L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Llatí tardà

El llatí tardà (en latín: Latinitas serior ) és el nom acadèmic del llatí escrit de l'antiguetat tardana,[1] datat habitualment en el periodo entre els sigles III i VI[2][3] i continuant fins a el VII en Iberia,[1] és dir entre les époques del llatí clàssic i el llatí medieval. Els erudits no estan d'acort exactament quàn deuria terminar el llatí clàssic o deuria començar el llatí medieval. No obstant, el llatí tardà es caracterisa (en variacions i disputes) per un estil identificable. 

Llatí tardà

En ser un idioma escrit, el llatí tardà no és lo mateix que el llatí vulgar, que existia en época anterior. Este últim va servir com a antepassat de les lengues romançes. Encara que els autors del llatí tardà ampren una major cantitat de vocabulari i construccions del llatí vulgar, seguix mantenint en gran part característiques generals del llatí clàssic. Alguns escrits del llatí tardà són més lliteraris i clàssics, pero uns atres s'inclinen més a lo vernàcul. Ademés, el llatí tardà no és idèntic al llatí patrístico cristià, utilisat en la teologia dels primers pares cristians. Mentres que els escrits cristians usaven un subconjunt del llatí tardà, els pagans també varen escriure extensament en llatí tardà, especialment en la primera part del periodo. 

El llatí tardà es va formar quan un gran número de pobles de parla no llatina en la perifèria de l'imperi eren subsumidos i assimilats, i en el sorgiment del cristianisme que va introduir una major divisió en la societat romana, creant una major necessitat d'un llenguage estàndar per a comunicar-se entre diferents registres socioeconòmics i regions molt separades de l'extens imperi. Un discurs nou i més universal va evolucionar a partir de varis elements principals: llatí clàssic; llatí cristià, que contava en un sermo humilis (parla ordinària) en la dirigir-se a la gent,[4] i els diversos dialectes del llatí vulgar.[5]

Segons el llingüiste Antoine Meillet:

"Sense que es modificara molt l'apariència exterior de la llengua, el llatí es va convertir en el transcurs de l'época imperial en una nova llengua. Servint com una espècie de llengua franca per a un gran imperi, el llatí va tendir a simplificar-se, per a mantindre's per damunt de tot lo que tenia d'ordinari ".[6]

Construccions filològiques

editar

Llatí tardà i posclàssic

editar

Els conceptes de llatí tardà o antiguetat tardana no són moderns, encara que el seu orige permaneix obscur. Un artícul en Harper's New Monthly Magazine sobre la publicació del Lexicon of the Latin Language d'Andrews i Freund en 1850 menciona que el diccionari dividix el llatí en anteclàssic, clàssic, ciceroniano, august, post-august i postclàssic o llatí tardà,[7][8] lo que indica que el terme ya estava en us professional pels clasicistas anglesos de principis del XIX. També es poden trobar eixemples d'us vernàcul del terme des del XVIII. El terme antiguetat tardana, que significa posclàssic i premedieval, s'havia difòs en anglés molt abans d'eixa data.

Llatí imperial

editar

La primera edició de 1780 de la Història de la lliteratura romana de Wilhelm Sigismund Teuffel definia un periodo primerenc, l'Edat d'Or, l'Edat d'Argent i després passa a definir atres edats primer per dinastia i després per sigle. En les edicions posteriors, subsumió tots els periodos baix tres títuls: el Primer Periodo (llatí arcaic), el Segon Periodo (l'Edat d'Or) i el Tercer Periodo, "l'Edat Imperial", subdividido en l'Edat d'Argent, el II i els sigles III-VI junts, lo que va anar un reconeiximent del llatí tardà, ya que a voltes es referix als escrits d'eixa época com "tardans". El concepte de llatí imperial entrava a la lliteratura anglesa; La Història de la lliteratura romana de Fowler ho menciona en 1903.[9]

No obstant, la caracterisació com "imperial" d'este llatí presenta problemes insolubles en el començ i el final del periodo. Políticament, el Periodo Augusto exclós és el paradigma de la imperialidad, pero el seu estil no pot associar-se en el de l'Edat d'Argent ni en el Llatí tardà. Per una atra part, en l'Itàlia del VI, l'Imperi Romà d'Occident ya no existia sino el govern de reis godos. Per això, el terme llatí imperial va ser abandonat pels historiadors de la lliteratura llatina, encara que pot aparéixer en obres marginals. L'Edat d'Argent es va estendre un sigle i els últims quatre sigles representen el llatí tardà.

