharvaraz i Shahin, i la defensa romana va colapsar. Els perses varen devastar part d'Àsia Menor, i varen capturar Calcedón, població ubicada enfront de Constantinopla a través del Bósforo. Segons es diu, els habitants de Constantinopla podien vore de nit els fòcs de vigilància dels perses i els seus reflexos en l'aigua. Mentrestant, els ávaros i els eslaus es varen aprofitar de la situació per a invadir els Balcans, duent a l'imperi a la vora de la seua destrucció. En 613, l'eixèrcit persa va prendre Damasc en l'ajuda dels judeus, prenent a la seua volta Jerusalem en 614, danyant l'Iglésia del Sant Sepulcro i capturant la Vora Cruz i unes atres relíquies, que varen ser dutes a Ctesifonte. Durant la següent década els perses varen conseguir conquistar Palestina i Egipte, la principal font d'aprovisionament de gra per a l'Imperi bizantí (a mitan de 621 la província sancera estava en la seua poder), i varen devastar Anatolia. En els perses lliteralment a les portes de Constantinopla, la situació va aplegar a ser tan greu que Heraclio va considerar sériament la possibilitat de traslladar la capital de l'Imperi a Cartago, la capital del Exarcado d'Àfrica que anteriorment va ser governat per el seu pare, pero finalment va ser convençut pel poderós i influent eclesiàstic el patriarca Sergio de quedar-se en Constantinopla. Segur despuix dels murs de la ciutat, Heraclio va ser capaç d'acordar la pau en els perses a canvi d'un tribut anual de mil talents d'or, mil talents d'argent, mil vestits de seda, mil cavalls i mil vérgens per al rei persa. La pau li permetria reconstruir l'eixèrcit imperial a través de duríssimes mides econòmiques: eliminant tot despesa no militar, devaluando la moneda i fonent, en el respal del patriarca Sergio, suficients tesors de l'iglésia com per a conseguir els fondos necessaris que li permeteren continuar la guerra.

Alguns autors consideren possible que Heraclio, en esta época de crisis i reorganisació militar, anara el creador dels thémata, circumscripcions administratives que eren al mateix temps districtes militars, baix el mandat d'un strategos o governador militar. Segons atres autors, l'organisació de l'Imperi en thémata va tindre lloc alguns decenis despuix. Les derrotes d'Heraclio varen ser sentides en pesar pels musulmans, que havien organisat el primer estat islàmic i el primer de l'història d'Aràbia en la ciutat de Medina, puix ells se sentien propencs als cristians bizantins i rebujaven el paganisme zoroastriano dels perses. L'imperi persa era en eixe moment la major força del món i no semblava possible que Bizancio poguera recuperar-se de les derrotes. Va ser llavors quan en el Corán es profetizó que els bizantino conseguirien derrotar als perses (Corán 30:2-4).

Contraatac de l'Imperi bizantí

El 5 d'abril de 622, Heraclio va partir de Constantinopla, deixant la ciutat en mans del patriarca Sergio i del general Bonus, que actuarien en calitat de regentes del seu fill. Va agrupar les seues forces en Àsia Menor, provablement en Bitinia, i despuix de reparar la seua moral trencada va llançar una nova contraofensiva a la que va dotar d'un caràcter de guerra santa. De fet, una image aquiropoieta de Crist es va utilisar com a estandart militar.

Heraclio rep la sumissió de Cosroes II; placa d'un crucifix (sParís, Louvre).

• Heraclio va ser el primer emperador en dirigir personalment una campanya militar contra un enemic exterior des dels temps de Teodosio I. Confiant que Constantinopla es trobava ben defesa, i rebujant enfrontar-se als perses en una guerra de gran desgast per a recuperar les províncies perdudes, en la primavera de 622 va viajar per mar fins a Issos, en l'intenció d'invadir la pròpia Pèrsia. L'eixèrcit romà va alvançar cap a Armènia, infligiendo una derrota a un eixèrcit dirigit per un cap àrap aliat dels perses, i després va derrotar a Sharvaraz en l'autumne d'eixe mateix any, en algun lloc de Capadocia. Heraclio es va mantindre en campanya i, alvançant cap a l'est durant varis anys, va retornar victoriós a la seua capital. El 25 de març de 624, Heraclio va partir de nou de Constantinopla acompanyat de la seua esposa Martina i els seus dos fills. Despuix de celebrar la Pasqua en Nicomedia el 15 d'abril va mamprendre una nova campanya pel Caucas, conseguint una série de victòries sobre Cosroes i els seus generals Sharvaraz, Shahin i Shahraplakan.

