Anar al contingut

Constantino I

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres persones del mateix nom vore Constantino I (desambiguació).

Flavio Valerio Constantino (en llatí: Flavius Valerius Constantinus; Naissus, 27 de febrer de c. 272, 280 o 288 - Nicomedia, 22 de maig de 337)[1][2][3][4]també conegut com Constantino el Gran, va ser emperador romà des del 25 de juliol de l'any 306 fins a la seua mort. Va ser el primer emperador en donar llibertat de cult al cristianisme fent complir l'Edicte de tolerància de Serdica de 311 de l'emperador Galerio que va posar fi a la persecució als cristians en l'Imperi romà (i que es va completar en el cridat Edicte de Milà de 313). Va promoure la convocatòria del Primer Concilie de Nicea en 325, que va unificar la doctrina cristiana en el Credo de Nicea. Els historiadors, des de Lactancio i Eusebio de Cesarea fins al present, ho consideren el primer emperador cristià,[5] si ben no es va batejar fins al final de la seua vida.[6]

Constantino és conegut també per haver fundat una capital imperial sobre l'antiga ciutat grega de Bizancio a la qual va cridar Constantinopla; «ciutat de Constantino» (actual Estambul, en Turquia). l'Iglésia ortodoxa venera a Constantino I com a sant i li va donar el títul d'Equiapóstolico (ισαπόστολος Κωνσταντίνος, isapóstolos Konstantínos, ‘igual als apòstols’) pels seus servicis a l'iglésia. També és venerat per les Iglésies ortodoxes orientals i l'Iglésia catòlica bizantino grega. La seua festa se celebra el 21 de maig.[7]

Biografia

[editar | editar còdic]

Infància i joventut

[editar | editar còdic]

Constantino va nàixer cap a l'any 272 o 280 o 282 (o en algun any entre el 270 i el 288) en Naïssus (l'actual ciutat de Niš, Sèrbia), fill de Constancio I,[8][9][1][2][3][4] i d'Helena, una mossa de postes provinent de Bitinia, que havia segut presa com concubina per Constancio en els inicis de la seua carrera militar.[10][11] Va tindre que abandonar-la en concertar-se el seu matrimoni en la fillastra del august d'Occident Maximiano, Flavia Maximiana Teodora, pero Constancio es va fer càrrec del fill bastardo que havia tingut en ella[12][13] (que va desaparéixer del seu entorn i solament tornarà a aparéixer quan a partir de 324 Constantino es convertix en emperador únic).[14] Sobre la chiquea i joventut de Constantino no se sap res.[15]

Primera tetrarquia (293-305): al servici de Diocleciano

[editar | editar còdic]
Territoris de l'Imperi romà governats per cada u dels membres de la primera tetrarquia.

Al principi d'el IV, l'imperi estava governat per una tetrarquia: dos augusts, Diocleciano i Maximiano, i dos césares, Galerio i Constancio I (els seus subordinats i els seus suposts successors).[16] Els quatre compartien el poder, pero Diocleciano, creador del nou sistema de govern, era la suprema autoritat indiscutida (fins als sobrenoms que varen adoptar els dos augusts manifestaven una clara diferència: «Iovius, que deriva de Júpiter, s'afegia al primer august; a l'un atre s'afegia Herculius, que procedix d'Heracles/Hércules, i que feya referència al mit segons el qual este era fill de Júpiter»).[17] El jove Constantino va servir en la cort de Diocleciano en Nicomedia despuix del nomenament del seu pare com un dels dos césares de la Tetrarquia en 293.[12][18] Allí va proseguir la seua educació superior en grec i en llatí, com corresponia a un jove romà de bona família, i va acompanyar a Diocleciano en les seues campanyes militars, provablement en Egipte i en Mesopotamia.[19] En eixos anys —la data exacta es desconeix— es va casar en Minervina, una jove pertanyent a l'aristocràcia de la que se sap molt poc i a la que provablement va conéixer en una visita a Antioquía. Varen tindre un fill, Crispe, que possiblement va nàixer en l'any 303. Minervina és provable que morira en el part o poc despuix.[20]

