Analogia

Erro al crear miniatura:

El model atòmic de Bohr sobre la base de la cridada teoria atòmica, establix una analogia entre el àtom i el sistema solar.

Erro al crear miniatura:

En moltes cultures el Sol és una analogia de Deu, puix allumena.

Una analogia (del grec αναλογíα, ana ‘reiteració o comparació’ i logos ‘estudie’) és una comparació o relació entre vàries coses, raons o conceptes; comparar o relacionar dos o més sers o objectes a través de la raó; senyalant característiques generals i particulars comunes que permeten justificar l'existència d'una propietat en un, a partir de l'existència de dita propietat en els atres.

En l'aspecte llògic, permet comparar un objecte en uns atres, en els seus semblances i en les seues diferències. Una analogia permet la deducció d'un terme desconegut a partir de l'anàlisis de la relació que s'establix entre dos térmens desconeguts. L'analogia és una mescla entre raonament inductiu i deductiu. A pesar de que l'analogia es considera inductiva pel fet de generalisar, va més allà de l'inducció perque no es llimita a observar i generalisar patrons, sino que també identifica i aprofita similituts estructurals entre diferents situacions o conceptes. Mentres que l'inducció pot dur a conclusions generals a partir de l'observació de múltiples casos, l'analogia proporciona una ferramenta poderosa per a inferir propietats o comportaments d'un cas desconegut basant-se en la seua similitut en un cas conegut. Per eixemple, si coneixem el funcionament d'un sistema solar (en planetes orbitando una estrela), podem usar l'analogia per a entendre atres sistemes estelars, inclús sense tindre observacions detallades de cada u. Aixina, l'analogia permet alvançar en el coneiximent i la comprensió en aplicar coneiximents previs a noves situacions de manera creativa i extrapolativa. Nos permet intentar representar un pensament o experiència respecte a un objecte a través d'una comparació de distintes dinàmiques o situacions; donant a entendre que estes compartixen similituts.

Us en distints camps

En la psicologia del aprenentage per experiència, l'imitació convertida en regles de conducta supon la confiança inductiva de que actuant de la mateixa forma en situacions anàlogues s'obtindrà el mateix resultat, si este és satisfactori. En Sociologia el procés d'endoculturación consistix en la valoració de situacions anàlogues per a establir la moral i les regles de conducta en l'acceptació dels rols i normes socials. La propaganda i la moda exploten enormement la tendència a l'imitació generant models als que comparar-se un mateixa, com a garantia de l'èxit i l'estima social. La artesania i la tècnica troben el seu fonament en que, actuant de la mateixa forma, en situacions anàlogues, seguint les mateixes regles, l'acció alcançarà com resultat el fi que es busca. En la Llingüística l'analogia es percep com una tendència regularizadora en les llengües naturals oposta a una atra irregularizadora denominada anomalia. Sobre quin siga la tendència dominant, dos escoles antigues de gramàtics ha sostingut punts de vista oposts al respecte. Abdós apareixen ya formulades en el De lingua llatina del romà Marco Terencio Varrón (llibres VIII, IX i X). L'analogia s'aplica al problema de les variacions semàntiques i variacions etimològiques, a l'us de les paraules o al sentit del discurs: les figures retòricas de la comparació, la alegoria i la metàfora són les figures a les que l'analogia dona sentit. En Dret, l'analogia constituïx el fonament de poder considerar casos semblants per mig d'una cuidadosa comparació. Tal és el fonament de la jurisprudència. En esta ciència, l'analogia servix tant com a criteri interpretatiu de les normes i contractes vigents, com per a omplir els buits jurídics o estanys llegals que poden aparéixer en el sistema jurídic.

Com el dret en moltes ocasions utilisa frases en estructures llingüístiques complicades, les analogia ajuden a simplificar arguments i fer més senzilla una descripció de fets, i relacionar-els en l'aplicació de la llei. En Filosofia es destaca l'importància de l'analogia, no tant com a modo d'argumentació, sino com a característica dels térmens en els que es construïx el discurs. En este sentit es distinguixen, en la filosofia tradicional, dos modos d'analogia: d'atribució i de proporcionalitat; sent utilisades estes distincions per a precisar el modo en que és possible per a l'home el coneiximent de Deu. La filosofia actual considera el problema de l'analogia lligat a lo llògic i llingüístic i com fundamentación en la epistemologia i filosofia de la ciència. En biologia es diu que dos caràcters són anàlecs si complixen funcions paregudes per mijos semblants, a pesar de que podrien tindre un orige evolutiu diferent.