En 626, mentres es trobava absent, Constantinopla va ser sitiada pels ávaros, recolzats per un eixèrcit persa comandado per Sharvaraz, pero els invasores varen ser rebujats per l'armada bizantina. La població de la ciutat, dirigida pel patriarca Sergio, va resistir en fermea el sege, i els ávaros varen terminar per alçar elloc (la victòria seria més vesprada atribuïda als icons de la Verge que lideraven la processó de Sergio per les muralles de la ciutat). Mentrestant, un segon eixèrcit persa comandado per Shahin va sofrir una derrota aplastant a mans de Teodoro, el germà d'Heraclio.

Retraro d'Heraclio com Job en un manuscrit bíblic, c. 615–630.

En les posteriors expedicions de castic els bizantino capturarien a tres mil ávaros, sengles gépidos, huitcents eslaus i dos mil búlgars. Entretant, en l'esforç de guerra de l'eixèrcit persa en plena desintegració, Heraclio va conseguir l'ajuda dels jázaros i d'atres pobles turcs com els Köktürks, i es va dedicar a fomentar les divisions internes existents entre els perses. En particular, Heraclio va conseguir convéncer al general Sharvaraz de que Cosroes estava celós dels seus èxits i havia ordenat la seua eixecució, en lo que va conseguir que permaneixquera neutral. A finals de l'any 627 va llançar una campanya hivernal a l'interior de Mesopotamia, i en la batalla de Nínive, en 627, les forces bizantines varen derrotar a l'eixèrcit persa dirigit per Razates a pesar de la deserció dels seus aliats turcs. No obstant, Cosroes va seguir refusant firmar la pau, i Heraclio va continuar alvançant fins a Ctesifonte, capital del Imperi persa. En el seu alvanç al sur pel Tigris va saquejar el gran palau de Dastagird, i solament la destrucció dels ponts del canal de Nahrawan varen impedir que aplegara a Ctesifonte. Cosroes, per a llavors, es trobava en una posició política molt dèbil, completament desacreditat pels recents desastres militars, i finalment va ser depost i assessinat per un colp d'Estat dirigit pel seu fill, Kavad II, que immediatament va buscar un acort de pau, acceptant la retirada de tots els territoris ocupats. La dinastia Sasánida mai es va recuperar d'esta derrota. El 14 de setembre de 628 Heraclio va entrar triunfalmente en Constantinopla, i en 629 va restaurar la Vora Cruz en la seua ubicació de Jerusalem en una cerimònia majestuosa.

Despuix de la seua victòria front a l'imperi persa, Heraclio es arrogó l'antic títul persa de "Rei de Reis". Més vesprada, a partir de l'any 629, va començar a arrogarse el títul de Basileus, la paraula grega per a "sobirà", un títul que seria usat pels emperadors de l'Imperi Romà d'Orient durant els següents 800 anys, fins al final de l'imperi. Es desconeix la raó per la que Heraclio va elegir este títul per damunt d'atres anteriors, com el títul de Augusto romà, encara que alguns historiadors ho atribuïxen als seus orígens armenis. També va reemplaçar el llatí pel grec com a llengua administrativa. Despuix del seu regnat, l'Imperi bizantí va tindre un marcat caràcter helènic. La derrota dels perses per Heraclio va supondre el final d'una guerra que s'havia prolongat a intervals durant casi 800 anys, des de que Alejandro Magne conquistara l'imperi persa. La victòria d'Heraclio va ser rebuda en alegria pels musulmans, no solament per la derrota dels pagans, sino pel compliment de la profecia feta en el Corán. Despuix de la seua derrota, l'Imperi sasánida va quedar en una situació de desorde de la que mai va aplegar a recuperar-se. En 633 el nou estat islàmic va devorar poc a poc el territori dels perses, fins que la conquista musulmana de Pèrsia va dur a la caiguda definitiva de l'imperi en 644, i a l'aniquilació de la dinastia sasánida en 651.

