Demogorgon
En l'Antiguetat es coneix com Demogorgon o Demogorgón[1] (de daimṓn, δαιμών, «demon», i γεωργός, geōrgós, «que treballa la terra») a una entitat mistérica en traces de deidad suprema i primordial,[1] creador de la Terra[2] i també un demon associat al inframundo o infern.[3] Demogorgon és especialment mencionat per lliterats del humanisme, en l'obra Genealogia deorum gentilium de Boccaccio, en a on apareix en un context de mitologia grecorromana.[4][5] Estes narracions pogueren entendre's baix el prisma de la pseudo-mitologia.[6]
El seu nom procedix d'una mala interpretació o traducció que va fer un copista desconegut d'un comentari sobre Lactancio Plácido. El historiador i mitógrafo francés Jean Seznec determina en «Demogorgon» és un teónimo deformat del «demiürgue» («Artesà» o «Hacedor») que apareix en el Timeo de Platón.[7][8] Poguera tindre raïls en el neoplatonisme.[9][10]
En Boccaccio
[editar | editar còdic]Boccaccio intenta trobar a un deu que els gentils (pagans) creïen orige de tot. Finalment troba una figura que, segons certes tradicions, no té pare: Demogorgón. Boccaccio descriu simbòlicament a Demogorgón habitant en les profunditats de la terra, rodejat de tenebres i misteri. Explica que el seu cult hauria sorgit entre els antics arcadios, pobles rústics que, en observar cóm la terra produïx plantes, animals, fòc i fenomens naturals, varen imaginar que en el seu interior residia una ment divina responsable de tot. El temor a les cavernes i als llocs subterràneus va reforçar l'idea d'una divinitat amagada i poderosa, el nom de la qual inclús s'evitava pronunciar per por o reverència.[11]
Recolzant-se en versos de Lucano i Estacio, i interpretacions de Lactancio, Boccaccio mostra cóm els antics atribuïen a este deu un poder superior inclús sobre els inferns. No obstant, aclarix que tal concepció és frut de l'ignorança i no tanca, en este cas, un significat alegórico profunt. Explica també el possible significat del nom “Demogorgón”: podria entendre's com a “deu de la terra”, “saber de la terra” o “deu terrible”. Pero eixa terribilitat no procedix de verdadera justícia divina, sino del temor supersticiós d'els qui ho varen imaginar. Segons la tradició, Demogorgón va tindre com a companyeres a l'Eternitat (Aeternitas) i al Caos —el temps i la matèria—, i va engendrar nou fills i filles: Litigi (Discòrdia), Pa, Cloto, Láquesis, Átropos, Pol (Caelus), Fitón (Fanes), Terra i Érebo.[11]
Més vesprada, Demogorgón, afectat per la calígine (obscuritat), ascendix als monts Acroceraunos («ferits pel raig»), i extrau d'allí un gran i ardent bloc de matèria, al que primer redoneja en tenazas, després solidifica en un martell en el monte Caucas. El bloc és dut més allà de Taprobana i sumergit sis voltes en ones, girant-ho per l'aire per a assegurar que no es desgaste ni es oxide en el temps. En ascendir al cel, entra en la casa de Polum (pol, el ‘cel’) i ompli el seu assent de fulgor. Aixina havia naixcut el sol, que Boccaccio personifica en Fitón o Fanes.[12]
Associació en l'infern
[editar | editar còdic]Varen ser els autors cristians els qui varen associar a Demogorgon en l'infern. El seu caràcter ctónico ya va ser alabat en El paraís perdut, quan diu «Orco i Ades i el terrible nom de Demogorgon». Note's, no obstant, que Milton no es referix a l'infern com a tal, sino d'una regió informe a on el Caos governa en la Nit. En el poema épico Satanás travessa esta regió quan viaja de l'infern a la terra.[3] El nom de Demogorgon havia segut invocat anteriorment pel doctor Fausto quan invoca a Mefistófeles en un encantamiento en llatí.[13] Johann Weyer (XVI) va descriure a Demogorgon com l'amo del destí en la jerarquia de l'infern.[14] Segons una obra menor d'Ariosto, Demogorgon posseïx un esplèndit palau o temple en les montanyes de Imavo (actual Himalaya), a on cada cinc anys convoca a les Parcas i als genis per a que compareguen davant ell i rendixquen contes dels seus actes. El seu cónclau no sembla una atra cosa més que un aquelarre.[15] Demogorgon també és mencionat per Edmund Spenser com «el gran Gorgón, príncip de l'obscuritat i de la nit dels morts, davant el qual Cocito tremola i Estigia fuig».[16]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Boccaccio: Genealogie Deorum Gentilium, llibre I
- ↑ Demogorgon, com a creador del planeta Terra, apareix en una història curta de 1766 de mans de Voltaire, titulada El somi de Platón.
