L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Pa (mitologia)

Pa (en grec antic: Πάν, Pán)[1] era un deu rústic de la naturalea salvage.[2] Era el deu dels pastors i la rabera en la mitologia grega, associat a cims, monts i senderes.[3] Era especialment venerat en Arcàdia, a pesar de no contar en grans santuaris en el seu honor en dita regió ni formar part dels dotze deus olímpics principals. Pa va ser lleig en nàixer i té la pell de sàtir: té l'aspecte d'un home en banyes, barba, coa i pates de cabra.[4] També era un deu venerat per caçadors i que duya una jauría de sabuesos.[5] De la mateixa manera que les gents rurals i senzilles de Pa es diu que té una vida simple, amant les rialles, el ball i la música,[6] pero també podia ser solemne i coneixia l'art de la profecia.[7]

Pa (mitologia)
Escultura trobada en Pompeya, Itàlia: Pa ensenya a Dafnis a tocar la siringa.ca. 100 A.C.
«Parla'm, musa, de l'amat refillol d'Hermes, el caprípedo, bicorne, amant del soroll, que va i ve per les arboradas praderies junt en les nimfes, habituades a les danses. Caminen elles pels cims de la roca, camí de cabres, invocant a Pa, el deu pastoral d'esplèndit cabellam, desgreñado, baix la tutela del qual es troben totes les nevosas tossals, aixina com els cims dels monts i les senderes pedregosos».[3]

En la religió i la mitologia romana, Pa s'identificava en freqüència en Faune, un deu de la naturalea que era el pare de Bona Dea, a voltes identificada com Fauna; també estava estretament relacionat en Silvano, per les seues relacions similars en els boscs, i en Inuus o Inuo, una deïtat vagament definida que a voltes també s'identificava en Faune.[8]

A partir de l'Edat Mija l'image tradicional de Pa va estar associada en el cult del macho cabrío i per això els pares de l'iglésia, per a desacreditar-ho, ho varen associar en l'aspecte caprino i terrenal del diable.[9] Més tart, en els sigles XVIII i XIX, Pa es va convertir en una figura important del Romanticisme en Europa occidental i també del moviment neopagano de el XX.[10]

Característiques i atributs

Atributs i epítets

Els atributs ordinaris de Pa són una siringa (cf. flauta de pa), un cayado de pastor, una corona de pi o un ram, també de pi, en la mà. Els seus mits són rars i les llegendes en les que apareix són generalment producte de l'imaginació dels poetes helenístics que ho associen en idilis rústics (cf. l'Arcàdia poètica, ‘terra del bon pastor’).[11] Entre els epítets associats a Pa estan Egócero (Αἰγόκερως, «de banyes de cabra»),[12][13] Literio (Λυτήριος, «liberador», perque va salvar Trecén d'una plaga parlant a través dels somis)[14] i Menalio (Μαινάλιος, «del monte Ménalo», consagrat a ell).[15]

Etimologia

Ya en els Himnes homéricos el seu nom tenia una intenció etimològica: «solien cridar-ho Pa perque a ___protected_title_13___ els va alegrar l'ànim»; un joc de paraules entre Πάν («Pa») i πᾶν («tot»).[16] La conexió entre Pa i Pushán, abdós associats en les cabres, va ser identificada per primera volta en 1924 per l'erudit alemà Hermann Collitz.[17] La forma familiar del nomene Pa és una contracció de l'antic Πάων, derivat de la raïl peh₂- (guardar, vigilar).[18] Segons Edwin L. Brown, el nom Pa provablement siga un cognado de la paraula grega ὀπάων «companyer».[19] Les especulacions posteriors conten que Pa és el «tot», açò és, l'univers, un deu el símbol del qual de l'univers, i el més antic dels deus.[20] En el mit órfico Zeus devora a Fanes i l'univers queda llavors dins d'ell. Llavors a Zeus se li coneix com a Pa («tot»).[21] Platón, disertando sobre el nom dels deus, deriva el nom de Pa a partir de «discurs», alegant que les paraules poden ser verdaderes o falses i que són tot lo que circula de boca a boca; les paraules construïxen el món sancer en les seues definicions. El filòsof també sembla conectar a Pa en la tragèdia i la cabra (tragôidia, ‘vora de cabra’).[22]

