Anar al contingut

Erinias

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erinias
Per a atres usos d'este terme vore Erinia.
«Euménides» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Euménides (obra).
Clitemnestra intentat despertar a les erinias mentres el seu fill és purificat per Apolo. Crátera apulia de figures roges, 480–470 a. C., Museu del Louvre (Cp. 710).

En la mitologia grega, les erinias, erinies o erinis (en grec antic: Έρινύες, Erinýés) són unes deeses ctòniques i preolímpicas la missió essencial de les quals és la venjança del crim i especialment les faltes contra la família. La seua presència es considera una maldicció i són l'alegoria de la culpa i el castic moral: perseguixen especialment a aquells que tenen les mans tacades de sanc, i no els permeten descansar fins que es pague pel seu delicte. Se'ls representa com a genis alados, en serps entremesclades en el seu cabellam i duent en la mane antorches o tralla. Quan s'apoderen d'una víctima, l'enfollixen i la torturen de mil maneres. A sovint són comparades en «gosses (sabuesos)» que perseguixen als mortals. La seua mansió són les tenebres dels inferns.[1]

Tant en Homero[2] com en Virgilio la seua funció és atormentar a les ànimes tirades al Tàrtar.[3] Les erinis, que en Homero són divinitats vengadoras de les impiedades comeses contra familiars i que —com fa Epicasta maldint a Edipo abans de suïcidar-se— són invocades per l'ofés contra el seu ofensor. El motiu de la maldicció és que l'ignorança, en época arcaica, no eximix d'una culpa com esta.[4] En la mitologia romana li les coneix com a Fúria[5] o Diras[6] (en llatí, Furiæ; o Diræ: ‘terribles’). És possible que ya estigueren documentades en les tablillas micénicas de llineal B baix la forma del teónimo I-ri-nu.[7]

Epítets

Estes deïtats ctòniques són nomenades en un nom apotropaico, en l'esperança d'assossegar-les o no atraure la seua atenció.

  • Li les cridava euménides (Εύμενίδες, ‘benévolas’), antífrasis utilisada per a evitar la seua ira quan es pronunciava el seu verdader nom. Segons la tradició este nom s'hauria amprat per primera volta despuix de l'absolució d'Orestes pel Areópago (descrita més alvance), i posteriorment es va usar per a aludir al costat benigno de les erinias.[8]
  • Segons paraules d'Esquilo les euménides comenten que «en la nostra morada, baix la terra, som cridades Edipo en Colono (Ἀραί)».[9]
  • Pausanias diu que en Megalópolis hi ha un santuari d'unes deeses que criden Manies (Μανίαι) i que en opinió de l'autor és un sobrenom de les deeses euménides.[10]
  • En Atenes també s'utilisava eufemísticament la perífrasis σεμναί θεαί semnaí theaí, ‘venerables deeses’. Aixina mateix s'aludia a elles com χθόνιαι θεαί chthóniai theaí, ‘deeses ctòniques’, i se'ls aplicava l'epítet Praxídicas (Πραξιδίκαι), ‘ejecutoras de les lleis’.

Mitologia

Nomenes individuals

En les fonts arcaiques i gregues el número de les erinias sol ser indeterminat i mai posseïxen identitats individuals.[2]Virgilio, provablement inspirant-se en una font alejandrina, nomena tres: Alecto, Tisífone i Megera.[11] Funcionen com a grup i no estan individualisades; per eixemple se nos diu que Alcmeón va ser perseguit per l'erinia del matricidi, sense especificar la seua identitat.[12] Tzetzes diu que les erinias són tres démones de la venjança i el castic i que aguaiten a partir de les maldiccions; els seus noms també són alegóricos.[13] L'erinia Telfusa, Tilfusa o Tilfosa (Τηλφούσα) solia ser un sobrenom de la colérica Deméter, a la que es rendia cult baix el títul de erinia en la ciutat arcadia de Telpusa.[14] En els texts órficos se nos diu que les euménides «són nou filles d'ulls lluents productores de flors», naixcudes de Core i Hades. No obstant no s'afig més informació al respecte.[15] Els vents, influenciats per la fúria anomenada Litigi, volien pertorbar el regne de Júpiter i causar conflictes.[16]

Les tres Erinias o Fúria

erinia grec llatí en Tzetzes en Boccaccio en Robert Greus
Alecto Άληκτώ Allecto «no cessa en el seu encabotament» de castigar als culpables[13] és la ira persistent[17] «innombrable»[18]
Tisífone Τισιφόνη Tisiphǒne perque «castiga als assessins»[13] la ira destructiva[17] «destrucció vengativa»[18]
Megera Μέγαιρα Megaera està «plena de celosies» i rencor contra els malfatans[13] la lluita i l'odi[17] «celosa»[18]

