Mit de la creació

El mit de la creació és un relat mitològic-religiós que pretén presentar el començ del univers, de la Terra, de la vida i del primer humà, normalment a través de la tesis de que tal començ seria possible a partir d'un acte delliberat de creació realisat per una o vàries deidades creadores segons les cosmogonias de les diferents #mitologia o religions.

Llista de mits de la creació

Hindú

Yoruba

El deu del cel; va demanar als seus fills que crearen un nou regne en el que s'estengueren els seus descendents, pero per supost ell estava completament segur de lo que feya, llavors li va otorgar el nom d'un ecosistema. Sent les primeres aigües el seu objectiu, per dita cadena va baixar Oduduwa, portant un grapat de terra en les seues bojaques, una gallina de cinc dits i una llavor.

Quan va estar preparat, Oduduwa va tirar el grapat de terra sobre les aigües, formant-se aixina el seu nou regne, Ife. Allí, la gallina va esgarrar el sol i va enterrar la llavor, de la que va créixer un gran arbre de setze branques, que són els setze fills de Oduduwa, dels que descendixen les setze tribus yoruba.

Zulú

Per a l'ètnia zulú, Unkulunkulu va emergir del buit i va crear la terra a partir de dos roques i els va demanar als seus companyers semidioses i als deus que, en ajuda de les herbes, crearen a dos sers humans: un home i una dòna.

Egipte

Artícul principal → Mit de la creació egipcíac.

Segons el mit heliopolitano, en el principi del temps tan sol existien immenses masses d'aigües térboles cobertes per absolutes tenebres, una obscuritat que no era la nit, puix esta no havia segut creada encara, era el oceà infinit conegut pels egipcíacs com el oceà primordial Nun, que contenia tots els elements del cosmos. Pero aixina i tot no existien ni el Cel ni la Terra, tant els hòmens com els deus encara no havien segut creats. No hi havia vida ni mort. L'esperit del món es trobava dispers en un caos immens, fins que, prenent consciència es va cridar a sí mateixa; aixina va nàixer el deu Ra el deu del Sol.

Ra estava sol; aixina que va decidir crear del seu alé a Shu (el vent), i de la seua saliva segons la mitologia va crear a Tefnut (La humitat), i els va ordenar que vixqueren a l'atre extrem del Nun. Despuix Ra va fer emergir un espai sec a on poguera descansar; a aquell espai sec li va cridar terra, i a la Terra que va emergir li va cridar Egipte. I com va sorgir de les aigües, viuria gràcies a estes; aixina que va fer que les aigües estigueren en la Terra; aixina va nàixer el Ric Nilo.

Ra va ser creant la vegetació i els sers vius a partir del Nun per a omplir el buit de la Terra. Entre tant, Shu i Tefnut varen tindre dos fills, als que varen cridar Geb (El deu de la Terra) i Nut (La deesa del Cel). Geb i Nut es varen casar; aixina, el cel yacer sobre la terra, copulando en ell. Shu, celós, els va maldir i els va separar sostenint al cel sobre el seu cap i els seus muscles, i subjectant a la terra en els seus peus. Atres versions conten que en estar Geb i Nut junts el cel i la terra estaven units sense deixar espai per a la creació del deu Amón Ra, aixina que este li va demanar a Shu que separara als seus fills sostenint a Nut sobre el seu cap i els seus muscles, des d'aquell moment el vent yacer en mig del cel i la terra; aixina i tot, Shu no va poder impedir que Nut tinguera filles, les estrelas, aixina donant orige a la volta celest.

Sense tindre coneiximent algun de lo ocorregut en Geb i Nut, Ra havia enviat a un dels seus ulls a buscar a Shu i Tefnut per a que li diguera lo ocorregut. Pero quan l'ull va retornar sense obtindre lo que buscava, un atre ull havia ocupat el seu lloc. El primer ull va començar a plorar, fins que Amón Ra ho va colocar en el seu front, creant aixina al Sol. De les llàgrimes d'aquell ull que varen caure a la terra varen nàixer els primers hòmens i les primeres dònes, que varen poblar la terra d'Egipte.

Tots els matins, Amón Ra recorria el cel en una barca que surava sobre Nut, que ya cobria el cosmos dividint-se en les aigües sobre el firmament, i les aigües de l'abisme. Aquella barca de Amón Ra viajava pel cel transportant al Sol, allumenant aixina a la Terra per un periodo de temps de dotze hores fet pels egipcíacs. Cada nit, Nut s'engolia el sol, pero este es regeneraria el matí següent, i Ra continuava el seu viage per la Duat, l'equivalent de l'Infern egipcíac, a on devia creuar per dotze portes, una per cada hora de la nit, estes estaven custodiades per la serp enemiga de Amón Ra, Apep (o Apofis en grec), l'objectiu del qual era acabar en el sol, Ho la Maat (L'orde còsmic) si travessava la Duat, tornava a nàixer de Nut el sol, i Amón Ra ho tornava a transportar pel cel durant atres dotze hores, donant orige a un nou dia.

Amèrica del Nort

Inuit

Artícul principal → Mitologia inuit.

