Perséfone
En la mitologia grega, Perséfone o Perséfona[1] (en grec antic i modern: Περσεφόνη)[2] és la filla dels deus Zeus i Deméter. És coneguda aixina mateix pel nom de Core (Κόρη, Kórē), que significa «chicona» o «donzella». Segons el mit més difòs, Perséfone va ser raptada pel deu Hades per a convertir-l'en la seua esposa, despuix de la qual cosa va passar a ser la reina del inframundo. En la mitologia romana va rebre el nom de Proserpina.[3] Esta forma llatina procedix d'una variant dialectal del nom grec Προσερπίνη (Proserpínḗ) documentada en les ciutats eolias i dorias de la Magna Grècia.[4]
El núcleu del cult de Perséfone posseïx un caràcter tant agrícola com ctónico. En el seu orige, Perséfone va ser una deesa associada a la llavor i el gra; posteriorment, este trasfondo vegetal es va manifestar simbòlicament en el mit del cicle anual de les estaciones. Junt en Deméter, Perséfone eixercita ademés un paper fonamental en els misteris de Eleusis, un dels cults mistéricos més importants en l'antiga Grècia.[3]
La concepció popular de que Perséfone passa el hivern en el inframundo és, en gran mida, una reinterpretación lliterària impulsada pels poetes romans com Ovidio. En la Grècia clàssica, el descens de Perséfone al inframundo simbolisa l'estiu, quan la llavor se sepultava en siges despuix de la collita. La seua tornada a la superfície en autumne representa la sembra i la renaixença dels camps.[5]
Etimologia i variants dialectals
[editar | editar còdic]La deesa és reconeguda en dos noms distints no relacionats etimológicament: Perséfone i Core. La forma Core («Κόρη») és simplement el nom comú kore (κόρη) per a designar a una donzella o dòna jove, lo que evidentment guarda relació en el significat del nom de la seua mare Deméter.[6] Cornuto, no obstant, diu que a la filla de Deméter la varen cridar Perséfone (Persephónen) perque el treball comporta afanys i és causa de fatigues, o perque dels afanys (pónón) sorgix (phéresthai) la capacitat de soportar.[7]
En la lliteratura èpica, el primer nom té, en dialecte jónico, les formes Perséfone (en grec antic Περσεφόνη) i (especialment en Homero) Persefonea (Περσεφονεία,[8] Persephoneia). En atres dialectes, el nom té distintes formes que no són simples variants dialectals: Persefasa (Περσεφάσσα), Persefata (Περσεφάττα), ademés de Perifona (Πηριφόνα) i Fersefasa (Φερσέφασσα). Tota esta varietat de formes sugerix que els propis grecs tenien dificultat en pronunciar el seu nom, i per lo tant tindria un orige pregriego.[9] En el Crátilo, Platón la flama Ferepafa (Pherepapha, Φερέπαφα), i ho explica en una etimologia ad hoc «perque és sapient i toca lo que es mou».[10] Clemente usa la forma Ferefata.[11]
Persefata (Περσεφάττα) s'interpreta com «la que avienta el gra», relacionant-l'en el sánscrito parsa, «fes de gra» i un segon element que tindria en indoeuropeo la forma *-gʷʰn-t-ih} de la raïl gʷʰen "colpejar".[12] Una atra etimologia propon explicar-ho com 'φέρειν φόνον', pherein phonon, «(la que) du la mort».[13]
Naturalea i funcions
[editar | editar còdic]Sobre la terra: deesa de les llavors
[editar | editar còdic]El mit del rapte de Perséfone posseïx un gran poder emocional que li ha otorgat una gran popularitat: una donzella inocent, el dolor d'una mare pel rapte i la tornada de la seua filla. També és citada en freqüència com un paradigma dels mits que expliquen processos naturals, en el descens i la tornada de la deesa provocant el canvi d'estació. El història segons la qual Perséfone passava una part de l'any en el món inferior i una atra en el món de la superfície va convertir la seua figura, ya en temps antics, en el símbol de la vegetació que brota en primavera i que el seu poder es retira de la terra en atres estacions de l'any.[14] D'esta manera Plutarco l'associa com una deesa de primavera i Cicerón la denomina com «sement dels fruts del camp».[15]
Baixe la terra: reina del inframundo
[editar | editar còdic]Pero els grecs també coneixien una atra faceta de Perséfone. Ella era, ademés, la terrible reina del inframundo, el nom del qual no era segur pronunciar en veu alta i a la que es referien com la «Donzella». En la Odissea d'Homero, quan Odiseo viaja al inframundo, aludix a ella com a «Reina de Ferro». El seu mit central, encara en tota la seua familiaritat emotiva, era també el context tácito dels estranys ritos iniciáticos secrets de regeneració dels misteris eleusinos, que prometien l'immortalitat a sobrecoger participants: una immortalitat en el món subterràneu de Perséfone, en un convit en els héroes baix el seu pavorosa mirada.[16]
Vore també
[editar | editar còdic]- Antesforia
- Cloris
- Despena
- Misteris eleusinos
- Proserpina
- Proserpina, un drama mitològic en dos actes (Proserpine, a mythological drama in two acts), de Mary i Percy Bysshe Shelley.
