Teleologia

La teleologia (del grec τέλος, telos, "fi", "propòsit", i λογία, logía "discurs", "tractat" o "ciència" )^[1] és la branca de la metafísica que es referix a l'estudi dels fins o propòsits d'algun objecte o algun ser, la capacitat de lluitar per una finalitat, o be, lliteralment, la doctrina filosòfica de les causes finals.

També pot entendre's com una branca de la causalitat que dona la raó o l'explicació d'alguna cosa en funció del seu fi, propòsit o meta, en funció de la seua causa.^[2] Usos més recents ho definixen simplement com l'atribució d'una finalitat, o objectiu, a processos concrets.

Història

Orige del terme

L'orige del terme pot rastrejar-se fins a la Grècia Antiga. Ací és a on trobem una caracterisació de les quatre classes de causes existents, plantejades per Aristóteles:^[3]

Causa material: allò de lo que està compost alguna cosa.
Causa formal: allò que dona el ser a un objecte.^[3]
Causa eficient: allò que ha produït (causat) un objecte.
Causa final: allò para lo que existix un objecte.

Tant per a Aristóteles com para molts atres autors antics (Epicuro, Diógenes de Apolonia, entre uns atres), la causa final era la més important sobre l'explicació de la Filosofia Pràctica, encara que no es deu oblidar que eren necessàries les quatre causes per a l'explicació completa del univers.

Vore també: Les quatre causes d'Aristóteles

L'us en l'Edat Mija

Donada la seua formació essencialment religiosa, els pensadors de l'Edat Mija tendien a interpretar el coneiximent (inclós el coneiximent de la naturalea) a través d'un sentit teològic. Per als religiosos medievals, tot el destí de l'home i de l'univers estava en mans de Deu, i corresponia als fidels reconéixer esta voluntat divina. Inclús s'aludia a la naturalea a través dels signes de Deu discernibles en ella, que demostrarien la grandea divina. La correcta comprensió de la naturalea i de l'home no vindria de l'observació del món, sino de l'interpretació de les Sagrades Escritures, que nos ensenyarien el sentit de la voluntat de Deu i, d'esta manera, de tota la naturalea creada. Per tant, té sentit parlar d'una teleologia transcendent en l'interpretació del món durant l'época medieval, en el sentit de comprendre que els fenomens i els sers encaixarien dins dels objectius que Deu pretenia per al destí de la Creació.^[4]

Despuix de la configuració del cristianisme tal i com es coneix en l'actualitat despuix del Concilie de Nicea (325), l'explicació per causes finals va escomençar a considerar-se l'única explicació que podria servir per a accedir als misteris divins. Va ser el resultat de l'introducció de la filosofia clàssica en contexts filosòfics i teològics, que en l'Edat Mija eren pràcticament indistinguibles, especialment l'introducció de Platón en el pensament del clero (el principal representant del qual va ser Agustín de Hipona) i més vesprada d'Aristóteles (l'obra de la qual va ser redescubierta pels àraps, aplegant a Europa solament a finals de l'Edat Mija). Este moviment d'inserció de la filosofia clàssica en el pensament medieval és lo que es coneix com escolàstica, pretenia comprendre, determinada per les trobades problemàtiques entre fe i raó, la revelació divina per mig de l'us de conceptes heretats d'eixe periodo anterior.

La crisis en l'Edat Moderna

En l'Edat Moderna s'inicia un canvi de tendència. Es considera que l'explicació per causes finals era antropomórfica, puix del fet de que l'home conega per causes finals no es deriva que l'univers funcione en este principi. És per això que sorgix un moviment, el mecanicismo, que intentarà explicar el món per causes eficients. Açò és lo que possibilitarà el naiximent de la ciència moderna.