En l'orige del món, tan sol hi havia un home i una dòna, sense cap animal. La dòna va demanar a Kaila, el deu del cel, que poblara la Terra. Kaila li va ordenar fer un forat en el gèl per a peixcar. Llavors, ella va ser traent del forat, un a un, tots els animals. El caribú va ser l'últim. Kaila li va dir que el caribú era el seu regal, el més bonico que podria fer-li, perque alimentaria al seu poble. El caribú es va multiplicar i els fills dels humans varen poder caçar-los, menjar la seua carn, teixir els seus vestits i confeccionar les seues tendes.

No obstant, els humans sempre elegien els caribús més grans. Un dia, solament els varen quedar els dèbils i els malalts, per #lo que els inuits no varen voler més. La dòna es va queixar llavors a Kaila. El la va reenviar al gèl i ella va peixcar el llop, enviat per Amarok, l'esperit del llop, per a que es menjara als animals dèbils i malalts en la finalitat de mantindre als caribús en bona salut.

Asteca

Artícul principal → mitologia Asteca.

Els azteca tenien varis mits de la creació, resultat de l'integració de distintes cultures. En un d'ells, Tezcatlipoca i Quetzalcóatl es donen conte de que els deus se senten buits i necessiten companyia. Per això necessiten crear la terra. Existia solament una immensa mar, a on vivia el mònstruo de la terra. Per a atraure-ho, Tezcatlipoca oferix el seu peu com carnada i el mònstruo ix i li'l menja. Ans que es puga sumergir, els dos deus ho prenen, ho estiren per a donar a la terra la seua forma. Els seus ulls es convertixen en estanys, les seues llàgrimes en rius i els seus orificis en coves. Despuix d'això, li donen el dò de la vegetació per a confortar el seu dolor. I posteriorment es varen donar a la tasca de crear als primers hòmens.

Segons un atre mit conegut com «La llegenda del quint sol», en el principi, tot era negre, sense vida, mort. Els deus es varen reunir en Teotihuacán plantejant-se la qüestió de quí tindria la càrrega de crear al món, per ad açò un d'ells es tindria que tirar a una foguera. Dos d'ells varen ser seleccionats com a víctimes per a tal fi.

Encara que el més fort i vigoroso, al moment de llançar-se a la foguera, retrocedix davant el fòc; per lo que el segon, un menut deu, humil i pobre (usat com a metàfora del poble asteca sobre els seus orígens), es llança sense vacilar al fòc, convertint-se en el Sol. Al vore açò, el primer deu, sentint corage, decidix tirar-se la foguera, convertint-se en la Lluna.

Maya

Artícul principal → Mitologia maya.

El mit maya de la creació està bellamente explicat en el seu llibre sagrat, el "Popol Vuh". En ell, al principi solament existien els deus en un estat latent sobre una mar immòvil, i llavors va haver paraules i varen decidir crear el món per a que existira el ser humà. Dos voltes varen tractar de crear a la humanitat i les dos voltes varen fallar, cridant a deus cada volta de menor ranc per a que els ajuden. La primera varen tractar de fer-los en fanc, pero els humans no varen poder emergir del fanc i ademés eren mecs i sense ànima. Després varen intentar en fusta, i estos humans es movien i parlaven, pero eren pereosos i no tenien voluntat. I finalment varen crear als humans en massa de dacsa mesclada en la sanc dels deus: Balam Quitzé, el segon Balam Akab, el tercer Mahucutah i el quarto Iqui Balam varen ser els 4 hòmens i despuix atres 4 dònes. Aixina la sanc dels humans és la seua ànima i és l'ànima dels deus, aixina els hòmens eren un en els deus i a ells devien tornar.

Amèrica del Sur

Inca

Artícul principal → mitologia incaica.

Els Incas varen tindre varis mits sobre la creació. Sent el mit d'Huiracocha o Viracocha un dels més coneguts. En dit mit, Viracocha va donar orige a tot el univers i tots els seus elements existents. Acte seguit, ell va intentar crear a la primera humanitat en la Terra. Esta primera humanitat va ser concebuda per mig de la respiració del totpoderós deu sobre unes pedres; no obstant, açò va donar com a resultat a poderosos pero poc inteligents jagantes que varen negar a Viracocha com el seu creador. Viracocha va exterminar esta raça de jagantes en un destructiu diluvi (algunes variants del mit establixen que Viracocha va crear a la humanitat com la coneixem a partir de les pedres més menudes i/o remanentes d'aquells jagants que es varen refusar en reconéixer al seu creador).

Una atra versió d'este mit menciona que, el primer intent de creació de la humanitat va ser concebut abans de la creació dels astres per Viracocha (a excepció de la Terra). A raïl de lo anterior, el món estava buit i immers en una profunda obscuritat (la vida encara no estava present en la Terra). En esta ocasió, el resultat va ser el naiximent de criatures conegudes com Ñawpa Machus (els gentils). Estos eren alts i prou prims. No obstant, eren sers sumament forts i violents uns contra els atres. A manera de castic per les transgressions d'esta primera humanitat, Viracocha procedix a crear al Sol, el qual irradiando el seu llum extermina a dits sers.

Generalment, els pobles dels Vages centrals entenien els orígens de cada poble de manera aïllada com a aparicions divines a partir d'algun fet natural conegut com pacarina. L'orige de l'home recau substancialment en els dos fills del Sol, Manco Cápac i Mama Ocllo, els qui varen eixir del llac Titicaca i varen donar orige als incas del Cuzco, que ―d'acort en la llegenda d'els germans Ayar― creïen que el seu poble havia sorgit del cerro de Tamputoco.