El sentit de l'analogia a lo llarc de l'història de la filosofia

Els matemàtics antics en Mesopotamia i els egipcíacs varen utilisar l'analogia en els seus càlculs. De fet la unitat de mida ya és en sí mateixa l'establiment d'una analogia, puix no és una atra cosa que establir la proporció per comparació d'un objecte material en relació a una cantitat fixada de bestreta com unitat. Els matemàtics grecs varen entendre l'analogia com proporció o raó de proporcionalitat en el sentit en que hui parlem de proporcions i raons en matemàtiques.

Va ser Platón qui va donar a esta noció un caràcter de transcendència que ha omplit pàgines en la filosofia i el llenguage.

Si ben Platón va introduir esta noció d'analogia comparant la «Idea del Ben» en el Sol, l'estudi més detallat de la noció llògica ho va fer Aristóteles en considerar l'analogia del ent.

Els escolàstics, ya en l'Edat Mija, varen aplicar la doctrina aristotèlica a la tradició neoplatònica cristiana, detenint-se en l'us dels termes. Sant Buenaventura va distinguir entre analogia i univocidad i els escolàstics posteriors seguint la seua doctrina varen distinguir entre un parlar unívoc i modo de parlar anàlec. Tomás d'Aquino va argumentar sobre l'analogia per a la demostració de l'existència de Deu com a Causa Primera, Primer Motor d'Aristóteles (Esse Subsistens), i la transcendència de Deu entesa com Ser-de-essència, Idea del Ben (Esse), segons la tradició platònica, concebent a Deu com Ipsum Esse Subsistens, el contingut de la qual es predica analógicamente dels demés ents per participació, entesos estos com criatures.

En la mida en que el pensament i ellenguage han anat trobant la font de la seua pròpia fundamentación al marge de la metafísica, a partir de la Edat Moderna, l'analogia ha anat perdent sentit ontològic, accentuant-se el seu sentit i importància sobre el us dellenguage i la seua aplicació llògica en els raonaments.

L'analogia en la creació i modificació dellenguage

En Llingüística es diu analogia la acció que determina creacions del parla conforme a models preexistentes. Aixina s'expliquen els canvis sofrits per determinades formes, baix l'influència de les semblances associades en la ment dels parlants.

Analogia semàntica

L'analogia semàntica és un fenomen que es produïx per la tendència a associar una paraula a un significat anàlec. Un eixemple ho constituïx el terme artístic "miniatura", que prové de l'italià miniatura i significa lliteralment 'pintura de chicotetes dimensions, realisada generalment sobre vitela o una atra superfície delicada', encara que, per etimologia popular, ha generalisat el seu significat, i hui dia designa qualsevol objecte de reduïdes dimensions.

Analogia lèxica

L'analogia lèxica és el fenomen que es produïx per l'ajuda de la tendència a associar a cada paraula un sentit determinat. Es denomina també paretimología o atracció paronímica. Esta creació de significat es manifesta, en general, o be per trastrueque semàntic o be per adaptació fonètica de la paraula. És el recurs més comú en l'etimologia popular. Aixina, per eixemple, Sebastián de Covarrubias: … Díjose albufera, segons alguns, de bufido, perque en el bufe del recio vent en la mar tira de sí en ímpetu l'aigua i la tira fòra dels llímits ordinaris de les seues riberes;.

L'analogia en l'us dellenguage

L'us concret dellenguage produïx en el significat de les paraules o en el sentit del discurs en la seua referència a la realitat, problemes de molt diversa índole. En el tema que nos ocupa posem l'atenció en que la mateixa paraula o discurs pot adquirir diversos significats o sentits segons un us determinat. Es fan necessàries vàries distincions:

Univocidad, equivocidad i amfibologia

Hi ha univocidad quan la paraula o el discurs tenen un significat determinat en la seua referència a la realitat i l'us concret que es fa dellenguage, respon a dit significat.

La paraula taula, usada unívocament, ve a significar lo que tots entenem com a tal. Pero per analogia parlem d'una taula de negociació o una taula redona o taula petitoria, a on el significante manté el seu significat propi pero com a soport de l'adjectiu que realment aporta el sentit de l'expressió. En canvi en el equívoc i la amfibologia de la paraula o expressió referent a una "presa" solament pel context podrem establir si es referix a una dòna en la presó, al objeto d'una cacera o a un embassament d'aigua. Quan algú està subjecte, “capturat” o condicionat per determinades coses o circumstàncies fa un us dellenguage el sentit del qual depén de dites condicions o circumstàncies. Es juga en la equivocidad que oferix l'analogia de paraules, i la amfibologia de les expressions i situacions de forma retòrica, sense necessitat de mentir o dir falsetat plena.

