Magna Grècia

Magna Grècia (en grec clàssic: Μεɣάλη Ἑλλάς [Mĕgálē Hĕllás]; en neogriego: Μεɣάλη Ελλάδα; en llatí: Magna Graecia; en italià: Magna Grècia) és el nom donat en la Antiguetat clàssica al territori ocupat pels #colon grecs en el sur de la península itálica i en Sicília, a on varen fundar numeroses polis que comerciaven tant entre elles com en la Hélade pròpiament dita.^[1]

Originalment, Magna Graecia va ser el nom usat pels romans per a descriure la regió entre el golf de Nàpols a l'i el golf de Tarento a l'est, de manera que l'àrea sancera de la colonisació grega en la península itálica (i incloent en sentit més ampli també a l'illa de Sicília) va ser coneguda per este nom, fins a la seua incorporació en la Itàlia romana. De fet, les veus Grècia i greco, en espanyol i en molts atres idiomes, vénen del terme llatí.

Els habitants peninsulars de la Magna Grècia, és dir, els itálicos de llengua i cultura grega, eren coneguts com italiotas, mentres que, als habitants magne-grecs de l'illa de Sicília se'ls coneixia com siciliotas.

Història

Vore també: Cronologia de l'antiga Grècia

Moltes de les noves colónies es varen convertir en poderoses i pròsperes ciutats, com Neápolis (Νεάπολις, Nàpols) o Síbaris (Σύβαρις). Atres ciutats de la Magna Grècia varen ser Siracusa (Συρακούσσες), Akragas (Άκραγας, Agrigent), Selinunte (Σελινοΰς), Tares (Τάρας, Tarento), Hipponion (‘Ιππώνιον, Vibo Valentia), Locros (Λοκροί), Regio (Regio de Calàbria, Ρήγιον), Crotona (Κρότων), Turios (Θούριοι), Elea (Ελαία), Mesana (Mesina), Tauromenio i Hímera. Des d'estos emplaçaments es mantenien vínculs en la Grècia més occidental, la de l'actual llitoral hispanofrancés: Massalia (Marsella), Antípolis (Antibes), Nikaia (Niça), Emporion (Empúries) o Mainake (Màlaga).

Es diu que la Magna Grècia va ser la terra a on Odiseo, rei d'Ítaca (Ulises en la cultura romana), es va perdre durant dèu anys, despuix de retornar de Troya i abans d'aplegar al seu regne. Numeroses llegendes i històries mitològiques de la Έλλάς (Hélade) tenen lloc allí.

Va ser conquistada i, en la seua part peninsular, com el restant d'Itàlia, federada per Roma, que despuix de véncer en les guerres samnitas va continuar la seua expansió cap al sur de la península itálica. Cas famós és el de Tarento, que tenia una aliança en Roma, #lo que no va impedir que esta violara la clàusula que li impedia dur una flota més allà d'estret de Mesina. Al seu pas per Tarento, per a major provocació varen demanar atracar en la ciutat. El comboi va ser assaltat, declarant-se la guerra. Els tarentinos, ara conscients de la seua acció, varen cridar a Pirro de Epiro.

L'intervenció de Pirro de Epiro casi va conseguir salvar les colónies, encara que la seua derrota final va posar fi a tota esperança d'independència.

Les primeres colónies

La primera colónia grega en Itàlia va ser Cumas, que la tradició diu que va ser fundada en 1050 a. C. La colónia va quedar aïllada dels establiments grecs posteriors i va tindre les seues pròpies dependències, Dicearquia i Neápolis.

El restant de les ciutats de la Magna Grècia varen ser posteriors als primers establiments sicilians. Les ciutats sicilianes es varen fundar cap a 735-685 a. C., pero de les de la Magna Grècia no hi ha senyes segures sobre la seua fundació.

