Anar al contingut

Percy Bysshe Shelley

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Percy Bysshe Shelley by Alfred Clint.jpg
Percy Bysshe Shelley


Percy Bysshe Shelley (Field Plau, Horsham, Anglaterra, 4 d'agost de 1792-Viareggio, Gran Ducado de Toscana, 8 de juliol de 1822) va ser un escritor, ensagiste i poeta romàntic anglés.[1][2] Entre les seues obres més famoses es troben Ozymandias, Oda al vent de l'Oest, A una torruana i La caraça d'Anarquia.[3]

També és conegut per la seua associació en atres escritors contemporàneus, com John Keats i lord Byron, sobretot com a membre de la cridada escola cockney, formada per la segona generació de poetes romàntics anglesos. Va morir, com estos últims, a una edat primerenca. Va ser espós de Mary Shelley, reconeguda escritora de la novela Frankenstein o El modern Prometeo.

Biografia i obra

[editar | editar còdic]

Percival Bisshe Shelley va nàixer en una família molt acabalada de l'aristocràcia de Sussex descendent del Comte de Arundel.[4] Fill major de sir Timothy Shelley i Elizabeth Pilfold, es va convertir en hereu del segon baronet del Castell Goring en 1815. En 1802, va ingressar en l'Acadèmia de la Casa de Sion en Brentford, i dos anys despuix en el prestigiós Colege Eton.[5]

La seua primera publicació va ser una novela gòtica cridada Zastrozzi (1810), en la que ya escomençava a despuntar la cosmovisión atea que més tarde li duria problemes.[6] Eixe mateix any, junt en la seua germana Elizabeth va publicar una obra poètica, Poemes originals de Victor i Cazire, i poc despuix d'ingressar en Oxford, una colecció de versos (ostensiblement burlescos, encara que realment subversivos), Fragments pòstums de Margaret Nicholson, en la que provablement va colaborar un dels seus amics en l'universitat, Thomas Jefferson Hogg.[7][8]

En 1810, va entrar a estudiar en la Universitat d'Oxford. En 1811, va publicar un panflet cridat La necessitat de l'ateisme, el contingut del qual li va valdre ser expulsat de l'universitat junt a Hogg.[9] Li haurien readmés, gràcies a l'intervenció del seu pare, d'haver renegat de les seues doctrines, pero Shelley va refusar fer tal cosa, #lo que li va enfrontar a Sir Timothy, en el que no va tornar a tindre tracte fins a la mort d'aquell.[10]


Quatre mesos despuix de ser expulsat d'Oxford, Shelley, d'a penes 19 anys, es va fugar a Escòcia en una jove de 16: Harriet Westbrook, filla d'un posadero de Londres.[11]

Despuix de casar-se en ella, el 28 d'agost de 1811, Percival va invitar al seu camarada Hogg a compartir la seua casa i la seua esposa, segons els ideals que propugnava sobre el amor lliure. Davant la negativa de Harriet, Shelley va abandonar les seues pretensions i va tornar en Harriet a Anglaterra, a on va pretendre dedicar-se a escriure.

Poc duraria; atret pel clima polític de l'época, va viajar a Irlanda per a unir-se al moviment radical d'escritors de panflets.[12] Estes activitats li varen granjear una atenció molt poc favorable de les autoritats governamentals, #lo que li va fer tornar a Londres. En els dos anys següents, Shelley va escriure La reina Mab: un poema filosòfic (vejau Reina Mab);[13] en ell, es mostra l'influència que havia escomençat a tindre en el seu pensament la filosofia radical de librepensamiento (anarquisme) que el filòsof anglés William Godwin propugnava. Per a llavors, Shelley, ya infeliç en el seu matrimoni, deixava en freqüència a la seua dòna i als seus dos fills sols mentres visitava la llibreria de Godwin en Londres.[14] Va ser allí a on va conéixer i es va enamorar de Mary, la jove filla de 16 anys de Godwin i de la filòsofa i escritora Mary Wollstonecraft, pionera del pensament feministe, que havia fallit despuix del part de la seua filla. En juliol de 1814, quatre anys despuix de la seua primera fuga, Percy Shelley va repetir la jugada, esta volta en la jove Mary. En este cas, també els va acompanyar la germanastra de Mary, Clare Marie Jane Clairmont (Claire); els tres varen embarcar cap al continent i varen creuar França, abans d'establir-se en Suïssa. Sis semanes despuix de la fugida, potser en nostàlgia de Londres, o per la falta de diners, els tres varen retornar a Anglaterra per a trobar-se en que Godwin, el otrora defensor a ultranza i practicant de l'amor lliure, refusava tornar a dirigir-los la paraula.[15]

