Anar al contingut

Arquitectura de la Renaixença

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Arquitectura de la Renaixença
Palau Medici Riccardi, de Michelozzo, Florencia (1444). Eixemple de palau florentino.
Erro al crear miniatura:
Vila Farnesina, Baldassarre Peruzzi (1511). Eixemple de vila renaixentista.
Vila Capra, Andrea Palladio (1566). Eixemple d'arquitectura palladiana.

Arquitectura de la Renaixença o renaixentista és aquella dissenyada i construïda durant el periodo artístic del Renaixença europeu, que va comprendre els sigles xv i xvi. Es caracterisa per ser un moment de ruptura en l'història de l'arquitectura, en especial sobre l'estil arquitectònic previ: el gòtic; mentres que, pel contrari, busca la seua inspiració en una interpretació pròpia del art clàssic, en particular en el seu vertent arquitectònica, que es considerava model perfecte de les belles arts. Va produir innovacions en diferents esferes: tant en els mijos de producció —tècniques de construcció i materials constructius— com en el llenguage arquitectònic, que es varen plasmar en una adequada i completa teorisació. Una atra de les notes que caracterisa este moviment és la nova actitut dels arquitectes, que varen passar de l'anonimat del artesà a una nova concepció de la professionalidad, marcant en cada obra el seu estil personal: es consideraven a sí mateixos, i varen acabar per conseguir eixa consideració social, com artistas interdisciplinar i humanistes, com corresponia a la concepció integral del humanisme renaixentiste. Coneixem poc dels mestres d'obres romànics i dels atrevits arquitectes de les grans catedrals gòtiques; mentres que no solament les grans obres renaixentistes, sino molts chicotets edificis o inclús mers proyectes, varen anar cuidadosadament documentats des dels seus orígens, i objecte de l'estudi de tratadistas contemporàneus. L'esperit renaixentiste evoca les qualitats intrínseques del ser humà. l'idea de progrés de l'home —científic, espiritual, social— es fa un objectiu important per al periodo. l'antiguetat clàssica redescubierta i l'humanisme sorgixen com una guia per a la nova visió de món que es manifesta en els artistes del periodo. La cultura renaixentista es mostra multidisciplinar i interdisciplinar. Lo que importa a l'home renaixentiste és el cult al coneiximent i a la raó, no havent per a ell separació entre les ciències i les arts. Tal cultura es va mostrar un camp fèrtil per al desenroll de l'arquitectura. L'arquitectura renaixentista es va mostrar clàssica, pero no es va pretendre ser neoclàssica. En el descobriment dels antics tractats —incomplets— de l'arquitectura clàssica —d'entre els quals, el més important va ser d'architectura de Vitruvio, base per al tractat De re aedificatoria d'Alberti—, es va donar marge a una nova interpretació d'aquella arquitectura i la seua aplicació als nous temps. Coneiximents obtinguts durant el periodo migeval —com el control de les diferents cúpules i arcades— varen ser aplicats de formes noves, incorporant els elements dellenguage clàssic. El descobriment de la perspectiva és un aspecte important per a entendre el periodo —especialment la perspectiva cònica—: l'idea d'infinit relacionada en el concepte del punt de fuga, va ser profusamente utilisada com a ferramenta escènica en la concepció espacial d'aquells arquitectes. La perspectiva va representar una nova forma d'entendre l'espai com alguna cosa universal, comprensible i controlable per mig de la raó. el dibuix es va fer el principal mig de disseny i és aixina com sorgix la figura de l'arquitecte singular —diferent de la concepció colectiva dels mestres d'obra migevals—. Els nous métodos de dissenyar els proyectes varen influir en la concepció espacial dels edificis, en el sentit en que les percepcions visuals podien ser controlades i emfatisades des de punts de vista específics. El poder representar fidelment la realitat per mig de la perspectiva, no es va llimitar a només descriure les experiències conegudes, sino també a anticipar-les possibilitant proyectar imàgens de característiques realistes. Entre els principals arquitectes de la Renaixença s'inclouen Vignola, Alberti, Brunelleschi i Miguel Ángel.

Periodos

L'història de l'arquitectura de la Renaixença, com este mateix, sol dividir-se en dos grans periodos denominats en italià pel número de les centenes dels anys:[1]

Característiques generals de l'arquitectura de la Renaixença

Fonaments generals de la Renaixença

Erro al crear miniatura:
L'Escola d'Atenes, una de les escenes de les Estàncies Vaticanes de Rafael Sanzio (1512-1514) és una obra que mostra la relació del Renaixença en l'Humanisme i el Classicisme. En un entorn arquitectònic inspirat en les obres de la Basílica de Sant Pedro que el propi Rafael va intervindre, apareixen retratats, encarnant als sabio grecs, molts dels arquitectes i artistes contemporàneus.
Artícul principal → Renaixença.


L'Arquitectura de la Renaixença va estar prou relacionada en una visió del món durant eixe periodo sostinguda en dos pilars essencials: el classicisme i el humanisme. Peter Murray, en la seua obra Arquitectura de la Renaixença, destaca que els arquitectes d'esta época no solament imitaven les formes de l'antiguetat greco-romana, sino que també teorizaron i varen sistematisar la pràctica arquitectònica per mig de l'us de proporcions matemàtiques i simetria. Açò va permetre una reinterpretació conscient dellegat clàssic, que no era simplement una rèplica, sino una nova comprensió de l'espai i la forma. Es varen recuperar elements com les columnes, arcs i frontones, buscant un equilibri harmònic i estètic que reflectira els ideals de bellea de l'época. Cal destacar que els ideals i valors renaixentistes no varen poder sorgir totalment desvinculats del acervo migeval que li va precedir, no obstant, els conceptes que subyacer a este estil arquitectònic es varen construir sobre la conscient i efectiva ruptura de la producció artística de l'Edat Mija, en especial del estil gòtic. Es poden analisar les següents característiques generals:

  • Busca de l'ideal clàssic: a través del classicisme, els hòmens de la Renaixença miraven cap al món greco-romà com a model per a la seua societat contemporànea, buscant aplicar en la realitat material quotidiana allò que consideraven que pertanyia a un món més idílic que real. En este sentit, l'arquitectura, en especial, va intentar concretar conceptes clàssics com la bellea, sorgint aixina la teorisació i ordenació del moviment, fonamentat en l'arquitectura clàssica grega i romana.
  • Visió profana sobre temes religiosos: els valors clàssics, des del punt de vista del cristianisme, d'enorme influència en este periodo (tenint en conte que la Renaixença sorgix en Itàlia, a on la presència de l'Iglésia catòlica va ser decisiva per a l'art), eren considerats pagans i de caràcter pecaminoso.
  • Influència de la naturalea: la naturalea era vista com la creació suprema de l'obra de Deu i l'element més pròxim a la perfecció (un atre dels ideals que calia buscar per mig de l'estètica clàssica). Aixina, es passa de la busca de l'inspiració en la naturalea, a l'inspiració en les formes de la pròpia naturalea, tal com proponen els clàssics, convertint-se açò en un valor autònom.
  • Antropocentrisme i humanisme: ademés de la naturalea com a creació perfecta, es torna la mirada al ser humà: es deixa arrere el teocentrisme medieval per a entrar en l'antropocentrisme. L'home s'analisa, en lloc de com ser creat a image i semblança de Deu, com a mida i referència del Univers. Aixina, serà l'objecte central de la manifestació artística, en una importància encara major que durant l'Antiguetat clàssica.

L'importància de la perspectiva

Plaça del Capitolio, en Roma, dissenyada per Miguel Ángel, eixemple d'espai perspectiu.

Una senya important en la definició d'espacialidad de la Renaixença és l'incorporació de la perspectiva com a instrument del proyecte arquitectònic i la noció de disseny com a forma de coneiximent. La principal ruptura en l'espai migeval es produïx en el moment en que els arquitectes de la Renaixença passen a dissenyar en els seus edificis un desenroll en el que les regles del disseny són fàcilment assimilables pels usuaris del mateix. A partir d'un anàlisis objectiu de l'espai, presidit per un cert sentit empíric, apleguen a conclusions que impondran el propi ritme de l'edifici i el seu entorn. El domini dellenguage clàssic, per a fer aplegar estos efectes útils en els edificis, fa possible l'estudi de la perspectiva. Com a resultat, sorgix una arquitectura insertada en un espai perspectiu, integralmente aprehendido per l'observador i les relacions proporcionals del qual es mostren de forma analítica i objectiva. Estes noves relacions espacials són especialment evidents comparades en l'espai present en les catedrals gòtiques. En elles, l'intenció arquitectònica és que l'observador, des del moment en que entra en l'edifici, siga dominat per l'espai i instintivament alce la seua mirada cap al cim, procurant aixina un moviment ascendent en busca de la figura de Deu. En atres paraules, tota monumentalitat d'este espai gòtic té una funció, entre unes atres, que és posseir la voluntat de l'individu i determinar els seus desijos, la funció de la seua estància i l'us de l'edifici. En l'espai renaixentiste, l'intenció és justament la contrària: l'edifici no domina a l'individu, sino que este reflexiona sobre el seu espacialidad i la maneja. Es trasllada el concepte d'una arquitectura a la mida de Deu a la d'una a la mida de l'home.

La tratadística renaixentista

Inspiració vitruviana

Erro al crear miniatura:
Leonardo dona Vinci va ser un dels artistes que es varen inspirar en Vitruvio. Este disseny, el Home de Vitruvio és l'interpretació de Leonardo per a les regles de proporció definides per Vitruvio en el seu Dèu llibres d'arquitectura.

La recuperació de l'ideari de l'arquitectura clàssica, introduïda per la cultura de la Renaixença, va deure necessàriament transcendir de la mera observació de la realitat. L'arquitectura produïda pels artistes renaixentistes, humanistes en general, procuraven mantindre una image erudita i lliterària, més allà de la mera reproducció de les ruïnes greco-romanes. Els arquitectes creaven sempre en busca d'un model ideal, en detriment dels models existents (en gran número de ruïnes en especial en Itàlia). Estos models ideals o idealizados varen ser sistematisats i plasmats de forma teòrica, en lo que donarà orige als tractats d'Arquitectura clàssica de l'época. Sense dubte, per a la creació del model teòric, l'observació de les ruïnes va ser l'inspiració predominant dels primers arquitectes renaixentistes italians, pero a mida que la Renaixença evolucionava, els estudiosos, passaran, sistemàticament, d'oferir o recuperar els cànons i obres tècniques del classicisme a redactar els seus propis tractats de l'estil, que encara que basats en el classicisme, apleguen a ser efectivament anti-clàssics. És destacable per a la formació de la tratadística renaixentista la preservació dels dèu llibres de d'Architectura de l'arquitecte romà Marque Vitruvio, d'el I, bàsics per a la difusió de les idees de cànon i orde. Est va ser l'únic tractat del periodo clàssic que va sobreviure despuix de la caiguda de Roma, durant l'Edat Mija, havent segut copiat i conservat, de forma fragmentaria en general, en les biblioteques dels monasteris. Per això, a mida que els volums eren copiats i traduïts, els dissenys i dibuixos que componien els tractats varen ser perdent-se, per lo que el contingut del tractat es va convertir en el pas del temps en confús i en ocasions, contradictori. Per este motiu, gran part de l'esforç dels tratadistas renaixentistes seria el recuperar el contingut perdut, aplegant per al seu consumación a aventurar patrons que en modo algun existien en el text original. El tractat vitruviano, com a únic gran referent teòric de l'arquitectura clàssica, i pesar de la seua carència de contingut, va servir de base per a tots els principals estudis realisats per la Renaixença. Per eixemple, un treball nítidamente derivat del vitruviano són els dèu llibres de Leon Battista Alberti, coneguts com De re aedificatoria.