Mapuche

Artícul principal → Mitologia mapuche.

Abans de l'actual humanitat vivien atres hòmens. Un dia, la serp marina Kai Kai Vilú va decidir exterminar-los ofegant-los en l'aigua de l'mar. La serp bona Treng Treng Vilú es compadeció dels humans i els va conduir a les montanyes per a salvar-los, aixina mateix va fer créixer el tamany d'estes a mida que Kai Kai feya créixer l'mar. El duel entre estos dos esperits va ser llarc i va significar la mort de molts hòmens, a els qui Treng Treng els va convertir en aus, peixos i llops marins. Solament un grapat d'hòmens va sobreviure (els antepassats dels mapuches) i despuix de fer un Nguillatún o cerimònia varen conseguir aplacar a Kai Kai i després poblar la terra. No obstant, davant les seues maldats Treng Treng els va enviar #erupció de volcans, que els varen obligar a viure en territoris més segurs a on no estan exposts als maremotos que els envia Kai Kai o les #erupció de Treng un amic o Deu d'ells com qualsevol cosa en el món.

Europa

Grècia clàssica

Artícul principal → Deidades primordials de la mitologia grega.

Els «mits d'orige» o «mits de creació» representen un intent per fer comprensible l'univers en térmens humans i explicar l'orige del món.

El relat més àmpliament acceptat del començ de les coses tal com ho arreplega la Teogonía de Hesíodo escomença en el Caos, un profunt buit. D'est va emergir Gea (la Terra) i alguns atres sers divins primordials: Eros (Amor), el Abisme (el Tàrtar) i el Érebo.

Sense ajuda masculina, Gea va donar a llum a Urà (el Cel), que llavors la fertilizó. D'esta unió varen nàixer, primer, els Titanes (Oceà, Ceo, Criatura, Hiperión, Jápeto, Tea, Rea, Temis, Mnemósine, Febe, Tetis i Cronos), després els Cíclopes i els Hecatónquiros o Centimanos. Cronos («el més jove, de ment retortillada, el més terrible dels fills [de Gea]») va castrar al seu pare i es va convertir en el governant dels titanes en la seua germana i esposa Rea com consorte i els atres Titanes com la seua cort. Este tema de conflicte pare-fill es va repetir quan Cronos es va enfrontar en el seu fill, Zeus, que persuadit per la seua mare li va desafiar a una guerra pel tro dels deus. Al final, en l'ajuda dels Cíclopes (a els qui va lliberar del Tàrtar), Zeus i els seus germans varen conseguir la victòria, condenant a Cronos i els Titanes a presó en el Tàrtar.

El pensament grec antic sobre poesia considerava la teogonía com el gènero poètic prototípico ―el mythos prototípico― i li atribuïen poders casi màgics. Orfeo, el poeta arquetípico, era també l'arquetip de cantant de teogonías, que usava per a calmar mars i tormentes en les Argonáuticas de Apolonio, i per a commoure els pétreos cors dels deus del inframundo en el seu descens al Hades. Quan Hermes inventa la lira en el Himne homérico a Hermes, lo primer que fa és cantar el naiximent dels deus.

La Teogonía de Hesíodo no és solament el relat sobre els deus conservat més complet, sino també el relat conservat més complet de la funció arcaica dels poetes, en la seua llarga invocació preliminar a les Musas. La teogonía va ser també el tema de molts poemes hui perduts, incloent els atribuïts a Orfeo, Museu, Epiménides, Abaris i atres llegendaris profetes, que s'usaven en rituals privats de purificació i en ritos mistéricos. Hi ha indicis de que Platón estava familiarizado en alguna versió de la teogonía órfica.

Uns pocs fragments d'estes obres es conserven en cites de filòsofs neoplatónicos i fragments de papir recentment desenterrados. Un d'estos fragments, el papir de Derveni, demostra actualment que a lo manco en el V existia un poema teogónico-cosmogónico de Orfeo. Este poema intentava superar a la Teogonía de Hesíodo i la genealogia dels deus s'ampliava en Nix (la Nit) com un començ definitiu abans d'Urà, Cronos i Zeus.

Els primers cosmólogos varen reaccionar contra, o a voltes es varen basar en, les concepcions mítiques populars que havien existit en el món grec per algun temps. Algunes d'estes concepcions populars poden ser deduïdes de la poesia de Homero i Hesíodo. En Homero, la Terra era vista com un disc pla surant en el riu d'Oceà i dominat per un cel semiesfèric en sol, lluna i estreles. El Sol (#Heli) creuava els cels com auriga i navegava al voltant de la Terra en una copa dorada de nit. Podien dirigir-se oracions i prestar jurament pel sol, la terra, el cel, els rius i els vents. Les fissures naturals es consideraven popularment entrades a la morada subterrànea de Hades, llar dels morts.

Països nòrdics

Artícul principal → Cosmologia nòrdica.

