Guerres mèdiques

Archiu:Map Greco-Persian Wars-fr.svg

Guerres mèdiques

Les guerres mèdiques (també cridades guerres greco-perses) varen ser una série de conflictes entre el Imperi aqueménida de Pèrsia i les polis (ciutats-estat) del món helènic que varen començar en 492 a. C. i es varen estendre fins a l'any 449 a. C. La colisió entre el fragmentat món polític de l'antiga Grècia i l'enorme imperi persa va començar quan Ciro II el Gran va conquistar Jonia en el 547 a. C. En la seua lluita per controlar les ciutats independents de Jonia, els perses varen designar tirans per a governar-les. Açò resultaria ser la font de molts problemes tant per a grecs com para perses. Els conflictes varen tindre dos moments crítics en les dos expedicions fallanques dels perses contra Grècia, en el 490 a. C. i des de el 481 a. C. fins a el 479 a. C., conegudes respectivament com primera i segona guerra mèdica. Encara que l'imperi persa es trobava en el cim del seu poder, la defensa colectiva dels grecs va superar obstàculs aparentment impossibles i inclús va conseguir lliberar ciutats-estat gregues en la perifèria de Pèrsia. El triumfo grec va garantisar la supervivència de la cultura i les estructures polítiques gregues molt despuix de la caiguda de l'imperi aqueménida persa.

En el 499 a. C., el tirà de Mileto, Aristágoras, es va embarcar en una expedició per a conquistar l'illa de Naxos, en el respal persa. No obstant, l'expedició va ser un fracàs i, prevenint la seua destitució, Aristágoras va incitar a tota el Àsia Menor helènica a la rebelió contra els perses. Est va ser el començ de la Tumult jónica, que duraria fins a el 493 a. C., involucrant progressivament a més regions d'Àsia Menor en el conflicte. Aristágoras va conseguir el respal militar d'Atenes i Eretria, i en el 498 a. C. estes forces varen ajudar a capturar i incendiar Sardes, la capital regional persa. El rei persa Darío el Gran va jurar venjar-se d'Atenes i Eretria per este acte. El tumult va continuar, en abdós bandos pràcticament en un punt mort entre el 497 i el 495 a. C. En el 494 a. C., els perses es varen reagrupar i varen atacar l'epicentre del tumult en Mileto. En la batalla de Lade, els jonios varen sofrir una derrota decisiva i la rebelió va colapsar, sofocant els últims calius a l'any següent.

Buscant protegir el seu imperi de nous tumults i de l'interferència dels grecs continentals, Darío es va embarcar en un pla per a conquistar Grècia i castigar a Atenes i Eretria per la crema de Sardes. La primera invasió persa de Grècia (o primera guerra mèdica) va començar en el 492 a. C., i en el seu transcurs el general persa Mardonio subyugó en èxit Tracia i Macedònia ans que varis contratemps obligaren a un final prematur del restant de la campanya. En el 490 a. C. es va enviar una segona força a Grècia, esta volta a través del mar Egeo, baixe el mando de Datis i Artafernes. Esta expedició subyugó les Cícladas, abans de sitiar, capturar i arrasar Eretria. No obstant, mentres es dirigien a atacar Atenes, les forces perses varen ser derrotades decisivament pels atenienses en la batalla de Marató, posant fi als esforços perses pel moment.

Darío va començar llavors a planejar la conquista total de Grècia, pero va morir en el 486 a. C. i la responsabilitat de la conquista va recaure en el seu fill Jerjes. En el 480 a. C., Jerjes va liderar personalment la segona invasió persa de Grècia (o segona guerra mèdica) en un dels eixèrcits antics més grans jamai reunits. La victòria sobre els estats grecs aliats en la famosa batalla de les Termópilas va permetre als perses incendiar l'evacuada Atenes i invadir la major part de Grècia. No obstant, mentres buscaven destruir la flota grega combinada, els perses varen sofrir una severa derrota en la batalla de Salamina. A l'any següent, els grecs confederados varen passar a l'ofensiva, derrotant decisivament a l'eixèrcit persa en la batalla de Platea i posant fi a l'invasió de Grècia per part de l'Imperi aqueménida.

