Anar al contingut

Procopio de Cesarea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Procopio.

Procopio de Cesarea (en grec Προκόπιος ὁ Καισαρεύς; en llatí, Procopius Caesarensis; c. 500-c. 560) va ser un destacat historiador bizantino d'el VI, les obres de la qual constituïxen la principal font escrita d'informació sobre el regnat de Justiniano.

Biografia

Aparte de la seua pròpia obra, la font més important per al coneiximent de la seua biografia és el Sua,[1] una enciclopèdia bizantina d'el X. Per desgràcia, en ella a penes apareixen senyes sobre els orígens de Procopio. Se sap, no obstant, que era originari de la ciutat de Cesarea, en Palestina.[2] Va estudiar els clàssics grecs i va assistir a una escola de dret, provablement la de Berytus (actual Beirut), famosa en la seua época.[3] Va ser rhetor (advocat), i en 527 es va convertir en asessor (conseller jurídic) de Belisario, que llavors començava la seua lluenta carrera militar contra vàndals, godos i perses. En ell es trobava en el front oriental quan va ser derrotat en la batalla de Calinico (531),[4] i també va ser testic de cóm Belisario va reprimir la rebelió de Niká en l'any 532. A l'any següent ho va acompanyar en la seua victoriosa expedició contra el regne vàndal del nort d'Àfrica, a on va participar en la conquista de Cartago. Allí menciona el canvi climàtic en els anys 535 i 536. Quan Belisario va retornar a Constantinopla, Procopio va permanéixer en Àfrica, pero poc despuix va tornar a reunir-se en ell en motiu de la seua campanya contra el regne ostrogodo d'Itàlia. Allí va anar també testic d'importants acontenyiments, com el sege de Roma pels ostrogodos, en 537-538, i la conquista de Rávena, capital del regne godo, per Belisario, en 540. A jujar per lo escrit per Procopio en ellibre VIII de les seues Guerres i en la Història secreta, les relacions en Belisario varen deure haver-se gelat posteriorment; de fet, sembla ser que quan Belisario va retornar a Itàlia per a enfrontar-se en el nou rei ostrogodo, Totila, Procopio no va participar en la seua expedició. En 542 es trobava en Constantinopla, ya que descriu la pesta que va sofrir la ciutat eixe any. Sobre la vida posterior de Procopio a penes se sap res, llevat que va rebre el títul de illustris en 560. És possible que aplegara a ser prefecto urbà de Constantinopla en 562-563 (en estos anys va haver a lo manco un prefecto en el seu mateix nom).

Obra

  • Procopio és considerat per molts l'últim historiador de l'Antiguetat tardana. Va escriure en grec clàssic, prenent com a models a Heródoto i a Tucídides. El seu aticisme i purisme idiomàtic aplega a l'extrem de donar una explicació de les paraules contemporànees que utilisa: se sent obligat, per eixemple, a explicar el significat cristià de la paraula ecclesia, o a aclarir qué eren els monges; pero, pese a tot este academicisme, el seu estil és lúcit, vigoroso i ple d'imàgens. L'obra de Procopio no va abordar mai el tema eclesiàstic, encara que, segons les seues pròpies afirmacions (en Història secreta 26.18) proyectava escriure una història eclesiàstica, segurament segons el model d'Eusebio de Cesarea. Va escriure una història en huit llibres sobre les guerres contra perses, vàndals i godos de l'época de Justiniano, un panegíric de les seues obres públiques i la Història secreta, en la que afirma incloure tots els escàndals que no va poder consignar en les seues obres oficials.

Història de les guerres

Justiniano I en el mosaic de l'iglésia de Sant Vital, Rávena.

Història de les guerres (gr. Ὑπὲρ τῶν πολέμων λόγοι; lat. De bellis) és una obra dividida en huit llibres sobre les guerres lliurades per l'Imperi durant el regnat de Justiniano, de moltes de les quals va ser Procopio testic presencial ya que era secretari de Belisario. Els primers sèt llibres semblen haver segut conclosos cap a 545, pero varen ser actualisats poc abans de la seua publicació, en 552, ya que inclouen referències a acontenyiments de principis de l'any 551. Estos narren les campanyes del general Belisario contra els sasánidas en l'est (llibres I i II), contra els vàndals en el nort d'Àfrica (llibres III i IV) i contra els ostrogodos en Itàlia (llibres V, VI, VII). Més vesprada, Procopio va afegir ellibre VIII, que relata els fets ocorreguts fins a 553, despuix de la destrucció definitiva del regne ostrogodo per part del eunuc Narsés.