El discurs d'un polític en vespres d'eleccions adquirix un sentit “electoraliste” i fòra d'eixe context no té el mateix sentit. Ocorre lo mateix en l'us dellenguage en la propaganda. El discurs de la ciència pretén tindre una referència unívoca per mig d'un procés de formalisació dellenguage, per a evitar tota equivocidad. La equivocidad i l'amfibologia és el recurs retòric de la ironia i el “doble sentit”, aixina com del succeït.

¿Cóm vols que vaja de nit a vore't, si el gos del teu pare ix a mossegar-me?

Analogia pròpiament dita

És aquella paraula o discurs en sí que és unívoc pero és usat de tal manera que, conservant el significat propi, en l'us anàlec adquirix un significat o sentit figurat en relació en el significat propi com a terme de comparació. En les analogia es conserva el sentit, la relació de significantes, no els significats.

Homologia

Es produïx homologia quan dos coses o casos diferents, encara sent estructuralment semblants posseïxen funcions diferents. En Biologia, l'evolució convergent, és l'evolució independent de característiques similars en espècies de diferents linajes. L'evolució convergent crea estructures anàlogues que tenen una forma o funció similar pero que no estaven presents en l'últim antepassat comú d'eixos grups. Per eixemple els braços d'una persona són homòlecs a les aletes d'una ballena, l'estructura (significante) és essencialment la mateixa pero la funció (significat) canvia. En geometria les figures “semblants” són homòlogues, perque posseïxen una forma o estructura semblant. En les homologia la forma o estructura és lo que permaneix semblant mentres que canvia el sentit, o siga, la relació entre els significantes. L'esfera i el baló de fútbol, que alguns apleguen a denominar «l'esfèric».

Comparació

Es parla de símil quan ellenguage expressa directament una comparació entre dos objectes o situacions reals.

El narrador resalta retòricament la força d'una formiga duent una hojita al formiguer dient: «és com si arrastrara cap a la seua casa un objecte de 150 kg», donant a entendre que és similar a l'esforç que faria un home per a moure eixe pes.

Alegoria

Quan la comparació es prolonga a lo llarc del discurs parlant del terme comparat en lloc de parlar del propi objecte de referència real, llavors el recurs llingüístic rep el nom d'alegoria.

Les paràboles del Evangeli o les faulas són l'eixemple més propi de lo que és una alegoria. El conte de Pinocho és una alegoria de lo que no deu fer un chiquet, «mentir». Els chiquets tenen que «dir sempre la veritat», so pena de rebre un castic. El mensage es fa més palés al chiquet a través del conte que la mera transmissió del mensage "no mentes".

Certes alegoria retòriques es plasmen en imàgens que aporten un sentit intermig entre el símbol i la alegoria com per eixemple la representació de la Balança sostinguda per una dòna en els ulls tapats en representació de la Justícia; o Cupido tirant fleches en els ulls tapats.

La metàfora

Es parla metafòricament quan el discurs pren com a objecte directament el terme de comparació, ometent la referència al terme comparat. Si l'amant li diu a l'amada: «eres la llum de la meua vida», és evident que no li està comparant en una «llanterna»; en tot cas seria en el «sol» en un sentit figurat; lo que està dient en realitat és que: «aixina com la llum (del sol) és essencial per a la vida, tu eres per a mi tan essencial com la llum (del sol) i sense tu no puc viure».

L'analogia en l'aprenentage de la conducta i la tècnica

Artícul principal → Aprenentage.

L'aprenentage consistix en la consolidació d'una pauta o esquema de conducta segons un context ambiental d'estímul en la psicologia d'un individu. L'èxit de la conducta com resposta sicològica respecte a la situació d'estímul que la va provocar servix de justificació de la consolidació de la resposta. En atres paraules, la repetició de la pauta de conducta és el supòsit analògic de que: sempre que se del mateix context o situació d'estímul, la resposta tornarà a ser satisfactòria. Per la seua banda la tècnica consistix en una conducta subjecta a determinades "normes culturals" establides com a forma d'actuar en orden a alcançar un determinat fi. Quan eixes normes vénen dictades per la costum, parlem d'artesania; quan el fonament de les normes estan determinades pel coneiximent científic parlem d'ingenierias o simplement de tècnica. El supòsit analògic que justifica tant la costum com la tècnica és: sempre que pretengues alcançar tal fi, actuar conforme a estes normes és garantia d'alcançar-ho.

L'analogia en l'argumentació

Erro al crear miniatura:

Este model del castell Himeji (a escala 1/20) va ser fet en 1995 just ans que la torre principal fora reconstruïda. Va ser fet per a revisar els defectes i detalls de l'estructura i aixina assegurar l'integritat de la construcció.

