Humanisme renaixentiste

Erro al crear miniatura:

El home de Vitruvio, obra de Leonardo dona Vinci. El dibuix representa les proporcions ideals del cos humà, basant-se en un passage dellibre d'architectura de Vitruvio

Erro al crear miniatura:

En humanistes com Lorenzo Entanca, qui en el seu d'elegantia linguae latinae escriu una gramàtica dellatí clàssic de base científica, i atres intelectuals, comença la filogia moderna i es redescubre l'antiguetat grecolatina.

El humanisme renaixentiste és un moviment intelectual i filosòfic europeu ^[1] estretament lligat al Renaixença l'orige de la qual se situa en l'Itàlia del XV (especialment en Florencia, Roma i Venècia), en precursors com Dante Alighieri (1265-1321), Francesco Petrarca (1304-1374) i Giovanni Boccaccio (1313-1375). Busca els models de la Antiguetat clàssica reprenent l'antic humanisme grecorromano. Manté la seua hegemonia en bona part d'Europa fins a finals del XVI. A partir de llavors es va ser transformant i diversificando en els canvis espirituals provocats pel desenroll social i ideològic, tant pels principis propugnats per la reforma protestant (luteranisme, calvinisme, anglicanisme) com per la Contrarreforma catòlica; posteriorment també per la Ilustració (XVIII) i la Revolució francesa (1789-1799). El moviment, fonamentalment ideològic, va tindre aixina mateix una estètica impresa parala, plasmada, per eixemple, en noves formes de lletra, com la redona, coneguda com a lletra humanística, evolució de les lletres Fraktur tardogóticas desenrollada en l'entorn dels humanistes florentinos com Poggio Bracciolini i de la cancelleria papal, que va vindre a substituir per mig de l'imprenta a la lletra gòtica medieval. L'expressió humanitatis studia va ser contraposta per l'humaniste i polític italià Coluccio Salutati als estudis teològics i escolàstics quan va tindre que parlar dels inclinaments intelectuals del seu amic Francesco Petrarca; en est, humanitas significava pròpiament lo que el terme grec filantropia, amor cap als nostres semblants, pero indicant un eix fonamental opost al teocentrisme de la cultura clerical del Medioevo Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut que se situava entorn a l'home, el antropocentrisme, com havia ocorregut en la cultura clàssica grecolatina. Per això el terme estava rigorosament unit a les litterae o estudi de les lletres clàssiques. En el XIX es va crear el neologisme germànic humanismus per a designar una teoria de l'educació en 1808, terme que es va utilisar despuix, no obstant, com opost a la escolàstica (1841) per a, finalment, aplicar-ho al periodo del resorgir dels estudis clàssics per Georg Voigt, ellibre dels quals El resorgiment de l'edat clàssica durant el primer sigle de l'humanisme (1859) va ser durant un sigle una obra considerada fonamental sobre este tema. L'humanisme propugnava, front al cànon eclesiàstic en prosa que imitava el llatí tardà dels Sants Pares i amprava el simple vocabulari i sintaxis dels texts bíblics traduïts (els studia humanitatis), una formació íntegra de l'home en tots els aspectes fundada en les fonts clàssiques grecolatinas, moltes d'elles llavors buscades i descobertes en les biblioteques dels monasteris de tot el continent europeu. En pocs casos estos texts varen ser traduïts gràcies al treball, entre uns atres, d'Averroes i a l'infatigable busca de manuscrits per erudits monges humanistes en els monasteris de tota Europa. La llabor estava destinada a accedir aixina a un llatí més pur, lluent i genuí, i al redescubrimiento del grec gràcies al forçat exili a Europa dels sapients bizantino despuix de la caiguda de Constantinopla, i en ella de l'Imperi romà d'Orient, en poder del Imperi otomà en 1453. La segona i local tasca va ser buscar restants materials de l'Antiguetat clàssica en el segon terç del XV, en llocs en rics jaciments, i estudiar-els en els rudimentos de la metodologia de la arqueologia, per a conéixer millor l'escultura i arquitectura. En conseqüència l'humanisme devia restaurar totes les disciplines que ajudaren a un millor coneiximent i comprensió d'estos autors de l'Antiguetat clàssica, a la que es considerava un model de coneiximent més pur que el debilitat en l'Edat Mija, per a recrear les escoles de pensament filosòfic grecolatino i imitar l'estil i llengua dels escritors clàssics, i per això es varen desenrollar extraordinàriament la gramàtica, la retòrica, la lliteratura, la filosofia moral i la història, ciències lligades estretament a l'esperit humà, en el marc general de la filosofia: les arts lliberals o tots els sabers dignes de l'home lliure front al dogmatisme tancat de la teologia, expost en tractats sistemàtics i abstractes que excloïen la multiplicitat de perspectives i la paraula viva i oral del diàlec i la epístola, típics gèneros lliteraris humanístics, junt a la biografia d'héroes i personages célebres, que testimonia l'interés per lo humà front a la hagiografia o vida de sants medievals, i la mitologia, que representa un ric repertori de la conducta humana més sugerent per als humanistes que les castrantes llegendas piadoses, vides de sants i hagiografia de Jacopo della Vorágine i la seua leidísima Llegenda dorada. Este tipo de formació se seguix considerant encara hui com a humanista. Per a això els humanistes varen imitar l'estil i el pensament grecolatinos de dos formes diferents: la cridada imitatio ciceroniana, o imitació d'un sol autor com a model de tota la cultura clàssica, Cicerón, impulsada pels humanistes italians, i la imitatio eclectica, o imitació de lo millor de cada autor grecolatino, propugnada per alguns humanistes encapçalats per Erasmo.