Els tractats i la posició social de l'arquitecte

La busca de l'ordenament clàssic en la tratadística del periodo. Esta image forma part d'un tractat de Jacopo Vignola (Les regles dels cinc órdens de l'Arquitectura).

Junt a l'inspiració vitruviana, un element que va a caracterisar els principals tractats renaixentistes (especialment aquells que varen ser redactats en els primers moments de la Renaixença) és el fet de que els seus autors procuraven, en ocasions en una preocupació major que l'afany investigador, posicionar a l'arquitecte com una figura típicament pertanyent a l'èlit fonamental en qualsevol estructura social. Tal determinació sobre la professió no és, clarament un cas de mer «corporativisme» d'aquells tratadistas, sino un fenomen que està absolutament lligat a l'ascensió social que el artesà convertit a artiste sofrix (vejau en les pròximes seccions per a un anàlisis més profunt d'esta situació). En este sentit, els tractats servixen de modo efectiu com a mijos de propaganda del nou professional, en oposició a la visió tradicional (que associava inexorablemente l'arquitecte a les activitats manuals i per tant, populars i anti-intelectuals). La constatació d'esta modificació en la categoria dels arquitectes com a artistes nobles i intelectuals, diferent dels «mers artesans d'orige popular» també s'evidencia quan es verifica per a els qui estaven escrits estos tractats: en general, eren dedicats a la noblea (o un noble en particular), posseïen un estil refinat i abordaven qüestions directament d'interés públic dels príncips que componien l'estructura política italiana. A pesar de que l'arquitectura romana també es va preocupar d'esta qüestió (el tractat vitruviano resalta esta senya, vist que estava concebut com una carta dirigida al emperador), la manifestació d'este desig d'afirmació social per part dels arquitectes renaixentistes és un element nou d'este periodo quan es compara en la forma de producció artística migeval. Esta es caracterisava per la creació colectiva (i anònima, per excelència) i dominada per la cultura del saber fazer. Els tractats formalisen el desig del home renaixentiste de manifestar-se com a individu davant el món i colaborador necessari per a contextualizar l'Arquitectura com a disciplina acadèmica. Tota esta teoria es fixa clarament en la ya citada obra albertiana De re aedificatoria. En ella, Alberti expressa esta nova visió de l'arquitecte quan declara categòricament que "l'arquitecte és el braç del príncip". Repren/Reprén l'interpretació vitruviana de l'arquitectura i afirma que esta no es llimita a la mera construcció, perque la verdadera arquitectura està dotada de virtut, concepte clàssic associat al domini dels hòmens. Si l'Arquitectura és virtuosa, naturalment servix com a peça del joc polític, ya que tal domini dels hòmens forma part de la formulació de la política clàssica (fundada en l'idea de ciutat com a lloc de convivència i germinadora de la política). En conclusió, l'estudi rigorós que fan dels órdens arquitectònics clàssics està sempre, segons la seua concepció, lligat a esta característica virtuosa de l'arquitectura. L'estètica de la Renaixença és, per lo tant, també un reflex d'un determinat pensament polític.

Història de l'arquitectura renaixentista

Santa Maria della Consolazione en Todi: típica iglésia de planta central, tipologia estesa en la Renaixença.
Santa Maria della Consolazione en Todi (1508-1607). Eixemple d'iglésia de planta central. Varen treballar en ella Coa dona Caprarola, Antonio dona Sangallo el Jove, Baldassarre Peruzzi, Galeazzo Alessi, Michele Sanmicheli, Jacopo Vignola i Ippolito Scalza.

L'arquitectura renaixentista es desenrolla a partir d'el XV principalment en Itàlia. És comú atribuir elloc de génesis a la ciutat italiana de Florencia, ciutat a on el gòtic a penes havia penetrat, en el moment de la construcció de la cúpula de la catedral de Santa María del Fiore proyectada per Filippo Brunelleschi. Tal episodi no solament és un mer canvi en el perfil estilístic que predominava en l'escenari arquitectònic florentino, sino la demostració clara de la ruptura que vindria posteriorment en la pròpia forma de produir l'arquitectura, obrint camí per a, no solament redescubrir el classicisme, sino també per a la promoció de la tratadística i per a una teorisació inèdita sobre el tema. Són molts els estudiosos que afirmen que Brunelleschi va construir, de fet, no solament una cúpula, sino el concepte d'un nou tipo d'arquitecte: altera les regles de la construcció civil iniciant un procés que, gradualment, separarà al proyectista del constructor. Un fet a destacar en la producció de Brunelleschi és que es manifesta més importància en el camp de la construcció que en el del estil. S'assimila açò quan s'observa l'obra en el seu conjunt, percebent-se que, a pesar de voler seguir la canonisació clàssica, es produïx un edifici que no és completament compromés en dites regles clàssiques. Açò és causat per la carència de l'arquitecte de coneiximent profunt de les normes clàssiques, al que accedia més per l'observació de les ruïnes romanes existents que per l'estudi dels tractats. Aixina mateix, Brunelleschi inicia una tradició que se separa a l'arquitecte dels antics gremis migevals i la professionalisació dels quals és cada volta més palés en l'época, afirmant-se com a intelectuals alluntats de la construcció pròpiament dita. Molts crítics que analisen el fenomen des d'una òptica marxiste identifiquen ací el moment en el que l'incipient burguesia pren de les classes populars el domini dels mijos de producció (deixant estes de poder construir i passaran a poder dissenyar), possibilitant aixina un procés d'explotació del proletariat pel capital, que s'recrudecer durant la Revolució industrial.

Moment inicial: la cúpula de Santa María del Fiore

Artícul principal → Santa María del Fiore.
Vistes de Florencia, un dels centres de la Renaixença
Erro al crear miniatura:
Comença la Renaixença en l'Arquitectura: cúpula del Duomo de Santa María del Fiore.