Segona tetrarquia (305-312): l'ascens al poder

[editar | editar còdic]

L'any 305 va marcar el final de la primera tetrarquia en la renúncia dels dos augusts Diocleciano i Maximiano.[21][22][23][24] D'esta forma els dos césares varen accedir a la categoria de augusts i dos oficials ilirios varen ser nomenats nous césares. La segona tetrarquia quedava aixina formada: Constancio I i Valerio Sever, com a august i césar respectivament, en Occident i Galerio i Maximino Daya,el seu nebot, en la part oriental de l'imperi. «En realitat, va ser Galerio el verdader successor de Diocleciano, a qui devien el seu poder tant Daya com a Sever, mentres Constancio, ocupat en l'administració dels territoris que li havien segut assignats, es mantenia al marge», ha afirmat José Manuel Roldán Hervás. «Estava clar que en el nou colege imperiala veu cantant anava a dur-la Galerio», ha subrallat també Luis Agustín García Moreno.[12][25][26][27][28][29] Per la seua banda Constantino, despuix de l'abdicació de Diocleciano, va passar a estar a les órdens de Galerio combatent als sármatas, encara que pronte va ser reclamat pel seu pare Constancio Clor en el que va marchar a Britania per a combatre als pictos que amenaçaven les fronteres de la província.[30][31]

Estàtua de Constantino en York. Va ser erigida en 1998 en el mateix lloc a on provablement va ser proclamat emperador.[32]
Provable bust de Constantino trobat en York en 1823. Hi ha rastres d'una corona de full de roure; i Constantino va ser el primer emperador des de Trajano en no dur barba.[33]

La fragilitat del sistema de la tetrarquia es va posar en seguida en evidència.[34][35][36] Constancio va caure malt i va fallir el 25 de juliol de 306. El seu fill Constantino es trobava junt a ell en el seu llit de mort en Eboracum (actual ciutat de York), a on les tropes lleals a la memòria del seu pare li varen proclamar august —i no césar— eixe mateix dia, posant en qüestió aixina el sistema tetrárquico.[33][37][38][39][40] «Constantino, seguint una tradició de molts sigles, va dispondre que el seu difunt pare anara acollit entre els deus. Mentres ardia el cadàver en la pira, un àguila —lliberada d'una gàbia— es va elevar per les aires, lo que simbolisava l'ascensió del difunt al cel. Constancio era d'esta manera un deu, i Constantino, conseqüentment, fill d'un deu».[41]

Com a fòrmula de compromís Galerio va nomenar a Constantino césar en autoritat sobre Britania i la Galia —deixant clar que el nomenament procedia d'ell i no de Constancio Clor—, mentres ascendia a la dignitat de august a Valerio Sever. Pero l'apany no va funcionar a causa de l'aparició d'un tercer contendent, Majencio, fill de l'anterior tetrarca Maximiano, a qui la guàrdia pretoriana, recolzada per la plebe, havia proclamat august en Roma en octubre d'eixe mateix any.[12][42][43][44][45][36][46] «Si el pla de Diocleciano s'havia tambalejat ya en l'usurpació de Constantino, en la de Majencio, va acabar desmoronándose definitivament», ha senyalat Manfred Clauss.[47]

Interior de la basílica de Constantino en Augusta Treverorum (Tréveris).