Ascendència

Sobre l'ascendència de les erinias, no hi ha una versió consolidada. Segons Hesíodo, les erinias són filles de la sanc derramada pel membre d'Urà quan el seu fill Crono ho va castrar, sent per tant divinitats ctòniques: «puix quantes gotes de sanc varen esguitar, totes les va arreplegar Gea, i en completar-se un any va donar a llum a les robustes erinias, als alts jagantes de resplandecientes armes, que sostenen en la seua mà llargues llances, i a les nimfes que criden melias».[19][20] Uns atres diuen que Crono, de ment retortillada, va prendre en matrimoni a la jove Evónime; d'ell varen nàixer l'áurea Afrodita, de bells cabells, i les Moiras immortals i les erinias de variopintos dons».[21] També es diuen filles de Crono i la Nit perque els seus castics vénen sempre sense ser vists.[13] Sófocles diu que les erinias, temibles i poderoses deeses, eren filles de la Terra i de lo Obscur (Skótos).[22] Para Esquilo les erinias són filles de la Nit: «En la nostra morada, baix la terra, som cridades «Maldiccions».[23] En la Eneida, de Virgilio, les erinias són filles de Plutó (Hades)[24] i Nox (Nix).[25] Diu Estacio que les Fúria són filles naturals de Plutó.[26] En la tradició órfica se nos diu que «les renombradas euménides, en benévola voluntat, són les castes filles del gran Zeus infernal (Hades o Zeus) i de Perséfone, l'agradable donzella de bells bucles».[27]Valerio Flac fa descendir a les Fúria de la pròpia Pena, deesa i personificació de la venjança.[28] Boccaccio les fa filles d'Aqueronte.[29]

Descendència

Sobre la seua descendència, alguns diuen que el dragó Ismeno, que guardava la font Tilfusa[30] de Llaures, assessinat per Cadmo, era fill de Llaures i de l'erinia Tilfusa.[31] Hera va enviar a una de les erinias per a que atormentara a Ío, en lloc d'un tábano.[32] Un mit conta que Tisífone es va enamorar de Citerón; furiosa pels seus desprecis, li va llançar una serp del cap que, despuix d'oprimir-li el pit, li va matar.[33] També Bóreas, unit a una de les erinias, va engendrar als quatre cavalls de Llaures.[34]

Vore també

Referències

  1. ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Erinias»
  2. ↑ 2,0 2,1 Ilíada IX 571
  3. ↑ Eneida VI, 548 ss.
  4. ↑ Odissea XI 271-280.
  5. ↑ Cicerón: De natura deorum III 18, 46
  6. ↑ Servio: sobre l'Eneida de Virgilio IV, 609
  7. ↑ GARCÍA IGLESIAS, Luis: Els orígens del poble grec. Síntesis. Madrit. 2000. Pág. 158. ISBN 84-7738-520-3.
  8. ↑ Sófocles: Edipo en Colon, 128; escolio a Edipo en Colon, 42; Sua, veu «Euménides»
  9. ↑ Esquilo: Euménides, 415
  10. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VIII 34, 1
  11. ↑ Biblioteca mitològica I 1, 4
  12. ↑ Biblioteca mitològica, III 7, 5
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Tzetzes: sobre Licofrón, § 406
  14. ↑ Pausanias: Desripción de Grècia VIII 25, 4
  15. ↑ Proclo en Platón, Crátilo 106, 55
  16. ↑ Boccaccio: Genealogia deorum gentilium IV, 53
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Boccaccio: Genealogia deorum gentilium, III, 7
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Esta etimologia nos la proporciona Robert Greus en l'índex onomàstic de Els mits grecs.
  19. ↑ Hesíodo, Teogonía 173–206
  20. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica 1, 1, 4
  21. ↑ Epiménides, citat en Tzetzes, sobre Licofrón, 406
  22. ↑ Sófocles: Edipo en Colon, 40
  23. ↑ Esquilo: Euménides 321
  24. ↑ Diu la deesa, i en furor dirigix /A la terra el seu vol. De l'horrenda/ Mansió de les germanes furibundas/ I les tenebres hórridas del Orco,/ A Alecto evoca dels duels mare,/ En el pit de la qual luctuoso moren/ Les tristes guerres, ires i rencors,/ Les asechanzas i malvats crims:/ Mònstruo á qui odia fins al seu pare mateix/ Plutó i les seues germanes del Averno:/ En formes mil distintes es convertix/ De fers rostres, i serps mills/ Del seu cap broten. A esta Juno/ Dirígese i excita en veus tals:/ —«¡Oh filla de la nit! Dona'm, oh verge,/ En el teu propi poder potent auxili./ No quebrantados el nostre honor i fama/ En este sol cedixquen; que els teucros/ No estretixquen per la boda al rei Llatí,/ Ni del ítalo regne s'apoderen.(Eneida 7.323 - 7.334; traducció en vers castellà per Luis Herrera, Madrit, 1905, Biblioteca Digital Hispànica)
  25. ↑ Dos plagues hi ha, que Fúria denominen,/ Que donara á llum la Nit tenebrosa/ En l'infernal Megera en solament un part;/El cap erizóles de serps,/ I al parell els va afegir veloces ales.(Eneida 12. 845 - 12. 848)
  26. ↑ Estacio: «Erinias» 12, 557 i 11, 47
  27. ↑ Himne órfico 70 (a les Fúria)
  28. ↑ Valerio Flac: Argonáuticas 1, 730
  29. ↑ Boccaccio: Genealogia deorum gentilium III, 5
  30. ↑ Escolio AB a Ilíada XXIII 346
  31. ↑ Escolio a Sófocles, Antígona, 12
  32. ↑ Ovidio: Les metamorfosis I, 725 ss.
  33. ↑ PSEUDO PLUTARCO: Sobre els rius II,2.
  34. ↑ Quint de Esmirna: Posthoméricas 8, 239

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Erinias&oldid=1418801»