La catedral de Santa María del Fiore, Florencia, va anar inicialment eixecutada en estil tarde-romànic, pero la seua construcció va durar vàries generacions (va ser iniciada en 1296 i a la mort de Brunelleschi, en 1446, encara no s'havia conclós). No va ser un edifici proyectat: el seu disseny i la seua construcció es varen armar de forma parala. Encara que existia un pla general per a la seua forma i distribució interna, els detalls constructius, segons era corrent en la pràctica edificativa migeval, anaven sent resolts a mida que alvançava la construcció, en la pròpia obra. Per tant, a pesar de que la necessitat de construir una gran cúpula sobre un determinat punt de l'iglésia preexistia, la forma de la mateixa no havia segut decidida de bestreta. Quan va aplegar el moment d'erigir-la, els artesans florentinos es varen trobar en un va de 40 metros, impossible de cobrir en les tècniques constructives tradicionals. La solució trobada en 1418, quan la República de Florencia ya mostrava clares intencions de manifestar el seu poder econòmic en l'arquitectura de la ciutat —en lo que la catedral es va convertir, per tant, casi en una targeta de visita—, va ser promoure una espècie de concurs d'idees per a la conclusió del temple, que comportava, està clar, la solució al problema de la cúpula. Filippo Brunelleschi, que era, en l'época, un artesà relativament reconegut, va acceptar el desafiu. Va decidir, per a això, viajar a Roma en busca d'inspiració. Roma, en eixe periodo, era elloc del món en el que les ruïnes de l'Antiguetat clàssica eren més visibles, casi integrades en el paisage. La principal font d'inspiració per a Brunelleschi va ser el Panteó d'Agripa: una estructura en un diàmetro similar al de Santa María dei Fiori, arrematat en una cúpula en arc ple. Brunelleschi no solament va observar la solució constructiva utilisada en el Panteó, sino que va escomençar a estudiar les relacions estilístiques, proporcionals i formals entre els diferents elements que componien eixe espai. I va anar efectivament esta actitut la que va fer que es gestara l'esperit de la Renaixença: un individu observa una determinada realitat a través del desig i de l'intenció en la que interferix en aquella realitat antiga per a buscar solucions útils aplicables a la realitat moderna. Brunelleschi no tenia plena consciència de la teoria clàssica, pero va reconéixer un model estilístic que usaria per a construir i idear la seua pròpia arquitectura. Al seu regrés a Florencia, ple d'eixa experiència en el món clàssic, Brunelleschi va propondre una solució per a la catedral florentina: una gran cúpula de 42 metros arrematada per una llanterna, basant-se en les seues perquisicions en Roma. Pero no es va llimitar a reproduir el model romà, sino que va propondre una forma totalment innovadora: la seua cúpula seria la primera en tambor octogonal de l'història de l'arquitectura. Esta cúpula posseïx una funció estètica (bella pero austera, sense donar sensació de pesadez), pero també una funció ideològica: representa l'unitat cristiana. Per a la seua construcció, Brunelleschi va utilisar un joc de doble cúpula, una interna i una atra externa, formades per dos capes construïdes en dos rolls de rajola separats per un roll de rajola a perpiaño, que alvancen en forma d'espiral que fa més rígit el conjunt al mateix temps que configura un espai com a cámara que dona llaugerea a la cúpula, dibuixant al mateix temps fils directors i arrematada en llanterna.

El Quattrocento: el domini dellenguage clàssic

el palau Rucellai (1446-1451)
Artícul principal → Quattrocento.
  • Brunelleschi, per lo tant, quedarà en l'història de l'art com el responsable d'haver traçat el camí que pràcticament tots els arquitectes de la Renaixença seguiran per a realisar les seues obres. Com s'ha dit abans, no obstant, l'arquitecte florentino no tenia ple coneiximent dels diferents órdens sistematisats en ellenguage clàssic, lo que es posa en evidència quan acaba creant un llenguage arquitectònic propi, en el que els elements clàssics apareixen pero no responen a l'estil antic. Els arquitectes que varen seguir este método traçat per Brunelleschi varen ser no obstant responsables de la plena recuperació dellenguage clàssic. El domini del classicisme es va conseguir de fet a lo llarc d'el XV (encara que la seua sistematisació definitiva no va aplegar fins a la publicació del tractat de Sebastiano Serlio en el sigle següent) i va trobar en Donato Bramante a la seua figura més paradigmàtica. Per a llavors (especialment en acabant de que Alberti exponguera la seua teoria de l'arquitectura en el seu tractat De re aedificatoria) ya es coneixien de modo més fefaent les formes constitutives de les arquitectura grega i romana com a possibilitats de composició, i tant les seues solucions concretes com la síntesis espacial pròpia de l'arquitectura clàssica eren, en general, conegudes. Aixina, els arquitectes renaixentistes varen tindre a la seua disposició tot el potencial creatiu que oferien ellenguage i la tècnica clàssiques i l'esperit de la seua época. Ellenguage arquitectònic de la Renaixença es va expressar a través, no de les còpies dels clàssics, sino de la seua superació. També varen destacar en esta época dos arquitectes de palaus florentinos: Michelozzo (Palau Medici Riccardi, 1444) i Bernardo Rossellino (Palau Rucellai, 1446-1451 -sobre un disseny inicial d'Alberti-); i uns atres entorn al núcleu veneciano, com Pietro Lombardo.

