Anar al contingut

Física (Aristóteles)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Física (Aristóteles)

Física o Lliçons orals sobre la naturalea[1] (en grec antic: Φυσικής Ακροάσεως, Physikḗs Akroáseōs; en llatí: Physica o Naturals Auscultationes, abreviat com Phys.[2]) és el títul d'un tractat compost per huit llibres de filosofia natural escrit per Aristóteles al voltant de el IV Com totes les obres del Corpus Aristotelicum, la Física és el resultat del treball de reconstrucció, fet provablement per Andrónico de Rodas —erudit de l'escola peripatética— al voltant de el I, sobre fragments apareguts escrits pel Estagirita en distintes époques, sobre distints arguments, pero sempre al voltant de la física.

El significat de la física en Aristóteles

És una colecció de tractats o lliçons que tracten dels principis més generals (filosòfics) de les coses naturals o en moviment, tant vives com no vives, en lloc de teories físiques (en el sentit modern) o investigacions dels continguts particulars de l'univers. El propòsit principal del treball és descobrir els principis i causes de (i no simplement descriure) el canvi o el moviment (κίνησις kinesis), especialment el dels tots naturals (en la seua majoria sers vius, pero també els tots inanimados com el cosmos). En l'orde Andrónico de Rodas de les obres d'Aristóteles, se situa al cap, ademés de ser fonamental, de la llarga série de tractats físics, cosmológicos i biològics, el títul grec dels quals antic, τὰ φυσικά, significa "els [escrits] sobre la naturalea" o "filosofia natural".

Contingut dels llibres

La Física es compon de huit llibres, que es dividixen a la seua volta en capítuls. Este sistema és d'orige antic, ara obscur. En els idiomes moderns, es fa referència als llibres en números romans, que representen lletres mayúscules gregues antigues (els grecs representaven números en lletres, per eixemple, A per 1). Els capítuls s'identifiquen en números aràbics, pero l'us de la paraula "capítul" és estrictament convencional. Els "capítuls" antics (capita) són generalment molt curts, a sovint menys d'una pàgina. Ademés, la numeració de Bekker marca la pàgina i la columna (a o b) utilisada en l'edició de l'Acadèmia de Ciències de Prusia de les obres d'Aristóteles, instigades i administrades per Immanuel Bekker. És possible que els números de llínea es proporcionen als de Bekker.

Llibre I (Α; 184a – 192b)

El llibre I presenta l'enfocament d'Aristóteles sobre la naturalea, que deu basar-se en principis, causes i elements. Abans d'oferir els seus punts de vista particulars, s'involucra en teories anteriors, com les oferides per Meliso i Parménides. El propi punt de vista d'Aristóteles apareix en el cap. 7 a on identifica tres principis: substàncies, oposts i privació.

Els capítuls 3 i 4 es troben entre els més difícils de totes les obres d'Aristóteles i impliquen sotils refutació del pensament de Parménides, Meliso i Anaxágoras.


En el capítul 5, continua la seua revisió dels seus predecessors, particularment quants primers principis hi ha. El capítul 6 reduïx el número de principis a dos o tres. Presenta el seu propi relat del tema en el capítul 7, a on primer introduïx la paraula matèria (grec: hyle) per a designar l'essència fonamental (ousia). Ell definix la matèria en el capítul 9: "Perque la meua definició de matèria és justament açò: el substrat primari de cada cosa, del com ve a ser sense calificació, i que persistix en el resultat".

La matèria, en el pensament d'Aristóteles, es definix, no obstant, en térmens de realitat sensible; per eixemple, un cavall menja herba: el cavall transforma l'herba en sí mateixa; l'herba com tal no persistix en el cavall, pero sí algun aspecte d'ella, la seua matèria. La matèria no es descriu específicament, sino que consistix en tot lo que està a banda de la calitat o la cantitat i allò de lo que es pot predicar alguna cosa. En este enteniment, la matèria no existix independentment (és dir, com substància), sino que existix interdependientemente (és dir, com un "principi") en la forma i solament en la mida en que subyacer al canvi.[3] Matèria i forma són térmens analògics.