Maximiano va tornar llavors a l'escena política com a «august per segona volta» per a recolzar les aspiracions del seu fill Majencio i va derrotar a Sever, abandonat per les seues tropes, en gran part antics veterans de Maximiano. Sever es va entregar, pero va ser eixecutat quan Galerio va alvançar en el seu eixèrcit cap a Roma (encara que finalment es va retirar davant l'impossibilitat de prendre la ciutat, les defenses de la qual havien segut reforçades, i quan part de les seues tropes varen començar a desertar).[36][48][49] Davant l'amenaça de Galerio, Maximiano havia buscat el respal de Constantino, reconeixent-ho com a august, i per a sagellar el pacte havia casat a la seua filla chicoteta Fausta, de sèt anys, en ell. No obstant, Majencio, enfortit despuix de la retirada de Galerio, no va reconéixer l'acort, lo que va obligar a Maximiano a fugir a la Galia i refugiar-se en la cort del seu gendre en Augusta Treverorum (Tréveris), a on Constantino havia fet construir un immens palau dotat d'una basílica monumental.[50][42][51][52][53][54]

Casi al mateix temps esclatava una nova rebelió en Àfrica a on les tropes proclamaven august al seu general, el vell Domicio Alejandro, un antic protegit de Maximiano. La crítica situació que s'havia creat va obligar a intervindre a Diocleciano, que vivia retirat en el seu palau de Split, propenc a la localitat de Salona a on havia naixcut. A finals de 308 va convocar una reunió de tots els emperadors en la ciutat de Carnuntum, prop de l'actual Viena. La solució que es va alcançar va ser que Galerio i Licinio, triat pel primer en substitució del fallit Sever, serien els augusts i Constantino i Maximino Daya, els césares, sent declarats «usurpadores» Majencio i Domicio Alejandro (per la seua banda Maximiano, pressionat per Diocleciano, va abdicar de nou). Pero ni Constantino ni Maximino Daya varen estar d'acort en el títul de césares, conseguint finalment el seu reconeiximent com a augusts per Galerio. Açò significava que hi havia quatre augusts governant oficialment l'Imperi.[50][42][51][52][53][54][55]

Per la seua banda Majencio, que no va renunciar en absolut al poder, va acabar en la rebelió de Domicio Alejandro i va assegurar el seu domini sobre el nort d'Àfrica.[56] Per a complicar encara més la situació, en eixe mateix any de 310, Maximiano es va proclamar per tercera volta august, pero despuix de fer córrer el rumor de que Constantino havia mort combatent als francs en el llimes del Rin, va fracassar en l'intent de sublevar a l'eixèrcit de Galia, veent-se obligat a refugiar-se en Marsella a on es va suïcidar davant la perspectiva de ser capturat per Constantino.[57][58][59]

Imperi romà en 311.

El panorama es «va simplificar» a l'any següent en morir Galerio —uns dies abans havia promulgat l'Edicte de tolerància de Serdica que posava fi a la persecució dels cristians iniciada sis anys abans—[60][61] per lo que el govern de l'imperi quedava repartit entre quatre augusts: dos en la part occidental (Constantino i Majencio) i dos en la part oriental (Licinio i Maximino Daya), encara que Majencio no era reconegut per cap dels atres tres.[62][42][57][63][64]

Triarquía (312-313): la lluita per Occident

[editar | editar còdic]
Relleu del Arc de Constantino que representa provablement el sege de Verona, l'única ciutat que va resistir l'alvanç de Constantino cap a Roma.

Constantino i Licinio varen acordar una aliança sagellada en el compromís matrimonial del segon en una germanastra, Flavia Julia Constància, del primer, lo que va ser respost per Maximiano Daya, que es va sentir amenaçat, en el reconeiximent de Majencio.[65] Es varen formar aixina dos blocs enfrontats —de fet Majencio va ordenar la destrucció de totes les estàtues que hi havia en Roma de Constantino—.[66]

