Odín

Archiu:NKS 1867 4to, 97v, Odin on Sleipnir.jpg

Odín

   

Odín (nòrdic antic Oðinn), en paralels en l'alt-alemà antic Wuotan, en el langobardo Godan, en el baix-alemà antic Wôdan, en anglosaxó Wóden i en el protogermánico Wotan és considerat el deu principal de la mitologia nòrdica, aixina com d'algunes religions etenas.

El seu paper, de la mateixa manera que el de molts deus nòrdics és complex. És el deu del saber, la guerra i la mort, pero també se li considera, encara que en menor mida, el deu de la màgia, la poesia, la profecia, la victòria i la caça.

Odín residix en l'Asgard, en el palau de Valaskjálf, que va construir per a sí i a on es troba el seu tro, el Hliðskjálf, des d'a on podia observar lo que succeïa en cada u dels nou móns. En la batalla blandía la seua llança, cridada Gungnir, i montava la seua corcel de huit pates, cridat Sleipnir.

Era fill del áss Bor i de la jaganta Bestla, germà de Vili i Vés, espós de Frigg i pare de molts dels deus tals com Thor, Balder, Vidar i Váli. En la poesia escáldica es fa referència a ell en infinitat de kenningar i un dels que s'utilisa per a mencionar-ho és Allföðr («pare de tots»).

Com a deu de la guerra, s'encarregava d'enviar a les valquirias a arreplegar als guerrers heròics morts en batalla, els einherjer, que se senten al seu costat en el Valhalla, a on presidix els convits. Al final dels temps Odín guiarà als deus i als hòmens contra les forces del caos en la batalla del fi del món, el Ragnarök. Ahí el deu serà assessinat i devorat pel feroç llop Fenrir, a qui Vidar matarà immediatament, esgarrarà els seus fauces i colocarà un peu en la seua gola.

Etimologia

Odín representa l'evolució de la deidad protogermánica *Wōđinaz o *Wōđanaz, el nom del qual va derivar en Oðinn (nòrdic antic) i en Woden (anglosaxó).

El croniste germà Adán de Bremen (1050-1085), en la seua obra Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum, fa referència al deu que adoraven els nòrdics del sigle XI com «Wodan aneu est furor» (‘Wodan, que significa furor’). Una alternativa etimològica obsoleta a la qual es varen adherir molts dels primers escritors, inclós Cornelius Agrippa (1486-1535) en el seu Libri tres de occulta philosophia, és donar-li la mateixa raïl que la paraula "god" (deu), de la seua forma protogermánica *ǥođ-. Segons la majoria dels acadèmics,^{cita requerida} esta no és una teoria sostenible, llevat para el nom lombardo Godan, que pot tindre les seues raïls en *ǥođanaz.

Oðinn està relacionat en la paraula oðr, que en nòrdic antic té dos significats. Com adjectiu significa ‘loco, frenètic, furiós o violent’, i és cognado de la paraula anglosaxona wōd. El sustantiu significa ‘ment, saber, ànima o sensibilitat’ i ‘cançó o poesia’ i és cognado en la paraula anglosaxona wōþ. En paraules compostes, oð- significa ‘violentament enèrgic’ (per eixemple, oð-málugr significa ‘parlar de manera violenta o molt excitat’).

Característiques

Odín és una deidad ambivalent. Les connotacions nòrdiques antigues de l'edat vikinga para Odín estan relacionades en "la poesia i l'inspiració" aixina com en "la fúria i la locada".

És el deu del coneiximent. Va sacrificar el seu ull esquerre en el Pou de Mimir, per a d'esta manera poder accedir al saber infinit i conéixer-ho tot i era qui donava als poetes valerosos el hidromiel de l'inspiració feta pels nanos, de la vasija cridada Oð-rœrir.

No obstant, una atra interpretació sugerix a un personage egoiste, ya que en els relats mitològics de les Eddas es menciona que Wotan obté coneiximent de les runas despuix de sacrificar-se en l'arbre del món Yggdrasil i eixe coneiximent li'l guarda per a sí mateix i no ho compartix en ningú més. En el Hávamál es menciona clarament que coneix una série de conjurs rúnics, els quals manté en secret, encara que atres fonts diuen que els va compartir en els humans que residien en Midgard para, d'eixa manera, conseguir que usaren les runas per a comunicar-se en els deus. De la mateixa forma, en sacrificar un ull en el Pou de Mimir, el coneiximent que obté és solament per a ell, per a poder convertir-se en el màxim deu, pero dits coneiximents no els compartix en ningú.

També és associat en el concepte de la cacera salvage, Asgardreid, un estrepitós i rugiente moviment a través del cel, a on lidera les huestes dels guerrers morts.

En consistència en açò, Snorri Sturluson, en l'Edda prosaica, descriu a Odín donant-li la benvinguda als guerrers que han mort heroicamente en batalla, en la seua residència, el Valhalla, que interpretat lliteralment significa "saló dels morts en combat" a on poden beure, menjar i lluitar fins que aplegue el Ragnarök, a on lluitaran junt a Odín.

Ademés és el deu de la guerra, apareixent a través de molts mits nòrdics com qui duya les victòries. En les sagues nòrdiques, Odín a voltes actua com un instigador de conflictes bèlics, i es dia que era capaç de començar-los en tan sol tirar el seu llança, Gungnir. També enviava a les valquirias per a influir en les batalles i obtindre el resultat que desijava. En ocasions podia aparéixer en els camps de batalla com el líder dels nòrdics, duent en els muscles dos cuervos, cridats Hugin i Munin («pensament» i «memòria» respectivament), i acompanyat per dos llops, cridats Geri i Freki.

Odín està associat a les trampes i enganys. És un transformiste, capaç d'alterar la seua forma a gust. Es relata que va viajar per la terra com un home vell, tòrt, en barba grisa, usant un capell d'ala ampla i en un abric blau obscur. També realisa pràctiques màgiques, com lo és el seid.