Sobre els edificis

Sobre els edificis (gr. Περὶ Κτισμάτων; lat. d'aedificiis) és un panegíric sobre les numeroses obres públiques realisades per l'emperador Justiniano. Estructurat en sis llibres, va ser escrit segurament en la segona mitat de la década de 550, i es va publicar en 561. En esta obra Justiniano és presentat com el prototip de governant cristià que alça iglésies per a acréixer la glòria de Deu, fortifica la ciutat per a la salvaguarda dels seus súbdits i mostra una especial preocupació per l'abastiment d'aigua. Una de les hipòtesis per la qual es creu que Procopio va fer esta obra és que en la Història de les guerres Justiniano no era mencionat i era eclipsat per les lluentes actuacions de Belisario. Procopio, per a guanyar-se el favor real, i tal volta a instigació seua, va escriure esta obra laudatoria que, en efecte, va agradar a l'emperador. Al marge de la seua funció elogiosa, l'obra conté una rica documentació geogràfica, topogràfica i financera i és una font valiosa per a l'història econòmica i social de l'Imperi d'Orient. Referint-se a la Província Spaniae establida per Justiniano de 552 a 624 en el sur de la península Ibèrica i Balears, Procopio narra:

“També va alçar allí un estimable temple a la Mare de Deu, vinculant a ella ellindar del Imperi i fent inexpugnable esta fortalea per a tot el gènero humà”.[5]

Història secreta

Belisario seria este personage barbudo a la dreta de l'emperador Justiniano I en el mosaic de l'iglésia de Sant Vital, que celebra la reconquista d'Itàlia pel eixèrcit romà baix el seu liderage.

L'obra més célebre de Procopio és, sense dubte, la Història secreta (gr. Ἀπόκρυφη Ἱστορία; lat. Història Arcana). Encara que es menciona en el Sua, a on se li dona el títul grec de Ἀνέκδοτα ("Coses no editades"), va anar l'humaniste Niccolò Alamanni, bibliotecari de la Vaticana, qui va descobrir l'únic manuscrit i ho va publicar en 1623 en Lió. Cobrix els mateixos anys que els sèt primers llibres de les Guerres, i sembla haver segut escrita despuix de l'edició de dita obra. La teoria més acceptada situa la data de la seua composició entorn a l'any 550, encara que atres autors preferixen una data tan tardana com 562. Segons l'autor, en l'obra relata allò que no estava autorisat a escriure en les seues obres oficials per por a les represàlies de Justiniano i Teodora. La Història secreta constituïx una vitriólica invectiva contra l'emperador Justiniano i la seua esposa Teodora, sense oblidar al seu antic amic Belisario i la seua dòna, Antonina. Les afirmacions que fa sobre estos personages —especialment sobre Teodora— apleguen a lo pornogràfic. Contrasta fortament la visió que de l'emperador oferix Procopio en el seu Sobre els edificis en el retrat aportat ací,[6] fins al punt de que ha aplegat a dubtar-se de que siga ell el verdader autor de la Història secreta. L'anàlisis del text, no obstant, corrobora fefaentment esta atribució. Ellibre es dividix en dos parts, la segona de les quals és la que es consagra més enterament a Justiniano. Belisario i l'emperador apareixen com a autèntics porritos de les intrigues de les seues esposes. Molts anys major que el seu espós, Antonina, antany ballarina i prostituta com Teodora, s'hauria enamorat del fill que Belisario havia adoptat poc despuix del seu matrimoni, Teodosio. Va ser amiga, aliada i companyera d'abominació de Teodora; va planejar desfer-se del seu propi fill Focio, que havia tingut en el seu primer matrimoni, va usar la màgia per a dominar al seu espós Belisario, qui en enterar-se dels seus excessos li'ls va perdonar tots i va aplegar inclús a matar als esclaus que havien denunciat el seu adulteri i va assessinar ademés a un dels seus amics, el general Constantino, que havia expressat la seua compassió per ell. És més, si Belisario haguera creuat el Tigris podria haver conquistat Ctesifonte, capital del imperi Sasánida, pero va decidir parar la campanya contra els perses en 541 solament per a retornar a Constantinopla en la seua esposa.[7] Admirat com el geni militar de les guerres de Justiniano, Belisario també és descrit com un ser corrupte i venal durant la campanya d'Itàlia[8] i dèbil, pusilánime i covart quan va caure en desgràcia davant Justiniano, víctima de les intrigues forjades per Teodora a instàncies d'Antonina, per llavors separada del seu espós a causa dels seus enganys i promiscuïtat. Procopio retrata a Justiniano com un personage brutal, venal, pròdic i incompetent, i aplega a comparar-ho en el tirànic emperador Domiciano. Sobre Teodora, ella era solament una exprostituta la vulgaritat de la qual i impulsos sexuals es revelaven en cada detall, sense mencionar la seua crueltat, carència de sentiments maternals i veleidosos i volàtils sentiments. Lo que sembla ser la segona part dellibre tracta del regnat de Justiniano. L'home que semblava a primera vista piadós, accessible, honest i de modals irreprochables, es descriu allí com hierático, fanàtic i sanguinari perseguidor d'herejes. Procopio ho fa responsable de «mils de mills» de morts innecessàries,[9] tant entre els seus soldats com entre els seus enemics, denuncia el confisc dels bens dels senadors despuix de la tumult de Niká i ho acusa d'haver esquilmado l'economia del país en les seues devaluación de la moneda,[10][11] aplegant a calificar-ho de «príncip dels dimonis»,[12] «dimoni en apariència humana»[13] i «dimoni encarnat».[14]