La selecció natural

Quan Charles Darwin escriu L'orige de les espècies una revolució comença. La tesis bàsica en el seu text apuntava a que la diversitat de la vida sobre la terra tal i com la coneixem (no el seu orige), és producte de la selecció natural actuant durant llarcs periodos. Per a aplegar a tal conclusió es va basar principalment en els texts de Charles Lyell sobre geologia en conjunció en una idea de Thomas Malthus en la seua Ensaig sobre el principi de la població sobre demografia^{cita requerida}. Podem parafrasear a Darwin utilisant una terminologia més actualisada dient que va postular el principi de que «els individus d'una espècie que obtenen d'una série de traces aleatòries (mutacions) una superior capacitat adaptativa (eficàcia biològica) que atres membres de la mateixa espècie en els quals competixen per l'aliment, seran els que transmetran la seua càrrega genètica a les següents generacions, conseguint aixina, a lo llarc de molt temps, la variació de les espècies sobre la terra».

Com pot vore's, l'explicació de Darwin és naturalista i eficientista. No explica la diversitat i adaptació biològica en base en uns fins o propòsits d'un intelecte. Açò anava en contra de la doctrina creacionista de les religions abrahámicas, la qual cosa va provocar el rebuig des d'este àmbit.

Donat l'èxit de la visió evolutiva mentres que coneiximent científic, iglésies com l'anglicana i la catòlica en algun moment varen canviar les seues postures creacionistas clàssiques a formes conciliatorias, conegudes com creacionisme evolutiu. El Magisteri de l'Iglésia Catòlica establix que la dimensió immutable i inspirada per Deu en l'home és l'espiritual, mentres que la dimensió física està somesa a constants canvis, dins dels quals cap l'explicació darwinista, com la de qualsevol atra teoria, mentres esta no intente deformar l'orige sagrat i diví del ànima. Per la seua banda, la ciència cognitiva pretén donar explicacions naturalistes de la dimensió espiritual o mental, i en gran medida les observacions fetes per la neurociencia semblen indicar que totes les capacitats de la psique també són fenomens naturals no dissenyats.^{cita requerida}

Usos contemporàneus

Hui en dia molts grups o doctrines seguixen utilisant les explicacions teleológicas de tipo sobrenatural en biologia (l'eixemple que potser puga ser més conegut és el famós disseny inteligent) per a intentar donar alternatives a les explicacions neodarwinistas ya que les consideren erròneament adoptades per la ciència moderna per ser l'única explicació que no implica una causa exógena a la naturalea. L'excepció naturalista és la teoria científica de Lamarck, que hui es considera superada^{cita requerida}, en la que hi hauria en els organismes vius una teleologia a curt determini per a l'evolució dels òrguens segons la seua funcionalitat.

Teleologia en la ciència

Norbert Wiener (1942) va cridar sistemes teleológicos als sistemes cibernètics, el funcionament dels quals pot descriure's com orientat a un fi (programat per humans).

Vore també

Referències

↑ Diccionario de la lengua española
↑ Revista Internacional Interdisciplinar INTERthesis.8(2)ISSN 1807-1384.doi:10.5007/1807-1384.2011v8n2p316.
↑ ^3,0 ^3,1 Aristóteles, Metafísica, lloc digital 'Mercaba'.
↑ "VASCONCELOS, V.V. MARTINS JUNIOR, P.P. A Teleologia i o Estudo dones Ciências dona Natureza – Contribuiçõés dona Filosofia. AMBIENTE & EDUCAÇÃO: revista de educação ambiental. Vol. 16(1), 2011.

Bibliografia

(1943).Philosophy of Science.10(18-24)

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Teleología» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Diccionario de la lengua española

[2] Revista Internacional Interdisciplinar INTERthesis.8(2)ISSN 1807-1384.doi:10.5007/1807-1384.2011v8n2p316.

[ari-3] 3,0 ^3,1 Aristóteles, Metafísica, lloc digital 'Mercaba'.

[seer.furg.br-4] "VASCONCELOS, V.V. MARTINS JUNIOR, P.P. A Teleologia i o Estudo dones Ciências dona Natureza – Contribuiçõés dona Filosofia. AMBIENTE & EDUCAÇÃO: revista de educação ambiental. Vol. 16(1), 2011.

[1]

[2]

[3]

[4]