Encara que en les Eddas hi haja històries d'un Odín tramposo i codicioso, també les hi ha d'un deu sapient i just. D'eixa manera, es demostra la diferència de que els deus nòrdics són com els humans, en les seues virtuts i defectes.

Saber

Sent un dels deus més antics, creador del món i dels hòmens, Odín és el senyor del saber, expert en totes les coses des del principi dels temps. Ha deprés totes les arts i després els hòmens han deprés d'ell. Entre els molts epítets de Odín, molts fan referència al seu gran sapiencia, i ha segut cridat Fjölnir i Fjölnsviðr («gran sabio»), Sanngetall («qui intuïx la veritat»), Saðr o Sannr («qui diu la veritat»), Forni («coneixedor de lo antic») i Fornölvir («sacerdot antic»).

El saber de Odín és frut del coneiximent, la màgia i la poesia, tot al mateix temps. És coneixedor dels misteris dels nou móns i dels seus orígens, pero també del destí de cada u dels hòmens, aixina com del seu propi destí i el del univers.

Odín goja competint en discussions en els individus més sapients. Baixe el disfràs de Gágnraðr ("victòria"), va arriscar la seua vida quan el jagant Vafþrúðnir, que la seua erudición era àmpliament reconeguda, ho va desafiar en un duel de saber sobre el passat, el present i el futur del món. El jagant va contestar ràpidament a totes les preguntes, pero Gágnraðr al final va preguntar qué va ser lo que el deu Odín va murmurar a l'oït del seu fill Balder en el seu pira funerària. Vafþrúðnir, en este punt, va reconéixer l'identitat de Odín, ya que una regla era que qui feya una pregunta devia conéixer la resposta, i esta resposta era coneguda solament pel propi deu. Aixina, el jagant va perdre el duel.

En una atra ocasió, fent-se passar per un home cridat Gestumblindi («hoste cego»), el deu va desafiar a un rei cridat Heiðrekr, a un duel de adivinanzas. Despuix d'una série de preguntes que abdós varen contestar sense dificultat, Odín va realisar la mateixa pregunta que havia fet a Vafþrúðnir. Davant esta pregunta, el rei va intentar matar-ho, pero el deu va escapar baix la forma d'un falcó.

Odín es va aventurar fins al Pou de Mimir, prop de Jötunheim, la terra dels jagants baix l'apariència d'un caminante cridat Vegtamr. Mímir, que vigilava el pou, per a permetre-li beure d'est li va demanar que sacrificara el seu ull esquerre, sent açò un símbol de la seua voluntat per obtindre el coneiximent. Mentres bevia va vore tot el sofriment i els problemes que els hòmens i els deus deurien soportar, pero també va entrevore per qué era necessari que açò succeïra.

El sacrifici del major de tots els deus és un tema recurrent en la mitologia nòrdica. A este respecto cal mencionar que també Tyr va sacrificar la seua mà per a aixina poder encadenar a Fenrir. L'ull de Odín permaneix en el fondo de dita font, de la qual el mateix Mímir beu cada dia. D'aquella mutilació autoinfligida deriven els epítets de Bileygr ("tòrt") i Báleygr ("ull faltante"). Odín conserva el cap de Mimir, que va ser decapitat pels Vanir durant el seu enfrontament en els Æsir, i conseguix fer-la parlar per mig de la màgia, sent una font inagotable de coneiximents que li revela les notícies de lo que succeïx al voltant del món.

Allt veit ek, Oðinn, hvar þú auga falt, í inum mæra Mímisbrunni -; Drekkr mjöð Mímir morgun hverjan af veuði Valföðrs. Vituð ér enn iða hvat?	29 Sigues on, Odín, va ocultar el seu ull, profunt en la famosa font de Mímir -; Mímir beu hidromiel cada matí de la penyora pagada per Valföðr (Odín). ¿Podries saber més?
Edda poètica - Völuspá, estrofa 29

Runas

Odín coneix el secret de les runas. Estes són la llengua dels poetes i els caràcters tallats en fusta i pedra; els fulls de les espases, els gots dels cavalls i són l'orige de tot coneiximent i de cada força. Odín obté estos coneiximents convertint-se en el primer Erilaz, o «sabio de les runas».

De fet, per a deprendre l'art de les runas i de la adivinación, es va penjar d'un arbre cridat Yggdrasil, travessat pel seu llança durant nou dies i nou nits, en un sacrifici que es va oferir a sí mateixa.

Segons Hávamál, 138, en la secció coneguda com Rúnatal:

Veit ek, at ek hekk vindga meiði á nætr allar níu, geiri undaðr ok gefinn Oðni, sjalfr sjalfum mér, á þeim meiði, er manngi veit, hvers af rótum renn. Vaig voreð hleifi mik sældu né vaig voreð hornigi, nýsta ek niðr, nam ek upp rúnar, æpandi nam, fell ek aftr þaðan.	138 Sigues que vaig penjar en un arbre engrunsat pel vent nou llargues nits ferit en una llança i dedicat a Odín, yo oferit a mi mateixa, en aquell arbre del com ningú coneix l'orige de les seues raïls. No em varen donar pa, ni de beure d'una banya, vaig mirar cap a lo fondo, vaig prendre les runas les vaig prendre entre crits, després em vaig desplomar a la terra.
Edda poètica - Hávamál, estrofa 138

Rúnar munt þú finna ok ráðna stafi, mjök stóra stafi, mjök stinna stafi, er fáði fimbulþulr ok gerðo ginnregin ok reist hroftr rögna.	142 Coneix les runas i deprén els signes, els caràcters de molta força, els caràcters de molt poder, que tiñó el tulr suprem (Odín). i els alts poders varen fer i el senyor dels deus (Odín) va gravar.
Edda poètica - Hávamál, estrofa 142

Poesia

La fúria espiritual que caracterisa a Odín no solament es manifesta en la batalla sino que també es veu reflectida en les composicions lliteràries. És per este motiu pel que Odín també és considerat el deu dels poetes.

