Louvre

Louvre

El museu delouvre (pronuciación en espanyol /lubre/ o /luv/; en francés musée du Louvre /myze dy luvʁ/  (🔊 escoltar)) és el museu nacional de França consagrat tant a les belles arts com a l'arqueologia i les arts decoratives anteriors al impressionisme. Està ubicat en París, la capital del país, en l'antic palau real delouvre. Les seues extenses coleccions són el resultat del coleccionisme desenrollat per la monarquia francesa a lo llarc de varis sigles, al que es va sumar l'esforç de vàries personalitats de l'Ilustració, la llabor desamortizadora de la Revolució francesa, les victòries militars durant les guerres napoleòniques, i les campanyes arqueològiques i compres impulsades durant el XIX. En les seues 210 000 m² s'exponen unes 00000000003500035000 obres, de les quals 0000000000070007000 són pintures, ademés de contar en 000000000380000380000 objectes i antiguetats.

L'obertura delouvre en 1793 va significar, dins de l'història dels museus, el traspàs de les coleccions privades de les classes dirigents (monarquia, aristocràcia i Iglésia) a galeries de propietat pública per a fruïment del conjunt de la societat. Això ho va convertir en precedent i model per a no pocs dels principals museus europeus.

En les seues modificacions arquitectòniques i decoratives han intervingut múltiples artistes a lo llarc de varis sigles, des de l'arquitecte Claude Perrault i els pintors Simon Vouet i Charres Li Brun en el XVII fins a Eugène Delacroix i Georges Braque, els qui varen pintar alguns dels seus sostres.

Elouvre és el museu d'art més visitat del món, famós per les seues obres mestres, especialment la pintura renaixentista coneguda com La Gioconda, de Leonardo dona Vinci. Atres peces destacades varen ser seleccionades en 2020 pel propi museu baix el títul «24 obres imprescindibles». La llista comprén, ademés de la ya citada pintura, obres com el Còdic d'Hammurabi, L'escriga assentat, La consagració de Napoleón i La Llibertat guiant al poble, entre unes atres.

D'acort a una ordenació cronològica de les coleccions nacionals, elouvre mostra obres d'art anteriors a 1848. Casi totes les obres d'el XIX alvançat, des del realisme (Gustave Courbet) fins a l'impressionisme i Henri de Toulouse-Lautrec, varen ser transferides al Museu d'Orsay, i l'art modern i contemporàneu s'exhibix en el Centre Pompidou. Adicionalment, l'institució promou dos subsedes, en Lens i en Abu Dabi (Emirats Àraps Units).

El museu delouvre està integrat per 3 edificis principals, cridats ailes o pabellons: un ubicat al sur del museu, cridat pabelló Denon; el central, cridat pabelló Sully; i el pabelló nort, designat com a pabelló Richelieu. En huit sigles d'història com a residència real i museu, elouvre no ha deixat de sumar coleccions i diverses obres d'art, seguint l'evolució de l'història de l'art i de l'arqueologia.

Història

L'edifici abans de la creació del museu

Vore també: Palau delouvre

L'edifici que alberga el museu des de la seua fundació és el castell delouvre, després reconvertit en palau real. El seu orige es remonta a el XII, i va ser objecte d'ampliacions renaixentistes i atres més tardanes. En este edifici va acumular el rei Carlos V (1338-1380) les seues coleccions artístiques. Ya en el XVI, els monarques Francisco I i Enrique II varen planejar reformes per a fer d'ell una verdadera residència real renaixentista.

Els monarques francesos varen mostrar, ya des d'el XIV, afició per adquirir obres d'art, devent destacar-se la llabor de Francisco I, qui va protegir a l'italià Leonardo dona Vinci en els seus últims anys. No obstant, va ser la reina consorte Catalina de Médici la que va esbossar el proyecte que va fer delouvre el gran palau que és actualment, llabors que va continuar Enrique IV despuix de les guerres de religió.