Els grecs aliats varen continuar el seu camí victoriós destruint el restant de la flota persa en la batalla de Mícala, abans d'expulsar a les guarnicions perses de Sesto (479 a. C.) i Bizancio (478 a. C.). Despuix de la retirada persa d'Europa i la victòria grega en Mícala, Macedònia i les ciutats-estat de Jonia varen recuperar la seua independència. Les accions del general espartano Pausanias en el sege de Bizancio varen alienar a molts dels estats grecs en contra dels espartanos, i per lo tant, es reconstituyó l'aliança antipersa entorn al liderage ateniense, cridada la Lliga de Delos. La Lliga de Delos va continuar la campanya contra Pèrsia durant les següents tres décades, començant en l'expulsió de les guarnicions perses restants d'Europa. En la batalla del Eurimedonte en 466 a. C., la Lliga va obtindre una doble victòria que finalment va assegurar la llibertat per a les ciutats de Jonia. No obstant, la participació de la Lliga en el tumult egipcíac d'Inaro II contra Artajerjes I (460-454 a. C.) va resultar en una desastrosa derrota grega, i es varen suspendre les campanyes. Una flota grega va ser enviada a Chipre en el 451 a. C., pero va conseguir poc, i, en retirar-se, les guerres mèdiques varen aplegar a un final tranquil. Algunes fonts històriques sugerixen que el fi de les hostilitats va estar marcat per un tractat de pau entre Atenes i Pèrsia, la Pau de Calias. L'enfrontament entre grecs i perses, del que les guerres mèdiques varen ser solament una fase, va durar en total més de dos sigles i va culminar en la conquista i dissolució de l'Imperi aqueménida per Alejandro Magne en el següent sigle.

Els propis grecs es varen referir a estes guerres com el «assunt medo» (Μηδικά, Mĕdiká), puix encara que eren perfectament conscients de que l'Imperi aqueménida, el seu enemic, estava governat per una dinastia persa, varen conservar per a est el nom en que va ser conegut abans, Mija, una regió contigua a Pèrsia somesa al seu imperi.

Antecedents

Per a l'any 546 a. C., el Imperi aqueménida persa s'havia expandit ràpidament fins a controlar les ciutats gregues de la costa d'Àsia Menor. Este ràpit creiximent va començar despuix de l'ascensió al tro de Ciro en l'any 559 a. C., #lo que va conduir a la derrota dels medos i a la consegüent conquista de territoris. Para quan Darío I va ascendir al tro en l'any 521 a. C., Pèrsia dominava la major part de l'antic Oriente Pròxim. Esta ràpida expansió es va vore facilitada per l'absència de potències adversàries fortes, la tolerància persa cap a les costums locals i l'eficaç integració de les èlits locals i les seues habilitats.

El rei persa i la seua cort, predominantment persa, ostentaven el poder central. Durant el regnat de Darío I, l'extens imperi es va organisar en a lo manco vint grans províncies conegudes com satrapías. Els sátrapa que governaven estes províncies ostentaven una autoritat significativa, incloent el mando sobre les tropes locals. Ademés, s'estacionaven guarnicions en llocs clau. A partir del regnat de Darío, els sátrapa solien ser elegits entre la noblea persa, mentres que els alts comandants militars solien seleccionar-se d'un grup encara més exclusiu: parents del rei, com a nebots i gendres, d'els qui se sabia que varen estar al mando durant les guerres contra els grecs.

El regnat de Darío I es va caracterisar per una important reestructuració governamental i administrativa, junt en un resorgiment de l'expansió persa. Esta expansió va incloure alvanços a lo llarc de les fronteres oriental i septentrional de l'imperi cap al noroest de l'Índia i Àsia central. Un patró similar es va observar en l'oest, i les principals illes del Egeo, Samos, Quíos i Lesbos, varen caure baix control persa abans de el 513 a. C. En 513 a. C., les forces de Darío varen creuar a Europa, subyugando Tracia fins al riu Estrimón i aplegant fins al riu Danubio, #lo que sugerix una intenció persa de dominar el Egeo. Per a el 492 a. C., Mardonio, gendre de Darío, havia enfortit el control persa en Tracia i estés la seua influència a Macedònia. Simultàneament, Pèrsia va entaular relacions diplomàtiques en algunes ciutats-estats de la Grècia continental. En 506 a. C., Atenes inclús va solicitar l'ajuda persa per a protegir-se d'una possible invasió espartana.

El tumult jónica

Artícul principal → Regirada jónica.

(Llibres V i VI de la Història d'Heródoto)

En el VII les ciutats jónicas es trobaven baix la sobirania del regne de Lidia, si be gojaven de certa autonomia a canvi de pagar-li tribut. En l'any 546 a. C. el rei Creso de Brega (l'últim monarca bregue en governar Jonia) va ser derrotat pel rei persa Ciro, passant des de llavors el seu regne i les ciutats gregues a formar part del Imperi persa.