Es diu que sempre parla en vers i que va ser ell qui va iniciar l'art de la poesia en Europa del Nort. La poesia és considerada un poder sobrenatural propenc a la màgia, ya que la calitat del poeta que improvisava estava reflectida en la seua capacitat de predicció, la qual cosa no era lluntà a la llabor que realisava un mac.

Segons ho relata Hávamál, Odín va treballar com a ajudant de la granja de Baugi durant un estiu per a conseguir el hidromiel de la poesia que el seu germà, Suttung, havia obtingut dels nanos. Este l'havia amagat en el centre d'una montanya en la seua filla Gunnlod com a guardiana. El deu va treballar en la granja fins que va saber on es trobava el hidromiel, després va seduir a la filla de Suttung per a que li permetera beure un glop i quan per fi va tindre accés al hidromiel ho va beure de colp, es va transformar en un àguila i va escapar. El hidromiel de la poesia junt en el coneiximent de les runas li va dotar de la seua capacitat poètica. Quan va furtar el hidromiel, part va ser derramada cap a la terra i açò va donar als hòmens l'habilitat de la vora.

Màgia

Vore també: Seid

Vore també: Galdr

Odín és el deu de la màgia. Segons la saga dels Ynglings, havia deprés els misteris del seid de la deesa Vanir i la völva Freyja, a pesar de les connotacions poc guerreres que tenia l'us de la màgia.

En el Lokasenna, Loki acusa a Odín de la pràctica de seid, condenant-ho com un art que no era considerat propi d'un home. Snorri explica que una justificació per a esta acusació pot trobar-se en la saga dels Ynglings, en a on el practicant de seid era considerat un individu dèbil.

Guerra

De totes les figures de la mitologia nòrdica que posseïxen el caràcter de divinitat guerrera, Odín es caracterisa per ser a voltes cridat Sigrföðr («pare de la victòria»), ya que és l'entitat que decidix la sòrt de les batalles i quí eixirà victoriós. També és cridat Valföðr, («pare dels elegits»), perque es considera que es convertixen en els seus fills adoptius tots aquells guerrers que cauen heroicamente en el camp de batalla. Baixe estos dos noms, Odín distribuïx en la batalla la victòria i la mort: abdós coses són ben rebudes pels guerrers.

Odín és ademés un guerrer per excelència i combat en arts màgiques. Molts dels epítets utilisats per a descriure el seu caràcter belicoso són: Gunnarr ("senyor de la batalla"), Göllnir («[qui] està en la lluita»), Þróttr («poderós»), Foyersðr (" [qui] cavalca en la batalla") i Fráríðr («[qui] alvança cavalcant»).

La infalible llança que subjecta en el seu puny va ser creada per uns nanos, els famosos artesans coneguts com els «fills de Ivaldi», i és cridada Gungnir. Quan Odín va tirar la llança va donar lloc a la primera guerra del món, el conflicte entre els Æsir i els Vanir.

En la vespra de les batalles es torna cap a la formació que ha decretat que serà derrotada. Per tant és cridat Dörruðr («[qui] baralla en llança»), Dresvarpr («[qui] tira la llança») i Biflindi («[qui] agita la seua llança»). Ademés posseïx un caixco d'or, raó per la qual a voltes és cridat Hjálmberi («[qui] du caixco»).

Odín resulta aterrador per als seus enemics ya que és un expert en l'art de la transformació. En la guerra té el poder de cegar, ensordecer o provocar el pànic en els enemics aixina com de aterrorizar les seues formacions i de transformar objectes senzills tals com a branques en armes mortals. Ningú és capaç de tirar-li una llança en tal força que ell no la puga detindre solament en la mirada. Les seues habilitats per a la guerra tenen com a base la màgia i els seus coneiximents de #fetilla i de les runas. El propi deu ho admet en Hávamál:

Það kann ek þriðja: ef mér voreðr þörf mikil hafts vaig voreð mína heiftmögu, eggjar ek deyfi minna andskota, bíta-t þeim vápn né velir. Þat kann ek it fjórða: ef mér fyrðar bera bönd að boglimum, svá ek gel, at ek ganga má, sprettr mér af fótum fjöturr, en af höndum haft. Þat kann ek it fimmta: ef ek sé af fári skotinn flein í folki vaða, fýgr-a hann svá stinnt at ek stöðvig-a-k, ef ek hann sjónum of sék.

148 El tercer sigues: si molt precís desafilo les puntes, de les espases enemigues i al meu adversari, ni armes ni manyes li valen. 149 El quarto sé: si hòmens imponen ceps en els meus membres, cante un conjur que em fa lliure les cadenes boten dels peus i de les mans els llaços. 150 El quint sigues: si dart yo veig que busca blanc entre la meua gent: cap vola en tal ímpetu, que no puga detindre-ho tan sol en la mirada.

Edda poètica - Hávamál, estrofes 148-150

A voltes elegix a algun guerrer devot i ho protegix durant la batalla convertint-ho en invulnerable per als seus enemics per a que puga terminar la lluita sano y salvo.

Þat kann ek it ellifta: ef ek skal til orrostu leiða langvini, und randir ek gel, en þeir emð ríki fara heilir hildar til, heilir hildi frá, koma þeir heilir hvaðan.	156 L'undècim sigues: si dec en la batalla conduir als meus Cante un conjur despuix dels escuts i aixina alvancem victoriosos entrem salvos a la batalla, eixim salvos d'ella, i retornem sans de la lluita.
Edda poètica - Hávamál, estrofa 156

Els devots a Odín depositaven la seua confiança en ell durant la guerra i ho invocaven com Sigföðr («pare de la victòria»), Sighöfundr ("juge de la victòria"), Sigtýr («deu de la victòria»), Sigþrór («[qui] obté victòries») i varis noms similars. En la tradició hi ha molts eixemples de guerrers que realisaven sacrificis i invocacions a Odín per a tindre èxit en les batalles.

