Urà (mitologia)

Urà (mitologia)

Fresca de Giorgio Vasari i Cristofano Gherardi (ca. 1560): La castració d'Urà. Sala vaig donar Cosimo I, del Palazzo Vecchio (Florencia).

En la mitologia grega, Urà (en grec antic: Οὐρανός, Ouranós) és una divinitat primordial que personifica el «cel». En la mitologia romana, el seu equivalent és Caelus. Urà era fill i al mateix temps espós de Gea, la terra, qui —segons la Teogonía— lo havia engendrat per sí mateixa. De l'unió d'abdós va nàixer la primera generació de titanes, i d'ells descendix la major part del panteón grec. No obstant, en época clàssica no va perdurar un cult específic dedicat a Urà. En la Ilíada apareixen conjuntament «la Terra, l'ample Cel dalt i l'aigua de l'Estigia», en una fòrmula solemne d'invocació i jurament.

Etimologia

l'ètim més provable és la forma bàsica reconstruïda (no trobada encara en cap inscripció) per al protogriego *(F)orsanόj, que se supon podria derivar a la seua volta del sustantiu *(F)orsό, també reconstruït, en este cas, a través del sánscrito: varsa, «pluja». La raïl corresponent en protoindoeuropeo seria la forma igualment reconstruïda (no documentada epigráficament encara) *ers «humir», «gotear» (en sánscrito: varsati, 'ploure'). Aixina, en el cas de que estes hipotètiques deduccions llingüístiques anaren correctes, Urà seria llavors alguna cosa aixina com «(el) pluja» o «(el) de les pluges», interpretacions com «el que fertiliza», s'allunten massa de lo únic que es pot deduir per una paraula, que en el millor dels casos, si existira alguna manera de poder verificar les reconstrucció propostes i estes resultaren verdaderes, solament significaria "pluja", sense significat verbal de cap classe. Una atra etimologia possible és «(el) de la/s altura/s» (en sánscrito: vars-man: altura, elevació). De nou, interpretacions com «el que està en la posició més alta», són altament especulatives i no es corresponen en lo absolut en lo que es pot deduir d'un sol sustantiu. Para tan siquiera propondre tals interpretacions, és menester que en el nom es puguen identificar a lo manco dos elements, un sustantival i l'atre verbal. També és possible que el nom derive de la raïl protoindoeuropea *wel («cobrir», «rodejar») o *wer («cobrir», «tancar»). L'identificació en el Váruṇa védico, deu del cel i de les aigües, és incerta.

Genealogia

Hesíodo afirma en la Teogonía que Gea «va allumenar primer a l'estrelat Urà en les seues mateixes proporcions, per a que la continguera en tots els llocs i poder ser aixina sèu sempre segura per als benaventurats deus». En un atre poema épico, la Titanomaquia, és presentat com a fill d'Éter, el deu de la llum celestial que es troba en les parts superiors del món. Atres poetes ho referixen com a fill d'un tal Acmón («cénit» — dels cels—, acàs lo mateix que Éter). Segons els órficos Urà va nàixer de l'unió incestuosa entre Fanes i la seua pròpia filla Nix (la Nit). Influït pels filòsofs, Cicerón afirma en De natura deorum que Urà era descendent dels antics deus Éter i Dia (Dies, Hemera). Higino també està d'acort i afig a Terra (Gea) [la Terra] i Mare (Talasa) [la Mar] com els seus germans.

Versions tardanes oferixen variants poc usuals. Diodoro narra un curiós mit en que havia existit també un atre Zeus, el germà d'Urà, que regnava en Creta i que va engendrar als dèu curetes. Boccaccio, fòra de la cultura clàssica, imaginava al Cel com a fill de Demogorgón, afegint que un atre dels seus noms era Pol (cf. pol). Per la seua banda el Primer Mitógrafo Vaticà, en un text corrupte, nos diu que el Cel va nàixer de l'unió entre l'antiga Tetis i Ofión, que també es diu Oceà.

Vore també

• Deus primordials de la mitologia grega
• Oranión, un dels jagants.
• Els ourea

Bibliografia

• KERÉNYI, K. (1951). The gods of the Greeks, Londres, Nova York: Thames and Hudson. OCLC 387233.
  • The Gods of the Greeks: traducció anglesa de Els deus dels grecs (Die Götter - und Menschheitsgeschichten: Històries de deus i hòmens).

• KIRK, G. S. (1974). «I-Els precursors de la cosmogonia filosòfica», Els filòsofs presocráticos, Història crítica en selecció de texts, 1.ª edició, Madrit: Gredos, pp. 12–85.
  • Vore "Filosofia presocrática.

• GRAVES, R. (1960). The Greek myths, ed. rev., Harmondsworth: Penguin Books. ISBN 9780140205084.
  • Vore "Els mits grecs".

• WEST, M. L. (1966). Hesiod Theogony, Londres: Clarendon Press, pp. 192–3.
  • Clarendon Press: en temps, part d'Oxford University Press.