En el principi, estava el món de la boira Niflheim, i el món de fòc Muspelheim, i entre ells estava el Ginnungagap, un «buit profunt», en a on res vivia. En Niflheim hi havia una font d'aigües gelades, cridat Hvergelmir (‘caldero rugiente’), que borboteaba, i allò que caïa, ho feya en Ginnungagap. En prendre contacte en el buit es transformava en gèl, fins a, que al final, el gèl va terminar omplint-ho. Les ascua de Muspelheim caïen sobre el gèl, creant grans núvols de vapor d'aigua, que en aplegar una atra volta a Niflheim, creaven un bloc de gèl, en un dels quals estava un jagant primitiu, Ymir i una vaca jaganta, Auðumbla de la qual s'alimentava Ymir bevent la seua llet. Esta va llepar el gèl, creant el primer deu, Buri, que va ser pare de Bor, qui a la seua volta va ser pare dels primers Æsir, Odín, i els seus germans Vili i Vés. Ymir era un hermafrodita i les seues cames copularon entre sí, creant la raça dels jagants solament. Després els fills de Bor; Odín, Vili, i Veu; varen assessinar a Ymir i del seu cos varen crear el món.

Els deus regulaven el pas dels dies i les nits, aixina com les estacions. Els primers sers humans varen ser Ask (ash, fresno) i Embla (elm, om), que varen ser tallats de fusta i duts a la vida i donats atributs humans per Odín junt als seus germans Vili, i Vés segons Gylfaginning o junt a Hœnir i Lóðurr segons Völuspá. Sól és la deesa del sol, una filla de Mundilfari, i esposa de Glen. Tots els dies, cavalca a través dels cels en el seu carro, tirada per dos cavalls cridats Alsvid i Arvak. Este passage és conegut com Alfrodull, que significa «glòria de elfos», un kenning comú per a sol. Sól és caçada durant el dia per Sköll, un llop que vol devorar-la. Els eclipses solars signifiquen que Skoll casi la va atrapar. Està destinat que Skoll, finalment, va a atrapar i devorar a Sól; no obstant serà reemplaçada per la seua germana. La germana de Sol, la lluna, Máni, és caçada per Hati, un atre llop. La terra està protegida de la calor total del sol per Svalin, qui es troba entre el sol i ella. En la creència nòrdica, el sol no donava llum, que en canvi emanava dels cabellams de Alsvid i Arvak.

En Völuspá, la völva descriu el gran fresno Yggdrasil i a les tres nornas (símbols femenins del destí inexorable; els seus noms; Urðr (Urd), Voreðandi (Verdandi), i Skuld; es relacionen el passat, present i futur), els qui giraven els fils del destí baix ell.

Àsia Oriental

Chinenca

Artícul principal → Mits de creació chinencs.

Una característica única de la cultura chinenca és la relativament tardana aparició en la lliteratura dels mits sobre la creació, que ho fan despuix de la fundació del confucionismo, el taoisme i les religions populars. Les històries tenen vàries versions, a voltes contradictòries entre sí. Per eixemple, la creació dels primers sers és atribuïda a Shangdi, Tian (el cel), Nüwa, Pangu o el emperador de Jade.

En tot l'Extrem Oriente i Oceania, existia un dualisme cosmológico oponent-se dos pans, per una part la llum, el sol i el fòc, per una atra part l'obscuritat, la lluna i l'aigua. Generalment, un pardal representava al primer principi. En China, es tractava d'un cuervo. El pardal solar és un dels temes privilegiats de la dinastia Shang, la primera dinastia chinenca l'existència de la qual se certifica per mig de l'arqueologia. Una serp, com un animal aquàtic, representava al segon principi. La mare de Shun ―un dels sobirans mítics de China―, pertanyia al clan de la serp, i el seu pare pertanyia al clan del pardal. Per lo tant, Shun era resultant de l'unió dels dos principis. Este mit ilustra també el totemisme de l'antiga societat chinenca, segons el qual cada clan tenia un animal antepassat, aixina com l'exogàmia, que exigia que els esposos foren provinents de clans diferents.

Xiè era l'antepassat de Shang i la seua mare es dia Jiandi. Un dia, va anar a banyar-se en els seus sirvientes en el riu del tossal obscur. Un pardal negre (provablement una oroneta o un cuervo) va passar duent un ou multicolor en el seu pico. Ho va deixar caure. Jiandi ho va prendre i ho va posar en la seua boca, pero per descuit ho va engolir. Despuix d'açò, va concebre a Xie. En este relat, es tracta d'una forma particular de l'unió dels dos principis còsmics, ya que este mit fa intervindre per una part a l'aigua i a l'obscuritat, i per una atra part un pardal.

Shangdi, apareix en la lliteratura cap al 700 a. C. o abans (la data depén de la datació del Shujing, el clàssic de l'història). Shangdi sembla tindre els atributs d'una persona, pero no se li identifica com a creador fins a la dinastia Han.

L'aparició de Tian, el Cel, en la lliteratura presenta el mateix problema que Shangdi, depenent també de la data del Shujing. Les qualitats del Cel i de Shangdi semblen unir-se en la lliteratura posterior fins a ser adorats com una sola entitat, per eixemple en el Temple del Cel de Pequín. L'identificació dels llímits entre un i un atre, encara no ha segut resolta.

Nüwa apareix entorn a l'any 350 a. C. El seu companyer és Fuxi i a voltes li'ls adora com els ancestros últims de la humanitat.