Pero per a aquells triats pel deu, la victòria i la mort gloriosa eren desijades d'igual forma. Els guerrers morts de forma heròica eren adoptats per Odín com els seus fills i els rebia en el Valhalla, a on participaven en un etern convit que ell presidia. Igualment se li invocava com Valföðr («pare dels elegits»), Valtýr («deu dels elegits»), Valkjósandi («[qui] elegix als triats»), Valþögnir («[qui] rep als elegits») i més noms d'eixa naturalea. A una völva alçada del regne dels morts, Odín se li presenta com el fill de Valtamr ("[qui] acostuma triar els elegits "), que també és un dels seus noms.

El deu establia a quí els tocava morir en el camp de batalla i eren elegits per a formar les files dels einherjar, els guerrers destinats a formar l'eixèrcit que lluitaria al seu costat el dia del Ragnarök. Aixina formava l'armada d'ànimes guiades pel propi Odín, que per açò és cridat Herföðr i Herjaföðr («pare de la formació»), Hertýr («deu de la formació») i Herjann («senyor de la formació»).

Relacionat en el cult a Odín es trobaven els grups de guerrers que entrabar en un estat d'èxtasis durant la batalla, els úlfheðnar i els berserker, (lliteralment «hòmens llop» i «vestits d'orso», respectivament). Estos grups de guerrers eren devots del deu i abans de la batalla entrabar en un estat d'èxtasis furiós, cridat berserksgangr, en el qual començaven a rugir, babear i a mossegar la vora dels escuts. Després es tiraven a la batalla, cridant, agitant les seues espasas i astrals, matant a tots els que s'acostaren, insensibles al dolor i a la fatiga, fins que caïen extenuados.

Viages

En un capell vell, un abric obscur i a voltes en una vara per bastó, Odín és descrit com el deu caminante que transita pels camins del món. Per açò, a voltes és cridat Vegtamr («caminante») o Gagnráðr («coneixedor del camí»). Per això, Odín és el deu dels viagers i de tots els que es desplacen pels camins del món.

Es desplaça pels camins com un peregrí, ocultant el seu aspecte i la seua verdadera naturalea, sent alguns epítets que ho descriuen, Grímnir («encapuchat»), Lóðungr («[qui du] capa») o Hrani («desharrapado»). Apareix generalment com un home d'edat, en una llarga barba, motiu pel qual també se li crida Hárbarðr («barba grisa») o Langbarðr («barba llarga»).

Durant els seus viages, molt a sovint, succeïa que per a poder passar la nit demanava hostage tant en residències de sobirans com en cases de persones humils. Esta és la raó per la qual, a voltes, és cridat també Gestr («hoste») i, de fet en el passat, tots els caminantes que reclamaven hospitalitat eren rebuts per temor a que es tractara del deu amagat baix alguna de les seues tantes apariències.

Baixe el nom de Grímnir, Odín va aplegar com a hoste al palau del rei Geirrøðr, qui va sospitar d'ell i ho va torturar cruelment mantenint-ho encadenat entre dos intensos fòcs. Despuix de revelar-li alguns secrets de naturalea divina i part dels seus numerosos epítets, Odín es va mostrar com qui en realitat era; el rei Geirrøðr va córrer arrepenedit a lliberar-ho pero va entropeçar en la seua espasa i va morir travessat per esta.

En la saga de Bárðr, escrita en el XIII, es relata que un ginet tòrt en un ample capell i una capa blava es va trobar en un ferrer i li va demanar que herrase el seu cavall. El ferrer, un tant suspicaz, va preguntar al ginet on havia passat la nit anterior; a lo que este li va mencionar llocs tan distants que el ferrer ho va prendre per un boler. L'estrany va relatar que havia passat molt temps en el nort i que havia combatut en moltes batalles, pero que ara es dirigia a Suècia. Quan el cavall va estar herrado, el ginet va montar i va dir "soc Odín" al sorprés ferrer i es va alluntar veloçment. Al sendemà va tindre lloc la batalla de Lena (any 1208). Esta és l'última batalla en la qual els escandinaus varen atribuir la seua victòria a Odín. El depost rei suec Sverker va aplegar en un gran eixèrcit de danesos i els suecs liderats pel nou rei Eric es varen trobar superats en número. Es dia que va aparéixer Odín cavalcant en Sleipnir i es va colocar al front de la formació sueca i els va donar la victòria. El context en el qual es relata esta saga és durant un tractat de pau en Noruega i Odín, un deu de la guerra, ya no tenia molt a fer allí.

Creació

A Odín i als seus germans, Vili i Veu, se'ls atribuïx la mort de Ymir, el jagant primigeni, en la creació del món. De la carn de Ymir, els germans varen crear el Midgard i dels fragments dels seus ossos i les seues dents varen fer les roques i les pedres. De la sanc i de la suor de Ymir varen crear els rius i els #llac. En el seu cràneu es va crear la volta del cel, assegurat en quatre punts per quatre nanos: Nordri, Sudri, Austri i Vestri (nort, sur, est i oest). Del cervell de Ymir, varen formar els núvols i de les seues celles es varen crear les barreres entre el Jötunheim (la llar dels jagants) i Midgard, el lloc a on ara habiten els hòmens.

Despuix de crear la Terra en els restants de Ymir, els tres germans es varen trobar en dos troncs (o un fresno i un om). Odín els va donar l'alé i la vida; Vili els va donar un cervell i sentiments; i Veu els va donar l'oït i la vista. En això, els troncs es varen convertir en el primer home, Ask, i la primera dòna, Embla, i a partir d'ells descendixen tots els hòmens. Molts reis i cases reals clamaven la seua ascendència fins a Odín a través de Ask i Embla.