La construcció del Palau de Versalles, agilitada baix el regnat de Luis XIV, va fer que elouvre quedara desocupado per la família real a finals d'el XVII, i per això es varen instalar en ell, ya en el XVIII, l'Acadèmia Francesa i despuix les restants acadèmies. Allí es varen celebrar exposicions anuals de la Real Acadèmia de Pintura i Escultura. En tot, la colecció real era relativament chicoteta fins que Luis XIV va adquirir les coleccions del banquer Everhard Jabach i del moradura Mazarino. Luis XV va adquirir la colecció del príncip de Carignan, i Luis XVI, quadros de les escoles flamenca i neerlandesa. En 1774, el comte de Billarderie d'Angiviller és nomenat Director d'Edificis del regne i inicia realment l'investigació i planificació del Museu en la Gran Galeria delouvre, que a la postre seria inaugurat despuix de la caiguda d'el "vell règim", en 1793. D'Angiviller va reprendre la política d'adquisicions oblidada des del regnat de Luis XIV i va buscar omplir els buits que posseïa la colecció per a donar una idea més completa de les diverses escoles de pintura representades en ella.

En 1784, el pintor Hubert Robert és nomenat conservador del futur museu, començat el trasllat d'obres propietat del regne des dels palaus de Versalles i de Luxemburc i creant expectació entre la població de París per tindre accés a les obres.

La Revolució francesa i el periodo napoleònic

Despuix de la Revolució francesa iniciada en 1789, que va implicar l'abolició de la monarquia, el Palau delouvre va ser destinat (per decret de maig de 1791) a funcions artístiques i científiques, concentrant-se en ell a l'any següent les coleccions de la corona. Part delouvre es va obrir per primera volta al públic com a museu el 8 de novembre de 1793. Esta solució es va impondre, tenint en conte que estava ocupat per les acadèmies i perque, ya en 1778, s'havia elaborat el proyecte d'utilisar la seua Gran Galeria com pinacoteca. Lo nou de la mida va ser que es nacionalisaven bens de propietat real, i que l'accés era lliure puix no es llimitava al públic cult ni es regulava per mig de visites concertades.

La revolució va significar l'obtenció d'obres d'art per a l'estat per diversos camins: la supressió de les órdens monásticas, la desafectación de les iglésies i l'abandó de bens per la noblea fugida. No obstant, en l'inici de la revolució, d'Angiviller no va poder vore concretat el seu proyecte pero se li reconeix com el primer gran impulsor d'este recint cultural que durant la década de 1780 va generar texts com el de l'Abad Thierry qui en el seu Etat actuel de Paris (Estat actual de París) urgía a completar este gran "monument, tan ardientemente desijat pels amants de les arts" i que faria que la capital francesa conseguira la supremacia en temes d'art per damunt de Roma.

En juliol de 1793 és creat per decret el Muséum Central dones Arts, i agost del mateix any s'inaugura, simbòlicament, la Gran Galerie du Louvre, ya que es va tindre que tancar immediatament per a realisar reparacions, reobrint les seues portes el 18 de novembre. Dels 10 dies que durava la semana durant este periodo posrevolucionario (decade), el públic sol podia visitar l'espai 3 dies: 5 eren exclusius per als copistas i dos més per a la neteja. En abril de 1794, la galeria torna a tancar per a treballs de manteniment, reobrint parcialment al públic en abril de 1799 i totalment fins a juliol de 1801.

En 1803, quan Napoleón Bonaparte era encara cònsul, el recint va canviar el seu nom per Museu Napoleón. Encara que ya existia des d'abans una política d'apropiar-se obres d'art d'atres països durant les campanyes militars des del periodo de la Primera República i la Convenció Nacional, el nom del que seria el primer emperador de França es vincularia de manera important en esta pràctica. Les guerres napoleòniques varen significar un notable increment de les coleccions delouvre, puix els eixèrcits varen requisar obres en els distints països invadits. Algunes d'estes obres varen tindre que tornar-se en caure el règim napoleònic, pero algunes molt importants varen quedar en elouvre, com Les bodes de Caná de Veronés. En 1801 la firma del Concordato va obligar a tornar a les iglésies obres religioses. Atres aportacions de Napoleón I alouvre varen ser la finalisació de l'emblemàtic "Cour Carrée" (Pati Quadrat) i l'inici del proyecte largamente planejat de juntar elouvre en les Tullerías.

Des del Segon Imperi fins a finals d'el XX

El fondo de pintura medieval italiana va créixer substancialment gràcies a que Napoleón III va comprar la pinacoteca del coleccioniste italià Giampietro Campana. Part d'ella es troba depositada en el Petit Palais d'Aviñón. L'edifici delouvre va estar unit al palau de les Tullerías (Palau de les Tejeras) formant un sol conjunt fins a 1870, quan este últim va ser destruït en els fets de la Comuna de París despuix de la guerra franc-prusiana. Els tesors artístics de les Tullerías es varen perdre en l'incendi del palau, les ruïnes del qual varen ser demolides; des de llavors, elouvre domina el gran parc obert en dit solar.

baix l'ocupació de França per les Forces de l'Eix, vàries obres del museu varen ser amagades a lo llarc del territori francés. A partir de 1938, despuix de l'anexió d'Àustria i la crisis dels Sudetes per part de l'Alemània nazi, les autoritats franceses varen mamprendre l'evacuació a Chambord de les obres més precioses, inclosa La Gioconda. Despuix dels acorts de Munich les obres varen tornar alouvre. No obstant, el verdader trasllat va començar en agost de 1939, en vespres de la Segona Guerra Mundial.