Pangu apareix en la lliteratura no abans de l'any 200 de la nostra era. Va ser el primer creador. Al començ solament hi havia un caos sense forma del que va sorgir un ou de 18 000 anys. Quan les forces yin i yang estaven equilibrades, Pangu va eixir de l'ou i va prendre la tasca de crear el món. Va dividir el yin i el yang en la seua astral. El yin, pesat, es va afonar per a formar la terra, mentres que el yang es va elevar per a formar els cels. Pangu va permanéixer entre abdós elevant el cel durant 18 000 anys, despuix dels quals va descansar. De la seua respiració va sorgir el vent, de la seua veu el tro, de l'ull esquerre el Sol i del dret la Lluna. El seu cos es va transformar en les montanyes, la seua sanc en els rius, els seus músculs en les terra fèrtils, la pelussa de la seua cara en les estreles i la Via Làctea. El seu pèl va donar orige als boscs, els seus ossos als minerals de valor, la mèdula als diamants sagrats. La seua suor va caure en forma de pluja i les menudes criatures que poblaven el seu cos (puças en algunes versions), dutes pel vent, es varen convertir en els sers humans.

El emperador de Jade apareix en la lliteratura despuix de l'establiment del taoisme. També se li representa com Yuanshi Tianzun o com Huangtian Shangdi.

Japó

Artícul principal → Mit japonés de la Creació.

Els primers deus varen convocar dos criatures divines a l'existència, el macho Izanagi i la femella Izanami, i els varen encarregar la creació de la primera terra. Per a ajudar-los a realisar açò, se'ls va donar a Izanagi i Izanami una llança decorada en joyes, cridada Amenonuhoko (llança dels cels). Llavors, les dos deidades varen ser al pont entre el Cel i la Terra, Amenoukihashi (pont flotant dels cels) i varen agitar l'oceà en la llança. Quan les gotes d'aigua salada varen caure de la punta de la llança, varen formar l'illa Onogoro (autoformada).

Ells varen descendir del pont dels cels i varen fer la seua casa en l'illa. Ells varen desijar unir-se i aixina varen construir un pilar cridat Amenomihashira i al voltant d'ell varen alçar un palau cridat Yahirodono (l'habitació l'àrea de la qual és de 8 braços). Izanagi i Izanami varen girar al voltant del pilar en direccions opostes i quan es varen trobar, Izanami, la deidad femenina, va parlar primer en una salutació. Izanagi va pensar que esta no era la manera apropiada, no obstant es varen unir de tots modos. Varen tindre dos fills, Hiruko (infant de l'aigua) i Awashima (illa de bombetes) pero varen ser mal fets i no es varen considerar deus.

Ells varen posar als chiquets en un pot i els varen embarcar al mar, llavors els varen demanar als atres deus una resposta sobre lo que varen fer mal. Ells varen respondre que el deu masculí va deure haver iniciat la conversació durant la cerimònia d'unió. Aixina que Izanagi i Izanami es varen dirigir al voltant del pilar una volta més, i esta volta, quan es varen trobar, Izanagi va parlar primer i el seu matrimoni va ser llavors exitós.

D'esta unió varen nàixer el Ohoyashima (les huit grans illes de la cadena japonesa):

• Awaji
• Iyo (posteriorment Shikoku).
• Ogi
• Tsukushi (posteriorment Kyushu).
• Iki
• Tsushima
• Sado i
• Yamato (posteriorment Honshu).

Note's que en els temps antics, Hokkaidō, Chishima i Okinawa no formaven part de Japó.

Ells varen crear sis illes més i moltes deidades. No obstant, Izanami va morir en donar a llum a l'infant Kagututi (encarnació del fòc) o Ho-Masubi (causant del fòc). Ella va ser enterrada en el mont Hiba, en la frontera de les velles províncies d'Izumo i Hōki, prop de Yasugi en la prefectura de Shimane. Sumit en còlera, Izanagi va matar a Kagututi. La seua mort també va crear dotzenes de deidades.

Els deus naixcuts de Izanagi i Izanami són simbòlics sobre aspectes importants de la naturalea i la cultura, pero ells són molts per a ser mencionats ací.

Índia

Budisme

Artícul principal → Cosmogonia budista.

En el budisme l'univers o concepte de món mai va tindre orige, pero tampoc té fi, els budistes creuen que el món sempre ha existit. El budisme en sí mateixa ignora lo referit a l'orige de la vida. Buda, en referir-se a l'orige de la vida, va dir: «Pensar sobre el (orige) del món, oh monges, és un impensable que no deuria ser pensat; pensant en açò, un experimentaria afligiment i locada. Estos quatre impensables, oh monges, no deurien ser pensats; pensant en estos, un experimentaria afligiment i locada». Respecte a ignorar la pregunta de l'orige de la vida, Buda va dir: «¿I per qué no parle sobre açò? Perque no té relació en l'objectiu, no és alguna cosa fonamental per a la vida santa. No conduïx al desencant, la falta de passió, la cesación, la calma, coneiximent directe, el despertar, la llibertat. És per açò que no parle d'això». Buda també compara la pregunta de l'orige de la vida ―aixina com atres preguntes metafísiques― en la paràbola de la flecha enverinada: un home és alcançat per una flecha enverinada pero, ans que el mege li l'extraga, ell vol saber quí li ha disparat (analogia en l'existència de Deu), d'on va vindre la flecha (o siga, d'on va vindre l'univers i Deu), per qué eixa persona li va disparar (per qué Deu va crear l'univers), etc. Si l'home seguix preguntant eixes coses ans que li extraguen la flecha, el Buda raona que morirà abans d'obtindre la resposta. El budisme es preocupa menys de respondre a preguntes com l'orige de la vida i més de l'objectiu de salvar-se a sí mateix i a atres persones del sofriment per mig de l'arribada al nirvana. No obstant el Kalachakra tantra, una escritura del budisme tibetà, brega en la formació i funcionament de la realitat. Els budistes moderns com el dalái llepe tracten de no entrar en conflicte entre el budisme i la ciència i consideren que són maneres complementàries d'entendre el món que nos rodeja.

