Persecució als cristians en l'Imperi romà
La persecució als cristians en l'Imperi romà, es va produir de forma intermitent durant un periodo de més de dos sigles entre el Gran incendi de Roma en l'any 64 baix Nerón i l'Edicte de tolerància de Serdica de l'emperador Galerio en el 311 que va ser completat dos anys despuix pel «Edicte de Milà», acordat pels emperadors Constantino I i Licinio.
La persecució als cristians en l'Imperi romà va ser portada a terme per l'Estat i també per les autoritats locals de manera esporàdica i puntual. A partir de l'any 250, la persecució en tot l'imperi va tindre lloc com a conseqüència d'un edicte del emperador Decio, que va estar en vigor díhuit mesos, durant els quals alguns cristians varen ser eixecutats mentres que uns atres apostataron per a escapar de la mort.
Estes persecucions varen influir marcadament en el desenroll del cristianisme, donant forma a la teologia cristiana i a l'estructura de l'Iglésia. Els efectes de les persecucions varen incloure la redacció d'explicacions i defenses del cristianisme. No obstant, el historiador espanyol Gonzalo Bravo ha puntualisat que ___protected_title_2___.[1]´
Sobre el número total de víctimes Gonzalo Bravo afirma que no és possible «proporcionar sifres objectives», encara que «hui es tendix a minimisar l'alcanç real inclús de les cridades "grans" persecucions, entenent generalment que l'image en excés negativa d'este fenomen va ser elaborada ___protected_title_0___ pels primers Pares de l'Iglésia —la coneguda Patrística— interessats en resaltar el contrast que al seu contemporàneus oferia l'Iglésia triunfante front al declinante estat imperial immers en successives conjuntures de crisis».
Segons Tácito, la primera ona de persecució organisada va tindre lloc baix el mandat de Nerón (r. 54-68), qui va culpar als cristians del Gran incendi de Roma en l'any 64. Durant el regnat de Marco Aurelio (r. 161-180) es varen produir vàries persecucions, en la seua majoria localisades.[2] Despuix d'un periodo de calma, la persecució es va recomençar baix el mandat de Decio (r. 249-251) i Treboniano Gal (r. 251-253). La persecució de Decio va ser especialment extensa, ya que Decio es va esforçar per restaurar l'edat d'or romana en part imponent pràctiques paganes a la comunitat cristiana. Una atra ona de persecució va començar baix Valeriano (r. 253-260), pero va cessar abruptament en acabant de que fora capturat i fet presoner pel Imperi sasánida durant la Batalla de Edesa de les Guerres romà-perses. Baixe el seu successor Galeno (r. 253-268), el regnat del qual es va vore empañado pels conflictes militars en ràpida escalada de la Crisis del sigle III, es va promulgar el primer decret de tolerància per a les pràctiques i els llocs de cult cristians, encara que no va aplegar a reconéixer al cristianisme com a religió en estatus llegal.
L'emperador Diocleciano (r. 283-305) va iniciar la persecució de Diocleciano, que va ser l'última i més severa ona de persecució dels cristians per part de l'Estat romà. Es va aplicar fins a l'ascensió al tro de Galerio (r. 305-311), qui va promulgar l'Edicte de Serdica, i la mort de Maximino Daza (r. 310-313). En acabant de que Constantino el Gran (r. 306-337) derrotara al seu rival Maxencio (r. 306-312) en la Batalla del pont Milvio en octubre de 312, ell i el seu coemperador Licinio varen promulgar l'Edicte de Milà, que despenalizó el cristianisme i va suprimir les poblacions paganes en tot l'Imperi romà. En 380, Teodosio I (r. 379-395) va promulgar l'Edicte de Tesalónica, que establia oficialment el cristianisme com a religió oficial de l'Estat romà. També va ser durant el regnat de Teodosio I quan les pràctiques paganes es varen considerar obertament delictes punibles, lo que va assentar les bases per a les polítiques antipaganas de l'Imperi bizantí primerenc.