En l'autumne de 1815, Percy i Mary encara vivien prop de Londres, intentant evitar als acreedors. En aquella época, Shelley va produir l'alegoria poètica Alastor, o l'esperit de la soletat. A pesar del poc entusiasme que va despertar llavors, hui dia es considera una de les seues obres poètiques majors.[16][17]

En l'estiu de 1816, els Shelley varen fer un segon viage a Suïssa, a petició de la germanastra de Mary, Claire Clairmont, que hauria tingut una relació amorosa en lord Byron l'anterior primavera, poc abans de tornar-se a anar a Ginebra. Byron havia perdut l'interés per la relació, i va utilisar l'oportunitat de reunir-se en els Shelley per a atraure al poeta en ells. Els Shelley i Byron varen llogar una casa, la Vila Diodati, en les vores del llac Lemán, i varen passar allí l'estiu. La conversació habitual en Byron va tindre un efecte rejuvenecedor en la poesia de Shelley. El viage que abdós varen fer en barca li va inspirar per a escriure el Himne a la bellea intelectual, la seua primera obra significativa des de la publicació del Alastor.[18]

Un atre viage, esta volta a Chamonix en els Alps francesos, va servir per a inspirar el poema Mont Blanc, una difícil obra en la que Shelley tracta en qüestions com l'inevitabilitat de l'història i la relació entre la ment humana i la naturalea.[19] L'obra va ser inclosa en el llibre que va escriure junt en Mary, Història d'una excursió de sis semanes. Per la seua banda, també Shelley va influir en l'obra de Byron, #lo que es nota en la tercera part de Els pelegrinages de Childe Harold i en Manfredo.


Per la seua banda, Mary també va obtindre una renda inspiradora d'aquells dies, puix va anar llavors quan va concebre la que seria la seua obra més coneguda: Frankenstein o el modern Prometeo. En terminar aquell estiu, els Shelley i Claire varen retornar a Anglaterra; Claire havia quedat embarassada de Byron, fet que tindria un enorme impacte en el propi futur de Shelley.

La tornada a Anglaterra va estar marcat per la tragèdia. La mija germana de Mary, Fanny Imlay, es va suïcidar en autumne,[20][21] i en decembre del mateix any, Harriet, supostament embarassada, va fer lo propi, tirant-se al llac Serpentine, en el centre del parc Hyde londinenc.[22] Abans de finalisar eixe mateix any, poques semanes en acabant de que el cos de Harriet fora extret de l'aigua, Percy i Mary es varen casar. Este matrimoni pretenia, fonamentalment, conseguir que la custòdia dels fills de Percy es donara a la nova família Shelley, pero va anar en va: els tribunals varen decidir que els chiquets s'entregaren a pares adoptius.[23][24][25]

Llavors, els Shelley es varen assentar en Marlow, Buckinghamshire, a on vivia un amic de Percy: Thomas Love Peacock.[26][27] En els mesos que varen seguir, Shelley va participar en el círcul lliterari que rodejava al personage de Leigh Hunt i, durant este periodo va conéixer a John Keats. La principal obra del poeta durant esta etapa va ser Laon i Cythna, llarc poema narratiu en el que s'atacava a la religió i que presentava a una parella d'amants incestuosos. Ho varen retirar pronte de les llibreries, i solament varen aplegar a vendre's uns pocs eixemplars, encara que posteriorment es reditaría com El tumult de l'islam, en 1818.[28] També d'esta época són els tractats polítics revolucionaris que va publicar baix l'pseudónimo El ermitaño de Marlow.[29]