En el Digha Nikaia hi ha una història sobre el començ del cicle actual del món. En el sutra 27 del Aggañña sutra i Buda l'usa per a explicar el sistema de castes i mostrar per qué una casta no és realment millor que una atra. D'acort en Richard Gombrich, hi ha fortes evidències de que este sutra va ser concebut com una sàtira contra creències preexistentes.

D'acort en eixe text, en un moment del temps el món es va contraure. Quan es va expandir de nou, els sers es reencarnaron en ell. Tot és aigua i obscuritat pero el començ és lluminós. Despuix la terra es forma en la superfície de l'aigua. Les persones comencen a menjar-la perque és saborosa. Fent açò, no obstant, la seua pròpia llum desapareix i el Sol, la Lluna, els dies i les nits comencen a existir. Les persones continuen menjant la terra. Despuix degeneran i apareixen les persones lleges i les belles. Açò fa que els bells es tornen arrogants i que la terra saborosa desaparega. La degeneració continua: apareixen llavors bells bolets per a menjar. La degeneració continua: la gent es torna tosca i arrogant i els bolets són reemplaçats per plantes i despuix per arròs llest per a menjar. La gent continua tornant-se tosca. Escomencen a tornar-se varons o dònes. El sexe és mal vist aixina que les persones construïxen refugis per a ser discrets. El pròxim pas és quan la gent comença a arreplegar arròs per a varis menjars al mateix temps. Llavors la calitat de l'arròs comença a deteriorar-se i no torna a créixer immediatament. Despuix la gent crea els camps d'arròs en llímits. Açò origina l'aparició del robo. Per a combatre el crim, oferixen pagar arròs a un d'ells per a que siga el seu líder. Al final apareixen totes les castes originàries del mateix tipo de persones.

Alguns estudiosos han senyalat que la principal intenció d'este text és per a satirizar i desacreditar les reivindicacions brahmínicas sobre la naturalea divina del sistema de castes, demostrant que no és sino una convenció humana.

El text budiste Agama-sutra, diu que existix un procés recíproc, o de coevolución, en a on totes les coses intervenen en una ret de causalitat bidireccional. Una expansió produïx la següent contracció, a on regna el caos, seguit d'una expansió a on regna l'orde i aixina seguix interminablemente.

El món és infinit i increado, els seus elements bàsics són el ànima, la matèria, el temps i l'espai, i els principis de moviment i repòs. L'univers és concebut com una figura humana, i el conjunt està envolt en tres #atmòsfera, cridades Vata-valayas (escuts de vent), el centre de l'univers és travessat per la regió de les ànimes mòvils, a on moren tots els sers vius: deus, dimonis hòmens, dònes, animals i plantes, en el punt més baix està el sèptim infern. En el punt més alt estan 16 cels i 14 regions celestials i més allà de l'univers (Lokakasa) hi ha un lloc en forma de mija lluna (Siddhasila) en a on residixen les ànimes lliberades despuix d'abandonar els seus cossos materials. La nostra humanitat va sorgir d'una atra humanitat prèvia que va caure de l'estat espiritual en el que habitava i va passar al material. El Agama-sutra sosté que els dos sexes es varen desenrollar simultàneament. El desig mal dut atrau calamitats, i crea la roda del karma, que provoca les reencarnacions fins que es termina en un maha yuga que termina en el colapse de l'Univers sobre sí mateixa, tornant al buit total.

Hinduismo

Artícul principal → cosmologia hinduista.

El deu dilacerat

La llegenda més antiga està continguda en l'himne «Púrusha sukta» (del Rig-veda, el text més antic de l'Índia, de mitan de l'II mileni a. C.). Descriu la creació de l'univers a partir dels remanentes d'un jagantesc deu primigeni cridat Púrusha en una época molt antiga en que es realisaven púrusha medha (‘sacrificis humans’).

L'ou còsmic

Es desconeix quàn els sacrificis humans varen ser reemplaçats per sacrificis d'animals. Posteriorment a l'aparició del budisme (sigle VI a. C.) en el seu ajimsá (‘no violència’) també varen desaparéixer els sacrificis d'animals i varen aparéixer noves llegendes que contradien la llegenda original.

L'univers va emanar d'un ou còsmic Hiranyagarbha (‘úter d'or’). De l'ou va nàixer Prayapati. (Este Prajapati més vesprada ―en l'época puránica― va ser identificat com el demiürgue Brahmá).