Llibre II (Β; 192b – 200b)

El Llibre II identifica la "naturalea" (physis) com "una font o causa de ser mogut i d'estar en repòs en allò a lo que pertany principalment" (I.192b 21). Aixina, són naturals aquelles entitats que són capaces d'escomençar a moure's, per eixemple, créixer, adquirir qualitats, desplaçar-se i finalment nàixer i morir. Aristóteles contrasta les coses naturals en les artificials: les coses artificials també poden moure's, pero es mouen segons de qué estan fetes, no segons lo que són. Per eixemple, si un llit de fusta fora enterrada i d'alguna manera brotara com un arbre, seria d'acort en lo que està fet, no en lo que és. Aristóteles contrasta dos sentits de la naturalea: la naturalea com a matèria i la naturalea com a forma o definició.


Per "naturalea", Aristóteles es referix a les naturalea de coses particulars i potser es traduiria millor com "una naturalea". En el Llibre II, no obstant, la seua apelació a la "naturalea" com a font d'activitats és més típicament als gèneros de classes naturals (la substància secundària ). Pero, contra Platón, Aristóteles intenta resoldre un dilema filosòfic que va ser ben entés en el IV.[4] El model planetari d'Eudoxo de Cnido era suficient per a les estreles errantes, pero no s'obtindria cap deducció de la substància terrestre basada únicament en els principis mecànics de la necessitat (atribuïts per Aristóteles a la causalitat material en el capítul 9). En l'Ilustració, sigles ans que la ciència moderna complira en les intuïcions atomista , una llealtat nominal al materialisme mecanicista va guanyar popularitat a pesar d'albergar l'acció de Newton a distància i comprenent l'hàbitat natiu dels arguments teleológicos : Màquines o artefactes composts de parts que carixen de qualsevol relació intrínseca entre sí en orde imposta des de fòra. Per tant, la font de les activitats d'una cosa aparent no és el tot en sí, sino les seues parts. Si ben Aristóteles afirma que la matèria (i les parts) són una causa necessària de les coses, la causa material, diu que la naturalea és principalment l'essència o la causa formal (I.193b 6), és dir, l'informació, tota l'espècie en sí.

Lo necessari en la naturalea, llavors, és clarament lo que cridem pel nom de matèria i els canvis en ella. Abdós causes deuen ser declarades pel físic, pero sobretot el final; perque eixa és la causa de l'assunt, no al revés; i el final és 'allò per lo que', i el principi partix de la definició o essència...[5] - Aristóteles. Física II 9.

En el capítul 3, Aristóteles presenta la seua teoria de les quatre causes (material, eficient, formal i final).[6] La causa material explica de qué està fet alguna cosa (per eixemple, la fusta d'una casa), la causa formal explica la forma que seguix una cosa per a convertir-se en eixa cosa (els plans d'un arquitecte per a construir una casa), la causa eficient és la font real del canvi (la construcció física de la casa), i la causa final és el propòsit previst del canvi (el producte final de la casa i el seu propòsit com a refugi i llar).

De particular importància és la causa o propòsit final (telos). És un error comú concebre les quatre causes com a forces aditivas o alternatives que espenten o tiren; en realitat, es necessiten els quatre per a explicar (VII.198a 22-25). Lo que típicament entenem per causa en el llenguage científic modern és solament una chicoteta part de lo que Aristóteles entén per causa eficient.[7] Contrasta el propòsit en la forma en que la "naturalea" no funciona, l'encert (o la sòrt), discutit en els capítuls 4, 5 i 6. (L'encert que opera en les accions dels humans és tuche i en agents irracionals autómata). Alguna cosa succeïx per casualitat quan totes les llínees de causalitat convergixen sense que eixa convergència siga elegida a propòsit, i produïxen un resultat similar al causat teleológicamente.


En els capítuls 7 al 9, Aristóteles torna a la discussió de la naturalea. En l'enriquiment dels quatre capítuls precedents, conclou que la naturalea actua per a un fi, i discutix la forma en que la necessitat està present en les coses naturals. Per a Aristóteles, el moviment de les coses naturals es determina des de dins, mentres que en les ciències empíriques modernes, el moviment es determina des de fòra (més pròpiament parlant: no hi ha res que tinga un interior).