La més antiga sembla ser la colónia aquea de Síbaris, la fundació de la qual se situa cap al 720 a. C. Va seguir Crotona cap al 710 a. C. i despuix Tarento, colónia espartana, cap al 708 a. C. Els tarentinos varen fundar, a petició dels sibaritas, la colónia de Metaponto entre 700 i 680 a. C., i pronte es va convertir en una de les principals ciutats. La colónia de Siris, fundada en el VII, rivalizó en Síbaris. Més al sur els locrios varen fundar Locros Epicefirios, fundació que Estrabón situa en 710 a. C., pero provablement va ser cap a 680 a. C. Els calcidios varen fundar Zancle en Sicília, supostament també cap a 720 a. C. o abans. Regio es va fundar també en la primera part de el VII Únicament Velia, que no va ser fundada fins a 540 a. C., és prou posterior.

Posidonia, Laos i Escidros varen ser colónies de Síbaris. Crotona va fundar Terina a l'oest de la península del Brucio i Caulonia a l'est. Locros va fundar les colónies d'Hiponio i Medma. Atres ciutats varen ser localitats preexistentes dels enotrios, que es helenizaron com, per eixemple, Pandosia, Petel i Temesa i provablement Escilacio (Scylletium) que és considerada tradicionalment colónia ateniense.

Les colónies varen prosperar ràpidament. Les primeres, Síbaris, Crotona i Metaponto, varen ser les més riques. Síbaris tenia una riquea proverbial i ser sibarita era sinònim de voler un lux refinat. En els seus dies de grandea Síbaris dominava 25 ciutats i 4 tribus dels enotrios. Este poble es va mesclar en els #colon i la seua gent va obtindre el dret de ciutadania.

De la política interna es coneix molt poc. Es va formar una lliga de ciutats aqueas (Crotona, Síbaris i Metaponto) que feya les seues reunions en el temple de Zeus Homorii, dirigida principalment contra Siris, ciutat que provablement va ser destruïda per la lliga, pero es desconeix la data dels fets. La batalla de la Sagra, en la que 120 000 crotonianos varen ser derrotats per dèu o quinze mil locrios, va afectar a la prosperitat de Crotona, de la que no es va repondre en prou temps.

Época de Pitágoras

L'arribada de Pitágoras a Crotona va marcar un canvi essencial. La seua escola va estendre la seua influència per les ciutats de la Magna Grècia. En Crotona els seus partidaris varen conseguir el poder del que varen ser expulsats per una revolució violenta. En atres ciutats també es varen produir disturbis, que varen afectar sériament a la prosperitat de les ciutats.

La destrucció de Síbaris en 510 a. C. cal relacionar-la en estes revolucions polítiques poc conegudes. Crotona va manar a cent mil hòmens que varen derrotar als sibaritas, que contaven en el triple en el riu Du, i la ciutat va ser destruïda. Molts es varen refugiar en Laos i Esquidros i uns atres varen fundar una nova ciutat a la vora del Du.

La ciutat d'Regio va emergir com una de les principals. El seu tirà Anaxiles (496-476 a. C.) va unir baix el seu govern a Mesana, a l'atre costat de l'estret. El seu successor Micutos va fundar la colónia de Pixunte, més tarde Buxento, en la costa del mar Tirreno, en 471 a. C., que va anar l'últim establiment grec en la zona.

En 473 a. C. Tarento va sofrir una greu derrota davant els yapigios. Els auxiliars d'Regio enviats en apoyo de Tarento, varen anar també aniquilats en esta batalla.

Entre les guerres mèdiques i la guerra del Peloponeso es varen establir les colónies de Turios (443 a. C.) i Heraclea de Lucania, en part com a renovació d'anteriors establiments: la primera va ser fundada per atenienses en els restants dels sibaritas prop de l'antiga ciutat de Síbaris. Pronte es va fer pròspera i es va enfrontar en Tarento per la possessió del territori de Siris, colónia destruïda molt abans. Finalment es va aplegar al compromís de fundar una colónia conjunta en el lloc de l'antiga Siris, que es va cridar Heraclea (432 a. C.), pero de fet va ser considerada colónia de Tarento.

Neutralitat

En la guerra del Peloponeso, durant la expedició ateniense a Sicília (415-413 a. C.) les ciutats d'Itàlia varen permanéixer en general neutrals i varen rebujar la presència de les naus atenienses. Una miqueta despuix d'escomençar, Turios i Metaponto es varen aliar a Atenes.