L'analogia no passaria de ser una figura lliterària o expressiva, retòrica, si no fora perque a l'ombra d'esta capacitat de comparació de l'enteniment s'han forjat els arguments analògics. De fet, el raonament analògic —que és la seua major aplicació— és un procediment a posteriori, que consistix en passar de lo conegut a lo desconegut, dels efectes manifests a les causes que se nos amaguen.

No cap dubte de que en la lliteratura i l'art tals arguments oferixen una riquea expressiva enorme. En la vida diària contínuament practiquem tals raonaments. Tals arguments, com a arguments inductius de conclusió provable i retòrica no tenen inconvenient algun. Nos acosten al possible coneiximent de la veritat lo mateix que qualsevol raonament científic. La ciència conforme a métodos clarament determinats utilisa eixos arguments, sent d'especial rellevància el método de reducció a l'absurt en matemàtiques i llògica i, sobretot, en la construcció de models llògic-formals i científics, be siguen teòrics o materials.

En la tècnica s'usa el model material a escala com a representació reduïda d'una realitat a fi de poder estudiar el seu comportament, considerant que la realitat conservarà análogamente les mateixes propietats que el model. D'especial transcendència és el modele polític i el model econòmic que adopta una societat per a justificar les seues estructures socials i de poder. Són formes argumentals basades en l'analogia:

Interpolació

Artícul principal → Método d'interpolació.

Consistix en determinar cada una de les variables de les formes en les que es poden reproduir i cóm afecten al resultat. Pero no només basant-se en la seua relació estadística sino també en la seua causalitat. Açò constituïx les regles que s'utilisen per a aplegar a una nova conclusió, sempre de forma aproximada. És dir, es considera totes les situacions possibles i les seues repercussions i les interpolamos a la nova situació per analogia o inducció.

Extrapolació

Artícul principal → Método d'extrapolació.

Consistix en supondre que el curs dels acontenyiments continuarà en el futur, convertint-se en regles que s'utilisaran per a aplegar a una nova conclusió. És dir, s'afirma a ciència certa que existixen uns axioma i estos són extrapolables a la nova situació. La base per a un extrapolació serà el coneiximent sobre el recent desenroll del fenomen. Es precisa a lo manco dos observacions seqüencials fetes en punts coneguts en el temps. Les observacions són habitualment registrades com a variables quantitatives, mides en algun tipo d'escala. El material consistix en una série cronològica. No obstant, res impedix extrapolar tendències que es descriguen enterament en térmens qualitatius. Utilisat per a buscar la solució a un problema (llògica) o d'ensenyar la mateixa (pedagogia), ho convertix en una ferramenta molt utilisada en el marc professional i d'ensenyança. Esta via no exclou necessàriament el método d'interpolació i molt manco poden considerar-se com a úniques.

Reducció a lo absurt

Artícul principal → Reductio ad absurdum.

És usat per a demostrar la validea de proposicions categòriques; es partix per supondre com a hipotètica la negació o falsetat de la tesis de la proposició a demostrar, i per mig d'una concatenació d'inferèncias llògicas vàlides es pretén derivar una contradicció llògica, un absurt; de derivar-se una contradicció, es conclou que l'hipòtesis de partida (la negació de l'original) ha de ser falsa, i l'original és verdadera i la proposició o argument és vàlit. A este método també se li coneix com a prova per contradicció o prova ad absurdum. Part de la base és el compliment del principi d'exclusió d'intermijos: una proposició que no pot ser falsa necessàriament és verdadera.

La modelisació

Artícul principal → Modele científic.

D'especial rellevància per a la ciència i la tècnica és la construcció de models. En la tècnica s'usa el model a escala com a representació reduïda d'una realitat a fi de poder estudiar el seu comportament, considerant que la realitat conservarà análogamente les mateixes propietats que el model. Més importància per a la ciència tenen els models teòrics, en especial els models matemàtics, sobretot a partir de l'informàtica que fa possible el càlcul numèric. D'especial transcendència és el model polític i el model econòmic que adopta una societat per a justificar les seues estructures socials i de poder.