El museu, les sals del qual i passadiços marquen un recorregut de varis quilómetros, va ser somés a una modernisació en la década de 1980, per iniciativa del president François Mitterrand. L'element més visible del proyecte, conegut com « Li Grand Louvre », va ser la piràmide de cristal dissenyada pel arquitecte Ieoh Ming Pei i inaugurada en 1989 per a centralisar l'accés dels visitants, que descendixen per ella a un recibidor subterràneu pel que s'accedix a les diverses sals del museu. A pesar de tal modernisació, varis sectors delouvre seguien ocupats per organismes públics, i solament en data recent s'han desestajat i adaptat com a sals d'exposició.

La colecció es va incrementar per mig de donacions de coleccionistes privats, aixina com per una política d'adquisicions que s'ha centrat especialment en l'escola francesa, que estava representada de manera incompleta d'acort al gust dels successius reis. Moltes obres franceses medievals, del rococó i del romanticisme varen aplegar poc abans de 1900. Entre les donacions, cal destacar dos llegats: el del coleccioniste Louis La Caze, que va aportar en 1869 la Betsabé de Rembrandt i El patizambo de José de Ribera, i en 1935 ellegat del baró Edmond de Rothschild (1845-1934), en més de 40.000 gravats, casi 3000 dibuixos i 500 llibres ilustrats.

XXI

En març de 2004 es va anunciar l'obertura d'una nova sala dedicada al art islàmic: per al seu disseny es va convocar un concurs internacional en 2005 i es va inaugurar en 2008, en una inversió de 50 millons d'euros. No obstant, el desplegament de les coleccions islàmiques va proseguir en una ampliació major, subterrànea, inaugurada en 2012 i que es corona per una coberta en forma de estora voladora. Estes sals varen contar en el patrocini de països i magnats islàmics, desijosos de favorir la difusió de la seua cultura en Europa.

A pesar de les múltiples ampliacions i reformes, elouvre manté almagasenada part de les seues coleccions, lo que explica l'obertura d'una segona sèu en Lens, prop de la frontera en Bèlgica. Esta ciutat es trobava econòmicament deprimida per una crisis industrial, i l'obertura del Musée Louvre-Lens en decembre de 2012, en unes 600 obres, li ha assegurat un estimable fluix turístic, a lo manco inicialment: 900.000 visites en el seu primer any de funcionament. Per la seua banda, l'Unió Europea, va anar el segon major finançador del proyecte, en una participació de 37 millons d'euros (24,7% del monte total).

Adicionalment, en Liévin, una població propenca a Lens, es va inaugurar en 2019 un gran almagasén per alouvre parisenc; dona una ubicació més segura a mils de peces que en París corren cert risc pels ocasionals desbordament del riu Sena. Este perill va quedar palés en juny de 2016, quan una riuada del Sena va obligar a moure mils de peces des dels sòtols a plantes superiors.

Aixina mateix, elouvre ha accedit a donar el seu nom a una segona delegació, esta en l'estranger: el museu Louvre Abu Dabi en Emirats Àraps Units. A canvi d'una suma propenca a Plantilla:USD, l'institució ha subscrit un acort de trenta anys de duració, segons el qual aportarà el seu nom, obres d'art i assessorament a un museu de nova construcció dissenyat per Jean Nouvel. Este acort permetrà exhibir obres que permaneixien almagasenades, ademés de captar fondos per al manteniment de l'edifici delouvre i per a la recuperació d'una part del seu Pabelló de Flora.

Gràcies a l'atractiu de les seues riques coleccions i al turisme que fluïx anualment per París, elouvre es manté entre els museus més visitats del món; a lo llarc de 2018 va rebre 00000001020000010200000 visites.

Coleccions

Artícul principal → .