Factors explicatius

La emigració de sabio bizantís: degut a que el Imperi bizantí estava sent sitiat pels turcs, molts d'ells varen buscar refugi en Europa Occidental, especialment en Itàlia, duent en ells texts grecs, promovent la difusió de la cultura, els valors i l'idioma grec. Per eixemple, Manuel Crisoloras, erudit grec de Constantinopla, que va ensenyar grec en Florencia des de l'any 1396 al 1400 i va escriure per a us dels seus discípuls l'obra Qüestions de la llengua grega, basant-se en la Gramàtica de Dionisio Tracio; el seu discípul Leonardo Bruni (1370-1444) va ser el primer que va fer traduccions del grec allatí a gran escala, com també Ambrosio Traversario, qui ademés va recomanar a Cosme de Médici que adquirira doscents còdexs grecs de Bizancio o Francesco Filfo, que es va dur el mateix molts atres.
L'invenció de la imprenta entorn a 1440: este invent de l'orfebre alemà Gutenberg va permetre l'abaratiment del cost i la difusió dels llibres, garantisant la difusió massiva de les idees humanistes i l'aparició del sentit crític contra el argument d'autoritat medieval.
L'arribada al solio pontifici de Tomas Parentucelli (papa Nicolás V) i d'Eneas Silvio Piccolomini (Pío II) convertix a Roma en un dels grans focs de l'Humanisme.
L'acció dels mecenes, persones que en la seua protecció política, en la seua aprecie pel saber antic, en el seu afany coleccioniste o en la remuneració econòmica als humanistes per a que s'establiren o costejaren les seues obres en l'imprenta, varen facilitar el desenroll de l'Humanisme. Estes persones reunien obres clàssiques i cridaven a erudits coneixedors de la lliteratura grega i romana i els acollien en els seus palaus. Entre els mecenes més destacats descollen la família dels Médici de Florencia (Lorenzo de Médici, cridat el Magnífic i el seu germà Juliano de Médici), els pontífexos romans Juliol II (1503-1513) i León X (1513-1521), i, un sigle més vesprada, la reina Cristina de Suècia (r. 1632-1654).
La creació d'universitats, escoles i acadèmies: les universitats (com les d'Alcalà, Lovaina, etc.) i les escoles del XV varen contribuir en gran part a l'expansió del Humanisme per tota Europa.

Traces de l'humanisme

Erro al crear miniatura:

L'escola d'Atenes, fresca de Rafael.