La flor de loto de Brahmá

Els Puranás (composts en el primer mileni de la era vulgar) presenten varis processos de creació. Primer, en un racó de l'infinit univers espiritual existix un «oceà de causa [material]». Allí està gitada la més gran de les múltiples formes del deu Visnú: Mahavisnú. Del seu cos emanen els #univers (a voltes es millora este mit en l'idea moderna de que cada molècula de l'aire que respira és un univers finito). Cada univers esfèric està ple de líquit fins a la mitat. Sobre eixe oceà està gitada una atra forma de Visnú, cridada Garbhodakasai Visnú (‘el Visnú gitat [sayi] en l'oceà [udaka] de causa [karana]’), gitat sobre la serp divina Ananta Shesha. En el seu melic es forma un llac, i sobre eixe llac naix una flor de loto. Quan la flor s'obri, d'ella naix el deu Brahmá.

Brahmá en la seua ment crea el món pla (la Terra) i tots els lokas (‘locals’ o ‘llocs’, planetes i estreles visibles i invisibles en el cel, a on viuen els deus i atres sers). L'interval de «altura» dels planetes des de la Terra és sempre el mateix (1,3 millons de km). La seua orde de rodalia a la Terra és:

1. Sol (1,3 millons de km).
2. Lluna (2,6 millons de km).
3. totes les estreles (5,2 millons de km).
4. Venus (7,8 millons de km).
5. Mercurio (10,4 millons de km).
6. Mart (13 millons de km).
7. Júpiter (15,6 millons de km).
8. Saturn (18,2 millons de km).
9. Els Sèt Rishis o Orsoa Major (32,4 millons de km). En realitat les estreles d'esta constelació estan a diferents distàncies entre sí, entre 274 000 000 i 5 193 000 000 millons de km de la Terra. En la constelació no hi ha 7 rishis sino 35.

Judaisme i cristianisme

Artícul principal → cosmologia hebrea.

Vore també: creacionisme

En el llibre del Génesis es relata cóm Deu, "en el principi va crear els cels i la terra", encara que no aporta més detalls sobre la creació de l'univers. Despuix va preparar la terra per a ser habitada en un periodo de 6 dies creatius, periodos de temps de duració desconeguda, en els quals la terra va ser apta per a la vida. En el sext dia, varen ser creats tots els animals salvages de la terra i com la seua última creació, Deu va formar al primer home Adán del sol i va procedir a bufar en el seu nas l'alé de vida, i ho va establir en el jardí del Edén; després va crear a Eva a partir d'una costella d'Adán; la caiguda d'abdós en desgràcia per menjar del frut del arbre del coneiximent del ben i del mal; l'història de les seues dos primers fills

Caín i Abel; l'aparició de tribus i races i el desenroll dels pobles; l'història de la Torre de Babel; Deu castiga a la humanitat per les seues pecats en un diluvi universal (salvant a Noé i a una parella de cada espècie animal).

Mesopotamia

Artícul principal → Mitologia de Mesopotamia#Cosmologia.

L'univers va aparéixer per primera volta quan Nammu, un abisme sense forma, es va obrir a sí mateix i en un acte de autoprocreación va donar naiximent a An (deu del cel), i a Ki (deesa de la Terra), referits comunament com Ninhursag.

L'unió de An i Ki va produir a Enlil, el senyor del vent, qui finalment es va convertir en el líder dels deus. Despuix del desterro de Enlil de Dilmun (la llar dels deus) per la violació de Ninlil tenien un chiquet, Sense (deu de la Lluna), també conegut com Nannar.

Sense i Ningal varen donar a llum a Inanna (deesa de l'amor i de la guerra) i a Utu o Shamash (deu del Sol). Durant el desterro de Enlil, ell va engendrar tres deidades del inframundo junt en Ninlil, el més notable d'ells va ser Nergal.

Nammu també va donar a llum a Enki o Abzu, deu de l'abisme aquàtic. Enki també va controlar el Em, els decrets sagrats que varen governar les coses bàsiques tals com la física i les coses complexes tals com l'orde i lleis socials. Açò considera l'orige de la majoria del món.

Cert mit mesopotámico afirma que l'home va créixer de la terra com una planta.

Surest asiàtic

Filipines

Pels intensos intercanvis culturals que es prolonguen durant milenis, moltes de les #mitologia d'una varietat de grups ètnics en Filipines tenen similituts, d'una forma o una atra. Alguns eixemples són: (1) els mits de la creació del poble bicolano i els pobles de Visayan, els noms dels quals de deidades són diferents pero les activitats registrades en els seus mits de creació són extremadament similars; (2) la presència de deidades cridades Mayari / Malayari / Apûng Malyari, que preval en les #mitologia Tagalog, Kapampangan, i Sambal; (3) la presència de deidades llunars, cridades Bulan en les #mitologia Hiligaynon, Karay-a, Cebuano i Bicolano, i deidades serp anomenades Bakunawa en les #mitologia Hiligaynon, Karay-a, Cebuano i Bicolano (4) presència de mònstruos devoradores de lluna cridats Tambanokano en les #mitologia Mandaya i Manobo, a on el Mandaya Tambanokano es representa com un carranc, mentres que el Manobo Tambanokano es representa com una taràntula o escorpión, segons el subgrup ètnic; ^{cita requerida} (5) la presència de deidades enemigues anomenades Gugurang i Asuang en la mitologia de Bicolano i Agurang i Aswang en la mitologia de Hiligaynon. i (6) la presència de deidades cridades Kabunian en les #mitologia dels pobles Ibaloi o Bontoc.