Genealogia

Ascendència

L'ascendència i els germans de Odín, segons lo que relata Snorri en Gylfaginning, són:

Descendència

La descendència de Odín és difícil de traçar i prou confusa, ya que en diferents texts es mencionen distints fills i inclús algunes dinasties reals traçaven la seua genealogia per distints personages fins a Odín. Els tres fills, universalment reconeguts en diferents poemes éddicos i escáldicos, són Thor, Vali i Balder.

No obstant, pot agregar-se-li Höðr que en molts relats figura com a germà de Balder i és mencionat en Skáldskaparmál en el kenningar de "fill de Odín". Vidar és mencionat com a fill en Skáldskaparmál, i en el Gylfaginning se li menciona com el fill silenciós de Odín. Hermod és mencionat com a fill en varis poemes, pero en el Codex Regius se li interpreta com sirviente de Odín, encara que al final de l'obra se li menciona com a germà de Balder. En el poema éddico Hárbardsljód, Meili és mencionat per Thor com el seu germà. Tyr figura en la Edda prosaica com a fill de Odín, no obstant en la Edda poètica, en Hymiskviða se li menciona com a fill d'Hymir.

Una genealogia provable seria:

Plantilla:Arbre genealògic/inicie Plantilla:Arbre genealògic Plantilla:Arbre genealògic Plantilla:Arbre genealògic Plantilla:Arbre genealògic/fi

Possessions

Odín tenia tres residències en l'Asgard. Primer estava Glaðsheimr, un ampli saló a on presidia sobre els dotze diar o juges i a on es regulaven els assunts del Asgard. Després estava, Valaskjálf, que era a on es trobava el seu tro, Hliðskjálf, construït enterament d'argent. Per últim estava el Valhalla, a on rebia les ànimes dels guerrers morts.

Les ànimes de les guerreres i d'aquelles dònes fortes i belles que Odín favoria es convertien en les seues filles, les valquirias, que arreplegaven les ànimes en els camps de batalla i servien en el Valhalla ("saló dels caiguts en combat"). Este enorme palau tenia cinccentes quaranta portes i per cada una d'elles podien passar huitcents guerrers en formació. Ademés estava cobert d'or, en llances i escuts dorats penjant de les seues parets.

També tenia numerosos objectes màgics que eren associats en ell, com el seu llança, Gungnir, que mai fallava en el seu blanc i un anell d'or, Draupnir, el qual cada nou nits produïa huit nous anells. Gungnir i Draupnir varen ser regals de Loki i Brok respectivament.

Animals

Odín té com a sèquit diferents animals. Els més coneguts són els seus dos cuervos cridats Hugin i Munin, els quals envia cada matí a volar, en direccions opostes, rodejant el món per a que quan retornen per la vesprada es posen sobre els seus muscles i li murmuren a l'oït lo que han vist. També posseïx dos llops cridats Geri i Freki, als quals els dona lo que li correspon com a almorzar en el Valhalla, ya que ell s'alimenta exclusivament d'hidromiel i vi.

Gera ok Freka esðr gunntamiðr hróðigr Herjaföður; en vaig voreð vín eitt vápngöfugr Oðinn æ lifir. Huginn ok Muninn fljúga hverjan dag Jörmungrund yfir; óumk ek of Hugin, at hann aftr né komi-t, þo sjámk meir of Munin.	19. Geri i Freki nutrix, el guerrer famós, el gloriós Heriaföðr. i solament en vi, el deu de les armes, Odín, viu per sempre. 20. Hugin i Munin volen tots els dies al voltant del món tem menys per Hugin de que no retorne, encara més tem per Munin.
Edda poètica - Grímnismál, estrofes 19 i 20.

La relació existent entre Odín en els cuervos, ademés de ser habitual per a un deu de la guerra, també ho és per a un deu de la mort, ya que els cuervos generalment s'alimentaven dels cadàvers dels camps de batalla.

Es creu que l'estandart del cuervo que alguns caps tribals nòrdics portaven en combat era un símbol del deu, per a que els protegira i inspirara temor en els enemics. Els llops de la mateixa manera que els cuervos també es relacionaven en la batalla; alguns dels kenningars, que es varen utilisar en la poesia escáldica per a fer referència a esta són «festí de cuervos» o «festí de llops».

Un atre animal que sempre es troba associat a Odín és el seu cavall gris de huit pates, cridat Sleipnir, que li permet viajar veloçment per la terra, l'aire i l'mar. Va ser un obsequie de Loki i va nàixer com a frut de l'unió de Loki (momentàneament convertit en egua) i Svadilfari, el cavall del jagant que va construir part de les muralles del Asgard.

Noms

Artícul principal → Anexe: Noms de Odín.

Els nòrdics li varen donar a Odín molts sobrenoms la qual cosa, per un atre costat, era part de la tradició de l'us de kenningars per part dels escaldos i era un método poètic de referència indirecta. El nom Alföðr («pare de tots») apareix en la Edda poètica de Snorri Sturluson. Provablement en el seu orige feya referència a Tiwaz, ya que es relaciona millor l'idea d'un «deu del cel» en l'epítet de «pare de tots». D'acort a Bernhard Severin Ingemann, es coneix a Odín en la mitologia dels wendos com Woda o Waidawut.

