Io (mitologia)

Io (mitologia)

Antonio Correggio: Júpiter i Ío (Giove i Io, ca. 1531). Museu de Història de l'Art de Viena.

Hermes, Ío (com a vedella) i Argos, ánfora de figures negres, 540–530 a. C., Staatliche Antikensammlungen, Munich (Inv. 585).

Ío, encara en banyes de vedella quan aplega a Egipte, és rebuda per Isis, a la que va ser assimilada. Fresca del Temple de Isis, Pompeya.

En la mitologia grega, Ioo Ío (en grec antic: Ἰώ, Iṓ) és un personage recordat especialment per ser una amant de Zeus que va ser transformada en vaca. En castellà antic a voltes el seu nom és escrit com Ioo o Yoo. Hesíodo conta que l'expressió proverbial de que «els jurament que naixen per amor no atrauen la còlera dels deus si són quebrats» té el seu orige en esta romançada. Zeus, mentint, li hi havia perjurado a la seua esposa Hera que no havia tingut unió carnal en Io. Els antics conectaven a Io en la Lluna.

Família i funciones

Ascendència

La donzella Io, ya des dels tràgics grecs, és referida com Ináquide (Ἰναχίς), açò és, filla del deu fluvial Ínaco, i per lo tant era una nimfa náyade. En esta variant la seua mare és llavors l'oceánide Argía, també coneguda per atres autors com Melia. En la versió més antiga, atestada per Hesíodo, era una mortal i filla de Pirén, a la seua volta fill d'Argos. Pero encara varen existir algunes variants més, sempre dins de l'estirp de Ínaco o Foroneo. Aixina alguns la varen imaginar com a filla de Yaso, a la seua volta fill d'Argos i d'Ismene, filla d'Asopo. En eixa variant la mare de Io i esposa de Yaso va ser una tal Léucane. Inclús una versió tardana l'imaginava com a filla de Prometeo.

Sacerdot de Hera

De Io, natural d'Argos, es diu que va ser la primera sacerdot de Hera. En el poema de la Forónida es parla del cult a Hera Argiva i de Calitía (Καλλίθυια) o Calítoe (Καλλιθόη), una filla de Piranto. Esta també va ser precursora dins de la tònica del poema puix es diu que va ser la primera que va adornar el pilar de la deesa. Els estudiosos hipotetizan que esta confusió es deu en part a les obres d'Helánico, en a on se supon que Calitía, era filla de Pirén i neta d'Argos, mentres que Ío era filla de Yaso i neta de Tríopas. Abdós pertanyien, puix a la mateixa branca genealògica descendent del epónimo Argos. Uns atres més la comparen, dudosament, en Caliciesa (Καλλιθύεσσα) la primera sacerdot d'Atenea.

Descendència i consortes

La versió grega nos diu que de l'unió entre Zeus i Io va nàixer Épafo, a la vora del ric Nilo. Zeus havia adoptat la forma de bou per a cobrir a la chicona. No obstant es creu hipotèticament que en el poema épico de la Danaida Io seria la mare de Dánao, provablement en un relat en el que encara no es varen haver afegit elements no grecs en el història de Io.

Els autors romans diuen que finalment Io es va casar en Telégono, rei d'Egipte. No es coneix més informació sobre este Telégono ni de si esta unió va nàixer descendent algun. Provablement es tracte d'una variant de Telégono, un fill de Proteo i Crisónoe, puix en les obres homéricas Proteo és citat com un rei de l'illa de Far.

En el temps a Io li la va convertir en una figura desplaçada i relacionada abstractament en l'estranger. D'esta manera es diu que Io (si és que es tracta del mateix personage) va ser la primera ascendent de l'estirp dels bizantino, a través de Ceróesa, la filla que va tindre de Zeus en el lloc a on posteriorment s'alçaria esta ciutat. A Io, ya identificada com Isis, li la fa mare d'Harpócrates o d'Apis (ya confòs en Épafo). També hi ha una atra versió, fòra de la mitologia clàssica, que diu que Io i Pico varen engendrar a Líbia, en un mit per a explicar l'eponimia de les terres líbicas.