La reflexió filosòfica sobre l'analogia

La filosofia tradicional

L'anomenada filosofia tradicional en occident, ha concebut l'analogia sobretot en orden a justificar el coneiximent de la realitat que està més allà de l'experiència del món, la Metafísica, i és usada de manera especial en el cristianisme, per a la demostració de l'existència de Deu. Per a això consideraven el argument basat en l'analogia concebuda de dos formes:

• Com a analogia de proporció
• Com a analogia d'atribució

Analogia de proporcionalitat

En la famosa «Alegoria de la Caverna» Platón compara el món material a un món d'ombres que sorgix a partir de la llum del Sol, font de tot, i que dona orige a la realitat matèrial i sensible allumenant les idees. Els ents materials són les ombres que els hòmens, presoners en el món material, solament poden contemplar com a ombres de les idees proyectades en la paret de la caverna, sent ells mateixos, en quant sers materials, (cos material en oposició a la forma com ànima) meres ombres transitòries en este món. L'ànima, en quant és capaç de lliberar-se de lo sensible i material pot aplegar a contemplar la verdadera realitat de les idees. D'esta forma:

El vore és el cos com el pensar és a l'ànima

Modele teòric de l'àtom segons Bohr.

Este món en la seua imperfecció nos remet al món de les idees en la seua perfecció

El ser mudable i material nos remet en Ser immutable de les idees i, en últim terme, en Ser Etern i Perfecte que és l'Idea del Ben

El coneiximent consistix en reconéixer, recordar i contemplar en les coses sensibles d'este món les idees com a verdadera realitat. L'ànima pertany al món de les idees, les ha contemplat en una vida anterior; la vida en este món material no és més que un procés de purificació necessària per a que, a través de la Filosofia l'ànima racional a través de l'home, puga lliberar-se definitivament de lo material tornant al seu lloc natural en el món de les idees. Mentres això no es complixca serà jujada i tindrà que anar reencarnándose successivament en els diversos sers del món. Els cristians varen trobar en esta filosofia platònica la principal font d'inspiració per a la justificació filosòfica de la seua Religió: un concepte de Deu Únic, front al politeisme. Un món que està fet segons unes idees, una Providència de Deu, un pla Creador. Un juí que premia als bons i castiga als mals. I un món material que impedix o dificulta a l'ànima, encarnada en la matèria del cos elevar-se al món de les idees i en definitiva a Deu, si ben els cristians només accepten l'existència de l'ànima humana com a esperit que transcendix la matèria.

En definitiva, l'analogia es convertix en la forma en la que l'enteniment humà, la raó o l'ànima humana, comprén la verdadera realitat i ascendix per mig de les idees, la fe en el cas dels cristians, al coneiximent de la Veritat, i el coneiximent del Deu Verdader, del que per analogia de les perfecció llimitades del món podem predicar els seus atributs com a Perfecció Absoluta.

Si hi ha substàncies com a unitat de ser és perque Deu és el Ser Absolut, Unitat Absoluta.

Si hi ha coses bones és perque Deu és La Bondat Absoluta.

Si hi ha veritats és perque Deu és la Veritat Absoluta.

Si hi ha bellea és perque Deu és la Bellea Absoluta.

Analogia d'atribució

Artícul principal → Aristóteles.

Fins a la reintroducció del pensament aristotèlic pels àraps, el platonisme va ser la filosofia que va inspirar al cristianisme.

Aristóteles parla de l'us dels térmens i aplica al ent un us analògic.

L'eixemple d'Aristóteles: Cos sà, orina sana, aliment sà i medicina sana. La salut pròpiament dita únicament es predica d'un cos sà. I per comparació en un cos sà decímos que:

• L'orina és sana mentres que manifesta la salut del cos
• La medicina és sana mentres que recupera la salut del cos
• L'aliment és sà mentres que manté la salut del cos. En tots estos casos la predicació es fa en referència a una realitat i en referència a ella s'aplica a totes les demés. No té el mateix sentit el verp Ser en cada una de les següents expressions:

• Est és Pedro
• Pedro és un home
• Pedro és simpàtic
• Pedro és (està) assentat

referides totes a un mateix subjecte. En el primer cas parlem del ser de Pedro directament, en la seua existència que se nos manifesta ací i ara, en el món de la meua pròpia existència, designant-li com a realitat. En el segon expliquem cóm entenem lo que és Pedro. En el tercer afirmem una qualitat pròpia del Pedro que coneixem. En el quarto indiquem un modo de ser en un moment donat del Pedro que coneixem.

Ser també és usat en referència als objectes possibles, aun cuando no existira cap. Aixina per eixemple quan decímos: "Un net és el fill d'un fill sobre el pare del primer". Hem definit un ser possible lo mateix que “Pegàs és un cavall en ales”.

Ser també té sentit de passat o futur: Napoleón va ser emperador de França. - Si actuem correctament el món serà millor. En el cas de l'orina, la medicina o l'aliment, l'atribució del predicat és merament una relació extrínseca a partir de la relació accidental en el cos. En el cas de Pedro la atribució d'eixos predicats és relació intrínseca lloc que atañer a les notes pròpies que constituïxen a Pedro com a tal.