Odín també és la divinitat nòrdica en el major número de noms, fins al punt de que, a voltes, no és fàcil distinguir entre el nom verdader i els epítets. En molts casos s'ignora l'etimologia d'algun dels noms. En l'Edda prosaica, en l'estrofa 19 hi ha una extensa llista dels seus noms, presos del poema éddico Grímnismál 46-50 i 54:

Hétumk Grímr, hétumk Gangleri, Herjann ok Hjalmberi, Þekkr ok Þriði, Þundr ok Oðr, Herblindi ok Hár; Saðr ok Svipall ok Sanngetall, Herteitr ok Hnikarr, Bileygr, Báleygr Bölverkr, Fjölnir, Grímr ok Grímnir, Glapsviðr ok Fjölsviðr; Síðhöttr, Síðskeggr, Sigföðr, Hnikuðr, Alföðr, Valföðr, Atríðr ok Farmatýr; einu nafni hétumk aldregi, síz ek emð folkum fór. Grímni mik hétu at Geirröðar, en Jálk at Ásmundar, enn þá Kjalar, er ek kjálka dró; Þrór þingum at, Vaig voreðurr at vígum, Óski ok Ómi, Jafnhár ok Biflindi, Göndlir ok Hárbarðr emð goðum; Sviðurr ok Sviðrir er ek hét at Sökkmímis, ok dulðak þann inn aldna jötun, þá er ek El meuðvitnis vark ins mæra burar orðinn einbani. Oðinn ek nú heiti, Yggr ek áðan hét, hétumk Þundr fyr þat, Vakr ok Skilfingr, Váfuðr ok Hroftatýr, Gautr ok Jalkr emð goðum, Ófnir ok Sváfnir, er ek hygg, at orðnir sé allir af einum mér.	46. Em dic Grímr, em dic Gangleri, Herian i Hiálmberi, Þekkr i Þriði, Þoðr i Oðr, Helblindi i Hár; 47. Saðr i Svipall i Sanngetall, Herteitr i Hnikarr, Bileygr, Báleygr Bölverkr, Fiölnir, Grímr i Grímnir, Glapsviðr i Fiölsviðr; 48. Síðhöttr', Síðskeggr, Sigföðr, Hnikuðr, Allföðr, Valföðr, Atríðr i Farmatýr; en un sol nom no em dic més quan viage entre la gent. 49. Grímnir em varen cridar en la casa de Geirröðr, i Iálkr en la de Ásmundr, i també Kialarr, quan tirava un trineu, Þrór en l'assamblea Vaig voreðurr en la batalla, Óski i Ómi, Iafnhár i Biflindi, Göndlir i Hárbarðr entre els deus; 50. Sviðurr i Sviðrir soc cridat en lo de Søkkmímir, i vaig enganyar a aquell vell jagant quan del pròdic fill del meuðvaig voreðnir em vaig convertir en el seu únic matador. 54. Oðinn em dic ara, Yggr em vaig cridar abans; encara abans vaig ser cridat Þundr, Vakr i Skilfingr, Váfuðr i Hroptatýr, Gautr i Iálkr entre els deus, Ofnir i Svafnir, crec que tots es varen fer un solament en mi.
Edda poètica - Grímnismál, estrofes 46-50, 54

Cult

Orígens

l'adoració de Odín data del paganisme protogermánico. L'historiador romà Tácito en la seua obra D'Origine et situ Germanorum menciona que els germans adoren i fan sacrificis a Mercurio. Pablo el Diácono, a finals de el VIII en la seua Història gentis Langobardorum relata que Odín (Guodan) era el deu principal dels lombardos i identificava a Odín també en Mercurio. Ademés s'han associat certs paralelismes entre Odín i el deu celta Lug: abdós són deus intelectuals, dominant la màgia i la poesia; abdós tenen cuervos i una llança, i abdós són tòrts. Juliol César en De Bell Gallico menciona que Mercurio és el deu principal de la religió celta.

El motiu pel qual se'ls associava és, que de la mateixa manera que Mercurio, Odín era considerat com un psicopompo, "líder de les ànimes". Era comú que els historiadors de l'época cregueren que les deidades d'atres pobles i cultures eren els seus propis deus baix diferents noms.

Un context que podria haver donat lloc a la difusió d'elements de rituals celtes en la cultura germànica va poder haver-se donat en el poble chatti, que va viure en les fronteres entre els celtes i els germans, en Hesse, durant els primers sigles de l'era cristiana. Odín en la seua forma protogermánica no era la d'un deu cap, sino que gradualment va ser substituint a Tyr durant el periodo de les grans migracions.

El nom de Oðinn pot trobar-se en ilustracions, esteles rúniques i bracteatos pertanyents al periodo de les grans migracions, durant l'era de Vendel descrivint escenes que poden ser comparades en els texts i ilustracions del Medioevo nòrdic. El context de noves èlits emergint en este periodo concorda en el relat de Snorri Sturluson de que els Vanir, autòctons, varen ser reemplaçats pels Æsir, intrusos continentals.

Alguns erudits han relacionat en Odín en les característiques d'un "Deu de la Mort". Alguns d'ells com Jan de Vries i Thor Templin, relacionen a Loki i a Odín com un sol individu fins al començ del periodo nòrdic.

D'acort a lo que es relata en la saga dels Ynglings, l'Asgard era un lloc de solemnes sacrificis que eren presidits per dotze sacerdots (cridats díar o drótnar) els qui eren al mateix temps encarregats de les decisions i dels juïns. Des d'un punt de vista evemerista podrien haver segut sacerdots o caps tribals que després varen ser divinizados, pero açò és impossible de provar. En el cas de Odín es diu que sentint-se pròxim a la mort, va abandonar Suècia i va retornar al seu antic país d'orige, cridat Goðheimr ("país del deu"), i els seus seguidors varen creure que en realitat havia retornat al Ásgarðr per a viure eternament.

A pesar de que en l'imaginari popular a voltes Odín és considerat com el deu principal del panteón nòrdic, este paper ho adquirix en els últims sigles d'auge del politeisme en el nort d'Europa. Es presumix que el cult a Odín es va originar en Dinamarca al voltant de el IV i que després es va difondre per la península escandinava, en molta major incidència en Suècia que en Noruega.

No obstant, és més difícil trobar mostres del cult en Islàndia (encara estudiant la toponímia) a on el cult a Thor era el prevalente. Una de les sospites és que els emigrants escandinaus que varen colonisar Islàndia eren més devots a Thor i a divinitats relacionades en l'agricultura com Freyja i Njörðr. Açò marca un contrast entre els qui varen abandonar la península, poblant Islàndia, i el causant d'estes migracions, el primer rei de Noruega, Haraldr Hárfagri (Harald "Cabellam Bell"), fervent adorador de Odín.