Mitologia

Versió de Apolodoro

A esta Io, sacerdot de Hera, la va seduir Zeus, pero descobert per la deesa, tocant a la chicona la va transformar en vaca blanca i va jurar que no s'havia unit a ella. Hera va demanar la vaca a Zeus i li va posar com a guardià a Argos Panoptes. Argos va nugar la vaca a una olivera que hi havia en el bosc de Micenas. Zeus va encarregar a Hermes que la furtara, pero este, com en delatar-ho Hiérace no va poder fer-ho a amagades, va matar a Argos d'una pedrada, per lo que va rebre el sobrenom d'Argifontes («matador d'Argos»). Llavors Hera va enviar un tábano en persecució de la vaca, la qual primer es va dirigir al golf per ella denominat Jónico, després a Iliria i, havent recorregut en monte Hemo, va creuar el cridat llavors estret Tracio i ara, des del seu pas, Bósforo («pas de la vaca»). Va seguir fins a Escitia i la terra Cimeria i, despuix d'anar errante per vàries regions, va travessar a nade moltes mars d'Europa i Àsia fins que, finalment, va aplegar a Egipte, a on, recuperada la seua forma primigènia, va donar a llum un fill, Épafo, junt al ric Nilo. Hera va demanar als Curetes que ho ocultaren i ells aixina ho varen fer. Zeus en saber-ho va aniquilar als Curetes i Io va eixir en busca del seu fill vagant per tota Síria (puix li havia segut revelat que allí ho criava l'esposa del rei de Biblos); una volta trobat Épafo, va tornar a Egipte i es va casar en Telégono, a l'adop rei dels egipcíacs. Va erigir una estàtua de Deméter, a qui els egipcíacs varen cridar Isis —nom en que també varen designar a Io.

Versions posteriors

En la versió de l'història en la que Zeus va transformar a Io, l'engany va fracassar i Hera va suplicar a Zeus que li regalara la novilla, a lo que este, no tenint motius per a negar-se, va accedir. Compadecida de la desafortunada chicona, Gea, la deesa de la terra, va crear la violeta (ἴον, íon), per a que la vaca poguera menjar, creixent aixina «d'aquella de qui rep el seu nom», segons una etimologia popular incorrecta. Els distints colors de la violeta (roig, púrpura, blanc) canviaven en funció de la vida de Io: roig per a la donzella ruborizada, púrpura per a la vaca, blanc per a les estreles.

El deu Zeus se li presentava en somis incitant a que li entregara el seu cos en el llac de Lerna. Quan la jove li va contar açò al seu pare, Ínaco va ser a consultar al oràcul, que li va aconsellar que l'expulsara de la seua casa o Zeus aniquilaria en el seu raig a tota la seua estirp. Ínaco va obedir i va fingir no saber res de la seua filla, pero al poc temps es va arrepenedir i va enviar a Cirno per a que la buscara. Est va aplegar fins al Quersoneso de Caria, i al no trobar-l'es va instalar allí per por a retornar sense complir la seua missió, va fundar una ciutat i es va convertir en rei de part del territori. Lo mateix va ocórrer en Lirco, enviat també per Ínaco i que va terminar habitant en Caria i casant-se en la filla del rei Cauno.

Versió de Heródoto

Segons relata Heródoto en la seua obra Històries, els perses sostenien la tradició de que Io havia segut raptada en pujar a un barco mercant fenicio quan, junt a atres dònes, comprava mercaderies. Els grecs, per a venjar el rapte de Io, varen raptar a la seua volta a la princesa Europa, filla del rei de Tir, i despuix a Medea, filla del rei de la Cólquide. Posteriorment els troyanos varen raptar a Helena de Esparta, lo que va anar el detonant de la guerra de Troya. No obstant, Heródoto també menciona que els fenicios argumentaven que Io es va fugar en els fenicios per voluntat pròpia, després de haver mantingut relacions en el patró del barco fenicio i haver quedat embarassada. Estos raptes mítics eren considerats causa de l'enemistat entre grecs i perses.

Vore també

• Ío (satèlit de Júpiter)

• Prometeo encadenat, tragèdia atribuïda tradicionalment a Esquilo.
• Categoria:Ío (òpera)