Silvano
.JPG){kind=link}
Silvano (en llatí Silvanus, ‘dels boscs’) era, en la mitologia romana, l'esperit tutelar dels camps i boscs, un genius loci a qui es diu que en temps molt remots els pelasgos tirrenos havien dedicat una arboleda i un festival.[1] Aparentment heretat del etrusc Selvans, no té relació en el grec Sileno. El deu celta Sucellos va ser assimilat a Silvano, i el deu eslau Borevit tenia similituts en ell.
Se li descriu com un deu que presidix sobre els camps i els grangers, i també se li considerava protector de les fronteres dels camps.[2] Higinio Gromático[3] conte que Silvano va ser el primer en posar pedres per a senyalar els llímits dels camps i que cada estat tenia tres Silvanos: un Silvanus domesticus (cridat en inscripcions Silvanus Larum i Silvanus sanctus sacer Larum), un Silvanus agrestis (també cridat salutaris) que era adorat pels pastors, i un Silvanus orientalis, açò és, el deu que presidia sobre el punt en el que començava l'estat. Per açò a sovint s'aludia als Silvanos, en plural (Silvani).
En relació en els boscs (sylvestris deus) presidia especialment sobre les plantacions i gojava dels arbres que creixien salvages,[4] per lo que se li representa duent el tronc d'un ciprer (δενδροφόρος).[5] Respecte al ciprer, no obstant, es conta la següent història: Silvano, o segons atres fonts Apolo,[6] estava enamorat del jove Cipariso i una volta va matar per accident una cierva que pertanyia a est. Cipariso va morir de pena per això i va ser transformat en ciprer.[7]
També se li descriu com la divinitat protectora de les raberes de ganado, als que guarda dels llops i la fertilitat dels quals promou.[8] Sent el deu dels boscs i les raberes, també se li descriu com apassionat de la música: la siringa estava consagrada a ell[9] i se li menciona junt en els Pans i les Nimfas.[10] Especuladors posteriors inclús identificaven a Silvano en Pa, Faune, Inuus i Égipan.[11] Catón el Vell[12] li crida Mars Silvanus, per lo que queda clar que deu haver estat relacionat en el Mart italià, i també s'afirmava que la seua relació en l'agricultura.[13]
En la poesia llatina, aixina com en obres artístiques, sempre apareix com un home fèrtil. Pomona.[14] Els sacrificis que se li oferien consistien en raïms, mechons de blat, llet, carn, va vindre i porcs.[15]
Bibliografia
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Virgilio, Eneida viii.600
- ↑ Horacio, Epodos ii.22
- ↑ Higinio Gromático, De limitibus constituendi prefacio
- ↑ Tibulo ii.5.30; Lucano, Farsalia iii.402; Plinio, Història natural xii.2; Ovidio, Les metamorfosis i.193
- ↑ Virgilio, Geórgicas i.20
- ↑ Servio Honorato, Comentari sobre l'Eneida de Virgilio iii.680; Ovidio, Les metamorfosis x.160 i sig.
- ↑ Servio Honorato, Comentari sobre les Geórgicas de Virgilio i.20, Églogas x.26, Eneida iii.680
- ↑ Virgilio, Eneida viii.601; Tibulo, i.5.27; Catón, De re rustica 83; Nono ii.324
- ↑ Tibulo ii.5.30
- ↑ Virgilio, Geórgicas i.21; Lucano, Farsalia iii.402
- ↑ Plutarco, Vides paraleles, Catón el Jove 22
- ↑ Catón, De re rustica 83
- ↑ Escolio Sobre Juvenal vaig vore.446
- ↑ Virgilio, Geórgicas ii.494; Horacio, Epodos ii.21, Carminas iii.8; Ovidio, Les metamorfosis xiv.639
- ↑ Horacio, Epodos ii.22, Epístoles ii.1.43; Tibulo i.5.27; Juvenal vaig vore.446
- Este artícul conté una traducció derivada de «Silvano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.