El següent perill va vindre de Dionisio I, tirà de Siracusa, que despuix de dominar Sicília, volia expandir-se cap a Itàlia. Regio va mantindre estretes relacions en les ciutats de Sicília i en quant les ciutats calcídicas de l'illa (Naxos, Catana i Leontinos) varen ser atacades, Regio va acodir en la seua ajuda. Locros en canvi va ser aliada de Siracusa. Conseqüentment Locros i Regio es varen enfrontar.

La lliga de la Magna Grècia

Les ciutats gregues varen formar una lliga en 393 a. C. per a protegir-se contra Dionisio i contra els lucanos del nort, pero les forces confederadas varen ser derrotades pel siracusano al riu Heloros prop de Caulonia (389 a. C.) i la ciutat de Caulonia va ser ocupada, i despuix Hiponio, que varen ser cedides a Locros. Regio va ser sitiada i es va tindre que rendir (387 a. C.).

Els lucanos i els brucios

En este sigle varen començar els atacs a les colónies, sobretot en les del nort, dels lucanos. La primera que va ser ocupada va ser Posidonia, la més al nort, a una data incerta. Despuix varen atacar les ciutats del golf de Tarento i la ciutat de Turios. En 390 a. C.la lliga de ciutats va ser derrotada pels lucanos prop de Laos i esta ciutat va ser ocupada, els lucanos varen entrar en la península de Brucio.

Mentres va governar Dionisio I, els lucanos eren considerats els seus aliats pero en el seu fill Dionisio II el perill que representaven els lucanos era massa gran i es va aliar a les ciutats en contra d'ells. A mitan de el IV, els lucanos i el poble natiu de Brucio, aliats, es varen sublevar i varen formar una única unitat política entre brucios i lucanos, la qual els va permetre conquistar Terina i Hiponio. Regio i Locros varen tindre que passar baix dependència de Dionisio davant el perill i Crotona va poder poc menys que defendre's a sí mateixa.

Els lucanos varen tornar contra les ciutats del golf de Tarento. Els atacs més forts els va sofrir Turios, pero al final Tarento va ser l'objectiu principal. Tarento havia segut la ciutat menys afectada per lluites i per atacs i ara emergia com la principal ciutat del sur d'Itàlia.

Tarento va demanar ajuda a Esparta i el rei Arquidamo III va ser a la zona en una força considerable i va fer la guerra durant uns anys, pero finalment va ser derrotat en una batalla prop de Manduria en 338 a. C.

Poc despuix va aplegar a la zona el rei Alejandro I de Epiro, en el mateix objectiu. El epirota va conseguir prou triumfos, pero es va implicar en la política interior de les ciutats i va conquistar Heraclea al mateix temps que derrotava als lucanos i brucios (ara aliats) en vàries batalles, reconquistando Terina, Consetia, i unes atres, i entrant en Brucio a on va ser assessinat per un exiliat que servia al seu eixèrcit.

Tarento va seguir la guerra com va poder i en 303 a. C. va tornar a demanar ajuda a Esparta. Cleón de Esparta, tio del rei de Esparta, va anar a Tarento en una força mercenària i va obligar a lucanos i mesapios a demanar la pau. Metaponto enfrontada en Cleón, va ser conquistada per est. El seu rapacidad i l'inclinament al lux li enemistó en el poble i va tindre que eixir d'Itàlia.

Agatocles de Siracusa va lluitar en Brucio; hi ha poca informació sobre estes campanyes pero se sap que va conquistar Hiponio i Crotona, ciutat a on va establir una guarnició; sembla que les seues accions varen ser més contra les ciutats gregues que contra els brucios o lucanos i de fet es va aliar a daunos i peucetios supostament contra Tarento. La seua mort en 289 a. C. va detindre esta política.