Guerra contra els musulmans

Erro al crear miniatura:

Moviment de tropes musulmanes i bizantino en setembre de 635, just abans de la batalla de Yarmuk.

Artícul principal → Guerres árabo-bizantino.

Les tribus àraps havien estat massa dividides en el passat com per a supondre una verdadera amenaça militar a bizantino o perses, pero la situació va canviar dràsticament quan el profeta Mahoma va conseguir unificar a les tribus nómades de la Península aràbiga. Ara, unificades i enardides per la seua recent conversió al islam, formaven un dels més poderosos estats de la regió. No obstant, l'aparició tan recent de l'estat islàmic no semblava supondre una amenaça per a un imperi antic i consolidat com el bizantino. El profeta Mahoma li va enviar una carta a Heraclio invitant-li a convertir-se a l'islam. Heraclio va rebre be al mensager musulmà, va guardar la carta i mai es va convertir. El primer conflicte bèlic entre bizantino i musulmans va ser la batalla de Mu'tah, en setembre de 629. Una chicoteta força d'escaramuceadores musulmans va atacar la província d'Aràbia Pétrea, pero va ser rebujada. Davant eixe resultat, i a la vista de que l'enfrontament s'havia saldat en victòria bizantina, no hi havia una raó aparent que impulsara a realisar canvis en la configuració militar de la regió. Ademés, quan la severitat de l'amenaça musulmana va resultar ya palesa, els bizantino contaven en poca experiència de batalla contra els àraps i encara menor contra els fervents soldats musulmans. Ni tan sols el Strategikon, un manual militar bizantino alabat per la gran varietat d'enemics que tracta i utilisat pels generals d'aquella época, menciona de cap manera la guerra contra els àraps. Açò mostra que el recent format estat islàmic no era considerat una amenaça real. A l'any següent els musulmans varen mamprendre atacs contra l'Aravá, al sur del mar Morta, i varen conquistar Kerak. Atres incursions varen penetrar en el Néguev aplegant fins a Gaza. Fonts islàmiques relaten una història en virtut de la qual el propi Heraclio va tindre un somi premonitorio de l'invasió àrap: L'historiador Al-Tabari va escriure que Heraclio va somiar sobre un nou regne de "hòmens circuncidados" que eixirien victoriosos front a tots els seus enemics. Despuix de compartir en la seua cort este somi, els seus patricios, que no coneixien el fenomen de la religió islàmica en Aràbia, li haurien aconsellat que donara órdens per a decapitar a tots els judeus dels seus dominis." Segons dit autor, solament quan un comerciant beduino va comparéixer davant l'emperador per a parlar d'un home que unificava les tribus d'Aràbia baix una nova religió, moment en el qual Heraclio i la seua cort es varen donar conte de que el regne dels "hòmens circuncidados" feya referència a l'imperi islàmic, i no als judeus.

Quan els musulmans varen invadir Síria i Palestina en 634, Heraclio, que havia caigut malt, no va poder combatre'ls personalment, i encara que va permanéixer a càrrec de les operacions a nivell estratègic, els seus generals varen fracassar en el camp de batalla. En la batalla de Yarmuk, en 636, l'eixèrcit bizantí, superior en número, va ser sorpressiva i clarament derrotat pels àraps. En solament tres anys tot l'alce mediterràneu s'havia tornat a perdre, esta volta front al nou enemic. En el moment de la mort d'Heraclio, l'11 de febrer de 641, la major part d'Egipte havia segut també conquistada.

Heraclio segons les fonts àraps

En les històries islàmiques i aràbigues Heraclio és l'únic emperador romà al que se li dedica algun tipo de discussió. Per la seua posició d'emperador romà en l'época en la que emergia l'islam, apareix en obres com l'hadiz o en atres biografies del profeta. Més allà de lo que s'indica en les pròpies fonts islàmiques, no existix cap evidència que sugerixca que Heraclio aplegara siquiera a escoltar res sobre l'existència de l'islam, i és possible que els seus assessors realment veren els musulmans com a una especial secta judeua.