¿Quin és el sentit propi del verp ser? Per a Aristóteles no cap el menor dubte: Pedro i el cos concret que existix i que està sà ací i ara. És lo que Aristóteles crida la substància primera.

Artícul principal → Substància (Aristóteles).

La substància primera és lo que verdaderament existix, (és) i tot lo demés existix (és) en funció d'i per a la substància. La substància és allò que únicament pot realisar la funció de subjecte de l'oració i mai de predicat o atribut d'una atra cosa. És dir: Pedro, Juan, este gat, esta pedra, etc. L'única determinació possible en ellenguage és nomenar per mig d'un nom Propi. A falta de nom propi, que solament concedim a alguns sers, l'única possibilitat és senyalar en el dit: “Açò”.

La comprensió llògica de lo que és “Açò”, es fa necessàriament a través dels successius predicats que s'expressen per mig de conceptes universals. Pedro és un home – Açò és un gat – Açò és una pedra. Sobre els diversos predicats i modos de predicació que pot tindre la substància vejau: categorias i predicables. Per a Aristóteles (per a la «filosofia tradicional» solament sobre el coneiximent), el ser es manifesta com a tal en l'existència de substàncies primeres, és dir, els ents pròpiament dits. Tot lo demés, qualitats, tempss, modos, i relacions, els cridats accidents, existixen com a formes referides a una substància real, i s'expressen com predicats de la substància primera per mig de conceptes universals. Els conceptes universals sorgixen a partir del coneiximent de l'experiència per mig d'un procés d'abstracció que permet al «enteniment agent» intuir la essència de les coses. Per això l'atribució analògica dels predicats té en este modo de pensament ple sentit de ser, de realitat, encara que siga en sentit analògic. D'esta forma la afirmació en un juí de térmens manifesta una veritat plena de sentit de ser verdader com a veritat ontològica, en sentit metafísic

La filosofia moderna

La reflexió filosòfica sobre el coneiximent canvia completament de sentit quan Descartes enuncia el seu principi indubitable de “pens, després existixc”. Ara l'objecte de reflexió sobre el coneiximent ya no és el ser d'un objecte que se nos dona en l'experiència del món sino el ser que nos apareix en nostra consciència, que ell va cridar idea en un sentit completament diferent a com fins a llavors s'havia entés dit concepte, el sentit platònic. Ara l'idea és un contingut de consciència i per tant és alguna cosa que el seu ser es manifesta en el pensament subjectiu del subjecte que pensa. El món deixa de manifestar el ser i es convertix en un fenomen que apareix en la consciència.

Els conceptes deixen de ser una intuïció objectiva de l'enteniment i són mers continguts de consciència. El món exterior es convertix en problemàtic en el solipsisme. Els racionalistes, com Descartes, Malebranche, Leibniz, Pascal, Wolff, etc. restauren l'existència de Deu i la metafísica per mig de les idees innates; Spinoza, duent la noció de substància i necessitat llògica allímit del seu contingut, establix un monisme panteísta. Els empirista en canvi, Locke, no admeten més font de coneiximent que l'experiència i per tant els conceptes, les idees, no són més que elaboració de l'enteniment per a ajustar la conducta a la pròpia experiència. La substància no és més que una idea complexa que no representa una ´realitat en sí, sino un “ramillete de percepcions”. Berkeley inclús aplegarà a postular la ontologia de la realitat com a percepció divina Esse est percipi: Ser (existir) és ser percebut. No és possible la metafísica, i la ciència no és més que una expectativa hipotètica i analògica basada en l'experiència passada, conclourà Hume.

L'analogia de l'experiència

Artícul principal → Kant.

Kant, davant la postura de l'empirisme extrem d'Hume que nega la possibilitat d'una ciència necessària, pretendrà justificar la ciència que es mostra en la Física de Newton com un èxit inqüestionable.

Kant troba el fonament de la ciència en les anomenades Analogia de l'experiència i els postulats del pensar empíric:

LES ANALOGIA DE L'EXPERIÈNCIA	ELS POSTULATS DEL PENSAR EMPÍRIC
Permanència de la substància a través del canvi	Lo que concorda en les condicions formals de l'experiència és possible
Llei de causa-efecte com a reguladora del canvi	Lo que està en interdependencia en les condicions materials de l'experiència és real
La simultaneidad implica acció recíproca (en les substàncies)	Lo determinat per les condicions universals de l'experiència és necessari

Ara be, tot açò és referent al món fenoménico, lo que constituïx el Món de les percepcions que es donen en la consciència, pero l'accés a la realitat en sí com noúmeno no és possible per mig del coneiximent i per tant la Metafísica no és possible com ciència. Només podem aplegar a la representació de Deu per mig d'un postulat de la Raó Pràctica.