Sesta

Filóstrato nos descriu una escena còmica en la que les nimfes es burlen i vengen de Pa a l'hora de la seua sesta. Diuen les nimfes que Pa dansa molt mal, que més be brincar pegant bots i retozando a la manera insolent dels mascle cabrío; elles voldrien ensenyar-li una dansa molt més plaentera que les habituals, encara que ell no els fa cap cas sino que, desplegant els seus encants, intenta llançar-se sobre el seu sen quan elles s'acosten a ell al migdia, a l'hora en que, es diu, Pa abandona la caça i es va a gitar. Abans dormia en pau, en el nas relaixat i amansando el seu còlera en el somi, pero hui està molt enfadat: les nimfes se li han tirat damunt, li han nugat les mans a l'esquena i tem per les seues cames ya que volen agarrar-les. Ademés la seua barba, de la que està tan orgullós, resulta trasquilada baix el ferro de la navaixa d'afaitar, mentres li diuen que van a persuadir a Eco per a que ho desprecie i ya no conteste més a la seua cridada.[23]

Pànic

Pa era un ser senzill, en general tranquil i pereós pero es venjava d'els qui pertorbaven la seua sesta llançant un fort i súbit crit des d'un bosc o una gruta, que els erizaba el cabell.[24] Pa, puix, ha donat la veu «pànic»: es diu que les pors que no tenen cap causa vénen del deu Pa, com els terrors nocturns o be la confusió que es forma entre un eixèrcit.[25][26] Pa va posar en fuga als titanes emetent un alarido que va causar un terror súbit.[27] En este cas, Pa s'aproxima a la noció de Demonium Meridianum (δαιμονίου μεσημβρινοῦ, dimoni del migdia).

El Pa lasciu

Pa era també el deu de la fertilitat. Els poetes helenístics eren especialment pròdics contant els seus ardits eròtics; es dedicava a perseguir pels boscs, en busca dels seus favors, a nimfas, chicones i muchachitos.[28] Aixina uns diuen que ___protected_title_12___.[29] Luciano, narrant una charrada entre Hermes i Pa fa que este últim es jacte: ___protected_title_13___.[30] En molts aspectes, el deu Pa té certa similitut en Príapo. Diógenes, chancejant sobre el caràcter lasciu de Pa, elabora un jocós mit segons el qual Pa va deprendre la masturbació del seu pare Hermes, i gratament complagut va decidir llavors ensenyar el hàbit als pastors.[31]

Els pans

Els poetes helenístics ya parlaven de la multiplicació de Pa, els pans: «Sobre els Pans, els que havia engendrat Hermes, despuix d'unir-se en amagat amor en dos nimfes bessones. Per un costat, en el llit de Sose, l'agresta endevina, va engendrar un fill inspirat en facultats adivinatorias, Agreo, que s'adestrava en habilitat en la caça de bésties salvages. Per un atre costat estava Nomio, amat per les raberes, que s'afanar en fer sonar la pastoril siringe, al com va engendrar quan es va introduir en el llit de la montaraz Penélope».

Orígens i genealogia

 
Mosaic romà en el rostre del deu Pa.