Les coleccions estan distribuïdes en cinc plantes i tres ales entrellaçades entre sí. El Museu delouvre conté més de 380.000 objectes i exhibix 35.000 obres d'art en huit departaments:

Antiguetats egipcíaques

El departament, que comprén més de 50.000 peces, inclou artefactes de les civilisacions del Nilo que daten del 4000 a. C. a el IV La colecció, entre les més grans del món, descriu la vida egipcíaca que comprén l'Antic Egipte, l'Imperi Mig, l'Imperi Nou, l'art copto i els periodos romà, ptolemaico i bizantino.

Els orígens del departament es troben en la colecció real, pero va ser aumentada pel viage expedicionario de Napoleón en 1798 en Dominique Vivant, el futur director delouvre. En acabant de que Jean-François Champollion traduïra la Pedra de Rosetta, Carlos X va decretar que es creara un departament d'Antiguetats egipcíaques. Champollion va assessorar la compra de tres coleccions que sumen 7000 obres. El creiximent va continuar gràcies a les adquisicions d'Auguste Mariette, fundador del Museu Egipcíac d'El Caire. Mariette, despuix de les excavacions en Memphis, va enviar caixes de troballes arqueològiques, inclós L'escriga assentat.

Custodiada per la Gran Esfinge (c. 2000 aC), la colecció es troba en més de 20 sals. Les existències inclouen art, rolls de papir, mòmies, ferramentes, roba, joyes, jocs, instruments musicals i armes. Les peces del periodo antic inclouen el gavinet de Gebel el-Arak del 3400 a. C., L'escriga assentat i el cap del rei Djedefre. L'art del Regne Mig, "conegut pel seu treball en or i les seues estàtues", va passar del realisme a l'idealisació; açò es ejemplifica en l'estàtua d'esquisto d'Amenemhatankh i el portador d'ofrenes de fusta. Les seccions de l'Imperi Nou i de l'Egipte copto són profundes, pero l'estàtua de la deesa Neftis i la representació en pedra calcàrea de la deesa Hathor demostren el sentiment i la riquea de l'Imperi Nou.

Antiguetats del Propenc Orient

Les antiguetats del Propenc Orient, el segon departament més nou, data de 1881 i presenta una descripció general de la civilisació primerenca del Propenc Oriente i els "primers assentaments", abans de l'arribada del Islam. El departament està dividit en tres àrees geogràfiques: Alce, Mesopotamia (Iraq) i Pèrsia (Iran). El desenroll de la colecció correspon a treballs arqueològics com l'expedició de Paul-Émile Botta a Khorsabad en 1843 i el descobriment del palau de Sargón II. Estes troballes varen formar la base del museu assiri, el precursor del departament actual.

El museu conté exhibicions de Sumer i la ciutat d'Akkad, en monuments com l'Estela dels buitres del príncip de Lagash del 2450 a. C. i l'estela erigida per Naram-Sense, rei d'Akkad, per a celebrar una victòria sobre els bàrbars en les montanyes de Zagros. el Còdic d'Hammurabi de 2,25 metros, descobert en 1901, mostra les lleis babilòniques de forma destacada, de modo que cap home podria alegar la seua ignorança. El mural d'el XVIII de l'investidura de Zimrilim i l'estàtua del superintendente Ebih II del sigle 25 a. C. també s'exhibixen en el museu.

La part persa delouvre conté obres del periodo arcaic, com el cap funerari i els arqueros perses de Darío I.

Grec, etrusc i romà

El departament grec, etrusc i romà exhibix peces de la conca mediterrànea que daten del Neolític a el VI. La colecció comprén des del periodo de les Cíclades fins al decliu de l'Imperi Romà. Este departament és un dels més antics del museu; va començar en l'art real apropiat, part del com va ser adquirit baix Francisco I. Inicialment, la colecció es va centrar en escultures de marbre, com la Venus de Milo. Obres com l'Apolo de Belvedere varen aplegar durant les guerres napoleòniques, pero estes peces varen ser tornades despuix de la caiguda de Napoleón I en 1815. En el XIX, elouvre va adquirir obres com a gerros de la colecció Durand, bronzes com el Got Borghese de la Biblioteca Nacional de França.