- Tesmoforias
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ La grafia «Perséfona» es troba, per eixemple, en Homero: Odissea (1993), volum 48 de l'Editorial Gredos. ISBN 84-249-0302- 1.
- ↑ En llatí: Persephone
- ↑ 3,0 3,1 Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Perséfone»
- ↑ Les inscripcions en ceràmica i les tabillas votivas (com els famosos pínakes trobats en la Locri italiana) demostren que les colónies d'orige dorio (com Tarento o Siracusa) i d'influència eolia modificaven la pronunciació estàndar del dialecte àtic (Perséphone). En estos dialectes colonials, l'aspiració de la consonante phi (φ) i l'estructura de les sílabes va derivar en formes intermiges com Προσερπίνα (Proserpína) o Προσερπίνη (Proserpínē), les quals eliminaven la vibrant interna original per a suavisar la pronunciació. Els primers poetes i traductors de la lliteratura llatina —molts d'ells provinents precisament de la Magna Grècia, com Livio Andrónico— varen ser els qui varen formalisar i varen introduir per primera volta en els seus versos la forma transcrita Proserpina, consolidant-la de manera definitiva en el sol de Roma.
- ↑ Martin P. Nilsson: Die Antike Religion und die Entstehung der Wissenschaft i de forma més estesa en Greek Folk Religion (1940). Autors com Walter Burkert en Religió grega arcaica i clàssica (1977) també recolzen esta idea. Karl Kerényi, en la seua monografia Eleusis: Image arquetípica de la mare i la filla (1962) analisa el calendari dels rituals eleusinos. Els Grans Misteris de Eleusis se celebraven precisament a mitan del més de Boedromión (finals de setembre o principis d'octubre). Este festival sagrat commemorava la tornada de Perséfone a la superfície (ànodos), la qual cosa coincidia de manera exacta en l'obertura de les siges subterrànees per a extraure el gra i procedir a la sembra otoñal, trencant per fi el periodo de aridez de l'estiu.
- ↑ Liddell, H. G. i R. Scott, A Greek-English Lexicon s.v.
- ↑ Cornuto: Compendio de teologia grega, 55
- ↑ Homero, Odissea X,494.
- ↑ Nilsson, M. P. (1967), Die Geschichte der Griechische Religion, vol. I, C.F. Beck Verlag, p. 474.
- ↑ Platón, Crátilo 404-D.
- ↑ Clemente d'Aleixandria: Protréptico II 33, 8.
- ↑ Beekes, R. S. P., Etymological Dictionary of Greek, Brill, 2009, p. 1179.
- ↑ Smith, «Perse'phone.»
- ↑ Escolio a Teócrito: Idilis III, 48
- ↑ Cicerón: De natura deorum, II, 26; Lido: De Mensibus, 90, 284; Porfirio: D'antre nympharum, 118
- ↑ Kerényi (1960).
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Burkert, W. (1985). La religió grega.
- Castro Jiménez, María Dolores: El mit de Proserpina: fonts grecolatinas i pervivencia en la lliteratura espanyola, Madrit: Universitat Complutense (2002), ISBN 978-84-8466-296-9
- Farnell, L. R. (1906). Les religions dels estats grecs. (Capítuls sobre: Deméter i Kore-Perséfone; monuments religiosos de Deméter-Core; tipos ideals de Deméter-Core.)
- Kerényi, K. (1960). Eleusis: Archetypal Image of Mother and Daughter.
- Zuntz, G. (1973). Perséfone: Tres ensajos sobre la religió i el pensament de la Magna Grècia.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Perséfone» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.