Bramante i la fase madura de la Renaixença

Erro al crear miniatura:
Anunciación d'Allunte Fernández (Còrdova, abans de 1508). L'arquitectura està basada en la repercussió dels models arquitectònics italians. En particular s'ha comprovat el seu coneiximent del gravat Prevedari, que Bernardo Prevedari va realisar sobre un disseny de Bramante en 1481.[2]

És justament en l'obra de Donato Bramante a on este esperit es concreta d'una forma més íntegra, lo que fa d'ella figura que representa el pas del Quattrocento al Cinquecento, en lo que se sol denominar fase madura de la Renaixença. Bramante va conseguir demostrar, a través dels seus proyectes en palaus o iglésies, que no solament coneixia les possibilitats dellenguage clàssic, sino que també entenia les característiques i l'ambient de la seua época, ya que va ser capaç d'aplicar el coneiximent antic a una forma nova, inèdita, sobreixent i, sobretot, clàssica. El seu Tempietto o Templete de Sant Pietro in Montorio, en Roma (1502-1510), és pràcticament una relectura (encara que no una còpia) dels temples de planta central, circulares, a la seua volta derivats del tholos grec, típics d'un cert periodo de l'arquitectura romana (per eixemple, el Temple de Vesta, en la mateixa ciutat de Roma). El modest tempietto és casi una maquetar base del jagantesc proyecte (en construcció des de 1506) de la cúpula de Sant Pedro, en una cúpula (42,5 metros) de dimensions comparables a la del Panteó (43,44 metros), a la de Santa Sofia de Constantinopla (32 metros) i a la de Brunelleschi en Florencia (41 metros). Més vesprada, en época barroca, l'arquitecte anglés Christopher Wren faria a la seua volta una relectura de l'obra de Bramante i Miguel Ángel, i propondria una nova forma en la catedral de Sant Pablo de Londres (32 metros, 1676), i lo propi varen fer en época neoclàssica Francisco Caps i Francesco Sabatini en Sant Francisco el Gran (Madrit, 33 metros, 1760-1784); demostrant la potencialitat del procés de creació renaixentista (que va de l'estètica dels edificis al pensament arquitectònic), per a adaptar-se a nous estils en époques posteriors.

  • Bramante també va popularisar una atra forma profundament clàssica que va ser desenrollada i explorada posteriorment. Està inspirada en els arcs de triumfo romans i va ser lluent per les seues característiques compositives aplicades als proyectes de palaus i viles, peces clau de la Renaixença en l'arquitectura civil. La principal image d'este estil bramantino es troba en les tríades d'obertures adornades en arcs, dos dels quals estan a la mateixa altura i en el central major, el denominat sistema d'orde més arc, basat en la combinació de l'orde arquitectònic clàssic i l'arc de mig punt. Front al problema, llavors, de conectar en una mateixa unitat dos entitats espacialmente similars pero de diferents dimensions, la solució va ser amprar dos sistemes d'orde més arc de diferents dimensions seguint la norma de que el extradós de l'arc del sistema de menor dimensió anara tangente a la moldura inferior del entablamento de l'orde major. La superació dels clàssics, mantenint sempre la busca del classicisme típica del periodo, es va donar especialment en la mida que els arquitectes varen propondre solucions espacials clàssiques per a proyectes nous (com en els grans palaus, diferents de les construccions romanes, o en les noves catedrals o basílicas). Elements com les voltas i les cúpulas es varen usar d'una forma nova, i es varen amprar els órdens (jónico, corintio, etc.) característics de l'arquitectura de l'Antiguetat.

El Cinquecento: la superació del classicisme

Artícul principal → Cinquecento.
Erro al crear miniatura:
Vestíbul de la Biblioteca Laurenciana, Florencia, Miguel Ángel (1525). S'aprecia un fragment de l'escala.
Típica estructura palladiana.

A mida que el domini dellenguage clàssic evolucionava, va ser creixent en els arquitectes renaixentistes un cert sentit de lliberació formal de les encorsetades regles del classicisme, de manera que l'eventual desig de superació (que sempre va existir en major o menor mida) va canviar de ser un element fonamental a ser frut de la nova producció d'estos autors. Tal fenomen, considerat ya com un anunci del moviment estètic que, anys més vesprada, es concretaria en el Barroc, guanyaria força especialment en les primeres décades d'el XVI. el Cinquecento va ser un moment en que l'intenció de sistematisar el coneiximent dels cànons clàssics estava plenament superada, a través dels tractats de Sebastiano Serlio o Jacopo Vignola. Aixina, els elements compositius del classicisme varen deixar d'usar-se en edificis com a experimentació "en busca de lo clàssic", sino partint de la seua plena consciència, en "busca de la seua innovació". En un primer moment, es varen seguir fidelment les regles clàssiques de composició, pero ampliant enormement el seu àmbit d'aplicació. Les regles clàssiques es varen aplicar en especial en les grans obres públiques, els grans palaus i temples religiosos (els edificis considerats "nobles", dignes de rebre el estatus d'arquitectura segons el punt de vista clàssic). Per això, varen aparéixer noves combinacions d'elements. Andrea Palladio va ser el principal exponent d'esta nova forma de treballar en ellenguage clàssic, com es fa palés en els seus proyectes de "viles" en les afores de les ciutats italianes. L'arquitectura de Palladio va ser de tal modo peculiar i destacada sobre la dels seus antecessors que el seu método de treball va acabar creant un nou estil: el palladianisme. Dit estil es caracterisa per l'aplicació de la planta central en proyectes residencials (com en les viles) i per un cert tipo d'ornamentació de caràcter sintètic (denominada arquitectura de superfície), entre atres fonaments. El propi Palladio va ser autor d'un tractat prou complet sobre arquitectura clàssica, en el que va expondre el seu modo de pensar i la seua perspectiva sobre esta qüestió.