El Corán (Surah 30) té una referència a les guerres entre perses i romans, que diu lo següent:

30:2 Els Romans han segut vençuts.
3 en la terra més pròxima. Pero ells, a pesar de la seua derrota, venceran.
4 dins d'alguns anys. El mandat pertany a Alá abans i despuix. Eixe dia s'alegraran els creents
5 per l'auxili d'Alá. Ell auxilia a qui vullgues i Ell és el Coneixedor, el Compassiu.

En la tradició musulmana Heraclio apareix com un governant just i piadós, que tenia un contacte directe en les forces islàmiques. L'erudit d'el XIV Ibn Kathir (m. 1373) va aplegar més allà, dient que «Heraclio va ser un dels hòmens més sapients i un dels reis més resolutos, inteligents, profunts i informats. Va governar als romans en gran liderage i esplendor». Alguns historiadors com Nadia Maria El-Cheikh i Lawrence Conrad senyalen que les històries islàmiques apleguen tan llunt com fins a afirmar que Heraclio va reconéixer a Mahoma com el verdader profeta i a proclamar-li mensager de Deu. En qualsevol cas, El-Cheikh apunta a que tots estos relats no aporten casi res al coneiximent històric de l'emperador, encara que sí que són una part important de la tradició islàmica, i una mostra del seu esforços per llegitimar a Mahoma com a profeta.

Llegat

Batalla entre l'eixèrcit d'Heraclio i l'eixèrcit persa comandado per Cosroes II. Fresca de Piero della Francesca, ca. 1452

Mirant en retrospectiva, el regnat d'Heraclio —pese a les derrotes dels seus últims anys— ha segut valorat positivament pels historiadors, enaltint els seus guanys per damunt dels seus fracassos. Va engrandir l'imperi i la seua reorganisació del govern i de l'eixèrcit varen ser dos grans èxits. Els seus intents per conseguir l'harmonia en qüestions teològiques va fracassar, pero sí que va tindre èxit en retornar la Vora Cruz, una de les relíquies més sagrades del cristianisme, a Jerusalem.

Guanys

Pese a que els seus alvanços en la recuperació dels territoris conquistats als perses es varen perdre en l'alvanç dels musulmans, Heraclio encara pot comparar-se en els grans emperadors romans. Les seues reformes governamentals varen posar fre a la corrupció que s'havia estés en l'imperi durant el regnat de Foques, i va reorganisar l'eixèrcit en molt èxit. També va crear el càrrec del sacelario, un encarregat oficial del tesor. De fet, gràcies a les seues reformes els àraps varen ser detinguts en Àsia Menor, i inclús en el Nort d'Àfrica, des d'a on encara tardarien xixanta anys en aplegar fins a Cartago. Açò supondria la salvació d'un núcleu essencial des del quala força de l'imperi podria ser reconstruïda.

La recuperació de les àrees orientals de l'imperi de mans perses va fer sorgir de nou un cisma teològic centrat en l'interpretació de la verdadera naturalea de Crist. Molts dels habitants d'estes àrees eren monofisitas que rebujaven el Concilie de Calcedonia. Heraclio va intentar impulsar una doctrina de compromís anomenada monotelisme, doctrina propagada pel patriarca Sergio, pero esta va acabar sent rebujada i considerada herética per abdós bandos de la disputa teològica. Per este motiu, Heraclio també apareix tractat com un hereje per alguns escritors eclesiàstics posteriors. Una volta que les províncies de majoria monofisita varen caure en mans dels musulmans, la raó de ser del monotelisme va desaparéixer, i finalment est va ser abandonat.

Un dels principals llegats d'Heraclio va ser el canvi de l'idioma oficial de l'imperi, passant del llatí al grec en 620. Fins a el XX també s'ha considerat a Heraclio com el responsable de la creació de l'organisació administrativa de l'imperi en Themas, pero l'historiografia moderna considera actualment que dit sistema data dels anys 660, durant el govern de Constant II.