Darío I, successor de Ciro, va governar les ciutats gregues en tacte i procurant ser tolerant. Pero, com havien fet els seus antecessors, va seguir l'estratègia de dividir i véncer: va recolzar el desenroll comercial dels fenicios, que formaven part del seu imperi des d'abans, i que eren rivals tradicionals dels grecs. Ademés, els jonios varen sofrir durs colps, com la conquista de la seua floreciente suburbi de Naucratis, en Egipte, la conquista de Bizancio, clau del mar Negra, i la caiguda de Síbaris, un dels seus majors mercats de teixits i un punt de respal vital per al comerç.

D'estes accions es va derivar un resentiment contra el opresor persa. L'ambiciós tirà de Mileto, Aristágoras, va aprofitar este sentiment per a movilisar a les ciutats jónicas contra el Imperi persa, en l'any 499 a. C. Aristágoras va demanar ajuda a les metròpolis de la Hélade, pero solament Atenes, que va enviar vint barcos (provablement la mitat de la seua flota) i Eretria (en l'illa d'Eubea), varen acodir en la seua ajuda; no va rebre ajuda d'Esparta. L'eixèrcit grec es va dirigir a Sardes, capital de la satrapía persa de Lidia, i la va reduir a cendres, mentres que la flota recuperava Bizancio. Darío I, per la seua banda, va enviar un eixèrcit que va destruir a l'eixèrcit grec en Éfeso i va afonar la sura helena en la batalla naval de Lade.

Despuix de sofocar la rebelió, els perses reconquistaron una despuix d'una atra les ciutats jonias i, despuix d'un llarc sitie, varen arrasar Mileto. Va morir en combat la major part de la població, i els supervivents varen ser esclavizados i deportats a Mesopotamia.

La primera guerra mèdica

Artícul principal → Primera guerra mèdica.

(Llibre VI de la Història d'Heródoto)

Despuix del dur colp donat a les polis jonias, Darío I es va decidir a castigar a aquells que havien auxiliat als rebels. Segons la llegenda, va preguntar: «¿Quí és eixa gent que es diu ateniense?», i en conéixer la resposta, va exclamar: «¡Oh Ormuz, dona'm ocasió de venjar-me dels atenienses!». Despuix, cada volta que s'assentava a la taula, un dels seus servidors devia dir-li tres voltes a l'oït «¡Senyor, acordeu-vos dels atenienses!». Per això va encarregar la direcció de la represàlia al seu nebot Artafernes i a un noble cridat Datis.

Mentrestant, en Atenes alguns hòmens ya veen els signes de l'imminent perill. El primer d'ells va ser Temístocles, elegit arcont en 493 a. C. Temístocles creïa que la Hélade no tindria salvació en cas d'un atac persa, si Atenes no desenrollava abans una poderosa marina.

D'esta forma, fortificó el port d'El Pireo, convertint-ho en una poderosa base naval, més pronte sorgiria un rival polític que impediria el restant de les seues reformes. Es tractava de Milcíades, membre d'una gran família ateniense fugida de les costes del Àsia Menor. S'oponia a Temístocles perque considerava que els grecs devien defendre's primer per terra, esperançat en la supremacia de les llargues llances gregues contra els arqueros perses. Els atenienses varen decidir posar en les seues mans la situació, enfrontant aixina l'invasió persa.

La flota persa es va fer a la mar en l'estiu de 490 a. C., dirigits per Artafernes, i va conquistar les illes Cícladas i posteriorment Eubea, en la seua principal ciutat, Eretria, com a represàlia a la seua intervenció en el tumult jonia. Posteriorment, l'eixèrcit persa, comandado per Datis, va desembarcar en la costa oriental del Ática, en la planura de Marató, lloc recomanat per Hipias (anterior tirà d'Atenes, a favor dels perses des del seu exili) per a oferir batalla, per considerar-la el millor lloc per a que actuara la cavalleria persa.

Marató (setembre de 490 a. C.)

Artícul principal → Batalla de Marató.