Manierisme: els grans mestres i el fi de la Renaixença

Artícul principal → Manierisme.
Gravat de la planta modificada per Vignola de Vila Farnese.

el manierisme va ser el moviment artístic produït durant el Cinquecento i la formació del qual es dona en les primeres décades d'el XVI i s'estén fins a començos d'el XVII. Evidencia l'intenció per part dels arquitectes, humanistes i artistes del periodo d'un art, que encara que en essència seguira al classicisme, posseïa un contingut prou anti-clàssic. En el manierisme per lo tant es desenrolla l'innovació constructiva confrontant-se en l'arquitectura clàssica, ya plenament coneguda. Una volta gastat l'impuls de la tratadística, que dotada de certa homogeneïtat a l'arquitectura per mig de l'imposició d'unes determinades regles, va sorgir una nova generació d'arquitectes, fortament individualistes, que supon de fet un pont entre el Renaixença i el Barroc. L'activitat arquitectònica de Miguel Ángel va supondre la culminació i superació del classicisme de la fase madura o de Bramante, i pot calificar-se de més clàssica en Sant Pedro o en el Palau Farnese i més manierista,(per eixemple en la famosa escala de la Biblioteca Laurenciana). De modo similar a lo que va ocórrer en pintura o escultura (a on és més clara l'imitació de la seua maniera), els arquitectes italians de mitan d'el XVI, alguns d'ells eixits de Roma quan el sac i repartits pel restant de les ciutats italianes, procuraven desafiar els cànons clàssics. Els principals exponents d'este nou estil varen ser, ademés del citat Andrea Palladio i el núcleu veneciano, Giulio Romà (Palau del Té, Mantua, 1534), Bartolomeo Ammannati (reforma del Palau Pitti, 1558-1570), Antonio Sangallo el Jove (Vila Farnese, Caprarola, 1559), Vasari (Galeria Uffizi, Florencia, 1560-1581), o Jacopo Vignola en l'Iglésia del Gesù (1568), esta sí en Roma, sèu i model exportat de les numeroses iglésies jesuíticas de la crecientemente influent Companyia de Jesús, la frontera de la qual es deu a Giacomo della Porta (1578, que va inspirar posteriorment a Carlo Maderno). En les seues obres, són constants les referències als elements compositius clàssics, pero en forma "desconstruída" i casi irònica. Convertixen a l'interior patrons decoratius de finestres que deurien estar colocades en l'exterior, juguen en els efectes de l'ilusió òptica proporcionats per la perspectiva, per mig de volums dimensionados inusitadamente, etc. El mateix sentit, dut a un extrem, varen tindre els extravagants jardins de la Vila de les Maravelles, hui Parco dei Mostri (Bosco Sacre vaig donar Bomarzo) en Bomarzo, en el Lacio, per l'arquitecte i dissenyador de jardins Pirro Ligorio. La aprofundiment en els caràcters propis de les construccions manieristas va supondre el germen del naiximent del Barroc, que si superficialment es considera com a ruptura de l'ideal clàssic propost per la Renaixença, realment va constituir la reacció a l'agotament d'est, ya anunciat pel manierisme.

Difusió de l'arquitectura de la Renaixença en Europa

Ellenguage arquitectònic propi de la Renaixença italiana no va desplaçar a les formes tardogóticas predominants en el restant d'Europa fins a ben entrat el XVI. Els contactes internacionals en les esferes econòmica, política i militar, intensificats a partir dels ya abundants des de la Baixa Edat Mija, els viages dels artistes demandats per les diverses corts, aixina com la decisiva difusió de documents i imàgens gràcies a l'imprenta i al gravat varen permetre un intercanvi d'informació decisiu. Paradòxicament, l'assimilació de les idees anticlásicas forjades en el Manierisme (que més que la fase final de la Renaixença pot considerara un estil nou i opost) va ser lo que va causar el definitiu triumfo del gust italià. La tratadística clàssica estava ya plenament desenrollada, de manera que els arquitectes de fòra d'Itàlia varen poder dominar en generals regles compositives clàssiques i la seua teoria, lo que ya els permetia prendre's certes llicències creatives. D'esta forma, l'introducció de la Renaixença en Europa va ser en gran medida un eclecticisme entre les pervivencias migevals i traces post-renaixentistes; ademés de diferir en cada país, segons la distinta forma en que l'influència italiana va dotar d'elements nous al seu context propi de base migeval.

Arquitectura renaixentista en França

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Arquitectura renaixentista en Espanya

Artícul principal → Arquitectura renaixentista espanyola.


1.ª etapa: plateresco

Artícul principal → Plateresco.
Erro al crear miniatura:
Frontera del convent de Sant Esteban (Salamanca).
Erro al crear miniatura:
el Palau de Santa Creu (1486-1491) de Valladolit va ser el primer edifici renaixentiste construït en Espanya.

En Espanya, la Renaixença va escomençar a insertar-se en les formes gòtiques en les últimes décades d'el XV. El desenroll de la Renaixença es va produir principalment per arquitectes locals, encara que conectats en la tradicional relació artística hispanoflamenca. Varis d'ells tenien inclús orígens familiars en el nort d'Europa. A això s'afegia que la política italiana, central per a la Corona d'Aragó des d'el XIII, va passar a ser una prioritat també en Castella en el matrimoni dels Reis Catòlics. Es va forjar una arquitectura en característiques pròpies molt acusades, en les que s'incloïen influències del mudéjar local, del gòtic flamígero del nort i de l'arquitectura italiana. Este eclèctic estil espanyol, de caracterisació debatuda, ha rebut el nom de "plateresco" per les extremadament decorades fronteres dels seus edificis, que es comparaven al intrincado i detalliste treball dels plateros.

2.ª etapa: purisme

Artícul principal → Purisme (arquitectura).
Erro al crear miniatura:
Palau de Carlos V en l'Alhambra, Granada.