- ↑ 3,0 3,1 John Milton: El paraís perdut II, 966
- ↑ Boccaccio: Genealogia deorum gentilium I, proemi, i I, 7
- ↑ En la transmissió tardoantigua i medieval, moltes nocions neoplatónicas passen a la tradició llatina, cristiana i mitográfica. Quan en l'Edat Mija sorgix la figura obscura de Demogorgón, especialment en la mitografía de Giovanni Boccaccio, ya existix una llarga tradició de llectures alegóricas del Demiürgue, confusió entre divinitat suprema pagana i principi crea.dor; i una tendència a “hipostasiar” principis abstractes
- ↑ H. J. Rose, Handbook of Greek Mythology. Sobre el concepte de la pseudo-mitologia diu que «el mitólogo [...] deu compartir el disgust del historiador quan es dona conte de que l'immensa majoria d'ells [els mits] no són genuïnes tradicions populars natives, sino relats relativament tardans i artificials, elaborats per grecs o baix influència grega».
- ↑ Platón: Timeo 28a–29b, especialment 28c–29a, a on s'introduïx al Demiürgue com l'artífex del cosmos que ordena el món sensible prenent com a model les formes eternes.
- ↑ Jean Seznec: La Survivance dones dieux antiques. Paris: Flammarion, 1940. En esta obra s'identifica a Demogorgón en el Demiürgue. Cfr. Seznec, Jean. The Survival of the Paguen Gods: The Mythological Tradition and Its Plau in Renaissance Humanism and Art. Princeton: Princeton University Press, 1953.
- ↑ J. François, Li Scoliaste de la Thébaïde de Stace, Mémoire de licence, Liège, 1936, p. 82. R.D. Sweeney (ed., Lactantii Placidi in Statii Thebaida commentarii libri XII (Stuttgart/Leipzig: Teubner) 1997).
- ↑ El Demiürgue del Timeo de Platón va ser reinterpretat pels neoplatónicos, especialment per Plotino i, més sistemàticament, per Proclo. En estos sistemes l'El Demiürgue ya no és simplement un “artesà” que ordena matèria preexistente. Es convertix en una hipóstasis intelectual, vinculada al Nous. Apareix dins d'una jerarquia metafísica complexa: U — Intelecte — Ànima.
- ↑ 11,0 11,1 Boccaccio: Genealogia deorum gentilium, I, proemi.
- ↑ Boccaccio: Genealogia deorum gentilium, I, 7
- ↑ Escena III de la La tràgica història del doctor Fausto (1590) de Christopher Marlowe.
- ↑ Rudwin, Maximilian (1970) [1931]. The Devil in Legend and Literature (2nd ed.). New York: AMS Press. p. 80. ISBN 0-404-05451-X.
- ↑ Ludovico Ariosto: Cinque Canti, Opere minori (tom I)
- ↑ Edmund Spencer: La Regna Fada, vora I, estància 37.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Juan Bautista Carrasco (1864). Mitologia universal: història i esplicaació [sic] de les idees religioses i teològiques de tots els sigles, dels deus de l'Índia, El Thibet, La China, L'Àsia, L'Egipte, La Grècia i el món romà, de les divinitats dels pobles eslaus, escandinaus i germans, de l'idolatria i el fetichisme americans i africans, etc, Imp. i Libr. de Gaspar i Roig, pp. 459–.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Demogorgon» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.