Qui va prendre l'iniciativa va ser Constantino i en la primavera de 312 va creuar els Alps i es va apoderar de les ciutats de Segusio, Torí, Milà i Verona convertides en fortalees per Majencio per a intentar detindre el seu alvanç —Verona va ser sitiada i rendida per fam; a continuació Aquilea es va entregar sense combatre—.[67][68][69] La batalla decisiva, una de les més famoses de l'història,[70] va tindre lloc a les portes de Roma a on esperaven a Constantino el gros de les forces de Majencio.[71][72] En vespres de la que seria coneguda com la batalla del Pont Milvio (28 d'octubre de 312) «es va produir l'acontenyiment que anava a canviar la faç del món antic: la conversió de Constantino al cristianisme», ha afirmat l'historiador actual José Manuel Roldán. Segons el cristià Lactancio, a qui Constantino havia dut a Tréveris per a que educara al seu fill primogènit Crispe,[73] Constantino va tindre un somi[74] en el que el Deu cristià li ordenava que per a assegurar-se la victòria dibuixara sobre l'escut dels seus soldats un monograma en les lletres chi (X) i rho (P), les dos primeres lletres de la paraula Christos (conformant el crismón). Vint anys despuix Eusebio de Cesarea va escriure (en grec) una versió diferent de la visió de Constantino: l'aparició en el cel d'una creu lluminosa en les paraules τούτω νικα (in hoc signe vinces, ‘en este signe venceràs’); i la del propi Crist invitant-li a posar el crismón sobre l'estandart imperial (el labarum).[75][76][77][78][79]

La victòria va ser per a Constantino i Majencio va morir en la batalla.[70] «Molts dels soldats de Majencio es varen ofegar en el riu [Tíber] i el cap d'este va ser passejada per Roma en la punta d'una pica [el cadàver de Majencio havia segut rescatat del Tíber per orde expressa de Constantino en eixe fi].[80] Constantino va entrar triunfante en Roma[81] i es va dirigir als ansiosos senadors, molts dels quals havien recolzat a Majencio, i els va prometre clemència. La batalla es va representar com una gran derrota de la tirania a mans de la justícia, tal com es commemora en l'Arc de Constantino, que s'empina encara junt al Coliseu de Roma i que va ser erigit en l'any 315», ha afirmat Averil Cameron.[82][83] Per a Eusebio de Cesarea va ser un gran triumfo del cristianisme i va comparar la batalla en el creuament de la Mar Rojo pel poble d'Israel, equiparant aixina a Constantino en Moisés.[84]

l'Arc de Constantino junt al Coliseu de Roma.[85]

En l'Arc de Constantino apareix la següent inscripció, en la que es sobreentiende que la divinitat a que es referix és el deu de l'emperador, és dir, el deu cristià:[86][87]

Gràcies a l'inspiració de la divinitat i a la noblea de la seua ment, en el seu eixèrcit va venjar a la República per mig d'una guerra justa i la va lliurar d'una volta del tirà i de tota la seua facció.

Una aliança entre Constantino, designat pel Senat en febrer-març de 313 com primus augustus,[88] i l'atre august Licinio —abdós es varen reunir en Milà a on Licinio desposó a la germanastra de Constantino, Constància, i varen confirmar la tolerància religiosa establida en l'Edicte de Galerio per mig del cridat Edicte de Milà—{{Harvnp|Cameron|2001|p=62|