Els croates i els serbis de la Dalmacia bizantina varen iniciar relacions diplomàtiques i de dependència en Heraclio. Els serbis, que varen viure breument en Macedònia, es varen convertir en foederati, i varen ser batejats a requeriment d'Heraclio abans de l'any 626. A requeriment seu, el papa Juan IV (640–642) va enviar professors i misionero cristians al ducado de Porga en Croàcia, que practicava el paganisme eslau.

Heraclio torna la Vora Cruz a Jerusalem, acompanyat de forma anacrònica per Santa Helena. XV, Museu de Belles arts de Saragossa, Aragó.

La frontera actual de Turquia data dels temps d'Heraclio. La frontera va ser la seua llínea de defensa en Anatolia Oriental i definiria permanentment les terres islamisades pels àraps en la primera onada i aquelles que varen ser islamisades pels turcs molts sigles despuix.

Recuperació de la Vora Cruz

A pesar de formar part de la teologia ortodoxa, Heraclio és recordat favorablement també per l'iglésia occidental per haver segut capaç de recuperar la Vora Cruz de mans dels perses. Quan Heraclio s'aproximava a Ctesifonte, la capital persa, Cosroes II va fugir de la seua residència favorita en Dasgerd, prop de Bagdad, sense oferir cap resistència. Mentrestant, alguns dels nobles perses varen lliberar al fill major de Cosroes, Kavad II, fet presoner per orde del seu pare, i li varen proclamar rei en la nit entre el 23 i el 24 de febrer de 628. Kavad, no obstant, estava mortalment ferit, i buscava desesperadament que Heraclio accedira a protegir al seu fill, Ardeshir. Com a gest de bona voluntat, va enviar la Vora Cruz i a un negociador per a buscar la pau en 628.

Despuix d'una desfilada triumfal per l'Imperi, Heraclio va tornar la creu a Jerusalem el 21 de març de 630. Per als cristians de l'Occident Medieval, Heraclio va ser el “primer creuat”. L'iconografia de l'emperador apareix en el santuari de Mont Saint-Michel (ca. 1060), i després es va fer popular sobretot en França, península itálica i el Sacre Imperi Romà Germànic. L'història va quedar registrada posteriorment en La llegenda dorada, un famós compendio d'hagiografia d'el XIII; també va ser reflectida en obres d'art com la Llegenda de la creu, una seqüència de fresca pintades per Piero della Francesca en Arezzo, o en una seqüència similar per a un altar realisada per Adam Elsheimer (Institut Städel, Fráncfort). Abdós séries mostren escenes d'Heraclio junt en la mare de Constantino I, Santa Helena, a la que s'atribuïx tradicionalment el descobriment de la Creu. En l'escena normalment apareix Heraclio duent la creu degut a que, segons la llegenda, va insistir en fer-ho en la seua entrada en Jerusalem en contra de l'opinió del patriarca. Al principi, montat a cavall, la creu era massa pesada per a poder dur-la, pero segons l'història despuix de desmontar la creu es va tornar miraculosament llaugera, i les portes de la ciutat es varen obrir soles per a donar-li entrada. Degut a que va ser un dels emperadors romans d'orient més coneguts en occident, es creu que el Colós de Barletta, de l'Antiguetat tardana, li representa.

Família

Erro al crear miniatura:

Sòlit en el que es mostra a Heraclio (en el mig, en una llarga barba) a finals del seu regnat i flanquejat pels seus fills Constantino i Heraclonas.

• Heraclio va contraure matrimoni en dos ocasions, primer en Fabia Eudocia, i després en la seua neboda Martina. Va tindre dos fills en Fabia i a lo manco nou en Martina, encara que la majoria d'estos últims eren chiquets maltiços. Dels fills de Martina a lo manco dos d'ells tenien discapacitats, lo que alguns varen vore com un castic diví per la suposta illegalitat o incestuosidad del seu matrimoni: Fabio (Flavio) tenia un coll en paràlisis, i Teodosio era sordomudo.

