Altea (mitologia)

Altea representada en un gravat de Johann Wilhelm Baur per a una edició de l'obra d'Ovidio Les metamorfosis.

En la mitologia grega, Altea (en grec Ἀλθαία: Althaía, açò és, «malvavisco») era la filla del rei de Pleurón, Testio, i de la seua esposa Euritemiste, filla de Portaón. Era per tant germana de Leda i Hipermestra. Altea era la reina de Calidón, a través del seu espós Eneo, i és recordada especialment en la poesia èpica pel seu caràcter tràgic. Aixina Hesíodo la denomina «d'ombrosa mirada» mentres que Esquilo la referix com «la miserable filla de Testio».

Del seu matrimoni en Eneo, rei de Calidón, va nàixer primer Meleagro, héroe per excelència, encara que molts diuen que en realitat Altea havia dormit la mateixa nit en Eneo i en Llaures i que este era l'autèntic pare del chicon. Despuix varen nàixer els atres fills varons, que uns diuen eren tres —Toxeo, Tireo i Clímeno—, uns atres que quatre — Feres, Agelao, Toxeo i Clímeno— i uns atres que cinc —Fereo, Agelao, Toxeo, Clímeno i Perifante—. Altea també va tindre de Eneo dos filles, Gorge i Deyanira, pero uns atres afigen a unes tals Eurímede i Melanipe. Alguns aleguen que Dioniso va ser el verdader pare de Deyanira, i que havia segut engendrada la volta que Dioniso es va hostajar en la cort de Eneo i que inclús el propi Eneo els va deixar intimitat per a amar-se. Una sola font posterior diu que Anceo, l'argonauta natural de Samos, va nàixer de l'unió entre Altea i Poseidón, encara que provablement l'autor confonga Altea en Astipalea.

En la poesia èpica se nos diu que quan els germans d'Altea es disputaven la pell del javalí de Calidón perque Ificlo, el major dels fills de Testio, havia segut el primer en ferir al javalí, Artemisa, ofesa, va provocar que esclatara una guerra entre els curetes de Pleurón i els etolios de Calidón. En mig de la batalla Meleagro va matar a alguns o a tots els seus tios. Quan Altea es disponia a entregar alguns presents als temples per a assegurar la victòria del seu fill, va vore horrorisada com els cadàvers dels seus germans eren retirats del camp de batalla. Altea, ompli d'odi i venjança contra el seu propi fill, va començar a maldir a Meleagro a viva veu per tota Calidón i orava als deus, en llàgrimes en els ulls, que estos acabaren en la vida del seu fill. Va sentir les seues súpliques l'Erinis, que va provocar una lluita encara més fera i casi condena tota Calidón. El propi Meleagro, irritat contra la seua mare pels seus constants agravis, va decidir tancar-se en el palau i va abandonar Calidón a la seua sòrt.

Els poetes llatins ya varen introduir la traça més característica de la llegenda de Meleagro. Es diu que res més allumenar Altea a Meleagro va aparéixer súbitament un tizón o leño ardent en les estàncies del palau. Es varen presentar davant Altea les tres Moiras i elles sentencieron el destí de l'infant: Cloto va alegar que seria noble, Láquesis que seria valent, pero Átropo, observant el tizón que ardia en la llenya, va dir que el chiquet viuria tant temps com el tizón permaneixquera sense consumir-se. Quan Altea va sentir açò va botar del llit, va apartar el tizón funesto del fòc i ho va enterrar en algun lloc del palau, per a que no anara destruït pel fòc. Més tart, quan Altea va rebre la notícia de la mort dels seus germans, i assut de l'afligiment, va decidir tirar el leño al fòc, lo que va causar la mort de Meleagro i el final de la casa de Eneo. Sobre el final d'Altea, esta es va aforcar despuix de la mort de Meleagro junt en la seua nora Cleopatra.

Vore també

• (119) Althaea

Bibliografia

• Plantilla:Cita DGRBM