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Roldán, 2006, p. 54. «Flavio Valerio Constantino havia naixcut cap a 280...»
  2. ↑ 2,0 2,1 Cameron, 2001, p. 59. «Naixcut en l'any 272 o 273...»
  3. ↑ 3,0 3,1 Clauss, 2001, p. 21. «Naixcut el 27 de febrer en algun any entre el 270 i el 288».
  4. ↑ 4,0 4,1 Potter, 2013, p. 1. «Va nàixer al voltant de l'any 282 d. C.»
  5. ↑ Moreau, 2013, p. 66. «Està admés hui que Constantino (306-337) és el primer emperador romà en haver-se adherit al cristianisme».
  6. ↑ Veyne, 2008, pp. 76-77. «Les funcions militars i judicials d'un emperador, obligat incesantemente a usar l'espasa, eren poc compatibles en una caritat cristiana que en esta época solia ser una doctrina de no violència».
  7. ↑ «Arquidiócesis Ortodoxa Grega de Buenos Aires i Sudamérica: Sants Emperadors Constantino i Helena». Archivat des d'el original, el 24 de novembre de 2011. Consultat el 9 de maig de 2011.
  8. ↑ (2001) Constantine and the Christian empire, London: Routledge, pp. 40-41. ISBN 978-0-415-17485-5.
  9. ↑ (2002) Ancient Rome : art, architecture and history, els Angeles, Calif.: J. Paul Getty Museum, p. 141. ISBN 978-0-89236-656-9.
  10. ↑ Drijvers, J. W. Helena Augusta: The Mother of Constantine the Great and the Legend of Her finding the True Cross (Leiden, 1991) 9, 15–17.
  11. ↑ Clauss, 2001, p. 22. «Segons el monge bizantí Zonaras, d'el XII, i a pesar de la seua adoració pel sobirà "dels més famosos i verdaderament creents", Constantino havia segut "el frut derivat d'una aventura amorosa" (13,1,4). D'esta i atres referències es pot deduir en seguritat que els pares de Constantino mai varen estar casats»
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Roldán, 2006, p. 54.
  13. ↑ Clauss, 2001, p. 22. «Constantino era un bastardo, i este fet és alguna cosa que va ser subrallat més vesprada, especialment per part de [el seu nebot] Juliano. Este últim es vea sí mateixa com el verdader hereu de Constancio, el frut d'una unió adequada al ranc del sobirà i, sobretot, el descendent de l'unió llegítima d'est en l'única filla de l'emperador Teodora. Com queda clar, Constantino no era l'hereu llegítim al tro, sino el seu germanastre Juliol Constancio, el pare precisament de Juliano».
  14. ↑ Clauss, 2001, p. 22. «El fet de que Constantino, inclús en la seua joventut, no tinguera molt contacte en la seua mare queda provat per la circumstància de que no dominava el grec, que havia segut la seua llengua "materna" fins al punt de que més vesprada, en l'Orient grec, necessitarà l'ajuda d'un traductor».
  15. ↑ Clauss, 2001, pp. 22-23.
  16. ↑ Clauss, 2001, pp. 15-16. «Els dos césares eren adoptats pels seus respectius augusts, establint-se aixina una família imperial fictícia els membres de la qual estaven estretament vinculats entre sí. Diocleciano era "germà" de Maximiano, "pare" de Galerio i "tio" de Constancio».
  17. ↑ Clauss, 2001, pp. 14-15.
  18. ↑ Potter, 2013, p. 63. «No podem estar segurs quan va ser, pero pot ser que en el 297 ya havia abandonat la cort del seu pare i s'havia mudat a la de Diocleciano».
  19. ↑ Potter, 2013, p. 63-64. «Potser va buscar al professor de llatí més destacat de la ciutat... Eixe home era Lactancio».
  20. ↑ Potter, 2013, p. 97-99.
  21. ↑ Roldán, 2006, p. 54. «Diocleciano, despuix de vint anys de govern agotador va decidir renunciar al poder i va convéncer a Maximiano a una abdicació conjunta»
  22. ↑ Fernández Uriel, 2008, pp. 583-585. «Tal volta Diocleciano prenguera la decisió d'abdicar pressionat per Galerio, al que es considerava que havia adquirit un notable poder i protagonisme en el govern de l'imperi... També calia contar en atres factors: cansanci i temor a vore's superats pels césares, maltia de Diocleciano, presses de Galerio i incompetència de Maximiano per a fer les voltes de august senior».