• Heraclio va tindre, a lo manco, un fill illegítim: Juan Atalarico. Est hauria conspirat contra Heraclio junt en el seu cosí, el magistrat Teodoro, i junt en el noble armeni David Saharuni. Quan Heraclio va descobrir el complot va fer que li tallaren el nas i les mans, i va ordenar el seu exili a Büyükada.

Durant els últims anys de vida d'Heraclio va resultar evident que estava sorgint una lluita de poder entre Heraclio Constantino i Martina, que intentava posicionar a Heraclonas en la llínea successòria. Quan Heraclio va morir, en el seu testament va dispondre que li succeïren Constantino III Heraclio, el seu primogènit, hagut en Eudocia, i Heraclonas, fill de Martina, la seua neboda i segona esposa, governant conjuntament en Martina com a emperatriu.

Predecessor: Foques

Emperador de l'Imperi bizantí 610 - 641

Successor: Constantino III Heraclio

Vore també

• Anex:Emperadors bizantins
• Cosroes II
• Guerra bizantí-sasánida (602-628)
• Guerres árabo-bizantino
• Imperi bizantí
• Islam

Bibliografia

• «Heraclius, Byzantine Imperial Ideology, and the David Plates».Medieval Academy of America.52(2)

217–237.

• Baert, Barbara (2008). "Héraclius, l'Exaltation de la Croix et li Mont-Saint-Michel au XIe siècle: unix lecture attentive du ms. 641 de la Pierpont Morgan Library à New York". Cahiers de civilisation médiévale (51): 03-20.
• (1912).«The restoration of the Cross at Jerusalem».The English Historical Review.27(106)

287–299.ISSN 0013-8266.doi:10.1093/ehr/XXVII. CVI.287.

• Bellinger, Alfred Raymond; Grierson, Philip, {{{nom2}}}. Catalogue of the Byzantine coins in the Dumbarton Oaks Collection and in the Whittemore Collection, Volume 2, Parts 1–2, 1992 edició, Dumbarton Oaks. ISBN 0-88402-024-X.

• Bury, John Bagnell. A history of the later Roman empire from Arcadius to Irene, 2005 edició, Adamant Mija Corporation. ISBN 1-4021-8368-2. - Total pages: 579
• (1979).«Images of Authority: Elites and Icons in Clapix Sixth-century Byzantium».Past and Present.84doi:10.1093/past/84.1.3.
• Charres, Robert Henry. The Chronicle of John, Bishop of Nikiu: Translated from Zotenberg's Ethiopic Text, 2007 edició, Arx Publishing. ISBN 1-889758-87-6. - Total pages: 216

• (1959).«Ethnic Changes in the Byzantine Empire in the Seventh Century».Dumbarton Oaks Papers.Trustees for Harvard University.13(1)

23–44.ISSN 0070-7546.

• Collins, Roger. Visigothic Spain, 409–711, 2004 edició, Wiley-Blackwell. ISBN 0-631-18185-7. - Total pages: 263
• Conrad, Lawrence I (2002). Heracluius in early Islamic Kerygma In "The reign of Heraclius (610-641): crisis and confrontation", 2002 edició, Peeters Publishers. ISBN 978-90-429-1228-1. - Total pages: 319

• Davis, Leo Donald (1990). The first seven ecumenical councils (325–787): their history and theology, 1990 edició, Liturgical Press. ISBN 0-8146-5616-1. - Total pages: 342
• Davies, Norman. Europe: A History, January 1, 1996 edició, Oxford University Press. ISBN 0-19-820171-0. - Total pages: 1384
• Deanesly, Margaret. A history of early medieval Europe, 476 to 911, July 1969 edició, Methuen young books. ISBN 0-416-29970-9. - Total pages: 636
• Dodgeon, Michael H. (2002). The Roman Eastern Frontier and the Persian Wars (Part I, 226–363 AD), Routledge. ISBN 0-415-00342-3.

• (1999).«Muḥammad and Heraclius: A Study in Legitimacy».Studia Islamica.Maisonneuve & Larose.62(89)

5–21.ISSN 0585-5292.