Duració i extensió
[editar | editar còdic]La persecució de l'iglésia primitiva havia ocorregut esporàdicament i en àrees localisades des del seu començ. La primera persecució de cristians organisada pel govern romà va tindre lloc baix l'emperador Nerón en el 64, despuix del gran incendi de Roma. l'edicte de tolerància de Serdica va ser emés en el 311 per l'emperador romà Galerio, terminant oficialment en la persecució diocleciana del cristianisme en l'est. En l'aprovació en l'any 313, del Edicte de Milà, va cessar la persecució dels cristians per part de l'estat romà.[3] Es desconeix el número total de cristians que varen perdre la vida a causa d'estes persecucions; encara que el historiador de l'iglésia primitiva Eusebio, les obres de la qual són l'única font per a molts d'estos acontenyiments, parla de que "grans multituts" varen perir, diversos estudiosos pensen hui en dia que va exagerar els seus números.[3][4]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where
No va haver persecució general de cristians en tot l'imperi fins al regnat de Decio en el III.[5] Els governadors provincials tenien una gran discreció personal en les seues jurisdiccions i podien elegir ells mateixos cóm tractar els incidents locals de persecució i violència de les turbes contra els cristians. Durant la major part dels primers trescents anys de l'història cristiana, els cristians varen poder viure en pau, practicar les seues professions i ascendir a llocs de responsabilitat. Segons Candida Moss, solament durant aproximadament dèu dels primers trescents anys de l'història de l'iglésia, els cristians varen ser eixecutats per orde d'un emperador romà.[4] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where Els intents d'estimar les sifres de cristians eixecutats es basen inevitablement en fonts inadequades; Jan Bremmer, professor emèrit d'estudis religiosos en l'Universitat de Groninga, Països Baixos, escriu que: "Com sabem que Eusebio havia recopilat narrativa de màrtirs més antigues en un llibre titulat ___protected_title_0___, haurà existit una série de narrativa de màrtirs no mencionades per Eusebio en els seus texts supervivents".[6] Ste. Croix advertix que les sifres finals no transmeten l'impacte: ___protected_title_1___.[7] Un historiador de les persecucions estima que les sifres globals oscilen entre 5500 i 6500.[8] Un número que també va ser adoptat per escritors posteriors, inclós Yuval Noah Harari:[9]
No obstant, els historiadors Wolfram Kinzig i Jan Bremmer es mostren en desacort en la minimisació del número de víctimes.[10][11][12]
Motius
[editar | editar còdic]Causes socials i religioses
[editar | editar còdic]
Abans de l'any 250, la persecució no s'estenia a tot l'imperi; era localisada, esporàdica, a sovint dirigida, per accions ocasionals, de les autoritats locals.[13] Les raons de la persecució poden entendre's observant algunes àrees principals de conflicte.[14]
___protected_title_0___.[14] L'Imperi romà practicava la religió del sincretisme i no exigia la llealtat a un únic deu, pero sí exigia una llealtat preeminent a l'Estat, i s'esperava que açò es demostrara a través de les pràctiques de la religió de l'Estat en numerosos dies de festa i festivals a lo llarc de l'any.[15][16] La naturalea del monoteisme cristià impedia als seus seguidors participar en qualsevol cosa que involucrara a ___protected_title_1___.[17] Els cristians no participaven en les festes o processons ni oferien sacrificis o incens als deus i açò produïa hostilitat.[14] Es varen negar a oferir incens a l'emperador romà, i en la ment de la gent, el ___protected_title_2___,[18] aixina que els cristians eren vists com a deslleals a abdós.[19][20] En Roma, ___protected_title_3___, lo que ___protected_title_4___.[19] En el monoteisme cristià l'estat no era el ben suprem.[19][17]
___protected_title_5___.[21]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where Esta ___protected_title_6___ va ser un atre factor principal de la persecució.[22]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where [21]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where A voltes es reunien de nit, en secret, i açò despertava la sospita entre la població pagana acostumada a la religió com un event públic; els rumors abundaven,[21]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where de que els cristians cometien ___protected_title_0___, ___protected_title_1___ i ___protected_title_2___ -___protected_title_7___, i ___protected_title_8___-, específicament, el canibalisme i l'incesto (coneguts com ___protected_title_3___ i ___protected_title_9___), pels rumors de que menjaven la ___protected_title_10___ de Crist i es referien a ells com a ___protected_title_11___ i ___protected_title_12___.[23][24]
Edward Gibbon va escriure:
_(14778548661).jpg){kind=link}
El cristianisme practicava una inclusivitat que no es trobava en el sistema de castes socials de l'Imperi romà i per lo tant era percebut pels seus oponents com una "amenaça perturbadora i, lo que és més important, una amenaça competitiva per a l'orde tradicional basat en la classe i el gènero de la societat romana".<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where Gibbon va sostindre que l'aparent tendència dels converso cristians a renunciar a la seua família i al seu país i les seues freqüents prediccions de desastres imminents infundían un sentiment de aprensió en els seus veïns pagans.[26]
Gran part de la població pagana creïa que succeirien coses males si els deus pagans establits no eren degudament adorats i reverenciados.[27][28] A finals de el II, el apologista cristià Tertuliano es va queixar de la percepció generalisada de que els cristians eren la font de tots els desastres duts contra la raça humana pels deus. «Pensen que els cristians són la causa de cada desastre públic, de cada afligiment en la que la gent es troba. Si el Tíber s'eleva tan alt com les muralles de la ciutat, si el Nilo no enviara les seues aigües sobre els camps, si els cels no donaren pluja, si hi ha un terremot, si hi ha hambruna o pestilència, immediatament el crit és, "¡Fòra, els cristians als lleons!"».[29]
Base jurídica
[editar | editar còdic]
Per la naturalea informal i personal del sistema jurídic romà, res «aparte d'un fiscal» -un acusador, incloent un membre del públic, no un únic titular d'un càrrec oficial-, «un càrrec del cristianisme, i un governador dispost a castigar per eixe càrrec»,[30] es requeria per a dur un cas llegal contra un cristià. El dret romà s'ocupava en gran mida dels drets de propietat, deixant molts estanys en el dret penal i públic. Aixina, el procés cognitio extra ordinem («investigació especial») va omplir el buit llegal deixat tant pel còdic com pel tribunal. Tots els governadors de la província romana tenien el dret de portar a terme juïns d'esta manera com a part de la seua imperium en la província.[31]
En cognitio extra ordinem, un acusador cridat delator duya davant el governador a un individu per a ser acusat d'un cert delicte, en este cas, el de ser cristià. Este delator estava dispost a actuar com a fiscal del juí i podia ser recompensat en alguns bens de l'acusat si presentava un cas adequat o ser acusat de calúmnia («enjuïciament maliciós») si el seu cas era insuficient. Si el governador acceptava escoltar el cas -i no estava en llibertat de fer-ho- supervisava el juí de principi a fi: escoltava els arguments, decidia el veredicte i dictava la sentència.[32] Els cristians a voltes s'oferien per a ser castigats, i les audiències de tals voluntaris es portaven a terme de la mateixa manera.
En la majoria dels casos, el resultat del cas estava totalment subjecte a l'opinió personal del governador. Mentres que alguns varen tractar de basar-se en els precedents o en l'opinió imperial quan varen poder, com s'evidencia en Carta de Plinio el Jove a Trajano sobre els Cristians,[33] a sovint no es disponia d'eixa orientació.[34] En molts casos, mesos i semanes de viage fòra de Roma, estos governants varen tindre que prendre decisions sobre el maneig de les seues províncies d'acort als seus propis instints i coneiximents.
Inclús si estos governadors hagueren tingut fàcil accés a la ciutat, no haurien trobat molta orientació llegal oficial sobre l'assunt dels cristians. Abans de la política anticristiana de Decio a partir de l'any 250, no existia cap edicte de tot l'imperi contra els cristians, i l'únic precedent sòlit era l'establit per Trajano en la seua resposta a Plinio: el nom de «cristià» per sí mateixa era motiu suficient per al castic i els cristians no devien ser buscats pel govern. S'especula que els cristians també varen ser condenats per contumacia —desobediència cap al magistrat, similar al modern «desacato al tribunal»— pero l'evidència en este assunt és mixta.[35]Melitón de Sardes va afirmar més vesprada que Antonino Pío va ordenar que els cristians no anaren eixecutats sense un juí adequat.[36] Donada la falta d'orientació i la distància de la supervisió imperial, els resultats dels juïns dels cristians varen variar àmpliament. Molts varen seguir la fòrmula de Plinio: varen preguntar si els acusats eren cristians, varen donar als que varen respondre afirmativament l'oportunitat de retractar-se, i varen oferir als que varen negar o es varen retractar l'oportunitat de provar la seua sinceritat fent un sacrifici als deus romans i jurant pel cult de l'emperador. Aquells que varen persistir varen ser eixecutats.