A principis de 1818, els Shelley i Claire varen tornar a abandonar Anglaterra, en l'intenció esta volta d'entregar-li a Byron la filla que aquell i Claire havien concebut, Allegra. Esta volta varen ser a Venècia, a on llavors residia el poeta.[30] De nou, el contacte en Byron va animar la producció lliterària de Shelley. En l'última part d'aquell any va escriure Julian i Maddalo,[31] una descripció llaugerament disfrassada de les conversacions que Shelley i Byron varen mantindre en els seus viages en góndola pels canals de Venècia que terminaven en una visita a un manicomio.


En 1820, Shelley va escriure l'extens drama líric Prometeo lliberat,[32] una sòrt de continuació del Prometeo encadenat, d'Esquilo, pero apartant-se conscientment de la figura d'un Prometeo reconciliat en Júpiter, com intentaria representar el dramaturc grec en la segona i tercera part de la seua trilogia prometeica, de la que solament sobreviuen fragments. Sense dubte una de les seues obres més significatives, en una estilisada conjugació de mit i història, referix el fi del regnat de la tirania, el Mal i l'odi (representats per la figura de Júpiter) per a donar pas a una era de primacia del Ben, l'Amor i el florecimiento de les Arts. La lliberació del titán Prometeo s'equipara a la lliberació de la humanitat de les cadenes del patriarcat, la violència i el domini de l'home per l'home, i la possibilitat d'una nova unió en la Naturalea.[33]

La tragèdia havia de tornar en la forma de mort. El fill de Shelley, Will, va morir en 1818 d'unes febres en Roma, i la seua filla recent naixcuda va morir en 1819, durant una atra mudança.[34][35] Els Shelley es traslladaven d'una ciutat italiana a una atra. Shelley va completar el seu Prometeo en Roma, a a on varen ser despuix de deixar Venècia, i va passar l'estiu de 1819 en Livorno escrivint una tragèdia, Els Cenci.[36] També durant enguany, i potser impulsat entre atres causes per la massacre de Peterloo, va escriure els seus poemes polítics més coneguts, La caraça d'Anarquia, Hòmens d'Anglaterra i La bruixa de l'Atles, les seues obres més conegudes durant el XIX, aixina com l'ensaig La perspectiva filosòfica de la reforma, que resulta ser l'exposició més completa del seu ideari polític.[37] En 1821, inspirat per la mort de John Keats, Shelley va escriure l'elegia Adonaïs.[9][38]

En 1822, va convéncer a James Henry Leigh Hunt, el poeta i editor britànic que havia segut un dels seus principals respals en Anglaterra, per a que es traslladara a Itàlia en la seua família. La seua idea era crear, junt en Hunt i Byron, un periòdic (The Lliberal), en el que Hunt seria l'editor, que disseminara els controvertits escrits que eixien de les seues plomes i que serviren com a contrapunt a publicacions de tall conservador, com les revistes Blackwood's Magazine i Quarterly Review.


El 8 de juliol de 1822, poc abans de complir els 30 anys, Shelley va perir ofegat en una repentina tormenta mentres navegava en el seu veler,[39][40] el Dò Juan, de tornada a Lerici des de Chafa, en el seu amic Edward Ellerker Williams. Tornava despuix de fer els preparatius per al llançament de El Lliberal en el nouvingut Hunt. El nom del veler pretenia homenajar a Byron i havia segut elegit per Edward Trelawny, membre del círcul Pisano de Shelley i Byron, pero, segons Mary, Shelley ho havia canviat pel de Ariel. Per disposició de Byron, el cos de Shelley es va incinerar en una plaja prop de Viareggio. El seu cor es va extraure durant la cremació, i Mary ho va guardar, envolt en seda, fins a la seua mort, pero les seues cendres reposen en el cementeri protestant de Roma.[41] Descobert despuix de la mort de la seua mare, el cor va ser guardat pel seu fill i enterrat en ell en fallir.[42]


Dels seus huit fills biològics, solament tres li varen sobreviure: Ianthe (1813-1876) i Charles (1814-1826), els que havia tingut en Harriet i que es varen entregar en adopció a la mort d'esta, i Percy Florence (1819-1889), un dels fills que va tindre en Mary. Charles va morir quatre anys despuix que el seu pare i Percy va heretar el títul de baró vintidós anys despuix de morir el seu pare, en morir el seu yayo.