• El-Cheikh, Nadia Maria (2003). Byzantium viewed by the Arabs, 2004 edició, Harvard CMES. ISBN 0-932885-30-6. - Total pages: 271
• (1975).«The Persians in Àsia Minor and the End of Antiquity».The English Historical Review.90

721–47.doi:10.1093/ehr/XC. CCCLVII.721.

• Frolow, Anatole (1953). "La Vraie Croix et els expéditions d’Héraclius en Perse". Revue dones études byzantines (11): 88-105. http://www.persee.fr/doc/rebyz_0766-5598_1953_num_11_1_1075
• - Total pages: 1089

• Gravar, André (1984). , Flammarion. ISBN 2-08-081634-9.
• Haykal, Muhammad Husayn (1994). The Life of Muhammad, 1994 edició, The Other Press. ISBN 978-983-9154-17-7. - Total pages: 639
• Kaegi, Walter Emil (2003). Heraclius: emperor of Byzantium (PDFPDF) (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-81459-6.
• Haldon, John (1997). Byzantium in the Seventh Century: the Transformation of a Culture, Cambridge. ISBN 0-521-31917-X.
• Plantilla:Cite artícul

• Lewis, Bernard. The Arabs in History, 2002 edició, Oxford University Press. ISBN 0-19-280310-7. - Total pages: 240
• Milani, Abbas (2004). Lost wisdom: rethinking modernity in Iran, 2004 edició, Mage Publishers. ISBN 0-934211-89-2. - Total pages: 168
• Milman, Henry Hart; Guizot, François M., {{{nom2}}}. The history of the decline and fall of the Roman Empire, Volume 5, 1862 edició, J. Murray. - Total pages: 421

• Mitchell, Stephen. A history of the later Roman Empire, AD 284–641: the transformation of the ancient world, 2007 edició, Wiley-Blackwell. ISBN 1-4051-0857-6. - Total pages: 469
• Nicephorus (1990). Short history, 1990 edició, Dumbarton Oaks. ISBN 0-88402-184-X. - Total pages: 247
• Olster, David Michael. The politics of usurpation in the seventh century: rhetoric and revolution in Byzantium, 1993 edició, A. M. Hakkert. - Total pages: 209
• Souza, Guilherme Queiroz de (2015). "Heraclius, emperor of Byzantium". Revista Digital d'Iconografia Medieval, 7 (14): 27-38. https://www.ucm.es/data/cont/docs/621-2015-12-22-Heraclius58.pdf

• Spatharakis, Iohannis (1976). The portrait in Byzantine illuminated manuscripts, 1976 edició, Brill Archive. ISBN 90-04-04783-2. - Total pages: 287
• Speck, Paul (1984). «Ikonoklasmus und die Anfänge der Makedonischen Renaissance», Vària 1 (Poikila Byzantina 4), Rudolf Halbelt, pp. 175–210.
• Tarasov, Oleg (2004). Icon and Devotion: Sacred Spaces in Imperial Russia, January 3, 2004 edició, Reaktion Books. ISBN 1-86189-118-0. - Total pages: 448
• Theophanes the Confessor — Cyril Mànec (trans.) & Roger Scott (trans.). The Chronicle of Theophanes Confessor, July 10, 1997 edició, Oxford University Press. ISBN 0-19-822568-7. - Total pages: 848

• Thomson, Robert W.; Howard-Johnston, James & Greenwood, Tim, {{{nom2}}} (1999). The Armenian history attributed to Sebeos, 1999 edició, Liverpool University Press. ISBN 0-85323-564-3. - Total pages: 364
• Treadgold, Warren. A History of Byzantine State and Society, 1997 edició, University of Stanford Press. ISBN 0-8047-2630-2. - Total pages: 1019

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Heraclio.

• Les campanyes de l'emperador Heraclio segons les cròniques de Teófanes el Confesor: [2] anglés en el [3] De Re Militari (Sobre qüestions militars).

• Nicéforo Grégoras: Història de l'emperador Constantino, d'Heraclio i dels successors d'un i d'un atre.
  • Text bilingüe en grec i francés en el [4] de Philippe Remacle (1944 - 2011): trad. de Louis Cousin (1627 - 1707); ed. de 1685, en París.