Alguns de les traces ideològiques de l'humanisme són:

Estudi filògic de les llengües i interés per la recuperació de la cultura de la Antiguetat clàssica.
Creacions artístiques basades en l'imitació o mímesis dels mestres de la civilisació grecolatina.
El antropocentrisme o consideració de que l'home és important, la seua inteligència el valor superior, al servici de la fe que ho unix en el Creador.
Es restaura la fe en l'home contemporàneu perque posseïx valors importants capaços de superar als de l'Antiguetat Clàssica.
Es torna a apreciar la fama com a virtut de tradició clàssica, l'esforç en la superació, i el coneiximent de lo sensorial. L'idea de que mereix la pena barallar per la fama i la glòria en este món incita a realisar grans ardits i emular les del passat.
La raó humana adquirix valor suprem.
En les arts es valora l'activitat intelectual i analítica de coneiximent.
Es posen de moda les biografias de Plutarco i es proponen com a models, front al guerrer medieval, al cortesano i al cavaller que combina l'espasa en la ploma.
Es veu com a llegítim el desig de fama, glòria, prestigi i poder (El príncip, de Maquiavelo), valors pagans que milloren a l'home. Es raona el dany del pecat que reduïxen a l'home en comparar-ho en Deu i degraden la seua llibertat i els seus valors segons la moral cristiana i la escolàstica.
El comerç no és pecat i el calvinisme aprecia l'èxit econòmic com a senyal de que Deu ha beneït en la terra a qui treballa.
El desig de l'unitat política i religiosa d'Europa baix un sol poder polític i un sol poder religiós separat del mateix: es reconeix la necessitat de separar moral i política; autoritat eterna i temporal.
L'equilibri en l'expressió, que deu ser clara, i no recarregada ni conceptuosa: «L'estil que tinc m'és natural i, sense afectació cap, escric com parle; solament vaig en conte d'usar vocablos que signifiquen ben lo que vullc dir, i dígolo quant més llanamente m'és possible perque, al meu semblar, en cap llengua està ben l'afectació.» (Juan de Valdés).
L'idealisació i estilisació platònica de la realitat. Es pinta la realitat millor de lo que és, li la ennoblece (nobilitare).
L'art humaniste pren la matèria popular i la selecciona per a transformar-la en alguna cosa estilisat i idealizado, de la mateixa manera que la novela pastoril recrea una vida campestre desprovista de les preocupacions habituals allaurador. En l'art humaniste no hi ha lloc per a les manifestacions vulgars de la plebe que es voran més vesprada en el XVII en el Barroc.
El optimisme front al pessimisme i milenarisme medievals.^{cita requerida} Existix fe en l'home. La fe es desplaça de Deu a l'home.
La tornada a les fonts primigènies del saber, la llectura dels clàssics en els texts originals i no a través de l'opinió que varen donar sobre ells els Sants Pares i la religió catòlica.
La llògica aristotèlica front al argument d'autoritat medieval: la imprenta multiplica els punts de vista i els debats, enriquint el debat intelectual i la comunicació de les idees. Es posen de moda els gèneros del diàlec i la epístola, tot lo que suponga comunicació d'idees. Es propon la lliure interpretació de la Bíblia i la seua traducció a les llengües vulgars (entre elles, la de Lutero a l'alemà) front a que solament siga interpretada per l'Iglésia Catòlica.
Ginecolatría, alabanza i respecte per la dòna. Per eixemple, el cos nuet de la dòna en l'art medieval representava a Eva i al pecat; per als artistes humanistes de la Renaixença representa el goge epicúreo de la vida, l'amor i la bellea (Venus).
Busca d'una espiritualitat més humana, interior, (devotio moderna, erasmisme), més lliure i directa i menys externa i material.
El reconeiximent dels valors humans, acabant en l'Inquisició i el poder de l'Iglésia. En els seus començos, l'humanisme és un moviment regenerador i en els seus principis bàsics es troba ya bosquejado en temps molt anteriors, per eixemple, en les obres d'Isócrates, que es va impondre una llabor de regeneració pareguda en la Grècia del IV En temps moderns es troba estretament lligat al Renaixença i es va beneficiar de la diàspora dels mestres bizantino de grec que varen difondre l'ensenyança d'esta llengua, molt rara fins a llavors, despuix de la caiguda de Constantinopla en poder dels turcs en 1453; l'imprenta i l'abaratiment dels llibres subsegüent va facilitar esta difusió fòra de l'àmbit eclesiàstic; per llavors el terme humaniste servia exclusivament per a designar a un professor de llengües clàssiques. Es va revitalisar durant el XIX donant nom d'un moviment que no solament va ser pedagògic, lliterari, estètic, filosòfic i religiós, sino que es va convertir en un modo de pensar i de viure vertebrat entorn a una idea principal: en el centre de l'Univers està l'home, image de Deu, criatura privilegiada, digna sobre totes les coses de la Terra (antropocentrisme). Posteriorment, en especial en Espanya durant la segona mitat del XVI, l'antropocentrisme es va transformar en un cristocentrisme que proponia la ascética i la mística com a formes de vida que varen conduir al desengany barroc, que va desdibuixar durant el XVII este moviment.^{cita requerida}