En la mitologia nòrdica, també se li referix com el deu dels rajos del sol i deu de la arquería.

En general, en ser Odín un deu de la guerra i de les arts màgiques, era particularment important per a guerrers i per a alguns individus marginals de la societat. Els grangers i peixcadors preferien a divinitats com Thor, Njörðr o de la fertilitat com Freyja o Freyr. Odín era particularment venerat durant els començos de l'época vikinga durant el periodo dels saquejos i #pillage de les costes del nort d'Europa.

Sacrificis humans

En algunes ocasions, abans o despuix dels combats, es realisava el sacrifici d'alguns presoners en honor a Odín. És provable que el home de Tollund, trobat en Jutlandia, nuet i aforcat junt en uns atres siga un cas d'este tipo de sacrificis. En el cas particular dels sacrificis a Odín, les tècniques utilisades eren ahorcamientos, empalamientos en llances esmolades o #cremació. La saga Orkneyinga és una de les fonts que cita un ritual molt poc usual cridat àguila de sanc, i que consistia en la separació i successiva obertura de les costellas en la columna vertebral.

Blóts

Artícul principal → Blót.

S'atesta en fonts primàries que es feyen sacrificis a Odín durant els blóts. Adán de Bremen relata que cada nou anys, la gent de tota Suècia es reunia per a realisar sacrificis en el Temple de Upsala. Hòmens presos com a esclaus i mascles de cada espècie eren sacrificats i penjats en les arboledas sagrades prop dels temples recordant el sacrifici que realisara el deu per a obtindre les runas.

Ya que els suecs tenien el dret no solament d'elegir al seu rei sino també de depondre-ho, les sagues relaten que tant el rei Domalde com el rei Olof Trätälja varen ser sacrificats en honor a Odín despuix d'una série d'anys de hambruna. S'ha argüido respecte a que el matar a un oponent en la batalla era també una forma d'oferir un sacrifici. La inconstancia del deu en la batalla està molt ben documentada i en Lokasenna, Loki es burla de Odín per la seua actitut canviant.

A voltes s'oferien sacrificis per a que canviara les circumstàncies del moment. Un eixemple notable d'això és el sacrifici del rei Víkar que és detallat en la Saga de Gautrek i per Saxo Grammaticus. Els mariners d'una flota el rumbo de la qual estava sent canviat pel vent varen començar a jugar-se a l'encert quin membres de la pròpia tripulació sacrificarien a Odín per a que abatera els vents. El mateix rei va tirar sòrts i va ser penjat.

Els sacrificis a Odín provablement es realisaven al principi de l'estiu, ya que la saga dels Ynglings afirma que uns dels més grans festivals del calendari era at sumri, þat var sigrblót «en estiu, per a la victòria». La saga dels Ynglings també dona detalls dels sacrificis realisats pel rei suec Encara, a qui se li va revelar que estendria la seua vida si sacrificava un fill cada dèu anys. Segons la saga, nou dels seus dèu fills ya havien mort sacrificats, pero quan estava a punt de sacrificar al seu últim fill, Egil, els suecs ho varen detindre.

Arribada del cristianisme

Durant la cristianización, l'adoració de divinitats nòrdiques, i entre elles a Odín, va ser evolucionant depenent de com es vera el cristianisme per part dels pagans. Mentres que durant les Guerres Sajonas, Odín era vist com un dimoni pels francs; per als lombardos cristians era considerat l'Arcàngel Miguel; per als anglosaxons com Alfredo el Gran era el fundador de la seua dinastia (la Casa de Wessex) i si be se li considerava un deu, era un del passat i menor al Creador, el qual era Crist.

Una mostra clara de la continuació de les tradicions de la mitologia nòrdica són els Encantamientos de Merseburg, l'únic text en antic alt alemà en eixemples de creències paganes i en a on se cita a Uuôdan que és identificat com Wodan.

Actualitat

Artícul principal → Ásatrú (religió).

Des de la segona mitat de el XX una nova religió neopagana sorgix rememorant l'antiga tradició nòrdica i germànica. Els que varen seguir la tradició nòrdica varen cridar a este cult Ásatrú (en islandés "Fidelitat als deus") i els que varen seguir la tradició germànica ho varen cridar Odinismo pel rol central que complix Odín en esta religió. Aixina mateix, més tart seria fundat el Wotanismo (nom derivat de Wotan, terme tradicional germànic utilisat per al nom de Odín), una religió que incorpora creències i pràctiques extretes dels teutones i atres tribus germàniques.

Els orígens del Odinismo es remonten al treball del australiano Alexander Rud Mills qui en la década de 1930 va fundar la primera Iglésia anglicana de Odín.

El primer país en a on el Ásatrú va ser reconegut com una religió va ser Islàndia en 1972, despuix dels esforços del poeta islandés Sveinbjörn Beinteinsson. Est va fundar el grup Ásatrúarmenn ('Els hòmens que confien en els deus'), actualment cridat Ásatrúarfélagið (Associació dels que confien en els deus). Esta corrent espiritual busca recuperar les tradicions i religió dels pobles nòrdics.

Hui en dia esta religió és reconeguda oficialment en Islàndia, Noruega, Dinamarca, Suècia i Espanya pero el cult està present i organisat en Gran Bretanya, França, Bèlgica, Holanda, Alemània, Itàlia, Estats Units i atres països.

Sobre el Wotanismo, és difícil aclarir les circumstàncies que varen dur a la seua creació. Puix, podem supondre que va sorgir espontàneament com una forma d'adoració i creència en les antigues religions paganes. O com una separació, per discrepàncies en les anteriors religions neopaganas.

En la cultura popular

En el resorgiment vikingo romàntic de començos a mitan de el XIX, la popularitat de la figura de Odín va aumentar novament:

Música inspirada per o per al deu inclou els #ballet Odins Schwert (1818) i Orfa (1852) de J. H. Stunz.

