Proposició

En filosofia i llògica, el terme proposició (del grec: lógos apofantikós, prótasis; del llatí: propositio) s'usa per a referir-se a:

• Les entitats portadores dels valors de veres.
• Els objectes de les creències i d'atres actituts proposicionals.
• El significat de les oracions declarativas o enunciativas, com «el Sol és una estrela».

Intuitivamente una proposició expressa un contingut semàntic a la que, baix cert procediment acordat o prescrit, és possible assignar-li un valor de veres (usualment «verdader» o «fals», encara que en llògica formal s'admeten atres valors de veres diferents).

Una proposició és una cadena de signes expressats en un determinat llenguage. En un llenguage natural, eixos signes usualment són sons o caràcters escrits, mentres que un tipo de llenguage formalisat poden ser signes arbitraris. Ya que els llenguages són tipos d'estructures combinatòries que admitidamente poden representar entitats de la realitat, s'admet que les proposicions són cadenes de signes a les que és possible emparellar en objectes reals. És important notar que lo que fa d'una cadena de signes una proposició, és que siga interpretable (ya que existixen per eixemple cadenes de signes o oracions d'un llenguage que carixen d'un referent o interpretació ben definits).

En eixe sentit una proposició pot entendre's com un producte llògic del pensament humà que és expressat per mig d'una llengua natural, encara que també existixen llenguages formals (com la notació matemàtica). Una proposició expressada en llenguage natural deurà ser una oració gramatical o com a mínim una oració semánticamente no buida, mentres que una proposició expressada en un llenguage formal deurà ser una cadena de signes que constituïxca una fòrmula ben formada.

Les proporcions es dividixen en 4 tipos de preposicions.

Llògica

En llògica tradicional es distinguixen la proposició i el juí, por cuanto la primera és el producte llògic de l'acte pel qual s'afirma o es nega una miqueta d'alguna cosa, mentres eixe acte constituïx el juí. Para Aristóteles, la proposició és un discurs enunciativo perfecte, que s'expressa en un juí que significa lo verdader i lo fals com juí de térmens. Per això el juí és una afirmació categòrica, és dir, incondicionada perque representa adequadament la realitat.

En llògica formal s'identifica una proposició llògica en una fòrmula ben formada usant els símbols de l'alfabet que caracterisa al llenguage formal que s'estiga amprant. Les regles de bona formació garantisen que la proposició siga interpretable en térmens de veritat o en un modele formal. Les fòrmules mal formades de fet no poden tindre valor de veres ya que no existix garanties de que siguen interpretables i per tant puguen tindre un valor de veres.

Ciències naturals i socials

Un enunciat llingüístic (generalment en la forma gramatical d'una oració enunciativa) pot ser considerat com a proposició llògica quan és susceptible de poder ser verdader o fals. Per eixemple «És de nit» pot ser verdader o fals. Encara que existixen llògiques polivalents, en orden a la claritat del concepte, ací considerem únicament el valor de veres o falsetat. La condició de ser susceptible de ser verdader o fals requerix ademés algunes propietats formals:

• Interpretabilidad: que la proposició siga interpretable en el conjunt de fets possibles o imaginables. Açò requerix que tots els predicats i térmens continguts en la proposició estiguen correctament definits en el camp d'estudi de la teoria.
• Absència d'ambigüitat: que la proposició estiga formulada de manera no ambigua i, per tant, tinga una única interpretació possible (sense açò una proposició, podria acabar tenint diferents valors de veres).

Segons la seua estructura o complexitat interna les proposicions poden classificar-se en:

• Proposicions atòmiques o simples, quan fan referència a un únic contingut de veres o falsetat; vindria a ser equivalent a l'oració enunciativa simple en la llengua.
• Proposicions moleculars quan estan constituïdes per vàries proposicions atòmiques unides per certes partícules anomenades «nexes o conectivas», que establixen relacions sintàctiques com a funció de coordinació i subordinació determinades entre les proposicions que l'integren; tal ocorre en la funció de les conjuncions en les oracions compostes de la llengua.

Vore també

• Distinció analític-sintètic
• Filosofia analítica
• Llògica proposicional
• Llenguage formal
• Llenguage formalisat
• Proposició categòrica

Referències

Bibliografia

• (1982) Llògica simbòlica, Mèxic, CECSA. ISBN 968-26-0134-7.
• Bo, G., Hidalgo, A. Iglésies, C. (1987). Simploke, Madrit, Xúquer. ISBN 84-334-0526-8.
• Diccionari de Filosofia. Ed. Panamericana.
• Prior, Arthur (1976). The doctrine of Propositions and Termes, Londres.
• (2017) Veritat. Controvèrsia obertes, Valéncia, Tirant Humanitats. ISBN 9788417069582.
• Quine, Willard Van Orman (1981). Filosofia de la llògica, Madrit, Aliança Editorial. ISBN 84-206-2043-2.
• Quine, Willard Van Orman (1998). De l'estímul a la ciència, Barcelona, Ariel Filosofia. ISBN 84-344-8747-0.
• Williamson, C. (1968). Propositions and Abstract propositions, Oxford N. Rescher (Ed.).
• Bunge, Mario (1981). Epistemologia, Barcelona, Ariel. ISBN 84-344-8004-2.

Enllaços externs

Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Proposició en el Viccionari.