Milcíades, avisat del desembarc persa, va exhortar als atenienses a fer-los front. En lloc de prendre una estratègia defensiva, Milcíades va decidir carregar contra l'eixèrcit persa conseguint crear sorpresa i pànic en les tropes, moltes de les quals es varen donar a la fuga i varen ser perseguides i diezmadas pels grecs. L'eixèrcit grec va conseguir apoderar-se de huit naus enemigues, pero no va poder tallar la retirada del gros de l'eixèrcit persa, el qual, protegit per la reagrupació i sacrifici d'alguns centenars d'hòmens, va poder reembarcarse precipitadamente. De colp i repent va donar Artafernes l'orde de dirigir-se cap a Atenes, esperant aplegar a una ciutat desguarnecida.

Les baixes perses varen ascendir a més de 6000 hòmens, mentres els grecs solament varen perdre 192, inclós el polemarca Calímaco. Milcíades va ordenar dirigir-se de colp i repent a Atenes i va enviar per davant al seu millor corredor-mensager, Filípides, per a alçar la moral combativa de la ciutat. Filípides va donar la sensacional notícia de la victòria i va caure mort per l'esforç, segons la tradició, encara que alguns autors apunten que va ser per conseqüència de les ferides rebudes en el combat. Les tropes varen aplegar hores despuix, a marches forçades, i es fortificaron en El Pireo i la pròpia Atenes. Davant l'evident desplegament defensiu dels grecs i la desmoralisació de les multitudinàries tropes perses, Artafernes no es va decidir a desembarcar i va dirigir les naus cap al Àsia Menor.

Tres dies despuix de la batalla, els espartanos varen manar trescents hòmens al mando d'un dels seus generals, pero en la planura de Marató solament yacer els restants dels caiguts d'abdós bandos, puix els atenienses, en la precipitació de la seua tornada a la seua ciutat, no havien tingut temps de sepultar als seus hòmens.

La derrota dels perses es va deure a dos factors fonamentals. En primer lloc, a les tàctiques gregues d'aprofitar al màxim les particularitats del terreny per a favorir un estil de combat a curta distància unit a l'audàcia militar i l'aprofitament del factor sorpresa. En segon lloc, a l'organisació estratègica persa, que feya combatre als seus hòmens agrupats per nacionalitats, no per armes, #lo que debilitava militarment a les seues forces pero era necessari per a mantindre la disciplina en un eixèrcit que combatia en la seua major part (en l'excepció de medos i perses pròpiament dits) per a un monarca invasor del seu propi país, invadint un atre país estrany.

També s'ha destacat un factor sicològic sobre l'elevada moral de combat dels atenienses i platenses, els qui estaven animats per un inusual sentit de compromís molt poc conegut en aquella época: el seu fort sentit d'identitat cultural i llibertat nacional que podríem denominar «patriotisme». També destaca la seua autoestima com a «hòmens lliures», particularment en Atenes gràcies als guanys polítics de la democràcia ateniense a on des de les reformes de Clístenes s'havia conseguit que molts dels seus habitants anaren ciutadans lliures i en drets polítics, pero també en Esparta i atres ciutats-estat gràcies a la seua noció de pertinença a una polis independent i regida pels seus propis ciutadans.

Temístocles repren/reprén el mando en Atenes

El victoriós Milcíades va voler aprofitar el moment de glòria per a expandir el poder d'Atenes en la mar Egeo, per #lo que poc despuix de Marató va enviar una part de la flota contra les illes Cícladas, someses encara als perses. Va atacar l'illa de Desocupacions, exigint als seus habitants un tribut de cent talents, i en negar-se la ciutat li va posar sitie, pero la defensa va ser tan àrdua que els grecs varen tindre que acontentar-se en uns pocs saquejos. Este pobre resultat va escomençar a desilusionar als atenienses sobre Milcíades, aplegant a vore-li inclús com un tirà que despreciava les lleis.

Els enemics de Milcíades li varen acusar d'haver enganyat al poble i li varen sometre a procés, en el que no es va poder defendre per haver segut ferit en un accident i estar postrat en una llitera. Se li va declarar culpable, salvant la pena capital comuna en estos casos pels servicis prestats abans a la pàtria condenant-li a pagar l'elevada suma de 50 talents. Poc despuix moriria a causa de les seues ferides. Serà ara Temístocles qui prenga les regnes d'Atenes.

En l'any 481 a. C. els representants de diferents póleis, encapçalades per Atenes i Esparta, varen firmar un pacte militar (symmaquia) per a protegir-se d'un possible atac del Imperi aqueménida. Segons este pacte, en cas d'invasió correspondria a Esparta la tasca de dirigir l'eixèrcit helènic. El seu resultat va ser una treua general, que inclús va propiciar la tornada d'alguns desterrats.

