Religió en l'Antiga Roma

La religió en l'antiga Roma consistia en diverses pràctiques religioses imperials i provincials, que eren seguides tant per les gents de Roma com per aquells pobles que estaven baix el seu domini.

Reconstrucció d'una estàtua de Júpiter datada en el I. El deu Júpiter era la deïtat principal del cult públic romà. En el mont Capitolino s'erigia el Temple de Júpiter Òptim Màxim, el més important de Roma.

Els romans es consideraven a sí mateixos molt religiosos i atribuïen el seu èxit com a potència mundial a la seua pietat colectiva (pietas) a l'hora de mantindre bones relacions en els deus. La seua religió politeiste és coneguda per haver venerat a moltes deïtats.

La religió romana consistia, igual que entre els grecs, més en un conjunt de cults que en un cos de doctrines. Hi havia dos classes de cults: els de la llar, que unien estretament a la família, i els públics, que estimulaven el patriotisme i el respecte a l'Estat. En l'época imperial s'afegiria el cult a l'emperador. En térmens generals, es tractava d'una religió tolerant en totes les religions estrangeres, puix els romans varen acollir a deus grecs, egipcíacs, frigios, etc. També era una religió contractual, puix les pregàries i ofrenes es feyen a manera de pacte en els deus, és dir, per a rebre favors, i si el creent entenia que la divinitat no complia, deixava de rendir-li cult.

La presència dels grecs en la península itálica des del principi del periodo històric va influir en la cultura romana, introduint algunes pràctiques religioses que es varen convertir en fonamentals, com el cult a Apolo. Els romans varen buscar punts en comú entre els seus deus principals i els dels grecs (interpretatio graeca), adaptant els mits i l'iconografia grecs a la lliteratura llatina i al art romà, com havien fet els etruscs. La religió etrusca també va tindre una gran influència, sobretot en la pràctica del auspici, utilisat per l'Estat per a buscar la voluntat dels deus. Segons les llegendes, la majoria de les institucions religioses de Roma es remonten a les seues fundadors, en particular Numa Pompilio, el segon rei sabino de Roma, que negociava directament en els deus. Esta religió arcaica va ser la base del mos maiorum, «el camí dels antepassats» o simplement «la tradició», considerada com alguna cosa fonamental per a l'identitat romana.

La religió romana era pràctica i contractual, basada en el principi de do ut dones, «yo done per a que tu dones». La religió depenia del coneiximent i de la pràctica correcta de l'oració, el ritual i el sacrifici, no de la fe o el dogma, encara que la lliteratura llatina conserva especulacions acadèmiques sobre la naturalea de lo diví i la seua relació en els assunts humans. Inclús els més escèptics de l'èlit intelectual romana, com Cicerón, que era augur, veen la religió com una font d'orde social. A mida que l'Imperi Romà s'expandia, els emigrants a la capital duyen els seus cults locals, molts dels quals es varen fer populars entre els italians. El cristianisme va ser en algun moment el més exitós d'estos cults, i en l'any 380 es va convertir en la religió oficial de l'Estat.

Per als romans de peu, la religió formava part de la vida quotidiana. Cada llar tenia un santuari domèstic en el que s'oferien oracions i libacions a les deïtats domèstiques de la família. Santuaris de barri i llocs sagrats, com manantiales i arboledas, es trobaven per doquier en la ciutat. El calendari romà estava estructurat entorn a les celebracions religioses. Les dònes, els esclaus i els chiquets participaven en una série d'activitats religioses. Alguns rituals públics només podien ser portats a terme per dònes, i estes formaven el que potser siga el sacerdoci més famós de Roma, les Vestales, recolzades per l'Estat, que varen atendre el Fòc sagrat de Vesta, en Roma durant sigles, fins que varen ser dissoltes baix la dominació cristiana.

Orígens

La Lupa Capitolina alletant als bessons Rómulo i Rem, fundadors mítics de la ciutat de Roma.

No és possible rastrejar els orígens exactes de la religió romana, ya que no existixen senyes arqueològiques i documents lo suficientment confiables. No obstant, els orígens mítics de la ciutat en 753 a. C., segons Varrón, tenen algunes confirmacions aproximades de l'arqueologia. D'acort a les versions llegendàries, no es pot dir que la religió romana siga «primitiva», mentres que els fundadors, vinguts d'Alba Longa, varen reivindicar en el temps el seu orige ilustre (com a descendents d'Eneas i pertanyents, per tant, a la tradició dels poemes homéricos), i es varen declarar colon a les vores del Tíber. No es pot dir tampoc que fora una religió «inicial», ya que el lloc de la fundació ya havia segut freqüentat, abans de l'arribada dels fundadors, i d'acort en el mit, pels deus llatins Mart i Juno, i en les vores del Tíber s'alçava un altar a l'héroe grec Heracles (que per als romans passaria a ser Hércules). Finalment, tampoc es pot dir que fora una religió «compacta», ya que, si be és cert que a Rómulo se li va atribuir la consagració dels llocs sagrats de Júpiter, serà sol Numa Pompilio, el seu successor, qui, segons la llegenda, establixca una religió coherent. En síntesis, esta religió acceptava lo procedent de tradicions anteriors, es formava com una construcció voluntària, i per tant, estable en els seus esquemes, pero al mateix temps progressiva en lo teològic i capaç d'acollir forces divines externes.

La major part de les tradicions religioses de la península itálica, sobretot les d'Etruria, es remontaven be a les de Tracia i l'illa de Samotracia, be a les de Tesalia i Dodona. En dites tradicions dominava una espècie de fetichisme religiós, o atribució de qualitats sobrenaturals a objectes inanimados, i en alguns casos, també animats. Per eixemple, per als sabinos, una llança (quir) clavada en terra, era el deu Mamers, Mavors o Mart, el fòc era Vulcano, etc. En la confederació dels etruscs, les divinitats eren de dos tipos: generals (adorades per tota la comunitat), o particulars (patrons o númenes específics de cada poblat).