El Courier, un diari conservador londinenc, va publicar que «Shelley, the writer of some infidel poetry, has been drowned. Now, he knows wheter there is God or no.» («Shelley, l'escritor d'algunes poesies infels, s'ha ofegat: ara sap si hi ha Deu o no.»).[43] L'influència de Shelley va ser molt superior en els anys posteriors a la seua mort que en vida (a diferència de Byron, que era popular entre l'alta societat de la seua época, a pesar de les seues idees radicals). Despuix de la seua mort, la seua memòria va ser conservada i defesa pero edulcorada per la seua esposa i pel seu fill,[44] encara que a Shelley se li va recordar sobretot en els círculs de poetes victorians com Alfred Tennyson i Robert Browning, aixina com pels prerrafaelitas i els socialistes i el moviment obrer (Karl Marx va ser un dels seus admiradors). Solament al final de el XIX, el treball de Shelley o, millor dit, el seu treball més inocuo, es va fer respectable entre la burguesia i l'alta societat, popularisat potser per biografies com la d'Henry Stephens Salt, Percy Bisshe Shelley: Poet and Pioneer ("Percy Bisshe Shelley: poeta i pioner") (1896).

Punts de vista polítics

[editar | editar còdic]

Shelley va ser políticament un radical influenciat per pensadors com Rousseau, Paine, Godwin, Wollstonecraft i Leigh Hunt.[45] Va advocar per l'emancipació catòlica, el republicanisme, la reforma parlamentària, l'extensió del sufragi, la llibertat d'expressió i de reunió pacífica, el fi dels privilegis aristocràtics i clericals i per una distribució més equitativa de les rendes i de la riquea.[46] Les opinions que expressava en les seues obres publicades eren a sovint més moderades que les que defenia en privat pel risc de vore's imputat per declaracions sediciosas i el seu desig de no alienar als seus amics i aliats polítics més moderats.[47] No obstant, els seus escrits polítics i el seu activisme varen atraure l'atenció del ministeri de l'interior britànic i va estar baix la vigilància del govern en varis periodos.[48]

El treball polític més influent de Shelley en els anys immediatament posteriors a la seua mort va ser el poema La Reina Mab, que incloïa extenses notes sobre temes polítics. En 1845 l'obra havia passat ya per 14 edicions, tant oficials com piratejades, i es va fer popular en els círculs owenistas i cartistas. El seu ensaig polític més llarc, La perspectiva filosòfica de la reforma, va ser escrit en 1820 pero no es va publicar fins a 1920.[49]

Vegetarianismo

[editar | editar còdic]

Shelley es va convertir a una dieta vegetariana a principis de març de 1812 i la va mantindre, en #lapsus ocasionals, pel restant de la seua vida.[50][51] El vegetarianismo de Shelley va estar influenciat per autors antics com Hesíodo, Pitágoras, Sócrates, Platón, Ovidio i Plutarco, pero més directament per John Frank Newton, autor de The Return to Nature, or, A Defense of the Vegetable Regimen («La tornada a la naturalea o una defensa del règim vegetal») (1811). Shelley va escriure dos ensajos sobre el vegetarianismo: A Vindication of Natural Diet («Una reivindicació de la dieta natural») (1813) i On the Vegetable System of Diet («Sobre el sistema vegetal de la dieta») (escrit al voltant de 1813-1815, pero publicat per primera volta en 1929).

