L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Caos (mitologia)

En alguns relats cosmogónicos grecs i igualment present en atres cultures, el Caos (en grec: Χάος, llatí: Chăvos) és allò que existix abans que el restant dels deus i forces elementals, és dir, l'estat prístino del cosmos. El terme procedix del grec antic χάος, ‘espai que s'obri’,[1] o ‘clavill’, i procedix del verp χάω, que en formes derivades significa ‘badallar’, ‘obrir-se una ferida’ o ‘obrir-se d'una caverna’. En el V  li'l va identificar en l'aire, l'espai o el buit en el que s'enquadra el restant de l'existència. El concepte modern del caos li'l devem a Ovidio, puix va ser ell qui es va referir a este terme com una «una massa sense forma i sense elaborar» (rudis indigestaque moles).[2][3]

Caos (mitologia)

Naturalea primordial

editar
 
George Frederic Watts – Caos (1875).

Cosmogonia

editar

Hesíodo i els presocráticos utilisen el terme grec en el context de la cosmogonia. El Caos de Hesíodo ha segut interpretat com «l'enorme buit sobre la Terra creat quan la Terra i el Cel se separen de la seua unitat primordial» o «l'enorme espai baix de la Terra sobre el que la Terra descansa».[4] Passages de la Teogonía de Hesíodo sugerixen que el Caos estava ubicat baix de la Terra pero damunt del Tàrtar.[5][6] A voltes es dia que el Caos primordial era el verdader fonament de la realitat, en particular per filòsofs com Heráclito. Els órficos ho denominen com el Abisme (Χάσμα, Chásma).[7]

Gènero gramatical

editar

Hesíodo utilisa «Χάος» en gènero neutre.[8] Aristófanes escriu «Χάους» també com a neutre, pero sugerix que poguera ser una entitat femenina, puix va ser fecundado per Eros per a engendrar a les tribus dels pardals.[9] Quint de Esmirna, seguint a Aristófanes, també usa la forma neutra «Χάους».[10] Virgilio usa «Chao», que pot ser masculí o neutre.[11] Boccaccio ho denomina com a «est o esta» fent recalcament en que ni coneix el seu gènero ni tampoc és rellevant.[12]

Ascendència i descendència

editar

Com deidad o força primordial el Caos a penes és associat en els texts mitográficos. Les poques fonts que aixina ho fan el primer ser de l'existència i per lo tant és inengendrado.[13][9] Els órficos diuen que va nàixer del Temps (Χρόνος)[14] i els romans de les Tenebres (Calçīgo),[15] pero en cap cas se li associen dos progenitors.


Sobre la seua descendència, alguns diuen que Caos i Eros varen engendrar a les tribus dels pardals.[9] Uns atres que de Caos i Éter va nàixer l'ou còsmic (del que sorgiria Fanes).[7] I uns atres més que Caos i Calígine varen engendrar a Érebo, Éter, Nit i Dia.[15] Atres fonts, sense citar el consorte, diuen que Caos va engendrar a Érebo i la Nit,[13] les Moiras[16] o Eros.[17]

Boccaccio i alguns filòsofs inclús la varen imaginar com a companyera i coeterna de Demogorgón, de modo que quan el deu volguera crear, la matèria ya existira per a rebre les formes. Açò reflectix l'idea de que no n'hi ha prou en la capacitat creadora d'un deu: també es necessita una substància de la qual puga sorgir tot.[18]

Tradició grega

editar

En Hesíodo

editar

Chásma.[19]

Segons la «una masa sin forma y sin elaborar» d'Hesíodo, Caos va ser lo primer que va existir, i després enumera atres figures cosmogòniques elementals com Gea (la Terra) i el Tàrtar. Considerar a estes deidades primordials de la mitologia grega com a fills de Caos és un punt conflictiu, ya que Hesíodo jamai diu de forma explícita que anaren engendrats per aquell. No obstant, molts experts ho donen per supost en considerar que, en ser Caos l'única entitat existent originalment, les deidades posteriors necessàriament varen deure sorgir d'ell.

Sobre el Timeo de Platón) i la negra Nix («Χάος»). De Nix a la seua volta varen nàixer Éter i Hemera (Teogonía), als que va allumenar prenyada en contacte amorós en Érebo».[20]

En Caos d'Hesíodo, el Caos va ser lo primer que va existir: «Χάους» (o va ser),[21] pero despuix varen vindre Gea, el Tàrtar i Eros. Érebo i Nix varen nàixer inequívocament del Caos.[22][23] Per a Hesíodo, el Caos, com el Tàrtar, encara que suficientment personificado com per a haver engendrat fills, era també un lloc lluntà, subterràneu i Las aves, més allà del com vivien els titanes;[24] i, com la terra, l'oceà i l'aire superior, també era capaç de ser afectat pels rajos de Zeus.[25]

«Χάους».[26]