Llibre III (Γ; 200b – 208a)

Per a entendre la "naturalea" com es definix en el llibre anterior, un deu entendre els térmens de la definició. Per a entendre el moviment, el llibre III comença en la definició de canvi basada en les nocions de potència i acte d'Aristóteles.[8] El canvi, diu, és l'actualisació de la capacitat d'una cosa en la mida en que és possible.[9]

El restant del llibre (capítuls 4-8) analisa l'infinit (apeiron, lo illimitat). Distinguix entre l'infinit per adició i l'infinit per divisió, i entre lo infinit en acte i lo infinit en potència. Argumenta contra lo infinit en acte en qualsevol forma, inclosos els cossos, substàncies i buits infinits. Aristóteles diu ací que l'únic tipo d'infinit que existix és el potencialment infinit. Aristóteles caracterisa açò com allò que servix com "matèria per a completar una magnitut i és potencialment (pero no en realitat) el tot complet" (207a 22-23). L'infinit, que carix de qualsevol forma, és per tant incognoscible. Aristóteles escriu: "no és lo infinit lo que no té res fòra, sino lo que sempre té alguna cosa fora" (VI.206b 33 - 207a 1-2).

Llibre IV (Δ; 208a-223b)

El llibre IV analisa les condicions prèvies del moviment: lloc (talps, capítuls 1-5), buit (kenon, capítuls 6-9) i temps (khronos, capítuls 10-14). El llibre comença per distinguir les diverses formes en que una cosa pot "estar" en una atra. Ell compara el lloc en un recipient o vaixell immòvil: "el llímit immòvil més intern de lo que conté" és el lloc principal d'un cos (IV.212a 20). A diferència de l'espai, que és un volum que coexistix en un cos, el lloc és un llímit o una superfície.

Ell ensenya que, contràriament als atomista i uns atres, un buit no solament és innecessari, sino que conduïx a contradiccions, per eixemple, impossibilitant el moviment.

El temps és un atribut constant dels moviments i, pensa Aristóteles, no existix per sí solament, sino que és relatiu als moviments de les coses. Tony Roark descriu la visió del temps d'Aristóteles de la següent manera:

Aristóteles definix el temps com "un número de moviment sobre l'abans i al despuix" (Física. 219b1-2), per lo que pretén denotar la susceptibilitat del moviment a la divisió en parts independents de llongitut arbitrària, una propietat que posseïx tant en virtut de de la seua naturalea intrínseca i també en virtut de les capacitats i activitats de les ànimes perceptores. El moviment és intrínsecament indeterminat, pero perceptualment determinable, sobre la seua llongitut. Els actes de percepció funcionen com a determinants; el resultat són unitats determinades de llongitut cinètica, que és precisament lo que és una unitat temporal.[10]

Llibres V i VI (Ε: 224a-231a)

Els llibres V i VI tracten sobre cóm es produïx el moviment. El Llibre V classifica quatre espècies de moviment, depenent d'on s'ubiquen els oposts. Les categories de moviment inclouen cantitat (per eixemple, un canvi en les dimensions, de gran a menut), calitat (sobre els colors: de pàlit a obscur), lloc (els moviments locals generalment van de dalt cap a avall i viceversa) o, de manera més controvertida, substància. De fet, les substàncies no tenen oposts, per lo que és inapropiat dir que alguna cosa es convertix pròpiament, de no-home, en home: la generació i la corrupció no són kinesis en el sentit ple.

Llibres VI (Ζ: 231a-241b)

El llibre VI analisa cóm una cosa canviant pot alcançar l'estat opost, si té que passar per infinites etapes intermiges. Investiga per mig d'arguments racionals i llògics les nocions de continuïtat i divisió, establint que el canvi —i, en conseqüència, el temps i el lloc— no són divisibles en parts indivisibles; no són matemàticament discrets sino continus, és dir, infinitament divisibles (en atres paraules, que no es pot construir un continu a partir de punts o moments discrets o indivisibles). Entre atres coses, açò implica que no pot haver un moment definit (indivisible) en el que comença un moviment. Esta discussió, junt en la de la velocitat i el comportament diferent de les quatre espècies diferents de moviment, eventualment ajuda a Aristóteles a respondre les famosos paradoxes de Zenón, que pretenen mostrar lo absurt de l'existència del moviment.