Les llegendes més antigues són les que disertan sobre el seu naiximent. En la seua primera aparició en la lliteratura, de mans de Píndaro, Pa s'associa en una deesa mare. Píndaro es referix a les donzelles que adoraven a Cibeles i Pa prop de la casa del poeta en Beòcia.[32] Alguns criden a Pa com Sinois, i diuen que li ve de la nimfa Sinoe, i que esta i atres nimfes, pero particularment ella, varen ser nodrices de Pa.[33]

Pa no posseïx una ascendència unànim, pero en general es considera que Hermes havia segut el seu pare.[16][34][35][36] «Uns diuen que Pa és fill de Penélope i Odiseo o Hermes uns atres que de Zeus i Calisto, uns atres d'Éter i Eneide o Enéis, i alguns d'Urà i Gea».[37][38] El escoliasta a Teócrito es referix als pares de Pa com Hermes i Enéis o Timbris, que semblen ser nimfes.[39][40]

En un escolio es diferencien dos Pans, el fill de Zeus i el fill de Crono.[41] Que li l'imagine fill d'Éter o Crono parla d'una naturalea més antiga o primordial. Heródoto, no en va, diu que Pa és el més antic dels deus.[20] En la poesia sobre catasterismes es diu que Zeus i Egipán — el «Pa cabruno»—[42] varen ser criats per les mateixes nodrices i que inclús Pa, recolzant més alvance a Zeus, va posar en fuga als titanes emetent un alarido terrible.[27]

La Biblioteca mitològica nos diu que «Apolo havia deprés de Pa, fill de Zeus i d'Hibris, l'art adivinatoria».[43] Esta tal Hibris, de la que res més se sap, sembla guardar relació en la dríade Erato. Pausanias nos diu que «Pa antigament profetizaba i que la profetisa era la nimfa Érato, la que es va casar en Árcade, fill de Calisto».[44] Epiménides referix, seguint els passos de l'anterior, que és fill de Zeus i Calisto i germà bessó de Árcade.[41]


En el Himne homérico a Pa es diu que és fill de Hermes i d'una filla innominada de Dríope. Quan Hermes pastoreaba les raberes de Dríope, va tindre una relació amorosa en una de les filles d'est, de la que va nàixer el deu Pa. Segons esta versió, quan va nàixer, presentava els seus membres inferiors en forma de mascle cabrío i el restant del cos en apariència de home. En el cap tenia dos banyes i la seua cara era arrugada, en una barbeta prominent, en tot el cos cobert per una espessa capa de pèl. Es diu que, a penes naixcut, va escapar a les montanyes, a on Hermes va tindre que buscar-ho per a dur-ho al Olimp envolt en una pell de llebre. Una volta allí, ho varen cridar Pa, ya que era la diversió de tots.[16]

Píndaro i Hecateo opinen que va nàixer d'Apolo i Penélope.[45] Molts autors varen alegar que Pa havia naixcut de Hermes i Penélope, aparentment l'esposa d'Odiseo. Heródoto assegura que eixa és la versió que creuen la majoria dels grecs.[34] Alguns autors romans diuen que va nàixer de Mercurio (Hermes) i Penélope.[35] Pausanias afig que Penélope havia segut infel al seu marit, i este el havia desterrat a Mantinea a la seua tornada.[46] O be Penélope es va gitar en els cent huit pretenents en absència de Odiseo, i com a resultat va donar a llum a Pa, nom que significa fill de tots.[47]