L'analogia en la filosofia actual

John Stuart Mill considera que l'analogia és com un argument inductiu pero sense ser inducció completa, i afig “pero no hi ha paraula que s'use més vagament, o en una gran varietat d'accepcions”. No obstant accepta l'argument analògic, sempre i quan es donen certes condicions; no solament tindre en conte les semblances, sino també les diferències considerant les relacions entre abdós en un coneiximent suficientment extens. Solament es pot admetre l'argument analògic en la mida en que les semblances són grans i les diferències molt chicotetes, lo que, en realitat, convertix a dit argument analògic en un argument inductiu.

Ernst Mach considera l'analogia com una relació entre sistemes d'elements homòlecs que poden donar lloc a diferències i semblances, en la mida en que dites relacions poden establir-se i medir-se. En qualsevol cas tant per a Stuart Mill com per a Mach l'argument analògic com a inducció sempre va de lo particular a lo particular i no pot passar de ser un argument provable. Per lo tant la problemàtica de l'argument analògic residix que pugam inferir alguna cosa no perceptible, partint de lo mundà i perceptible en l'experiència, i conforme a un sistema formal llògic. Tal ha segut la preocupació de Józef Maria Bocheński que interpreta l'analogia tomista de la forma següent:

L'expressió a significa en ellenguage l el contingut f de l'objecte x

Simbòlicament: S(a,l,f,x) cridat complex semàntic, sent el contingut f lo equivalent a la ràtio o proporcionalitat tomista i x una cosa individual. Bocheński establix la taula de relacions possibles entre dos complexos semàntics (16 relacions) i ho compara en lo que Russell i Whitehead en les seues Principia Mathematica varen cridar 'ambigüitat sistemàtica, considerant que abdós situacions venien a ser l'equivalent de l'analogia tradicional. L'analogia per a Bocheński és puix: “Una relació entre: dos expressions (noms o térmens), un llenguage, dos continguts (sentits) i dos coses (objectes), tenint els noms la mateixa forma i sent les coses diferents. La dificultat que representa la formalisació és que, front a la llògica tradicional, ara cal usar expressions d'expressions, o símbols de símbols, lo que definitivament comporta que l'analogia és un gènero d'expressions equívoques. En definitiva: l'analogia és analògica. Considerar que l'idea de pare puga ser aplicada com a argument llògic a l'idea de principi solament seria possible en la mida en que poguérem trobar una formalisació que superara el fet de que, mentres el concepte de principi és transitiu, (un principi pot generar un atre principi), el pare és intransitiu, (un pare engendra a un fill) no un atre pare. Per a Bocheński les llògiques transcendentals, històriques, etc. no tenen sentit. Pel contrari la llògica formal, en totes les seues subtilea, proporcionen més ensenyances que les construccions metafísiques grandioses.

García Bacca, no obstant, considera l'analogia entre un ser que tendix cap a la "entificació" i un ser que tendix cap al no res "Aniquilació". L'home és una potència de trascendentalidad com a Metafísica Natural o espontànea en la mida en que tendix cap a la trascendentalisació pero esta no és una teorízación especulativa sino una acció transformadora del món. Respecte a l'aplicació de l'analogia sorgixen propostes interessants i noves de la mà de la Semiòtica i la Hermenéutica.

Hilary Putnam realisa una molt interessant crítica i valoració de l'analogia com inducció i método.

L'esperança de tindre un método formal, capaç de ser aïllat a partir dels nostres juïns sobre la naturalea del món, sembla haver-se frustrat. I si eixamplem la noció d'un método de manera que una formalisació de la psicologia completa d'un ser humà idealment racional conte com un "método", no hi ha raó per a pensar que un "método" en este sentit dega ser independent dels juïns del ser humà sobre metafísica, estètica o qualsevol una atra cosa. Despuix de tot, l'única raó per a creure que el método científic no tindria presuposts ètics (o metafísics) era que se suponia que era un método formal.

Hilary Putnam op. cit. p. 145

No obstant el desenroll de la ciència, gràcies a la informàtica, ha fet possible la construcció de models formals de llògiques polivalents, aixina com la construcció de models complexos gràcies al càlcul numèric, i coloca l'analogia en el centre de la fundamentación del método científic i de la epistemologia en la consideració semiòtica i hermenéutica del coneiximent com essencialment interpretatiu.