En el pas de les décades, l'influència del Gòtic va ser decreixent, aplegant-se a alcançar un estil més depurat i ortodox des del punt de vista de les formes clàssiques. El purisme es caracterisa per una major austeritat decorativa, que es llimita a alguns elements concrets, generalment d'inspiració grecorromana. Hi ha un cert cansanci de l'exuberància decorativa italianizante a mitat d'el XVI i s'imponen els edificis d'aspecte més seré, harmònic i equilibrat. Alguns arquitectes conseguixen reciclar la seua producció tarde-gòtica per a iniciar-se en este nou estil: tal és el cas, per eixemple, d'Alonso de Covarrubias, Rodrigo Gil d'Hontañón i Pedro d'Ibarra. Ademés del Replanell, a on desenrollen la seua obra estos, un extraordinari centre de la producció renaixentista es va localisar en Andalusia, a on destaquen les figures de Diego de Siloé (Catedral de Granada i Sacra Capella del Salvador d'Úbeda), Pedro Machuca (el més decididament clàssic, en la seua atrevida intervenció en l'Alhambra de Granada: el Palau de Carlos V), Andrés de Vandelvira (catedrals de Jaén i de Baeza) i Diego de Riaño (Ajuntament de Sevilla). L'influència de la tratadística italiana, especialment de Sebastiano Serlio, ha permés denominar esta época com a fase serliana. És molt notable que Espanya fora el primer país en desenrollar una lliteratura arquitectònica pròpia dins dels cànons renacentitas, en Diego de Sagredo (Les Mides del Romà, 1526).

3.ª etapa: herreriano

Pati dels Reis i frontera de la Basílica de l'Escorial.
Artícul principal → Arquitectura herreriana.


A mitat d'el XVI, l'iniciació del Monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial com a símbol del poder de Felipe II per Juan Batiste de Toledo (fallit en 1567) i Juan d'Herrera va supondre l'aparició d'un nou estil, que es caracterisa pel predomini dels elements constructius, l'absència decorativa, les llínees rectes i els volums cúbics. Significa ademés el definitiu triumfo dels postulats manieristas provinents d'Itàlia, en l'aporte de sobrietat castellana. Este estil batejat posteriorment com "herreriano" en honor de Juan d'Herrera, va dominar l'arquitectura espanyola durant casi un sigle, i entre els seus seguidors es troben figures tan rellevants com Francisco de Mora, Juan Gómez de Mora o Juan Gómez de Trasmonte. Els conceptes arquitectònics i urbanístics de la renaixença espanyola varen ser duts a les colónies espanyoles d'Amèrica on varen trobar camp fèrtil per a la seua difusió donada l'urbanisació extensiva que es va donar a lo llarc de tres sigles i que també va rebre l'impacte d'estils posteriors com el Barroc i el Neoclàssic.

Arquitectura renaixentista en Portugal

Claustre del monasteri dels Jerónimos de Lisboa.

En Portugal l'estil manuelino és la contribució portuguesa a la Renaixença; encara que la seua estètica, que aúna elements renaixentistes i tardogóticos d'un modo semblant al plateresco isabelino castellà, és molt distant del classicisme. Un motiu decoratiu molt repetit, la retortillada maroma de barco, s'interpreta com una referència explícita a les proea dels navegants portuguesos, que estaven protagonisant l'Era dels Descobriments i varen permetre l'extraordinària expansió política i econòmica que va convertir al regne en una potència mundial. Eixemples de l'arquitectura renaixentista portuguesa són les catedrals de Leiría i de Portalegre, el Colege jesuïta d'Évora i l'Iglésia de Sant Roque de Lisboa.

Arquitectura renaixentista en Alemània

la logia del Ajuntament de Colónia.
Artícul principal → Renaixença alemana.

La Renaixença en Alemània va ser inspirat per filòsofs i artistes alemans com Johannes Reuchlin i Alberto Durero, que havia visitat Itàlia. Entre les estructures més destacades d'este periodo que presenten una arquitectura renaixentista s'inclouen la residència de Landshut, el castell d'Heidelberg, el castell Johannisburg en Aschaffenburg, l'Ajuntament d'Augsburc i la Fortalea Lichtenau. En juliol de 1567 el consell de la ciutat de Colónia va aprovar un disseny d'estil renaixentiste realisat per Wilhelm Vernukken per al Ajuntament, en una loggia de dos pisos. l'iglésia de Sant Miguel, en Munich, és l'iglésia renaixentista més gran localisada al nort dels Alps. Va ser construïda pel duc Guillermo V de Baviera entre 1583 i 1597 com a centre espiritual de la Contrarreforma i es va inspirar en l'iglésia d'Il Gesù en Roma. L'arquitecte és desconegut.

Arquitectura renaixentista en Europa Oriental

Capella de Segismundo, Cracovia, 1519-1533.

La lluntea d'esta zona sobre Itàlia va diluir l'influència de la Renaixença, pero hi ha valiosos eixemples d'edificacions que combinen elements renaixentistes en la tradició arquitectònica local. En Hongria, ya abans de la segona mitat d'el XV es varen construir cases d'estil italià. El rei hongarés Matías Corvino va contractar a constructors i escultors italians, un dels quals, Aristóteles Fioravanti, va viajar d'Hongria a Moscou per a alçar la catedral de la Dormición (1475-1479) en el Kremlin de Moscou. baix el regnat de Luis II d'Hongria i Bohèmia, es va construir la capella Bakócz de la catedral d'Esztergom, eixemple de decoració renaixentista. Atres obres influïdes per la Renaixença en Europa Oriental són, en Polònia el castell de Wawel, la capella de Segismundo en Cracovia i les ciutats de Zamość i Tarnów; en Lituània el Palau Real i les iglésies de Sant Miguel i Sant Esteban de Vilna; i en la República Checa la localitat de Telč, el palau d'estiu de la reina Ana (Belvedere) del castell de Praga[3] o el castell de Český Krumlov.

Arquitectura renaixentista en Anglaterra

Queen's House, (1616) en Londres, primer eixemple d'arquitectura renaixentista importada al Regne Unit.