La noció de infinitud temporal era familiar per a la ment grega des de l'antiguetat remota en la concepció religiosa de l'immortalitat. [27] L'objecte principal dels primers esforços per explicar el món va seguir sent la descripció del seu creiximent, des d'un principi. Creïen que el món sorgia d'una unitat primordial i que esta substància era la base permanent de tot el seu ser. Anaximandro afirma que l'orige és Teogonía (lo illimitat), una substància divina i perpètua menys definida que els elements comuns (aigua, aire, fòc i terra) tal com els entenien els primers filòsofs grecs. Tot es genera a partir del Abismo i deu retornar allí segons la necessitat.[28] Una concepció de la naturalea del món era que la terra baix de la seua superfície s'estenia indefinidament i tenia les seues raïls en o per damunt del Tàrtar, la part inferior del inframundo.[29] En una frase de Jenófanes, «El llímit superior de la terra lindo en l'aire, prop dels nostres peus. El llímit inferior aplega fins a el "apeiron" (és dir, lo illimitat)».[29] Les fonts i els llímits de la terra, la mar, el cel, el Tàrtar i totes les coses es troben en una gran brecha ventosa, que sembla infinita i és una especificació posterior de el "caos".[29][30]

«És maravella d'on, pero en un atre temps els alados varen tindre este honor: o el fundador de l'estància suprema aixina li'l va donar quan cobria el Caos fos en les noves llavors; o be perque varen ser transformades i, separats els seus cossos del nostre orige, varen entrar en el món dels que saben, o be que un cel més pur i una lluntana i rara prohibició de permanéixer en terra enserian coses verdaderes».[31]

«Ha de donar el motiu de que haja segut concedit a les aus el predir fets futurs. Lo que Virgilio explica com si fora un filòsof epicúreo, este ho explica com si fora un platònic. La primera opinió procedix de Hesíodo: que prediuen fets futurs perque el suprem fundador del món, en configurar el '«una masa sin forma y sin elaborar»' a modo de llavors, els va concedir este poder».[32]

Una important tradició filològica considera que Caos és el clavill o clavill situat entre el cel i la terra. Hesíodo relata en la Titanomaquia que Zeus, en llançar el raig als Titanes, fa estremir a Caos, i compara este fet en l'acostament entre Urà (el Cel) i Gea (la Terra). Este passage, sumat al valor semàntic de la paraula Χάος, fa admissible l'interpretació de Francis Macdonald Cornford, segons la qual les paraules del vers 116 (Χάος γένετ᾽) deuen traduir-se com «va sorgir el clavill entre la terra i el cel».[33] Geoffrey Stephen Kirk i John Earle Raven reforcen esta interpretació, i si be tenen en conte la dificultat de que en la font Urà derive de Gea en un estadi posterior de la cosmogonia, pensen que lo que Hesíodo va voler dir és que al principi hi havia un tot informe, que el cel i la terra formaven una massa indiferenciada i en el principi relatat es varen separar: lo primer és esta separació, que després es reduplica figurativament en el naiximent d'Urà a partir de Gea i mitopoyéticament en el relat de la castració d'Urà per part de Crono (v.154ss).[34]

Una variant d'esta interpretació la dona Olof Gigon. Indica que Hesíodo part de l'image del cosmos com a cavitat formada per la volta el cel i la terra com a sol, i després suprimix mentalment a abdós per a aplegar a un concepte com a Caos. És alguna cosa completament indeterminat, lo que ve indicat pel fet de que la paraula per a designar-ho és gramaticalment neutra. Açò ho acosta a el ἄπειρον (ápeiron, ‘lo indeterminat’) d'Anaximandro. Per a Gigon, baix la faç d'una divinitat cosmogónica semblant s'amaga el concepte filosòfic d'un principi anterior a tot.[35]

En Aristófanes

editar

En la comèdia Les aus d'Aristófanes, primer va existir el Caos, la Nit, el Érebo i el Tàrtar, de la Nit va sorgir Eros, i d'Eros i el Caos va sorgir la raça dels pardals.

En el principi només existien el Caos, la Nit, l'obscur Érebo i el profunt Tàrtar. La Terra, l'aire i el cel no existien. En primer lloc, la Nit d'ales negres va posar un ou sense germens en el sí de les infinites profunditats del Érebo, i d'este, despuix de la revolució de llargues eres, va sorgir el graciós Eros en les seues lluentes ales dorades, veloç com els tribulins de la tempestat. Es apareó en el profunt Tàrtar en l'obscur Caos, alado com ell, i aixina va nàixer la nostra raça, que va ser la primera en vore la llum. La dels Immortals no va existir fins que Eros va reunir tots els ingredients del món, i del seu matrimoni varen sorgir el Cel, l'Oceà, la Terra i la raça imperecedera dels deus beneïts. Aixina que, el nostre orige és molt més antic que el dels habitants de l'Olimp. Nosatres [els pardals] som la descendència d'Eros; hi ha mil proves que ho demostren. Tenim ales i prestem ajuda als amants. ¡Quants jóvens bells, que havien jurat permanéixer insensibles, han obert les seues cuixes a causa del nostre poder i s'han entregat als seus amants quan estaven casi al final de la seua joventut, deixant-se dur pel regal d'una guala, un au aquàtica, una oca o un gall![36]