Turios, sitiada pels lucanos, va fer aliança en Roma, que va fer alçar el sege i va derrotar als sitiadores (282 a. C.) Tarento, considerant el perill de domini romà, va demanar l'ajuda del rei d'Epiro Pirro que va vindre a Itàlia en 281 a. C.i va estar més de sis anys. Ademés va formar aliança en samnitas i lucanos per a previndre el domini romà. En quant Pirro va aplegar totes les ciutats de la Magna Grècia li varen donar respal. La seua campanya contra Roma va ser un èxit militar, pero al final no va tindre cap conseqüència efectiva al no poder donar el colp definitiu. En 278 a. C. va ser a Sicília a on les ciutats també es varen declarar al seu favor pero sense traure res útil. En quant va eixir en 274 a. C., les polis gregues d'Itàlia varen quedar expostes als romans. Els cònsuls romans varen ocupar Locros, Crotona i, finalment, en 272 a. C. Tarento. Regio també va ser ocupada.

Algunes de les antigues polis gregues de la Magna Grècia, com Heraclea, es varen tornar pròsperes colónies romanes, unes atres en volta ciutats de socii, és dir, ciutats itálicas aliades de Roma.

La segona guerra púnica va ser l'ocasió esperada pels grecs per a recuperar la llibertat. Despuix de la batalla de Cannas en 216 a. C., totes les ciutats gregues d'Itàlia es varen declarar partidàries d'Aníbal. Algunes varen expulsar a les guarnicions romanes. Tarento va deixar entrar als cartagineses pero els romans es varen poder mantindre bloquejats en la ciutadella i varen rebre suministraments per mar; encara permaneixien en quant Quint Fabio Màxim va entrar en la ciutat en 209 a. C.

Despuix dels acotencimientos de la segona guerra púnica, Tarento i atres ciutats gregues infels, a diferència de les demés ciutats itálicas aliades, varen ser tractades com a ciutats conquistades, saquejades i les seues terres confiscades. Metaponto ya havia segut evacuada pels seus ciutadans que aixina es varen salvar. Terina va ser destruïda pels mateixos cartagineses. Locros i Crotona varen ser reconquistadas i varen terminar en molt mal estat. Regio va permanéixer lleal a Roma tota la guerra i va anar de les poques que es va lliurar de la destrucció i el confisc de terres.

Vàries ciutats magne-gregues gojaven de l'estatus de colónia romana, com Posidonia (que es va convertir en Paestum en el 273 a. C.) i Brundusium (244 a. C.), ya des d'abans de la segona guerra púnica, encara que la majoria de les colónies romanes de la zona són immediatament posteriors a la segona guerra púnica, destacant Buxentum en Lucania i Tempsa en Brucio (abans de 194 a. C.), Crotona (194 a. C.), Turios (193 a. C.), Hiponio (renombrada Vibo Valentia en el 192 a. C.), entre atres fundades una miqueta més tarde com Scylacium ( Colónia Minerva ) i Tarentum (Neptuni).

Posteriorment la situació política en la Magna Grècia es va mantindre estable, fins a la guerra Social,^[2] despuix de la qual, a través de la Lex Plautia Papiria, es va otorgar la plena ciutadania romana a tots els habitants de la Itàlia peninsular.^[3]

La cultura grega en Itàlia

Durant els sigles VIII i VII a. C., motivats per les situacions inestables de la seua llar, #colon grecs es varen establir en diverses i lluntanes regions des de la costa oriental del mar Negra cap a Masilia (hui Marsella, França). Els assentaments més importants serien els de Sicília i la porció sur de la península itálica.

Inicialment els romans varen cridar a esta àrea Magna Græcia, encara que els geógrafos moderns diferixen en les seues opinions sobre si incloure, baixe este nom, també a l'illa de Sicília o usar-ho solament per al sur d'Itàlia peninsular.

En la colonisació, la cultura grega es va exportar a Itàlia, en els dialectes de la llengua grega antiga, els ritos religiosos i les seues tradicions relacionades en l'estructura de les ciutats-estat (polis), que pronte desenrollarien una cultura helènica original, interactuant en les civilisacions itálicas natives. El transplant més important seria la varietat del alfabet grec, el qual seria adoptat en primer lloc pels etruscs i que es desenrollaria convertint-se en el alfabet llatí. Moltes de les ciutats gregues d'Itàlia es convertirien en riques i poderoses polis, com Neápolis (Νεάπολις, Nàpols), Siracusa, Agrigent i Síbaris (Σύβαρις, Sibari), entre unes atres.