  23. ↑ Clauss, 2001, p. 19.
  24. ↑ Sotinel, 2019, p. 229. «Varen ser suficients uns pocs mesos per a que vera el fracàs del model inventat per Diocleciano».
  25. ↑ Bravo, 1989, p. 241-242.
  26. ↑ Rémondon, 1973, p. 60.
  27. ↑ Kelly, 2006, p. 27.
  28. ↑ García Moreno, 1998, p. 45-46.
  29. ↑ Clauss, 2001, pp. 19-21.
  30. ↑ Sotinel, 2019, p. 232-233.
  31. ↑ Potter, 2013, p. 110-112.
  32. ↑ Kelly, 2006, p. 25.
  33. ↑ 33,0 33,1 Kelly, 2006, p. 28.
  34. ↑ Roldán, 2006, p. 52.
  35. ↑ Fernández Uriel, 2008, pp. 585-586.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 García Moreno, 1998, p. 46.
  37. ↑ Fernández Uriel, 2008, p. 586.
  38. ↑ García Moreno, 1998, p. 46. «Tal acte significava la ruptura de l'esperit de la Tetrarquia».
  39. ↑ Clauss, 2001, pp. 24-25. «Des del punt de vista de les premisses del sistema de Diocleciano, l'ascens de Constantino era, a tots els efectes, una usurpació».
  40. ↑ Sotinel, 2019, p. 233.
  41. ↑ Clauss, 2001, p. 25.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 Bravo, 1989, p. 242.
  43. ↑ Cameron, 2001, pp. 59-60.
  44. ↑ Rémondon, 1973, p. 59-60.
  45. ↑ Fernández Uriel, 2008, p. 587.
  46. ↑ Sotinel, 2019, pp. 234-236.
  47. ↑ Clauss, 2001, p. 26. «Contant en la seua proclamació eren ya cinc les personalitats que se sentien cridades a intervindre en la sòrt de l'Imperi romà en la seua totalitat, ya que ningú es conformava solament en una part d'ell».
  48. ↑ Clauss, 2001, p. 26-27.
  49. ↑ Sotinel, 2019, p. 236-237.
  50. ↑ 50,0 50,1 Roldán, 2006, p. 54-55.
  51. ↑ 51,0 51,1 Fernández Uriel, 2008, p. 587-588.
  52. ↑ 52,0 52,1 García Moreno, 1998, p. 46-47.
  53. ↑ 53,0 53,1 Clauss, 2001, pp. 27-28.
  54. ↑ 54,0 54,1 Sotinel, 2019, pp. 237-238.
  55. ↑ Potter, 2013, p. 120-122.
  56. ↑ García Moreno, 1998, p. 47-48. «La rebelió africana suponia un gravíssim perill per a Majencio cada volta més aïllat. El tall dels suministraments de blat i oli africans amenaçava en provocar algarades entre la població de Roma, lo que al fi es va produir, obligant a Majencio a una violent repressió. Domicio Alejandro, ademés, va iniciar contactes en Constantino en busca de la seua aliança i ajuda. Majencio, no obstant, va saber actuar en energia i va enviar un cos expedicionario que va acabar en la rebelió africana a mitan de 309. Domicio Alejandro va perir estrangulat, mentres la repressió s'acebava brutalment sobre els sospitosos d'haver colaborat en ell».
  57. ↑ 57,0 57,1 García Moreno, 1998, p. 48.
  58. ↑ Clauss, 2001, p. 28.
  59. ↑ Sotinel, 2019, p. 238.
  60. ↑ Clauss, 2001, pp. 32. «El 30 d'abril de l'any 311, Galerio, a l'adop "primer" august, clarificava de nou els motius religiosos de la persecució dels cristians, considerant-la al mateix temps fracassada. En conseqüència, va decretar el reconeiximent llegal i públic del cult cristià; en això garantisava a les associacions dels cristians, en el marc de la llegislació vigent, una protecció que els correspondria com a membres d'una comunitat de cult permesa (religio licita)... Galerio posava com a condicions a l'implantació de les seues mides que els cristians no actuaren en modo algun en contra de l'orde públic i que inclogueren en les seues oracions a l'emperador i a l'Imperi. Fins a llavors, els cristians no havien pogut pronunciar oració alguna, ya que el seu cult oficialment no existia».
  61. ↑ Potter, 2013, p. 134.
  62. ↑ Roldán, 2006, p. 55.
  63. ↑ Clauss, 2001, p. 39.