Vore també

Bibliografia

Referències

  1. ↑ Pa, en grec modern: Πάνας; en llatí: Pa
  2. ↑ Segon mitógrafo Vaticà, 60 (Sobre Pa)
  3. ↑ 3,0 3,1 Himne homérico XIX, a Pa
  4. ↑ Servio, sobre les Geórgicas de Virgilio i.16; Duris, citat per Tzetzes: Sobre Licofrón 772; Apolodoro: i.4.1; Escolio sobre el Reso d'Esquilo 30
  5. ↑ Calímaco: Himne 3 a Artemisa 86 ss.
  6. ↑ Lírica grega anònima, fr. de escolio 887
  7. ↑ Esquilo: Agamenón 54 ss.
  8. ↑ Smith, William: Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, veu «Pa».
  9. ↑ Heródoto: Històries II 46, 1-4
  10. ↑ The Triumph of the Moon: A History of Modern Paguen Witchcraft, Hutton, Ronald, chapter 3
  11. ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Pa»
  12. ↑ Lucano, ix. 536; Lucrecio, v. 614.
  13. ↑ Cf. la criatura «capricorn» (o egócero en grec).
  14. ↑ William Smith: A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology, veu Lyterius
  15. ↑ William Smith: A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology, veu Maenalius
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Himne homérico a Pa (19), 34–9
  17. ↑ H. Collitz, "Wodan, Hermes und Pushan," Festskrift tillägnad Hugo Pipping pȧ hans sextioȧrsdag donen 5 November 1924 1924, pp 574–587.
  18. ↑ West, M. L. (24 May 2007). Indo-European Poetry and Myth. OUP Oxford. p. 282. ISBN 978-0-19-928075-9.
  19. ↑ Edwin L. Brown, "The Divine Name 'Pa'", Transactions of the American Philological Association 107 (1977:57–61), notes (p. 59) that the first inscription mentioning Pa is a sixth-century dedication to ΠΑΟΝΙ, a "still uncontracted" form.
  20. ↑ 20,0 20,1 Heródoto: Històries II.145
  21. ↑ Atenágoras, Pro. Christ. 20, 3
  22. ↑ Platón: Cratilo 400d i 408b
  23. ↑ Filóstrato: Imàgens II, 11 (Pa)
  24. ↑ Teócrito: Idilis i.16; Eurípides: Reso 36; Hesiquio sub Agreo; Teócrito: Idilis vii.107.
  25. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia X 23, 7
  26. ↑ Sua, s.v. Panikoi deimati
  27. ↑ 27,0 27,1 Higino: De Astronomica II, 28
  28. ↑ GRIMAL, Pierre (2008). Diccionari de la mitologia grega i romana, Paidós, pp. 402-403. ISBN 9788449322112.
  29. ↑ Longo: ___protected_title_8___ II 39, 3
  30. ↑ Luciano de Samósata: ___protected_title_9___ XXII, 4
  31. ↑ Dion Crisóstomo, ___protected_title_10___, VI, 20
  32. ↑ Píndaro: odes píticas III, 78
  33. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia, VIII 30, 3
  34. ↑ 34,0 34,1 Heródoto: Històries 2, 145
  35. ↑ 35,0 35,1 Cicerón: De Natura Deorum III 22, 56 (pp. 340, 341); Higino: Fabulae 224
  36. ↑ Escolio a Teócito 1.123, citant a la Biblioteca mitològica, I 4, 1; el escoliasta es referix als pares de Pa com Hermes i Enéis o Timbris, que semblen ser nimfes.
  37. ↑ Teogonía, Epiménides 11, en escolio a Teócrito, Idilis I 123b (69 Wendel)
  38. ↑ Pa és fill de (un curiós) Éter i de Enéis en un escolio a Teócrito; Smith, William, ed. (1867). Dictionary of Greek and Roman biography and mythology. Vol. III. Boston. p. 106.
  39. ↑ Escolio a Teócito 1.123, citant a la Biblioteca mitològica, I 4, 1
  40. ↑ Una tal Énoe (la mateixa que Enéis) apareix descrita per Pausanias com una de les estàtues en Tegea, de diferents nimfes que acompanyen a Rea (Descripció de Grècia, VIII 47, 3)
  41. ↑ 41,0 41,1 Escolio a Eurípides, Reso 36
  42. ↑ Kerenyi, p. 95
  43. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 4, 1
  44. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VIII 37, 11
  45. ↑ Gantz, p. 110; Píndaro, fr. 90 (Bowra); FGrH 1 F371 (= escolio a Lucano, Farsalia, 3, 402 i 110, 25).
  46. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia, VIII 12, 5
  47. ↑ Duris de Samos; el comentador virgiliano de Servio; Frazer, p. 305 n. 1


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pa_(mitologia)&oldid=1435397»