Anar al contingut

Mercurio (mitologia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mercurio (mitologia)
Mercurio, per l'escultor flamenc de el XVII Artus Quellinus, en el pétaso, la bossa en cordeles, el caduceo, les sandalias en ales, el gall i la cabra (Ajuntament de Ámsterdam, actualment en el Palau Real).

En la mitologia romana, Mercurio (en llatí, Mercurĭus; en italià, Mercurio; en grec, Μερκούριους) era un important deu de les mercaderies[1] i un dels fills de Júpiter. El seu nom està relacionat en la paraula llatina merx (‘mercaderia’). En les seues formes més antigues, sembla haver estat relacionat en la deidad etrusca Turms, pero la majoria de les seues característiques mitològiques es varen prestar del deu grec anàlec Hermes.

Mercurio corre incesantement com a heralt dels deus i entre els hòmens és qui du les paraules. Beneïx en eloqüència les negociacions. Es diu que va ensenyar les lletres, va establir els mesos, va descobrir les constelacions i va inventar la lira. També presidix els negocis i és el deu del latrocinio i els saquejos. Se li representa duent un bastó (caduceum) en dos serps entrellaçades, unes sandalias alades i un cap de gos. Té la pell bronceada per estar baix el sol.[2]

Mercurio ha inspirat el nom de vàries coses en cert número de camps científics, com el planeta Mercurio, l'element mercuri i la planta mercurial. La paraula «mercurial» s'usa comunament per a aludir a alguna cosa o algú errático, volàtil o inestable, i deriva dels ràpits vols de Mercurio d'un lloc a un atre.

Mitologia

[editar | editar còdic]

Segons Cicerón, en la seua De Natura Deorum, varen existir fins a cinc deus Mercurio. El primer Mercurio va tindre per pare a Cel (Caelus) i per mare a Dia (Dies); la seua naturalea («membre viril») es va vore, segons la tradició, molt ostensiblement excitada, per haver-se conturbado davant la visió de Prosérpina. El segon Mercurio és fill de Valente i de Forónide; és aquell al que identifiquen baix terra en Trofonio. El tercer Mercurio va nàixer de Júpiter i Maya. El quarto Mercurio va tindre per pare a Nilo, i els egipcíacs consideren ilícit nomenar-ho. El quint Mercurio és aquell al que rendixen cult els de Féneo, el que, segons es diu, va destruir a Argos, i, per esta causa, va fugir a Egipte, entregant als egipcíacs les lleis i les lletres; els egipcíacs criden a este Teut (acàs Thot), i en el mateix nom es diu, entre ells, al primer més de l'any.[3] Uns atres diuen que Mercurio va nàixer de Liber i Proserpina i és qui conduïx les ànimes dels morts.[2]

De Mercurio i Venus varen nàixer Cupido[4] i Atlantio.[5] Pero Pa va nàixer de Mercurio i Penélope.[6] Júpiter, Neptú i Mercurio varen orinar sobre una pell de bou i despuix d'entrerrarla va sorgir Orión.[7] Apolo i Mercurio havien dormit la mateixa nit en Filónide; el fill de Mercurio va ser Autólico.[8] Va ser pare dels argonautas Éurito, Equión i Etálides.[9] Mírtilo va ser fill de Mercurio i Teobule, filla del Auriga.[6] Atres fills de Mercurio són Príapo[10] i Céfalo.[11] Mercurio és servit per Fraus com a deu dels lladres.[12]


Entre els episodis mencionats en les Faules Mercurio era fill de Júpiter i Maya, filla d'Atlante.[13] Va impedir que Anfión matara a Lico i li va ordenar que li entregara el regne de Tebas.[14] Mercurio va vendre a Hércules a la reina Ónfale.[15] Baixe les instruccions de Júpiter, va sumir a Ixión a la terra dels morts nugat a una roda, de la que es diu encara seguix girant.[16] Li va prestar els seus sandalias alades a Perseo per a anar en busca d'Andrómeda.[17] Júpiter va ordenar a Mercuri que duguera a Paris Alejandro al monte Anada, i que li donara la potestat de ser juge en la competició sobre la més bella.[18] Va dur de regrés del inframundo a Protesilao per a que la seua esposa Laodamía poguera vore-ho per última volta.[19] Guio a Príamo, baix les órdens de Júpiter, per al rescat d'Héctor.[20] Li va donar un antídot a Ulises per a previndre que Circe ho transformara en animal; també va requerir a Calipso que ho lliberara. Inclús es diu que pel seu còlera Ulises va naufragar.[21] Va separar als hòmens en diferents llengües, que abans tenien la mateixa, sumits en una civil discòrdia.[22] Aprisionó a Prometeo en el mont Caucas.[23] Va matar a Argos Panoptes, servidor de Juno, per órdens de Júpiter; aixina va lliberar a Io.[24] Quan Neptú i Minerva varen competir pel patrocini d'Atenes Mercurio, baix les órdens de Júpiter, va prohibir a Neptú anegar les terres en les aigües del mar.[25] Va rescatar del fòc a Llibere i li'l va entregar a Niso per a que ho criara.[26] Es diu que Mercurio va ser el primer que va dur algunes lletres gregues a Egipte; d'Egipte Cadmo les va traslladar a Grècia, i Evandro les va passar a Itàlia. La seua mare Carmenta les va modificar en quinze lletres llatines. Mercurio va anar també el primer en ensenyar els eixercicis de la palestra als mortals.[27]