• Odín (Wotan) és un dels principals protagonistes de la série d'òperas èpiques de Richard Wagner, Der Ring dones Nibelungen (1848–1874). Esta representació en particular va influir en molts escritors de ficció i ha resultat en variades referències i alusions en diferents mijos

La novela American Gods (2001) de Neil Gaiman, està protagonisada per Odín cridat "Mr. Wednesday", a on viaja a lo llarc dels Estats Units, en una particular lluita que enfronta a antics i nous deus. Ian McShane representarà Mr. Wednesday en l'adaptació de la novela per a la série de 2017. Varis personages de les noveles de ficció J. R. R. Tolkien varen ser inspirats en el deu Odín. L'apariència del mac Gandalf, està particularment inspirada en el Odín «pelegrí», ademés atres aspectes del deu han influenciat a atres personages com Saruman o Manwë.

• Odín també té una versió seua en Marvel Comics, en la série The Mighty Thor i en vàries películes de Marvel com Thor, Thor: El món Obscur o Thor: Ragnarok. La representació de Odín de la série es basa en la mitologia nòrdica, pero en considerables modificacions.

El relat curt de Robert I. Howard, The Cairn on the Headland inclou una descripció particularment negativa de Odín, com una força demoníaca malévola que havia segut enterrada durant centenars d'anys baix una misteriosa fetilla i a la que se li impedix en l'últim moment que sorgixca i cause estralls en la moderna Dublín. L'història de viages en el temps de Poul Anderson titulada "The Sorrow of Odin the Goth", afirma que Odín va ser un viager en el temps americà del sigle vint, que va buscar estudiar la cultura dels antics godos i va terminar sent considerat com un deu, escomençant aixina el mit que coneixem hui. En l'història alternativa d'Eric Norden, The Ultimate Solution, Alemània guanya la Segona Guerra Mundial i conquista la major part del món —a on els alemans victoriosos s'embarquen, entre atres coses, en l'agressiva promoció de "La Religió Odinista" per a finalment desplaçar al Cristianisme—. En usar el nom de Odín, la religió racial nacionalsocialista representada té poc en comuna en la religió nòrdica original. En el videojoc Fire Emblem Fates, representant a un dels vassalls de la família real de Nohr. També en la seua seqüela, Fire Emblem Heroes, Odín és el antagonista del llibre IX. Ací usa el nom Alfaðör. En el videojoc Assassin's Cregau: Valhalla apareix com un dels Isu, comunicant-se en Eivor en moments importants de la trama. És el antagonista principal del videojoc God of War: Ragnarök És el deu de Asgard en la saga homònima d'Els Cavallers del Zodíac.

Toponímia

Escandinavia

En el nort d'Europa es troben molts topònims que recorden a la divinitat nòrdica. El text en cursiva indica el nom antic:

Dinamarca

• Odense (Odins Vaig vore, "santuari de Odín")
• Odinshøj: (tossal de Odín)
• Onsbjerg: (tossal de Odín)

Finlàndia

• Udensö: ("illa de Uden", cridada de manera alternativa fins a 1785 "illa de Odín")

Noruega

• Onsøi: (Ođinsøi - illa de Odín), nom d'una península (i nom d'una parròquia i d'una municipalitat antiga) en el comtat de Østfold.

Suècia

• Onsala (Halland), Odensala (Uppland, Sigtuna kommun): Sala de Odín.
• Odensåker (Västergötland): Camp de Odín.
• Odensvi (Småland), Odensvi (Västmanland): santuari de Odín.
• Onslunda (Skåne): arboleda de Odín.

Restant d'Europa

França

• Audinghen (Odingham),
• Audembert (Odinberg)
• Vatan igual a Wotan

Anglaterra (relacionat en Wodan)

• Wednesfield
• Wednesbury

Alemània

• Odenwald: (bosc de Odín)
• Godesberg:
• Wodenesberg
• Odisheim
• Wodensbolt

Restant del món

Austràlia

• Woden Valley, un districte de Canberra

Canadà

• Mont Odín, en l'illa de Baffin, en Nunavut

Vore també

• Hold Nickar
• Odinismo
• Viracocha

Bibliografia

• Branston, Brian (1978). Gods & Heroes from Viking Mythology, Eurobook Limited.
• Turville-Petre, O. I. G. (1964). Myth and Religion of the North: The Religion of Ancient Scandinavia, Weidenfeld and Nicolson.
• Gianna Chiesa Isnardi (1991). I miti nordici, Milano, Longanesi.
• Mercatante, Anthony S. (2001). Dizionario universale dei miti i delle leggende, Newton & Compton, Roma.
• Kershaw, Kris (2004). Odin.
• Obleser, Horst (1993). Odin.
• Pigott, Grenville (2001). A Manual to Scandinavian Mythology.

• Colum, Padraic (1996). Nordic Gods and Heroes.
• Sawyer, Peter (1997). The Oxford Illustrated History of the Vikings.
• Niedner, Heinrich (1997). Mitologia Nòrdica, Barcelona: Edicomunicación.
• Neil Philip, The Illustrated Book of Myths, 1995, ISBN 0-7894-0202-5
• Sturluson, Snorri (2002). Edda prosaica.
• Sturluson, Snorri (1987). Texts Mitològics de les Eddas, Madrit: Miraguano Edicions.
• Davidson, H. R. Ellis (1972). The Battle God of the Vikings, York.
• Bagge, Sverre (1991). Society and Politics in Snorri Sturluson's Heimskringla.

Enllaços externs

• The Children of Odin per Padraic Colum (1920)
• Teutonic Myth and Legend, capítul 3, The Deeds of Odin per Donald A. Mackenzie (1912)
• A. Asbjorn Jon's "Shamanism and the Image of the Teutonic Deity, Oðinn"
• W. Wagner's "Asgard and the Home of the Gods" i-book