Llibre VII (Η; 241a25–250b7)

El llibre VII tracta breument de la relació del mogut en el seu motor, que Aristóteles descriu en divergència substancial en la teoria de l'ànima de Platón com a capaç de posar-se en moviment (Lleis X, Fedro, Fedón). Tot lo que es mou és mogut per un atre. Després tracta de correlacionar les espècies de moviment i les seues velocitats, en el canvi local (phorà) com el més fonamental al que es poden reduir els demés.

El llibre VII.1-3 també existix en una versió alternativa, no inclosa en l'edició de Bekker.

Llibre VIII (Θ; 250a14–267b26)

El llibre VIII (que ocupa casi una quarta part de tota la física , i provablement constituïa originalment un curs independent de lliçons) analisa dos temes principals, encara que en un ampli desplegament d'arguments: els llímits de temps de l'univers i l'existència d'un motor immòvil - eterna, indivisible, sense parts i sense magnitut. ¿No és l'univers etern, ha tingut un començ, alguna volta terminarà? La resposta d'Aristóteles, com a grec, difícilment podria ser afirmativa, ya que mai se li va parlar d'una creatio ex nihilo, pero també té raons filosòfiques per a negar que el moviment no sempre haja existit, sobre la base de la teoria presentada en els primers llibres de la Física. L'eternitat del moviment també es confirma per l'existència d'una substància que es diferencia de totes les demés en la falta de matèria; sent forma pura, també està en una actualitat eterna, no sent imperfecta en cap aspecte; per lo tant, no necessita moure's. Açò es demostra en descriure els cossos celests aixina: les primeres coses que es mouen deuen sofrir un moviment infinit, únic i continu, és dir, circular. Açò no és causat per cap contacte sino (integrant la visió continguda en la Metafísica, llibre XII ) per l'amor i l'aspiració.

Vore també

Notes

Referències

  1. ↑ Aristóteles (D.L. 2014). «Estudie introductori», Protréptico ; Metafísica, Gredos, p. XXI. OCLC 894659517. ISBN 978-84-473-7713-8.
  2. ↑ Ross, W. D. (William David), 1877-1971.. Aristotle, CHARCAS BUENOS AIRES.
  3. ↑ A good explanation: David L. Schindler, "The Problem of Mechanism" in Beyond Mechanism, ed. David L. Schindler (University Press of America, 1986), 1-12 at 3-4.
  4. ↑ Hankinson, R. J. (2001-12-13). Cause and Explanation in Ancient Greek Thought (en en), Clarendon Press, p. 125. ISBN 978-0-19-924656-4.
  5. ↑ «Physics by Aristotle, II 9.». The Internet Classics Archive.. Consultat el 2021-07-18.
  6. ↑ For an especially clear discussion, see chapter 6 of Mortimer Adler, Aristotle for Everybody: Difficult Thought Made Easy (1978).
  7. ↑ There is an excellent explanation here: Michael J. Dodds, "Science, Causality And Divine Action: Classical Principles For Contemporary Challenges," CTNS Bulletin 21.1 (Winter 2001), sect. 2-3.
  8. ↑ «Aristotle: Motion and its Plau in Nature | Internet Encyclopedia of Philosophy» (en en-us). Consultat el 2021-07-18.
  9. ↑ «Aristotle’s Definition of Motion and its Ontological Implications (translated by Pierre Adler and Laurent d’Ursel)».Graduate Faculty Philosophy Journal.13(2)
    1–22.ISSN 0093-4240.doi:10.5840/gfpj19901321.Consultat el 2021-07-18.
  10. ↑ Roark, Tony (2011). Aristotle on Clave: A Study of the Physics. Cambridge: Cambridge University Press.

Bibliografia

  • Aristóteles: "Fisica" i "Del cel", en Opere, volume terzo, Biblioteca Universale Laterza,[1] Roma-Bari, 1991.
  • Metafísica, ed. preparada per Carlo Augusto Viano (n. 1929), Torí, 2005. ISBN 88-02-07171-3.
  • W. Jaeger: Aristotele, Florencia, 1935.
  • A. Jori: Aristotele, Milà, 2003. ISBN 88-424-9737-1.


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Física_(Aristóteles)&oldid=1419609»