Cult

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Figurilla en bronze de Mercurio, en tres falos, en un gall en la mà esquerra i un moneder en la mà dreta, 100 - 250 A.D., trobat en Tongeren, ca 8,8 cm Museu Galorromano, Tongeren (B)

Mercurio apareixia entre els numina vaig donar indigetes de la primitiva religió romana. Més be subsumió als antics Dei Lucrii quan la religió romana es sincretizó en la grega durant l'época de la república romana, sobre principis de el III Des del principi, Mercurio no va tindre essencialment els mateixos aspectes que Hermes, vestint les talarias i el pétaso alados i duent el caduceo, una vara d'heralt en dos serps entrellaçades que Apolo va regalar a Hermes. A sovint anava sense el seu característic gall, el heralt del nou dia, una cabra o corder que simbolisava la fertilitat i una tortuga en alusió a la llegendària invenció de Mercurio de la lira a partir d'una closca.


Igual que Hermes, era un mensager dels deus, i també un deu del comerç, particularment del comerç de cereal. Estava considerat un deu de l'abundància i de l'èxit comercial, en particular en la Galia. Aixina com Hermes, el psicopompo dels romans, i duya les ànimes dels recent fallits al més allà. Ademés, Ovidio va escriure que Mercurio duya els somis de Morfeo des de la vall de Somnus als humans que dormien.[28]

El temple de Mercurio en el Circ Màxim, entre l'Aventino i el Palatino, es va construir en 25 a. C. Est era un lloc adequat per a adorar-li com un veloç deu del comerç i el viage, degut a que era un important centre de comerç ademés d'una pista de carreres. Degut a que s'erigia entre el baluart plebeyo del Aventino i el centre patricio del Palatino, emfatisava també el paper de Mercurio com a mediador.

Degut a que Mercurio va ser una de les deidades primitives que varen sobreviure a la monarquia romana, tenia assignat un flamen (sacerdot), pero tenia una important festa el 15 de maig, la Mercuralia. Durant la mateixa, els mercaders rosaven aigua del seu pou sagrat prop de la Porta Capena sobre els seus caps.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Agustín de Hipona: La ciutat de Deu, IV, 11
  2. ↑ 2,0 2,1 Segon Mitógrafo Vaticà, 53 (Sobre els Mercuri) i 54 (Per qué és cridat Mercurio)
  3. ↑ Cicerón: De Natura Deorum, III 56
  4. ↑ Cicerón: De Natura Deorum, III 58
  5. ↑ Higino: Faules, 271
  6. ↑ 6,0 6,1 Higino: Faules, 224
  7. ↑ Higino: Faules, 195
  8. ↑ Higino: Faules, 200
  9. ↑ Higino: Faules, 14
  10. ↑ Higino: Faules, 160
  11. ↑ Higino: Faules, 241
  12. ↑ Marcianà Capela i, 51
  13. ↑ Higino: Faules, prefacio
  14. ↑ Higino: Faules, VIII
  15. ↑ Higino: Faules, 32
  16. ↑ Higino: Faules, 62
  17. ↑ Higino: Faules, 64
  18. ↑ Higino: Faules, 92
  19. ↑ Higino: Faules, 103
  20. ↑ Higino: Faules, 106
  21. ↑ Higino: Faules, 125
  22. ↑ Higino: Faules, 143
  23. ↑ Higino: Faules, 144
  24. ↑ Higino: Faules, 145
  25. ↑ Higino: Faules, 164
  26. ↑ Higino: Faules, 179
  27. ↑ Higino: Faules, 277
  28. ↑ Littleton, C. Scott (ed.) (2002). Mythology: The Illustrated Anthology of World Myth and Storytelling, Duncan Baird Publishers edició, Londres, pp. 195, 251, 253, 258, 292.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mercurio_(mitologia)&oldid=1105810»