Totes estes supostes intrigues varen seduir a l'escritor Robert Greus, qui ya havia escrit dos noveles sobre les intrigues de la Roma imperial (Yo, Claudio i Claudio el deu i la seua esposa Mesalina), inspirades en Suetonio, de manera que Procopio li va inspirar una tercera, El comte Belisario (1938). Els escrits històrics de Procopio sobre el regnat de Justiniano varen ser continuats per Agatías, un juriste que va escriure Sobre el regnat de Justiniano, a on es comprén el periodo des de 552 fins a 558.

Referències

  1. ↑ Sua pi.2479. Vore baix 'Procopius' on stoa. org/sol/SuaOnline.
  2. ↑ Procopius, Wars of Justinian I.1.1; Sua pi.2479. See under 'Procopius' on stoa. org/sol/SuaOnline.
  3. ↑ Cameron, Procopius and the Sixth Century, p. 6. Per a una llectura alternativa de Procopio com un ingenier, vejau James Howard-Johnston, «The Education and Expertise of Procopius», Antiquité tardive n. 10 (2002), 19–30.
  4. ↑ Wars of Justinian I.18.1-56
  5. ↑ Procopio de Cesarea, d'aedificiis, VI, 7, 14.
  6. ↑ «revistes. um. és». Consultat el 13 d'agost de 2011.
  7. ↑ Cf. Procopio, Història secreta, II, 18-19.
  8. ↑ Procopio, Història secreta, V, 1.
  9. ↑ Procopio, Història secreta, XVIII, 4.
  10. ↑ Cf. Procopio, Història secreta, XXV, 12.
  11. ↑ «Història de l'imperi bizantí, I». Barcelona: Iberia. Consultat el 24 de març de 2020.
  12. ↑ Procopio, Història secreta, XII, 32.
  13. ↑ Procopio, Història secreta, XVIII, 1.
  14. ↑ Procopio, Història secreta, XVIII, 36.

Bibliografia

Sobre Procopio
  • Henning Börm: Prokop und die Perser. Untersuchungen zu donen römisch-sasanidischen Kontakten in der ausgehenden Spätantike. Stuttgart 2007 (Oriens et Occidens 16).
  • Dariusz Brodka: Die Geschichtsphilosophie in der spätantiken Historiographie. Studien zu Prokopios von Kaisareia, Agathias von Myrina und Theophylaktos Simokattes. Fráncfort del Meno 2004 (Studien und Texte zur Byzantinistik 5).
  • Averil Cameron: Procopius and the Sixth Century. Berkeley 1985.
  • James A. S. Evans: Procopius. New York 1972.
  • James A. S. Evans: The dates of Procopius' works: A recapitulation of the evidence. En: Greek, Roman and Byzantine Studies 37, 1996, pp. 301-313.
  • Geoffrey B. Greatrex: Recent work on Procopius and the composition of Wars VIII. En: Byzantine and Modern Greek Studies 27, 2003, pp. 45–67.
  • Anthony Kaldellis: Procopius of Caesarea. Tyranny, History, and Philosophy at the End of Antiquity. Philadelphia 2004.

Enllaços externs

Procopio de Cesarea en Viquidites.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Procopio_de_Cesarea&oldid=1497445»