Personalitats històriques

Els autors més señeros d'este moviment varen ser:

Dante Alighieri (1265-1321), va anar el primer en situar a l'Antiguetat en el centre de la vida cultural.
Francisco Petrarca (1304-1374), és conegut com el pare de l'humanisme. Va ser el primer en senyalar que per a ser cult i adquirir verdadera humanitat, era indispensable l'estudi de les llengües i lletres dels clàssics.
Giovanni Boccaccio (1313-1375), de la mateixa manera que Petrarca, va dedicar la seua vida a l'estudi dels clàssics, especialment als llatins, i va realisar un important compendio mitològic, la Genealogia dels deus pagans.
Coluccio Salutati (1331–1406).
Gemisto Pletón (1355-1452). Humaniste i filòsof bizantí, uns dels principals impulsors de l'estudi del grec en el món llatí, i del platonisme. Fervent seguidor de Platón, va ensenyar en Florencia i va establir la base per a la creació de l'Acadèmia de Florencia.
Leonardo Bruni (1374-1444), a qui es deu un profunt impuls a la traducció de la lliteratura grega.
Poggio Bracciolini (1380–1459), gran perseguidor de manuscrits per tota Europa; a ell es deu principalment la recuperació de numerosos escrits de Cicerón i d'atres autors importants com Lucrecio i la consideració dellatí com una llengua viva i encara creativa.
Antonio Beccadelli el Panormitano (1394-1471), juriste, poeta i erudit italià.
León Battista Alberti (1404-1472). Sacerdot, humaniste i secretari personal de sis papes, Doctor en Dret Canònic, físic, matemàtic i arquitecte.
Lorenzo Entanca (1407-1457), fundador de la filogia pel seu estudi dels poetes llatins i la seua proposició d'una nova gramàtica. Potser el seu guany més conegut va ser el seu descobriment, basat en proves filògiques, de la falsetat del document medieval Donació de Constantino supostament redactat per este emperador, i pel que s'otorgaven els territoris de l'Itàlia central al recapte del papa romà.
Alfonso de Palència (1423-1492), historiador i políglota.
Giovanni Pontano (1426-1503) poeta neolatino i historiador italià.
Marsilio Ficino (1433-1499), va divulgar la filosofia de Platón per Europa.
Antonio de Nebrija (1441-1522), va conseguir renovar els métodos d'ensenyança de les llengües clàssiques en Espanya.
Gonzalo García de Santa María (1447-1521)
Angelo Poliziano (1454-1494), humanista i poeta italià.
Lucio Marineo Sículo (1460-1533)
Pico della Mirandola (1463-1494), qui provablement haja segut el primer en utilisar la paraula humanista per a referir-se al nou moviment. Va ser l'autor d'un Discurs sobre la dignitat de l'home.
Mercurino Gattinara (1465), humaniste piamontés i gran canceller de Carlos I d'Espanya, ideòlec de la monarquia universal i sostingues del neogibelinisme.
Erasmo de Róterdam (1466 - 1536), va ser la gran figura intelectual en el debat entre catòlics i protestants i creador d'una corrent personal dins de l'humanisme de crítica del cristianisme medieval tradicional, el erasmisme, a través dels seus Colloquia i diversos opúsculos. Va ser provablement l'autor que va saber aünar millor que cap la filosofia humanística en el pensament cristià.
Guillaume Budé (1467-1540), humaniste francés que va editar en el seu país numerosos autors clàssics grecolatinos.
Nicolás Maquiavelo (1469-1527) humaniste florentino considerat com el pare de la política moderna.
Hernán Núñez de Toledo el Comendador Grec (1475-1553), helenista i humaniste.
Baltasar Castiglione (1478-1529), humaniste mantuano i cortesano de Carlos I d'Espanya, codificador del concepte hispànic de les armes i les lletres.
Tomás More (1478-1535), humaniste anglés autor d'un escrit satíric que va servir de model a molts atres, la Utopia, i es va enfrontar en defensa de les seues idees al rei Enrique VIII.
Antonio de Guevara (1480-1545), humaniste espanyol i escritor de talla europea,
Francisco de Vitòria (1483-1546), humaniste espanyol i fundador de la prolífica escola de Salamanca, que va preconisar el dret natural i internacional en diverses formes.
Giulio Cessara Scaligero (1484-1558), gran filec i preconizador de la imitatio ciceroniana front a la imitatio eclèctica d'Erasmo de Róterdam.
Juan Luis Vives (1492-1540), amic d'Erasmo i de Tomás More, el primer en tractar la psicologia com a disciplina científica i en contribucions originals en tot tipo de matèries.
Juan de Valdés (1509-1541), humaniste espanyol i autor del primer tractat que fa de l'espanyol una llengua noble, i defén l'idea de que totes les llengües són nobles en el Diàlec de la Llengua.
Robert Estienne (1503-1559), humaniste francés en llabor comparable a la de l'impressor i humaniste Aldo Manuzio en Itàlia.
Luisa Sigea (1522-1560), humaniste i poetisa espanyola, autora d'obres en múltiples idiomes.
Michel de Montaigne (1533-1592), qui va abocar a la llengua vulgar lo més selecte del pensament grecolatino creant el gènero del ensaig, típicament humaniste. Tots estos i molts uns atres, varen crear l'esperit d'una nova época, el Renaixença, que es va expandir a través de l'invent de l'imprenta i les magnífiques edicions de clàssics de l'impressor Aldo Manuzio i els seus fills i discípuls. L'Humanisme, com un dels fonaments ideològics de la Renaixença, suponia una evident ruptura en l'idea de religió que es manejava fins a llavors en la que Deu era centre i raó de totes les coses. En l'Humanisme, Deu no perdia el seu paper predominant, pero se situava en un pla diferent, i ya no era la resposta a tots els problemes.