Lo arcaic està representat en les joyes i peces com la Dama d'Auxerre de pedra calcàrea, del 640 a. C.; i la cilíndrica Hera de Samos, c. 570-560 a. C. Despuix d'el IV, va aumentar l'enfocament en la forma humana, ejemplificado pel Gladiador Borghese. Elouvre alberga obres mestres de l'época helenística, com la victòria alada de Samotracia (190 a. C.) i la Venus de Milo, símbol de l'art clàssic. La llarga Galerie Campana mostra una destacada colecció de més de mil peces d'alfarería grega. En les galeries parals al Sena, s'exhibix gran part de l'escultura romana del museu. El retrat romà és representatiu d'eixe gènero; els eixemples inclouen els retrats de Marco Vipsanio Agripa i Marco Annio Vero; entre els bronzes està el grec Apolo de Piombino.

Arts de l'islam

Este departament, creat en 2003, reagrupa les coleccions provinents de l'àrea situada entre Espanya i l'Índia i daten de l'orige de la civilisació islàmica (622) fins a el XIX. Ací es troben moltes joyes de l'art islàmic: com el Píxide del-Mughira, una caixa de marfil de l'any 968 elaborada en el califato de Còrdova; Li Plat au Paon, una important ceràmica otomana, i sobretot el Batisteri de Sant Luis, una de les més célebres i enigmàtiques peces d'este art, creada per Muhammad ibn al-Zayn al començament d'el XIV. També és destacable el material de les excavacions en Susa (Iran), en les que el museu va participar. El museu pronte va tindre que doblar l'espai dedicat al art islàmic per a mostrar a lo manco 3005 obres.

Escultura

El departament d'escultura comprén obres creades abans de 1850 que no pertanyen al departament etrusc, grec i romà. Elouvre ha segut un depòsit de material esculpido des de la seua época com a palau. Inicialment, la colecció incloïa solament 100 peces, el restant de la colecció d'escultures reals es troba en Versalles. Va permanéixer chicotet fins a 1847, quan Léon Laborde va prendre el control del departament. Laborde va desenrollar la secció medieval i va comprar les primeres estàtues i escultures de la colecció, Childeberto I i stanga door, respectivament. La colecció era part del Departament d'Antiguetats, pero se li va donar autonomia en 1871 i va organisar una representació més àmplia d'obres franceses. En 1986, totes les obres posteriors a 1850 es varen traslladar allavors nou Musée d'Orsay. El proyecte del Gran Louvre va dividir el departament en dos espais d'exhibició; la colecció francesa s'exhibix en l'ala Richelieu i les obres estrangeres en l'ala Denon.

El resum de la colecció de l'escultura francesa conté obres romàniques com el Daniel en el fos dels lleons d'el XI i la Verge d'Auvernia d'el XII. En el XVI, l'influència del Renaixença va fer que l'escultura francesa es tornara més moderada, com es veu en els bajorrelieves de Jean Goujon i el Descens de la Creu i la Resurrecció de Crist de Germain Pilon. Els sigles XVII i XVIII estan representats pel Bust de la moradura Richelieu de 1640-1 de Gian Lorenzo Bernini, la dòna banyant-se i amour menaçant d'Étienne Maurice Falconet i els obeliscs de François Anguier. Les obres neoclàssiques inclouen Psique reanimada pel bes de l'amor (1787) d'Antonio Canova. Els sigles XVIII i XIX estan representats per l'escultor francés Alfred Barye.

Arts decoratives

La colecció Objets d'art comprén des de l'Edat Mija fins a mediats d'el XIX. El departament va començar com un subconjunt del departament d'escultura, basat en la propietat real i la transferència de peces de la Basílica de Saint-Denis, el cementeri dels monarques francesos. Entre les obres més precioses de la colecció es troben els gerros i bronzes de pietra dura. L'adquisició de la colecció Durand en 1825 va agregar "ceràmica, esmalt i vidrieres", i Pierre Révoil va entregar 800 peces. L'inici del romanticisme va revivar l'interés per les obres d'art de la Renaixença i l'Edat Mija, i la donació de Sauvageot va ampliar el departament en 1500 obres de fe i de mijana edat. En 1862, la colecció Campana va incorporar joyes d'or i mayólicas, principalment dels sigles XV i XVI.

Les obres s'exhibixen en el primer pis de l'ala Richelieu i en la Galeria Apolo, nomenada pel pintor Charres Li Brun, a qui Luis XIV el Rei Sol li va encarregar decorar l'espai en un tema solar. La colecció medieval conté la corona de coronació de Luis XIV, el ceptre de Carlos V i el gerro de pórfido d'el XII. Les possessions d'art de la Renaixença inclouen Nessus i Deianira de bronze de Giambologna i el tapís Maximillian's Hunt. De periodos posteriors, els aspectes més destacats inclouen la colecció de gerros Sèvres de Madame de Pompadour i els apartaments de Napoleón III.