Michael Owen Jones argumenta que la defensa del vegetarianismo de Shelley va ser sorprenentment moderna, emfatisant els seus beneficis per a la salut, el consol del sofriment animal, l'us ineficiente de la terra agrícola involucrada en la crío d'animals i la desigualtat econòmica resultant de la comercialisació de la producció d'aliments per a animals.[52] La vida i les obres de Shelley varen inspirar la fundació de la Societat Vegetariana en Anglaterra (1847) i varen influir directament en el vegetarianismo de George Bernard Shaw i potser de Gandhi.[52][53]

Shelley en el cine

[editar | editar còdic]

En la película Alien: Covenant el personage David recita el poema Ozymandias.[60]

En la série Breaking Bad, el catorzé capítul de la quinta temporada és titulat Ozymandias.[61]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Ferber, Michael (2012). The Cambridge Introduction to British Romantic Poetry (en anglés), New York: Cambridge University Press, pp. 6–8. ISBN 978-0-521-76906-8.
  2. ↑ Plantilla:Cite ODNB
  3. ↑ (2003) Percy Bysshe Shelley, The Major Works, Oxfordshire, England: Oxford University Press, pp. xi-xix. ISBN 0-19-281374-9.
  4. ↑ Holmes, Richard (1974). Shelley, the Pursuit, London: Weidenfeld and Nicolson, pp. 10–11. ISBN 0297767224.
  5. ↑ Medwin, Thomas (1847). The Life of Percy Bysshe Shelley (en anglés), London.
  6. ↑ Holmes, Richard (1974). Shelley, the Pursuit, London, England: Weidenfeld and Nicolson, pp. 25-30. ISBN 0297767224.
  7. ↑ Plantilla:Cite ODNB
  8. ↑ Holmes, Richard, (1974), pp. 31 i 43-47.
  9. ↑ 9,0 9,1 Papers Salmantinos d'Educació.(1)
    183–215.doi:10.36576/summa.30318.Consultat el 2022-07-08.
  10. ↑ Holmes, Richard (1974), pp 58–60
  11. ↑ Holmes, Richard (1974), pp 77–9
  12. ↑ Bieri, James (2004). Percy Bysshe Shelley: A Biography: Youth's Unextinguished Fire, 1792–1816, Newark: University of Delaware Press, pp. 182-183.
  13. ↑ Bieri, James (2008), pp 238–51, 255
  14. ↑ Bieri, James (2008), pp 269–70
  15. ↑ Bieri, James (2008), 285–292
  16. ↑ Holmes, Richard (1974) pp 308–10
  17. ↑ Bieri, James (2008), pp 321–3
  18. ↑ Bieri, James (2008), pp 336–41
  19. ↑ Holmes, Richard (1974), p 340
  20. ↑ Holmes, Richard (1974), p 347
  21. ↑ Bieri, James (2005). Percy Bysshe Shelley: A Biography: Exile of Unfulfilled Renown, 1816–1822, Newark: University of Delaware Press, pp. 15–16. ISBN 0-87413-893-0.
  22. ↑ "El dimarts, una dòna respectable, molt alvançada en l'embaràs, va ser treta del riu Serpentine ... Se supon que una falta d'honor en la seua pròpia conducta va conduir a esta catàstrofe fatal, ya que el seu espós estava en l'estranger." The Times (London), dijous 12 de decembre de 1816, p. 2
  23. ↑ Holmes, Richard (1974), p 355-56
  24. ↑ Bieri, James, (2005), pp 25–27
  25. ↑ Volokh, Eugene. «Parent-Child Speech and Child Custody Speech Restrictions». Consultat el 06-12-2022.
  26. ↑ Holmes, Richard, (1974) p 369
  27. ↑ Bieri, James, (2005), pp 41–42
  28. ↑ Bieri, James, (2005), pp 48–54
  29. ↑ Bieri, James, (2005) pp 35–37, 45–46
  30. ↑ Bieri, James (2005) pp 40–43
  31. ↑ Bieri, James (2005) pp 76–77, 84–87
  32. ↑ Bieri, James (2005) p 125
  33. ↑ Bieri, James (2005) pp 125–32, 400
  34. ↑ Bieri, James (2005) pp 123–25