En Anglaterra les formes de la renaixença italiana tardaran molt més temps en impondre's que en Espanya o França. Durant el periodo final d'el XV i tot el XVI, es va desenrollar el denominat estil Tudor, una prolongació del gòtic en marcades característiques locals angleses. A finals d'el XVI i començos d'el XVII, la denominada arquitectura isabelina va significar una obertura a influències externes, entre les que estaven les italianes, pero també les de l'arquitectura holandesa. No va ser fins a ben entrat el XVII quan es varen impondre les formes clàssiques, fonamentalment a partir de l'obra d'Iñigo Jones (1573-1652), que havia estudiat en Itàlia i s'hi havia vist influenciat per Palladio. De regrés en Anglaterra, Jones va dissenyar edificis com la Queen's House de Greenwich (1616) i la Casa del Convit del palau de Whitehall (1619). Estes construccions de llínees senzilles i simetria varen ser revolucionàries en un país a on encara es dissenyaven edificis en finestres partides, almohadillado i torrecillas.

Hatfield House va ser manada a construir en la seua totalitat per Robert Cecil, primer comte de Salisbury, entre 1607 i 1611, i és l'eixemple perfecte de l'arquitectura de transició entre l'estil Tudor i la Renaixença. L'edifici conjuga un ala Tudor, en finestrals en parteluz i teulada almenado i dos ales clarament influenciada per les fronteres dels palazzi italians. La seua frontera central, originàriament en forma de logia oberta, havia segut atribuïda a Iñigo Jones, encara que el porche central d'estil jacobino, fa provablement falsa esta atribució. Dins, l'elaborada escala tallada mostra l'influència italiana en l'ornamentació anglesa. L'obra de Jones va ser continuada, ya dins del classicisme d'época barroca, per mestres com Christopher Wren en el seu disseny de la catedral de Sant Pablo de Londres i de molts edificis públics i iglésies londinenques que es varen construir despuix del Gran Incendi de Londres de 1666. La devastación de la ciutat va ser una oportunitat única per a una nova generació d'arquitectes seguidors de l'arquitectura clàssica, que varen construir a una escala superior a la que mai provablement s'havia construït en una ciutat. Posteriors arquitectes, com el venecià Giacomo Leoni, durant el sigle següent, varen adaptar i varen modificar l'estil per a ajustar-ho al paisage i gust anglés, conservant-se el gust per l'influència italiana en els edificis. Lyme Hall en Cheshire és un eixemple soberp d'esta tendència. L'influència de l'arquitectura[4] renaixentista italiana va perviure en especial en l'àmbit anglosaxó, a conseqüència del palladianisme, forma d'interpretació peculiar de l'arquitectura de Palladio, que mantedría el classicisme fins a l'arribada d'estils més moderns com el Neoclassicisme. Durant el XIX, es va produir un historicisme neorrenacentista especialment important en el Regne Unit i Norteamérica.

Arquitectura renaixentista en Rússia

El príncip Iván III va introduir l'arquitectura renaixentista en Rússia, en invitar a una série d'arquitectes d'Itàlia, que varen dur noves tècniques de construcció i alguns elements d'estil renaixentiste en ells, al mateix temps es varen seguir dissenys tradicionals de l'arquitectura russa. En 1475 l'arquitecte italià Aristóteles Fioravanti va realisar una reconstrucció de la catedral de la Dormición, ubicada en el Kremlin de Moscou, que va ser danyada per un terremot.

Vore també

Referències

  1. ↑ Antonio Fernández, Emilio Barnechea i Juan Haro (1992) Història de l'Art, Barcelona:Vicens Vives ISBN 84-316-2554-6; pgs. 226-231. Marco Bussagli, Comprendre l'arquitectura Madrit: Susaeta, ISBN 84-305-4483-6, pg. 132-140.
  2. ↑ Ana Àvila (1993) Imàgens i símbols en l'arquitectura pintada espanyola(1470-1560) Anthropos
  3. ↑ [2], pàgina oficial de turisme de Praga,
  4. ↑ l'arquitectura i la construcció

Bibliografia

  • BENNASSAR VICENS, Bartolomé; L'Europa de la Renaixença; Madrit: Grup Anaya, 1998, ISBN 84-7525-480-2.
  • BENEVOLO, Leonardo; Storia dell'architettura del Rinascimento; Roma-Bari: Laterza, 1988 ISBN 88-420-0605-X.
  • CHECA, Fernando; Arquitectura de la Renaixença en Espanya; Madrit: Edicions Càtedra, 1989, ISBN 84-376-0820-1.
  • ESCRIG PALLARÉS, Félix; Les grans estructures de la Renaixença i el Barroc; Sevilla: Publ. de l'Universitat de Sevilla, 2003, ISBN 84-472-0763-3.
  • FRANCASTEL, Pierre; La figura i elloc. L'orde visual del Quattrocento; Barcelona: Mont Àvila Editors, 1988, ISBN 84-7668-217-4.
  • GARCÍA MELERO, José Enrique; Arquitectura de la Renaixença; Madrit: UNED, 2004, ISBN 84-362-5075-3.
  • MURATORE, Giorgio; La ciutat renaixentista; Madrit: Institut d'Estudis d'Administració Local, 1980, ISBN 84-7088-251-1.
  • MURRAY, Peter; Arquitectura de la Renaixença; Madrit: Aguilar, 1974, ISBN 84-03-33023-5.
  • PRETTE, Maria Carla / GIORGIS, Alfonso De; La storia dell'art rinascimentale; Florencia: Editoriale Giunti, 2002 ISBN 88-09-21400-5.
  • RAMÍREZ, Juan Antonio; Història de l'Art: L'Edat Moderna; Madrit: Aliança, 1997, ISBN 84-206-4273-8.
  • SUMMERSON, John / BERAMENDI, Just; Ellenguage clàssic de l'arquitectura; Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 1991, ISBN 84-252-0806-8.
  • TAFURI, Manfredo; L'arquitectura de l'humanisme; Madrit: Xarait Edicions, 1982, ISBN 84-85434-03-X.
  • WITTKOWER, Rudolf; Els fonaments de l'arquitectura en l'edat de l'humanisme; Madrit: Aliança, 1995, ISBN 84-206-7129-0.

Enllaços externs

Commons

Enllaços generals

Renaixença italiana

Renaixença en Europa

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arquitectura_de_la_Renaixença&oldid=1590056»