  64. ↑ Sotinel, 2019, p. 239.
  65. ↑ Sotinel, 2019, p. 240-241.
  66. ↑ Clauss, 2001, p. 40. «Majencio va manar exaltar al seu pare entre els deus, com ya ho havia fet Constantino en el seu, i va acusar a Constantino de l'assessinat de Maximiano, lo que segurament no caria de fonament».
  67. ↑ Clauss, 2001, p. 41. «En la conquista de Verona quedava tancada triunfalmente la primera etapa decisiva, raó més que suficient per a que quedara immortalisada també l'arc de triumfo que seria erigit més vesprada».
  68. ↑ Sotinel, 2019, p. 242-243. «Havent assegurat aixina la conquista de totes les regions al nort del Po, i controlant les rutes procedents de Panonia al final de l'estiu de 312, va poder proseguir cap al sur».
  69. ↑ Potter, 2013, p. 138-142.
  70. ↑ 70,0 70,1 Sotinel, 2019, p. 244.
  71. ↑ Clauss, 2001, p. 44. «Va succeir un poc sorprenent: Majencio va abandonar la fortalea i va buscar el combat fòra de les muralles de la ciutat. És segur que açò no es va deure ni a inseguritat pel que fa al Senat i al poble ni a malensomis nocturns. Tal volta solament volia demostrar que se sentia molt segur de sí o que era superior. Pero en això va deixar obert a Constantino un camí únic per a portar a terme la seua empresa en èxit».
  72. ↑ Potter, 2013, p. 142-144.
  73. ↑ Clauss, 2001, p. 42.
  74. ↑ Clauss, 2001, p. «Les visions o els somis eren l'únic mig de contacte entre un deu i els mortals que resultava comprensible per a l'home antic»..
  75. ↑ Roldán, 2006, p. 55-56.
  76. ↑ Bravo, 1989, p. 243.
  77. ↑ García Moreno, 1998, p. 50-51.
  78. ↑ Clauss, 2001, p. 41-43. «Els arúspices no havien trobat cap signe propici, aixina que Constantino va tindre que posar-se personalment en contacte en un deu i rebre d'eixa divinitat les senyals favorables i salvadores. Açò solament podia succeir per mig d'una visió, tal com era habitual en l'época».
  79. ↑ Potter, 2013, p. 143.
  80. ↑ Clauss, 2001, p. 45.
  81. ↑ Potter, 2013, p. 145.
  82. ↑ Cameron, 2001, p. 61.
  83. ↑ García Moreno, 1998, p. 51. «Constantino va ser rebut triunfalmente en Roma al sendemà de la seua victòria... En abolir les mides decretades per Majencio (gesta Maxentii) va tindre ben cuidat de no perjudicar a aquells senadors que havien colaborat d'una forma normal en el règim anterior, mentres que els perseguits per este varen tornar de l'exili i varen recobrar les seues fortunes confiscades. En això Constantino nugava una aliança en l'aristocràcia senatorial romana —tal volta iniciada abans del Milvio—, que seria una de les constants de la seua política».
  84. ↑ Kelly, 2006, p. 25. «Des del punt de vista d'Eusebio va ser un moment memorable de triumfo cristià».
  85. ↑ Clauss, 2001, p. 47-48. «Al costat de relleus i elements decoratius o ornamentals de l'época de Constantino, es varen utilisar atres procedents de les époques trajana, adriana i antoniana».
  86. ↑ Cameron, 2001, p. 60.
  87. ↑ Clauss, 2001, p. 45-48. «Si una volta el Sol havia segut la divinitat suprema, ara era Crist, com vullga que ho entenguera Constantino... [El] deu Sol tenia moltes traces que podien ser identificats molt fàcilment com a cristians. Sense dubte no va ser difícil persuadir a Constantino de que eixe deu suprem en el que ell hi havia vist fins ara el deu Sol anara Crist, quan Crist en les seues aparicions oferia un gran semblat al deu Sol. I segurament no era cap problema per a Constantino que uns atres pogueren vore en este ser diví atres deus diferents; lo important era que els súbdits adoraren formalment al mateix deu».
  88. ↑ Sayas, 2022, p. 453.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Constantino_I&oldid=1368619»