  35. ↑ Holmes, Richard (1974), pp. 519, 526.
  36. ↑ Bieri, James (2005) pp 133–42
  37. ↑ Holmes, Richard (1974) pp 529–41
  38. ↑ Bloom, Harold (2004), p. 419.
  39. ↑ «Percy Bysshe Shelley - Biografia de Percy Bysshe Shelley». www.biografias.es. Consultat el 2022-07-08.
  40. ↑ Bieri, James (2005), pp. 319–27.
  41. ↑ Bieri, James (2005), pp. 331–36.
  42. ↑ Natasha Sheldon. «Rumor Has It That Mary Shelley Kept her Dead Husband’s Heart in her Desk for 30 years» (en anglés). History Collection. Consultat el 06-12-2022.
  43. ↑ Bieri, James (2008). Johns Hopkins University Press (ed.). Percy Bysshe Shelley A Biography: Exile of Unfulfilled Reknow, 1816-1822. ISBN 9780801888618.
  44. ↑ Richard Holmes. «Death and destiny» (en anglés). The Guardian. Consultat el 06-12-2022.
  45. ↑ Holmes, Richard (1974), pp. 43, 97–8, 153, 350–2.
  46. ↑ Holmes, Richard (1974), pp. 120–2, 556–8, 583–93.
  47. ↑ Holmes, Richard (1974), pp. 120–2, 365, 592–3.
  48. ↑ Bieri, James (2008), pp. 198–230.
  49. ↑ Holmes, Richard (1974), pp. 208–10, 592–3.
  50. ↑ «La dieta de Shelley» (en és). Cultura Vegana. Consultat el 2025-08-24.
  51. ↑ «seua-creadora-mary-shelley/3786 Frankenstein era mònstruo vegetarià com la seua creadora, Mary Shelley» (en és). La Cadera D'Eva. Consultat el 2025-08-24.
  52. ↑ 52,0 52,1 Journal of Folklore Research.53(2)
    1–30.ISSN 1543-0413.doi:10.2979/jfolkrese.53.2.01.Consultat el 2023-08-13.
  53. ↑ Galaxy: An International Multidisciplinary Research Journal, Vol. 5, Issue 5.
    pp. 30-39.
  54. ↑ «La nóvia de Frankenstein». Internet Movie Database. Consultat el 06-12-2022.
  55. ↑ «Remant al vent». Internet Movie Database. Consultat el 06-12-2022.
  56. ↑ «Gothic». Internet Movie Database. Consultat el 06-12-2022.
  57. ↑ «Frankenstein Unbound». Internet Movie Database. Consultat el 08-06-2023.
  58. ↑ «Mary Shelley». Internet Movie Database. Consultat el 06-12-2022.
  59. ↑ «The Haunting of Vila Diodati». Internet Movie Database. Consultat el 06-12-2022.
  60. ↑ «Alien: Covenant». Internet Movie Database. Consultat el 06-12-2022.
  61. ↑ «Ozymandias». Internet Movie Database. Consultat el 06-12-2022.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Defensa de la poesia (2017) Toledo, Espanya. Mochuelo Llibres, editorial artesana. Trad. Tomás García Lavín.
  • La necessitat de l'ateisme i atres escrits de combat, Pepites de Carabassa, Logronyo, 2015. Traducció de Juliol Monteverde. ISBN 978-84-15862-38-3
  • Shelley, Percy Bysshe (2002). Crítica filosòfica i lliterària. Madrit: Edicions Akal. ISBN 84-460-1539-0.
  • Mill, John Stuart & Peacock, Thomas Love. Uns atres (2002). El valor de la poesia. Madrit: Edicions Hiperión. ISBN 978-84-7517-700-7.
  • Ensajos triats. Barcelona: DVD edicions. 2001. ISBN 84-95007-38-X.
  • Adonáis i atres poemes breus. Traducció a càrrec de Vicente Gaos. Pozuelo de Alarcón: Espasa-Calp. 2000. ISBN 978-84-239-2577-3.
  • Prometeo lliberat (Prometheus Unbound). (1.ª reimpressió). Madrit: Edicions Hiperión. 1994/1998. ISBN 978-84-7517-414-3.
  • No desperteu a la serp. (3.ª edició). Madrit: Edicions Hiperión. 1991/2006. ISBN 978-84-7517-328-3.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Percy_Bysshe_Shelley&oldid=622372»