Vore també

Referències

↑ «archive. org/web/20220309040747/https://www. lexico. com/es/definicion/humanisme humanisme». Oxford University Press. Archivat des d'el lexico. com/es/definicion/humanisme original, el 9 de març de 2022. Consultat el 8 de març de 2022.

Bibliografia

Lucía Gerbino, La mediació educativa de Juan Luis Vives. Humanisme i llenguage, Madrit, Verbum, 2020.
Marcel Bataillon, Erasmo i Espanya. (Fonamental) Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, 1996 (1966).
José Luis Abellán, El erasmisme espanyol. Madrit: Espasa-Calp, 2005 (1976).
Pedro Aullón d'Haro (ed.), Teoria de l'Humanisme. Madrit: Verbum, 2010, 7 vols.
Alan Bullock, La tradició humanista en Occident. Madrit: Aliança Editorial, 1989 (1985).
Jacob Burckhardt, La cultura de la Renaixença en Itàlia. Madrit: Akal, 1982 (1860)
Kenneth Clark, Civilisació. Una visió personal. Madrit: Aliança Editorial, 1979 (1969).
Henri de Lubac, El drama de l'humanisme ateu. Madrit: Trobada, [2005] (1944).
Antonio Fontán (2008). Príncips i humanistes. Nebrija, Erasmo, Maquiavelo, Moro, Vius, Marcial Pons. ISBN 978-84-96467-79-8.
Arnold Hauser, Història social de la lliteratura i l'art. Barcelona: Llabor, 1979 (1957).
Erasmo de Róterdam, Elogi de la Locada. Mèxic: Editorial Orige, 1984 (traducció recomanada).
Francisco Ric, El somi de l'humanisme, Madrit: Aliança, 1993 (reeditat en Destí).
Santiago Sebastián, Art i humanisme. Edicions Càtedra, S. A. 1981 ISBN 84-376-0139-8
VV. AA. Antologia d'humanistes espanyols. Edició d'Ana Martínez Tarancón. Madrit: Editora Nacional, 1980.
André Chastel i Robert Klein, L'Âge de l'humanisme, Brusseles: Éditions de la connaissance / París: Éditions dones Deux-Mondes, 1963, traduït parcialment com L'Humanisme. Barcelona: Salvat Editors S. A / Madrit: Aliança Editorial S. A., 1971.

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció derivada de «Humanismo renacentista» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] «archive. org/web/20220309040747/https://www. lexico. com/es/definicion/humanisme humanisme». Oxford University Press. Archivat des d'el lexico. com/es/definicion/humanisme original, el 9 de març de 2022. Consultat el 8 de març de 2022.

[1]