La segona guerra mèdica

Artícul principal → Segona guerra mèdica.

(Llibres VII, VIII i IX de les Història d'Heródoto)

«Tindreu tota la terra i l'aigua que vullgau»

Despuix de la mort de Darío, el seu fill Jerjes va pujar al poder. Durant els primers anys del seu regnat es va ocupar de reprimir tumults en Egipte i Babilonia, i es va preparar a continuació per a atacar als grecs. Abans havia enviat a Grècia embaixadors a totes les ciutats per a demanar-los terra i aigua, símbols de sumissió. Moltes illes i ciutats varen acceptar, pero no Atenes i Esparta. Es conta que els espartanos, de la mateixa manera que va succeir en Atenes, ignorant l'immunitat diplomàtica, varen respondre als embaixadors: «Tindreu tota la terra i l'aigua que vullgau», i els varen prendre i varen tirar a un pou. Era una declaració definitiva d'intencions hostils.

No obstant, en Esparta es varen escomençar a donar auguris nefasts, causats per l'ira dels deus per este acte d'insolència. Es va cridar als ciutadans espartanos per a solicitar si algun d'ells era capaç de sacrificar-se per a satisfer als deus i aplacar la seua ira. Dos rics espartanos varen oferir entregar-se al rei persa, i es varen encaminar cap a Susa, a on els va rebre Jerjes, qui va voler obligar-los a postrar-se davant ell. No obstant, els emissaris espartanos es varen resistir, i li varen respondre: «Rei dels medos, els lacedemonios nos han enviat per a que pugues venjar en nosatres la mort que han donat als teus embaixadors en Esparta». Jerjes, els va respondre que no anava a fer-se reu del mateix crim, i que tampoc creïa que en la seua mort els lliberaria de la deshonra.

Les Termópilas

Artícul principal → Batalla de les Termópilas.

El poderós eixèrcit de Jerjes, que s'estima en al voltant de 500 000 hòmens (no obstant, es considera hui en dia que la llogística de l'época solament podria haver alcançat per a uns 250 000), millor equipats que aquells baix el mando de Darío, va partir en 480 a. C.

Duyen en el cap una espècie de capell cridat tiara, de feltre de llana; al voltant del cos, corfolls de mànegues guarnides a manera de escamas; cobrien les seues cames en una espècie de pantaló llarc; en lloc d'escuts de metal portaven escuts de vímen; tenen llances curtes, arcs grans, fleches de canya de aljabas i punyals pender de la cintura.

(Plutarco)

L'Estat Major de Jerjes estava compost per sis membres, molts d'ells parents propencs del rei: Mardonio, Tritantacmes, Esmerdomenes, Masistes, Gergis i Megabizo.

Per a creuar el Helesponto, en un passage d'Heródoto se nos conta cóm es va construir un imponent pont de barques pel qual l'eixèrcit de Jerjes devia travessar la mar, pero una tormenta ho va destruir i Jerjes va culpar a la mar ordenant a les seues torturadores que donaren mil #cinglada com a castic a les aigües.

Finalment va creuar la mar i seguint la ruta de la costa es va adinsar en la península. Paralelament, la flota alvançava vorejant la costa, per ad açò es va construir també un canal per a evitar el tempestuoso veta del mont Athos. Les tropes helenes, que coneixien estos moviments, varen decidir detindre'ls el màxim temps possible en el desfiladero de les Termópilas (que significa «Portes Calentes»). A lo manco el temps suficient per a assegurar la defensa de Grècia en l'istme de Corinto.

En este lloc, el rei espartano Leónidas I va situar a uns 300 soldats espartanos i 1000 més d'atres regions. Jerjes li va enviar un mensage exhortant-los a entregar les armes, a lo que varen respondre: «Veuen i pren-les», Μολὼν λαβέ Molon labe en grec antic. Despuix de cinc dies d'espera, i veent que la seua superioritat numèrica no feya fugir l'enemic, els perses varen atacar.

L'eixèrcit grec es basava en el núcleu de la infanteria pesada dels hoplitas, soldats d'infanteria en un gran escut (hoplon, d'ahí el seu nom), una llança, coraza i cnémidas de protecció. Formaven en falange, presentant un mur de bronze i ferro en l'objectiu de detindre als enemics en la lluita cos a cos.

Les tècniques perses es basaven en una infanteria llaugera, sense corazas i en armes arrojadizas principalment, ademés de la famosa cavalleria de arqueros i carros. L'únic cos d'èlit persa eren els cridats «Immortals», soldats d'infanteria pesada que constituïen la guàrdia personal del rei persa.