A pesar de ser contrapartes ètniques, les deidades, els héroes i les criatures són completament diferents entre sí, i les seues històries deuen respectar-se tal com són i no mesclar-se en una sola narrativa. També cal senyalar que cada història ètnica té una varietat de versions. En molts casos, les històries varien d'un poble a un atre o d'un poble a un atre, a pesar de que els pobles de les àrees especificades pertanyen al mateix grup ètnic.

Un chaman Bontoc que realisa un ritual sagrat de velatori en una cadira de mort.

Filipines està formada per més de 7000 illes, pero estan dividides en tres regions insulars principals. Estes regions són: Luzón, Visayas i Mindanao (que es subdivide ací en Nort i Sur). Hi ha hagut intents de referir cada regió a #mitologia precoloniales específiques, no obstant, la diferència en les #mitologia i sistemes de creències no és per regió, sino per grups ètnics, a on alguns grups ètnics tenen influència en solament uns pocs pobles, mentres que uns atres tenen influencia -influències regionals que comprenen vàries províncies. Budisme i hinduismo en Filipines influïx en la cultura i els mits de la gent de les tres principals regions insulars. No existix una mitologia unificada entre les tres regions, per una àmplia gama de cultures diverses que continuen florint de manera distinta en les illes. Estos mits es varen transmetre oralment, #lo que significa que inclús els mits dins de la mateixa regió tindran algun grau de canvi.

Religions modernes

Mormonismo

Els membres de L'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies (comunament coneguts com mormones) tenen la seua pròpia interpretació del mit del Génesis; ells creuen que la realitat física (espai, matèria i energia) és eterna i per lo tant no té orige. El Creador és un arquitecte i organisador de la matèria preexistente. Ademés de l'organisació premortal de la terra a partir de matèria existent, Joseph Smith diu que no existix la matèria immaterial. Tot esperit és matèria, pero és més fina o pura, i solament pot ser vista pels ulls més purs; nosatres no podem vore-la; pero quan els cossos es purifiquen podem vore que és tot matèria.

Per un atre costat, les escritures dels Sants dels Últims Dies inclouen dos mits de la creació: el primer trobat en el Llibre de Moisés (que es troba en La perla de gran preu), és una ampliació del mit del Génesis pero posant émfasis en la noció de «creació espiritual» (Llibre de Moisés 4:5 i ss.) segons la qual la creació durant una semana i les descripcions del Edén es fusionen en una narració més llarga; el segon es troba en el Llibre de Abraham (també dins de La perla de gran preu), fa émfasis en el rol d'un consell diví abans de la creació de la Terra (Llibre de Abraham 3-5).

Cienciología

Segons l'escritor nortamericà de ciència ficció, Ron Hubbard ―fundador de la doctrina de la dianética―, Xenu (també Xemu) era el dictador de la Confederació Galàctica, que fa 75 millons d'anys va dur mils de millons de persones a la Terra en naus espacials semblades a avions DC-8. Seguidament, els va desembarcar al voltant de volcans i els va aniquilar en bombes d'hidrogen. Les seues ànimes es varen juntar en grups i es varen pegar als cossos dels vius, i encara seguixen creant caos i estralls.

Els cienciólogos coneixen a esta llegenda com «L'Incident II», i les memòries traumàtiques s'associen a estos com la «Paret de Fòc» o «L'implantació de R6». L'història de Xenu és una menuda part de la gran gama de creències de la cienciología sobre civilisacions extraterrestres i les seues intervencions en acontenyiments terrenals, en conjunt descrits com una obra de ciència ficció sobre els viages en l'espai per L. Ron Hubbard, el fundador de la cienciología.

Hubbard va revelar detalladament esta història als integrants del nivell OT III en 1967. En l'història de Xenu es va donar l'introducció de l'ocupació del volcà com un símbol comú de la cienciología i la dianética, que persistix fins als nostres dies.

Les crítiques a la cienciología a sovint utilisen l'història de Xenu en contra seua. La cienciología ha tractat infructuosament de mantindre confidencial l'història de Xenu. Els crítics demanden que la revelació de l'història és d'interés públic, considerant l'alt preu exigit per a alcançar el nivell OT III. La cienciología solament ensenya esta doctrina als membres que han contribuït en grans cantitats de diners a l'organisació.

La cienciología evita fer menció de Xenu en declaracions públiques i ha fet un esforç considerable a mantindre la confidencialitat, incloent accions llegals basades en els drets de propietat intelectual i en el secret comercial. A pesar d'açò, molt material sobre Xenu s'ha filtrat al públic.

Vore també

• Abiogénesis
• Biogénesis
• Ciència de la creació
• Datació de la creació
• Elohim
• Enuma Elish
• Formació i evolució del Sistema Solar
• Hipòtesis del món de ARN
• Hipòtesis del món de HAP
• El Llibre del Génesis
• Creació (teologia)
• Creacionisme
• Mitologia judeua
• Orige de la vida
• Orige de les religions
• Panspermia
• Teoria del Big Bang.

Enllaços externs

• «Creation myth», artícul en anglés en la Encyclopædia Britannica.