Segons el apologista cristià Tertuliano, alguns governadors d'Àfrica varen ajudar als cristians acusats a conseguir l'absolució o es varen negar a dur-los a juí.[37] En general, els governadors romans estaven més interessats en fer apóstatas que màrtirs: un procònsul d'Àsia, Cneo Arrio Antonino, en enfrontar-se a un grup de màrtirs voluntaris durant una de les seues gires d'assalt, va enviar a uns quants a ser eixecutats i li va dir al restant: «Si voleu morir, podeu usar cordes o precipicis».[38]
Durant la Gran Persecució que va durar del 303 al 312/313, els governadors varen rebre edictes directes de l'emperador. Les iglésies i texts cristians devien ser destruïts, es varen prohibir les reunions per al cult cristià, i els que es negaven a retractar-se perdien els seus drets llegals. Més vesprada, es va ordenar que el clero cristià fora arrestat i que tots els habitants de l'imperi sacrificaren als deus. Inclús aixina, estos edictes no prescrivien cap castic específic i els governadors varen conservar el marge de maniobra que els permetia la distància.[39] Lactancio va informar que alguns governadors varen afirmar no haver derramat sanc cristiana,[40] i hi ha proves de que uns atres varen fer la vista grossa a les evasivas de l'edicte o ho varen fer complir quan era absolutament necessaricita requerida.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBravo1989">Bravo (1989). Poder polític i desenroll social en la Roma antiga, Madrit: Taurus, pp. 218; 220. ISBN 84-306-0115-5.
- ↑ Bibliowicz, 2019, p. 42.
- ↑ 3,0 3,1 «Persecution in the Early Church» (en anglés). Religion Facts. Consultat el 26 de març de 2014.
- ↑ 4,0 4,1 Moss 2013
- ↑ Martin, D. 2010. "The "Afterlife" of the New Testament and Postmodern Interpretation [1] archivat en Wayback Machine. (lecture transcript [2] archivat en Wayback Machine.). Yale University.
- ↑ Bryn Mawr Classical Review.ISSN 1055-7660.Consultat el 2021-10-12.
- ↑ Ste. Croix, 102
- ↑ Frend, 1984, pp. 536-537.
- ↑ «capítul 12», Sapiens: A Brief History of Humankind, United Kingdom: Harvil Secker. ISBN 978-0-7710-3852-5.
- ↑ Kinzig, 2021, p. 4.
- ↑ Bremmer, Jan N. (2020). «Priestesses, Pogroms and Persecutions: Religious Violence in Antiquity in a Diachronic Perspective», Religious Violence in the Ancient World: From Classical Athens to Clapix Antiquity (en en), Cambridge University Press, pp. 57-59. ISBN 978-1-108-49490-8.
- ↑ Bremmer, Jan N. (2020). «Roman Judge vs. Christian Bishop», Desiring Martyrs: Locating Martyrs in Space and Clave (en en), Walter de Gruyter GmbH & Co KG, pp. 89–90. ISBN 978-3-11-068263-2.
- ↑ Cairns, 1996, p. 86.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Consummation of the Ages vol I, By Henry Epps, page 246
- ↑ Casson, Lionel (1998). «Chapter 7 'Christ or Caesar'», Everyday Life in Ancient Rome, Baltimore, Maryland: Johns Hopkins University Press, pp. 84-90. ISBN 0-8018-5991-3.
- ↑ Lee, A.Doug (2016). Pagans and Christians in Clapix Antiquity: A Sourcebook, Nova York: Routledge. ISBN 978-1-138-02031-3.
- ↑ 17,0 17,1 Catherwood, Christopher (2011). «Chapter Three, From Christ to Christendom: The Early Church», A Brief History of the Middle East, Second edició, Londres: Constable and Robin Ltd., p. 60. ISBN 978-1-84901-508-0.
- ↑ A Short History of the Early Church, By Harry R. Boer p. 45
- ↑ 19,0 19,1 19,2 Cairns, 1996, p. 87.
- ↑ Whitby y Streeter, 2006, p. 23.
- ↑ 21,0 21,1 21,2 McDonald, Margaret Y. (1996). Early Christian Women and Paguen Opinion: The Power of the Hysterical Woman (en anglés), Cambridge, England: Cambridge University Press. ISBN 0-521-56174-4.
- ↑ Keener, Craig S. (2005). 1-2 Corinthians (en anglés), Nova York: Cambridge University Press. ISBN 978-0-511-11387-1.
- ↑ Sherwin-White, A.N. "Why Were the Early Christians Persecuted? -- An Amendment." Past & Present. Vol. 47 n.º 2 (abril de 1954), p. 23
- ↑ de Ste. Croix, 2006, p. 128.