Pintura

Elouvre alberga vàries de les obres mestres de l'art universal, que han alcançat la categoria d'icon. Ací es troba la La Gioconda, acàs la pintura més célebre, deguda a Leonardo Dona Vinci, aixina com La encajera de Vermeer, la série de grans pintures de La Vida de María de Médicis de Rubens, La coronació de Napoleón de Jacques-Louis David i La Llibertat guiant al poble de Delacroix. Ademés de les citades obres mestres, podem trobar en elouvre moltes més obres d'autors molt coneguts. El fondo de pintura francesa és colossal, en la major colecció d'obres de Poussin i que comprén un panorama des de l'Edat Mija fins a Ingres i Géricault. Cal mencionar el Retrat de Luis XIV de Rigaud, Pelegrinage a l'illa de Citera i Gilles de Watteau, La gran odalisca d'Ingres, La bassa de la Medusa de Géricault i La mort de Sardanápalo de Delacroix. Descolla la pintura italiana, en abundants eixemples des de Cimabue, Giotto, Fra Angelico (La Coronació de la Verge), Andrea Mantegna i Paolo Uccello (La Batalla de Sant Romà) fins a Caravaggio (La mort de la Verge), Guido Reni… El repertori del Renaixença és singularment ric, en el conjunt més valiós de Leonardo dona Vinci (La Gioconda, La Verge de les Roques, Sant Joan Batista…) i vàries obres de Rafael Sanzio, Tiziano, Andrea del Sarto…

El fondo dels Països Baixos inclou eixemples de primer orde des de Jan van Eyck (Verge del canceller Rolin), Rogier van der Weyden i Hans Memling fins a Rubens (51 obres) i Van Dyck. El repertori neerlandés lluïx en quinze pintures de Rembrandt (El bou desollado, Betsabé en la carta de David), Frans Hals (La gitana) i Vermeer, en la famosa Encajera i L'astrònom. En 2015 elouvre va adquirir per 160 millons d'euros, a miges en el Rijksmuseum de Ámsterdam, una parella de retrats de Rembrandt: Maerten Soolmans i la seua esposa Oopjen Coppit; són els únics de cos sancer i a tamany natural que va pintar el mestre. Entre les contades mostres alemanes, destaquen el Autorretrato en penca de Durero i un retrat d'Erasmo de Róterdam pintat per Holbein, i les sals de pintura espanyola inclouen a El Greco, Zurbarán (Exposició del cos de sant Buenaventura), Murillo, José de Ribera (El patizambo), Luis Meléndez (Autorretrato), Goya...

Impressions i dibuixos

El departament d'estampes i dibuixos engloba les obres en paper. Els orígens de la colecció varen ser les 8.600 obres de la Colecció Real (Cabinet du Roi), que es varen incrementar per mig d'apropiació estatal, compres com les 1200 obres de la colecció de Fillipo Baldinucci en 1806 i donacions. El departament es va inaugurar en 1797, en 415 peces expostes en la Galerie d'Apollon. La colecció està organisada en tres seccions: el principal Cabinet du Roi, 14 000 planches d'impressió de coure real i les donacions d'Edmond de Rothschild, que inclouen 40.000 gravats, 3.000 dibuixos i 5.000 llibres ilustrats. Les propietats es mostren en el Pabelló de Flora; per la fragilitat del soport de paper, solament es mostra una part al mateix temps.

Erro al crear miniatura:

Vista panoràmica del Museu de Louvre en 2007

Bibliografia

• Gardner, James (2020). Atlantic Monthly Press (ed.). The Louvre: The Many Lives of the World’s Most Famous Museum (en EN). ISBN 0802148794.
• Pioch, Marc (2018). Teacher Created Materials (ed.). Art i cultura: Explorem elouvre: Figures (Art and Culture: Exploring the Louvre: Shapes). ISBN 1425828973.
• McCllan, Andrew (1999). University of Califòrnia Press (ed.). Inventing the Louvre: Art, Politics, and the Origins of the Modern Museum in Eighteenth-Century Paris (en EN=). ISBN 0520221761.
• Monreal, L., Grans museus, vol. 2, Planeta, 1975. ISBN 84-320-0460-X (obra completa)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Louvre.
• louvre. fr/ Sitie web oficial del Museu delouvre (en francés i anglés)
• stockholm360. net/list. php? id=Louvre Galeria de panoràmiques esfèriques del Museu delouvre (anglés)