En Platón

editar

En el Timeo de Platón, la principal obra de la cosmologia platònica, el concepte de caos troba el seu equivalent en l'expressió grega chôra, que s'interpreta, per eixemple, com a ‘espai informe’ (χώρα, chôra) en el que els rastres materials (ἰχνή, ichnê) dels elements estan en moviment desordenat.[37] No obstant, la chôra platònica no és una variació de l'interpretació atomista de l'orige del món, com ho deixa clar la declaració de Platón de que la definició més apropiada de la chôra és «un receptàcul de tot devindre, la seua nodriça, per aixina dir-ho»,[38] no bene un receptàcul per a l'acte creatiu del demiürgue, el hacedor del món.[39]

En Aristóteles

editar

Aristóteles, en el context de la seua investigació del concepte d'espai en física, problematiza l'interpretació del caos de Hesíodo com a “buit” o “lloc sense res en ell”.[40] Aristóteles entén el caos com alguna cosa que existix independentment dels cossos i sense lo que no pot existir cap cos perceptible. El “caos” s'introduïx aixina en el marc d'una investigació explícitament física. Ara ha superat en gran medida la comprensió mitològica i, en l'obra d'Aristóteles, servix sobretot per a desafiar als atomista que afirmen l'existència de l'espai buit.[39]

Notes

editar
  1. ↑ West (1966) p. 192, com. a v. 116.
  2. ↑ Ovidio: Les metamorfosis I, 7
  3. ↑ Gigon (1971) p. 30.
  4. ↑ Moorton. «Hesiod as Precursor to the Presocratic Philosophers: A Voeglinian View». Louisiana State University. Archivat des d'el original, el 2008-12-11. Consultat el 2008-12-04.
  5. ↑ Gantz, 1996, p. 3.
  6. ↑ Hesíodo. Teogonía.
  7. ↑ 7,0 7,1 Proclo: Sobre el Timeo de Platón, I 428
  8. ↑ Hesíodo: Teogonía, 116 i s.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Aristófanes, Les aus 685 ss
  10. ↑ Quint de Esmirna: Posthoméricas III, 755
  11. ↑ Virgilio: Geórgicas IV, 345 ss
  12. ↑ Boccaccio: Genealogia deorum gentilium, llibre I, capítul II
  13. ↑ 13,0 13,1 Hesíodo: Teogonía, 116; 123 – 132.
  14. ↑ Damascio: De princ. 123 bis.
  15. ↑ 15,0 15,1 Higino, Faules (prefacio)
  16. ↑ Quint de Esmirna, Posthoméricas III, 755
  17. ↑ Opiano, Haliéutica IV, 10
  18. ↑ Boccaccio: Genealogia deorum gentilium I, 2
  19. ↑ Chăos, vv. 116—117
  20. ↑ Las metamorfosis, vv. 123—125
  21. ↑ Gantz, 1996, p. 3 says "the Greek will allow both".
  22. ↑ Gantz, 1996, pp. 4–5.
  23. ↑ Hesiod. Theogony.
  24. ↑ Hesiod. Theogony. «And beyond, away from all the gods, live the Titans, beyond gloomy Chaos»
  25. ↑ Hesiod. Theogony.
  26. ↑ «el enorme espacio debajo de la Tierra sobre el que la Tierra descansa», vv. 701—703
  27. ↑ Guthrie (2000). A History of Greek Philosophy: Volume 1, The Earlier Presocratics and the Pythagoreans, Cambridge University Press, pp. 59, 60, 83. ISBN 978-0-521-29420-1.
  28. ↑ Nilsson, Vol.I, p.743 Guthrie, 1952, p. 87.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 Kirk, Raven y Schofield, 2003, pp. 9, 10, 20.
  30. ↑ Hesiod. Theogony.
  31. ↑ Estacio: Tebaida 482 i ss.
  32. ↑ Escolio a Estacio, Tebaida, 482
  33. ↑ Cornford. Principium sapientiae, p. 194.
  34. ↑ Kirk (1974) pp. 42–9.
  35. ↑ Gigon (1971) pp. 32–3.
  36. ↑ Aristófanes 1938, 693–699; Morford & Lenardon 2007, pàg. 57–58. Caldwell 1987, p. 2, descriu esta teogonía declarada com una "parodia còmica".
  37. ↑ Platón: Timeo 53a–b
  38. ↑ Platón: Timeo 49a
  39. ↑ 39,0 39,1 Lobenhofer, 2020.
  40. ↑ Aristóteles: Física IV, 1 208b27–209a2. En ingés

Bibliografia

editar

Fonts

editar

Estudis

editar

Vore també

editar


Referències

editar


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Caos_(mitologia)&oldid=1370026»