Cristià, patrístico, Vulgata i llatí antic

editar

Baix llatí

editar
 
St. Gildas, un de varis escritors llatins tardans que varen promulgar un excidium o ruïna Britanniae per la depravació moral

El baix llatí és un terme vago i a sovint pijoratiu que pot referir-se a qualsevol llatí posclàssic des del llatí tardà fins al llatí renaixentiste, segons l'autor. Els seus orígens són obscurs, pero l'expressió llatina mija et infima Latinitas va aparéixer en 1678 en el títul d'un Glossari (per als estàndarts actuals un diccionari) de Charles du Fresne, senyor du Cange. L'obra multivolumen va tindre moltes edicions i ampliacions d'atres autors posteriors. El títul varia una miqueta; el més utilisat va ser Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis. Ha segut traduït per expressions de significats molt diferents segons s'entenga qué significa mijos, "mig" i infima, "baix", en este context.

El terme mijos està fermament conectat al llatí medieval per la pròpia terminologia de Cange exposta en la Praefatio,[10] com scriptores mediae aetatis, "escritors de l'edat mija". El Glossari de Cange pren paraules d'autors que van des del periodo cristià (llatí tardà) fins al llatí renaixentiste, fins al llatí clàssic si una paraula s'origina allí. Tant media et infima Latinitas pot referir-se a una edat, que deu ser l'edat mija encara cobrint tot el ranc postclàssic, o be pot referir-se a dos periodos consecutius, infima Latinitas i mija Latinitas. Abdós interpretacions tenen els seus adeptes.

Fins a la mort de Boecio

editar
 
Constantino el Gran
 
Ausonio
 
Ambrosio

Vore també

editar
  • Caiguda de l'Imperi Romà
  • Panegyrici Latini, una colecció de panegírics dels sigles III a l'IV; No obstant, el seu llenguage és predominantment de base llatina clàssica (Edat d'Or), derivada d'una educació pesada en Cicerón, mesclada en una gran cantitat d'usos de l'Edat d'Argent i una chicoteta cantitat de térmens tardans i vulgars.

Referències

editar
  1. ↑ 1,0 1,1 Roberts (1996), p. 537.
  2. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  3. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  4. ↑ Auerbach (1958), Chapter 1, Sermo Humilis.
  5. ↑ Harrington, Karl Pomeroy; Pucci, {{{nom2}}} (1997). google. com/books? id=ReCp978iiA8C&pg=PA67 Mediaeval Latin, 2nd edició, Chicago: University of Chicago Press, p. 67. ISBN 0-226-31713-7. «The combination of features specific to Vulgar Latin and Ecclesiastical Latin had the effect, then, of transforming the language by the fourth century into something of extraordinary vigor.»
  6. ↑ Meillet (1928), p. 270: "Sans que l'aspect extérieur de la langue es soit beaucoup modifié, li Latin est devenu au cours de l'epoque impériale unix langue nouvelle."
  7. ↑ (1850).«Harper's New Monthly Magazine, Monthly Record of Current Events».I
  8. ↑ Ethan Allen Andrews; William Freund, {{{nom2}}} (1851). org/details/acopiousandcrit00unkngoog A Copious and Critical Latin-English Lexicon: Founded on the Larger Latin-German Lexicon of Dr. William Freund; with Additions and Corrections from the Lexicons of Gesner, Facciolati, Scheller, Georges, Etc, Harper & Brothers.
  9. ↑ Fowler (1903). org/details/ahistoryromanli00fowlgoog A History of Roman Literature, New York: D. Appleton and Co., p. org/details/ahistoryromanli00fowlgoog/page/n19 3. «The third or Imperial Period lasts from 14 A. D. to the beginning of the Middle Ages.»
  10. ↑ Du Cange (1840). «Præfatio LXII», Glossarium mediæ et infimæ Latinitatis, Paris: Firmin Didot Fratres, p. 41.

Bibliografia

editar


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llatí_tardà&oldid=1344590»