Raonament analògic

El raonament analògic és una forma de raonament que consistix en obtindre una conclusió a partir de premissas en les que s'establix una similitut o analogia entre elements o conjunts d'elements distints, per lo tant este va de particular en particular. Consistix en atribuir a un objecte que s'investiga, les propietats d'un atre anàlec que ya és conegut. Per eixemple: Si se sap que Mart i la Terra, són planetes similars, i que en la Terra hi ha vida, es pot concloure qué, provablement, en Mart hi haurà vida.

Un atre eixemple: El president del Parlament és com un entrenador de fútbol i per tant pot decidir qué parlamentaris participen en un debat i durant quant temps. Com és llògic, la correcció d'un raonament com l'anterior depén de lo adequat de la comparació. En el cas que nos ocupa, la comparació entre el president del Parlament i un entrenador de fútbol no tindria per qué ser pertinent, o a lo manco no en tots els casos, a pesar de que la conclusió del raonament poguera ser verdadera. El raonament analògic és generalment considerat un tipo de raonament inductiu. L'analogia és la base de la majoria dels raonaments ordinaris, por cuanto, la gent tendix a prendre decisions basant-se en experiències passades o en un atre tipo de comparacions. Cap raonament analògic pretén ser matemàticament cert. Lo únic que es pot afirmar d'ells és un grau de provabilitat.

Bibliografia

• Alegre Gorri, A. (1983). Platón, el Demiürgue del Ser i de belles paraules. Els filòsofs i les seues filosofia. Vol. I, Barcelona. Vicens Vives. ISBN ISBN 84-316-2134-6.
• Beuchot Pont, M. (1996). Posmodernidad, hermenéutica i analogia., Mèxic: Mèxic: Miguel Ángel Porrúa - UIC. ISBN ISBN 968-84-2610-5.
• Beuchot Pont, M. (1989). Hermenéutica, llenguage i inconscient, Pobla (Mèxic): Universitat Autònoma de Pobla.

• Beuchot Pont, M. (1997). Tractat d'hermenéutica analògica, Mèxic: Facultat de Filosofia i Lletres de la UNAM. ISBN ISBN 968-36-8362-2.
• Bocheński, J. M. (1977). , Valéncia. Teorema. ISBN ISBN 84-400-3228-5.
• Covarrubias Horozco, Sebastián de (2006). Tesor de la llengua castellana o espanyola, Edició integral i ilustrada d'Ignacio Arellano i Rafael Zafra. Madrit/Frankfurt: Universitat de Navarra/Iberoamericana/Vervuert. LXVI + 1639 po. + 1 DVD.. ISBN ISBN 84-8489-074-0.
• Eco, O. (1999). Kant i el ornitorrinco, Barcelona. Editorialumen.. ISBN 84-264-1265-3.
• Eco, O. (En la colaboració de Rorty, R., Culler, J. i Brooke-Rose, Ch.) (1997). Interpretació i sobreinterpretación, Cambridge, University Press. ISBN ISBN 0-521-42554-9.
• Ferrater Mora J. (1979). Diccionari de Filosofia, Madrit. Aliança Editorial.
• Gaarder, J. (1997). El Món de Sofia: novela sobre l'Història de la Filosofia, Madrit. Siruela. ISBN ISBN 84-7844-251-0.
• García Bacca, J. D. (1991). Curse sistemàtic de filosofia actual: (filosofia, ciència, història, dialèctica i les seues aplicacions., Caracas. Universitat Central de Veneçola. Direcció de Cultura.. ISBN ISBN 9806273265.
• Gómez Pin, V. (1983). Aristóteles, elloc de la diferència. Els filòsofs i les seues filosofia. Vol. I, Barcelona. Vicens Vives.. ISBN ISBN 84-316-2134-6.
• González A. (1983). Kant, la filosofia crítica. Els filòsofs i les seues filosofia. Vol. II, Barcelona. Vicens Vives.. ISBN ISBN 84-316-2139-7.
• Hellín,J. (1947). , Madrit. Editora Nacional.
• Putnam, H. (1994). [1], Barcelona. Paidós. ISBN ISBN 84-7509-980-7.
• Roures, L. (1983). Tomás d'Aquino, teòlec abans que filòsof. Els filòsofs i les seues filosofia. Vol. I, Barcelona. Vicens Vives.. ISBN ISBN 84-316-2134-6.

Enllaços externs

Analogia en el Viccionari.

• http://www.ensayistas.org/antologia/XXA/beuchot/beuchot2.htm
• Veu Analogia en Philosophica: Enciclopèdia filosòfica online
• Veu Analogia entis vs. Analogia Christi en Philosophica: Enciclopèdia filosòfica online
• http://www.filosoficas.unam.mx/~afmbib/mayteAFM/Ponencias/25022.pdf [2] archivat en Wayback Machine.
• L'analogia tradicional (Partix 4.ª)