L'herència grega

La Magna Grècia va ser absorbida per la República romana despuix de les guerres pírricas, tornant-se partix integrant de la Itàlia romana, la qual constituïa, a la seua volta, el centre absolut del Imperi romà.^[4] Durant la Edat Mija, despuix de la guerra Gòtica, noves onades d'immigrants grecs bizantino, procedents de Grècia i Àsia Menor, es varen establir en Itàlia, ya que la regió era governada nominalmente pel Imperi bizantí, fins a l'arribada dels lombardos i dels normandos. Sense lloc a dubtes, els bizantino varen trobar en la regió del sur d'Itàlia, l'ex Magna Grècia, una zona de raïl cultural comuna, per l'existència d'alguns centres que s'havien mantingut helenofonos (o en situació de bilingüisme llatí-grec).

No obstant, la majoria dels habitants helenofonos del sur d'Itàlia es italianizaron i si ben hui en dia no es parla el grec, en les regions italianes de Calàbria i Apulia, existixen menudes minories llingüístiques parlants de griko, un idioma local que provablement es deriva del grec antic. Esta última llengua és una combinació del dialecte grec dòric antic, del grec bizantí i d'elements italorromances pertanyents als dialectes italians extremomeridionales, en una rica tradició oral i folklòrica. Els registres històrics indiquen que alguns atres centres de la que es coneixia com a Magna Grècia varen conservar l'idioma grec, a sovint junt a les varietats locals de llatí vulgar, inclús fins a el XII de la nostra era.^[5]

A continuació es mencionen les principals ciutats-colónies helèniques en la Magna Grècia:

En Calàbria

Artícul principal → Calàbria.

En Campània

Artícul principal → Campània.

En Basilicata

Artícul principal → Basilicata.

En Apulia

Artícul principal → Apulia.

En Sicília

Artícul principal → Sicília.

En atres regions

Ancona
Adria

Vore també

Referències

↑ «Encyclopædia Britannica: Magna Graecia. Greek cities in ancient Italy».
↑ «Dr. Christopher J. Dart:The Social War, 91 to 88 BCE.A History of the Italian Insurgency against the Roman Republic».
↑ «Gall Anna Rosa, Università degli Studi vaig donar Bari: lex Plautia Papiria». Archivat des d'el original, el 29 de novembre de 2020. Consultat el 18 de maig de 2021.
↑ «Encyclopædia Britannica: Sharply distinguished from Italy were the provinces of the empire.».
↑ «Enciclopèdia Treccani In Salento i Calàbria li voci della minoranza linguistica greca».

Luca Cerchiai, Lorena Jannelli, Fausto Longo, Lorena Janelli, 2004. The Greek Cities of Magna Graecia and Sicily (Getty Trust) ISBN 0-89236-751-2
T. J. Dunbabin, 1948. The Western Greeks
A. G. Woodhead, 1962. The Greeks in the West
Cerqueiro Daniel, La Hélade Llindar de la civilisació occidental, Buenos Aires 2013, ISBN 978-987-9239-23-0.

Enllaços externs

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Magna Grecia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] «Encyclopædia Britannica: Magna Graecia. Greek cities in ancient Italy».

[2] «Dr. Christopher J. Dart:The Social War, 91 to 88 BCE.A History of the Italian Insurgency against the Roman Republic».

[3] «Gall Anna Rosa, Università degli Studi vaig donar Bari: lex Plautia Papiria». Archivat des d'el original, el 29 de novembre de 2020. Consultat el 18 de maig de 2021.

[4] «Encyclopædia Britannica: Sharply distinguished from Italy were the provinces of the empire.».

[5] «Enciclopèdia Treccani In Salento i Calàbria li voci della minoranza linguistica greca».

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]