- ↑ Edward Gibbon, The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (Wordsworth Editions 1998 ISBN 978-1-85326499-3), p. 309
- ↑ Decline & Fall p. 311; Martin Goodman notes that some Christians, following the line taken by the Book of Revelation condemned Rome as evil, the "Whore of Babylon", revelling in its impending downfall. Rome & Jerusalem, p. 531, ISBN 978-0-14-029127-8
- ↑ «Kenneth Scott Latourette, A History of Christianity, p. 82». Archivat des d'el original, el 7 de giner de 2020. Consultat el 12 d'abril de 2020.
- ↑ "As the existence of the Christians became more widely known, it became increasingly clear that they were (a) antisocial, in that they did not participate in the normal social life of their communities; (b) sacrilegious, in that they refused to worship the gods; and (c) dangerous, in that the gods did not take kindly to communities that harbored those who failed to offer them cult.Bart D. Ehrman, A Brief Introduction to the New Testament (Oxford University Press 2004 , ISBN 978-0-19-536934-2), pp.313–314
- ↑ Bart D. Ehrman, A Brief Introduction to the New Testament (Oxford University Press 2004, ISBN 978-0-19-536934-2), pp. 313–314
- ↑ de Ste. Croix, 2006, p. 123.
- ↑ de Ste. Croix, 2006, p. 114 f.
- ↑ de Ste. Croix, 2006, p. 116.
- ↑ Plinio el Jove.Epistulae 10.96-97 at www.earlychristianwritings.com/pliny.html 6 de juny de 2012
- ↑ Barnes, 1968, p. 35.
- ↑ de Ste. Croix, 2006, p. 124.
- ↑ Barnes, 1968, p. 37.
- ↑ de Ste. Croix, 2006, p. 117.
- ↑ de Ste. Croix, 2006, p. 137.
- ↑ De Ste Croix, G.E.M. "Aspects of the 'Great' Persecution." Harvard Theological Review. Vol. 47. No. 2. (abril de 1964), pp.75-78
- ↑ De Ste Croix, "Aspects of the 'Great' Persecution," p. 103
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1968) Legislation Against the Christians..
- Barnes, Timothy D. (1981). Constantine and Eusebius (en anglés), Cambridge, MA: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-16531-1.
- Brent, Allen (1999). The Imperial Cult and the Development of Church Order: Concepts and Images of Authority in Paganism and Early Christianity Before the Age of Cyprian, BRILL. ISBN 978-90-04-11420-3.
- Vigiliae Christianae.68(3)doi:10.1163/15700720-12341171.
- Cairns, Earle E. (1996). «Chapter 7:Christ or Caesar», Christianity Through the Centuries: A History of the Christian Church, Third edició, Grand Rapids, Michigan: Zondervan. ISBN 978-0-310-20812-9.
- «Christians and the Roman State 193-324» (en anglés). Archivat des d'el original, el 8 de juliol de 2007. Consultat el 12 d'abril de 2020.
- Frend, W. H. C. (1984). The Rise of Christianity (en anglés), Filadèlfia: Fortress Press. ISBN 978-0-8006-1931-2.
- Frend, W.H.C (1965). Martyrdom and Persecution in the Early Church: A Study of a Conflict from the Maccabees to Donatus (en anglés), Cambridge: James Clarke & Co..
- Fox, Robin. Pagans and Christians, Viking. ISBN 0-670-80848-2.
- (2006).Journal of Historical Studies1963.
- Kinzig, Wolfram (2021). Christian Persecution in Antiquity, Baylor University Press. ISBN 978-1-4813-1388-9.
- (2012).Bulletin for the Study of Religion.41(3)doi:10.1558/bsor.v41i3.22.Consultat el 12 d'abril de 2020.
- Moss, Candida (2013). The Myth of Persecution: How Early Christians Invented a Story of Martyrdom, HarperCollins. ISBN 978-0-06-210452-6.
- Nicholson, Oliver (2018). «Christians, persecution of», The Oxford Dictionary of Clapix Antiquity (en en), Oxford University Press, pp. 330-332. ISBN 978-0-19-866277-8.
- Tabbernee, William (2007). Fake Prophecy and Polluted Sacraments: Ecclesiastical and Imperial Reactions to Montanism (Supplements to Vigiliae Christianae) (en anglés), Brill. ISBN 978-9004158191.
- (2006) Christian Persecution, Martyrdom, And Orthodoxy, New York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-927812-1.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Persecución a los cristianos en el Imperio romano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.