Els especialisats ritos religiosos etruscs estaven codificats en vàries coleccions de llibres escrits baix el títul llatí genèric de Etrusca Disciplina. Els Libri Haruspicini tractaven de l'adivinaació per mig de les entranyes d'animals sacrificats; els Libri Fulgurales exponien l'art de l'adivinaació per mig de l'observació dels rajos; una tercera colecció, els Libri Rituals, comprenien la codificació de la vida política i social aixina com les pràctiques rituals. Segons l'escritor llatí de el IV Mario Servio Honorato, existia una quarta colecció de llibres etruscs, que tractava dels deus animals. Durant el V les autoritats cristianes varen considerar a les obres de religió romana com a paganes i per lo tant les varen cremar; l'únic llibre supervivent, el Liber Linteus Zagrabiensis, va ser escrit sobre lli, i va sobreviure únicament en ser utilisat per a envoltura de mòmies.

Els primers romans rendien cult a forces i sers sobrenaturals de caràcter indefinit cridats numina («presència»; singular: numen) com Flora, Faune, etc. Els de la vivenda familiar eren els Forculus (que guardaven les portes), els Limentinus (que guardaven els llindars), Cardea (dels goznes), etc. Roma en un principi va tindre dos divinitats principals: Vesta i Pala troyana, a les que pronte es varen sumar Júpiter, el cult de les quals es va establir en el Mont Capitolino; Jano, el dels començos i els finals; Mart, gran inaugurador del temps i de l'antic any calendárico, i finalment, Rómulo, fill de Mart, identificat en Quirino, com a fundador de l'Urbs i de l'Estat. Es creu que els romans no varen construir temples ni estàtues sino fins a passats uns doscents anys despuix de Numa Pompilio, per influència, principalment, d'etruscs i grecs.

Els boscs sagrats

És provable que els boscs sagrats (Luci), anaren els primers llocs destinats al cult dels deus fins que es varen erigir altars, chicotetes capelles i, per últim, temples a que el seu entorn es plantaven boscs, els quals eren tan sagrats com els mateixos temples. Els romans solien anar en els dies festius als boscs sagrats, a on podien ballar i prendre berenes, sempre i quan hagueren penjat ofrenes en les branques dels arbres, que aixina disposts es dien coronatos rams, perque els adornaven en les teniae (vengues de llana, lli o seda), les cintes de la qual podien després adornar les estàtues dels deus dins dels temples. El respecte que es guardava als boscs sagrats va ser tal, que es considerava sacrílega a la persona que tallara un dels seus arbres, si be es podia roçar el herba i podar les branques dels arbusts. Aixina mateix, els boscs sagrats varen ser considerats asils, de la mateixa manera que els temples, a on les persones perseguides per qualsevol motiu podien refugiar-se.

Els boscs sagrats més importants en Roma varen ser:

• El Bosc de Diana, en el camí de Aricia.
• El Bosc de Egeria, en la Via Appia.
• El Bosc de Juno Lucina, al peu de les Esquilias.
• El Bosc de Laverna, pròxim a la Via Salaria.
• El Bosc de les Muses, en la Via Appia.
• El Bosc de Vesta, al peu del mont Palatino.

El cult domèstic

Reconstrucció d'un lararium, chicotet santuari domèstic que existia en les cases romanes per a honrar als lares, manes i penates familiars.

En cada família es rendia cult als numina de la mateixa manera que als antepassats: el geni familiar, els lares, protectors dels camps, els manes, protectors de la casa, i els penates, protectors del rebost i els aliments. El pater famílies oficiava com a sacerdot, especialment durant el sopar, en a on es feyen libacions, és dir, derramamiento de vi, llet o mel sobre el lararium, o santuari familiar, en el qual ardia sempre una flama, a la que cridaven llar. Entre els romans no hi havia cult als morts. Els cadàvers eren incinerats, mentres es pronunciaven discursos de alabanzas al fallit, i les cendres eren guardades en urnes funeràries.

Hi havia deus específics per a la vida quotidiana:

• Nundina, deu o geni protector del naiximent i desenroll del home.
• Educa i Pontina, deus del menjar.
• Cunina o Cunaria, deesa que guardava els chiquets en el breçol i a la qual oferien libacions de llet les matrones romanes.
• Ossipago, deu que robustece els ossos.
• Abeona, deesa que ensenyava a anar.
• Fabulinus, Farinus i Locutius, deus que ensenyaven a parlar.
• Iterduca, deesa que duya al chiquet a l'escola i ho protegia en el camí.
• Domiduca, deesa que ho tornava a la llar des de l'escola i ho protegia en el camí.

El llaurador invocava al deu del guaret, de la llabor, de les regates, sementeras, al de segar, trillar. Entre els deus agrícoles estan Rucina, Messia, Tutulina, Terensis, Apulino, Tellumo vervactor, Tellumo occator, Tellumo Messor, etc.

Els ganaders tenien les seues divinitats pròpies:

• Bubona, que velava per les raberes de bous.
• Epona, que velava per les yeguadas.
• Pales, que velava per les raberes de moltons.
• Flora i Silvano, deus tutelares pastors.
• Pomona, deesa tutelar de jardiners i hortelanos.

Existien ademés deus considerats negatius:

• Véjove, un deu de naturalea infernal.
• Laverna, deesa dels lladres i carteristes.
• Deus de l'aire pestilente.
• Deus de la febra, malalties i demés.
• Lémurs o fantasmas que despertaven gran temor al poble.