No obstant, en aquell desfiladero tan estret els perses no podien usar la seua famosa cavalleria, i la seua superioritat numèrica quedava bloquejada, puix les seues llances eren més curtes que les gregues. La estrechez del pas els feya combatre en similar número d'efectius en cada onada persa, per #lo que no els va quedar més opció que replegar-se despuix de dos dies de batalla.

Pero va ocórrer que un traïdor cridat Efialtes va conduir a Jerjes a través dels boscs per a aplegar per la retaguàrdia a l'eixida de les Termópilas.

La protecció del camí havia segut encomanada a 1000 focidios, que tenien excelents posicions defensives, pero estos es varen acovardir davant l'alvanç persa i varen fugir. En conéixer la notícia, alguns grecs varen senyalar lo inútil de la seua situació per a evitar una matança, i llavors Leónidas va decidir deixar partir als que volgueren marchar-se, quedant-se ell, el seu eixèrcit de 300 espartanos i 700 hoplitas de Tespias, ferms en els seus llocs.

Atacats pel front i l'esquena, els espartanos i els tespios varen sucumbir despuix d'haver aniquilat a 10 000 perses. Posteriorment s'alçaria en eixe lloc una inscripció (Heródoto VII 228):

ὦ ξεῖν’, ἀγγέλλειν Λακεδαιμονίοις ὅτι τῇδε κείμεθα, τοῖς κείνων ῥήμασι πειθόμενοι

«Estranger, informa als espartanos de que ací yacer, obedint als seus preceptes».

Una nota sobre la traducció: ya siga de forma poètica o interpretada el text no deuria llegir-se en to imperatiu sino com una petició d'ajuda partix d'una salutació per a un visitant. Lo que es busca en la petició és que el visitant, una volta deixe el lloc, vaja i els anuncie als espartanos que els morts seguixen encara en les Termópilas, mantenint-se fidels fins al fi, d'acort a les órdens del seu rei i la seua gent. No els importava als guerrers espartanos morir, o que els seus conciutadans saberen que havien mort. Al contrari, el to usat és que fins a la seua mort es varen mantindre fidels. Es pot traduir de moltes formes, usant «Lacedemonia» en lloc de «Esparta», sacrificant comprensió per literalidad.

Salamina

Artícul principal → Batalla de Salamina.

En el pas de les Termópilas franc, tota la Grècia central estava als peus del rei persa. Despuix de la derrota de Leónidas, la flota grega va abandonar les seues posicions en Eubea i va evacuar Atenes, buscant refugi per a les dònes i els chiquets en les rodalies de l'illa de Salamina. Des d'eixe lloc varen presenciar el saqueig i incendi de la Acrópolis per les tropes dirigides per Mardonio.

A pesar d'això, Temístocles encara tenia un pla: atraure a la flota persa i entaular batalla en Salamina, en una estratègia que conseguiria véncer-los. Es conta que Temístocles va enviar al seu esclau Sicino davant el rei de Pèrsia (o el eunuc Arnaces, segons la font), fent-se passar per traïdor, per a contar-li que partix de la armada grega escaparia de nit, incitant d'esta manera a Jerjes per a que dividira la seua flota enviant part d'ella a tancar el canal per l'atre costat, pero no està comprovat.

Lo cert és que Jerjes va decidir entaular combat naval, utilisant un gran número de barcos, molts d'ells dels seus súbdits fenicios. No obstant, la flota persa no tenia coordinació en atacar, mentres que els grecs tenien perfilada la seua estratègia: les seues ales envoldrien als navío perses i els espentarien uns contra uns atres per a privar-los de moviment. El seu pla va resultar, i el caos cundió entre la flota persa, en nefast resultat: els seus barcos es varen obstaculisar i varen chocar entre sí, anant-se a pique molts d'ells, i contant ademés en que els perses no eren bons nadadors, mentres que els grecs en caure a la mar podien nadar fins a la plaja. La nit va posar fi al combat, despuix del qual es va retirar destruïda la otrora poderosa armada persa. Jerjes va presenciar impotent la batalla, des de lo alt d'un tossal.

Els helens sabien que quan aplega l'hora del combat, ni el número ni la majestad dels barcos ni els crits de guerra dels bàrbars poden atemorisar als hòmens que saben defendre's cos a cos, i tenen el valor d'atacar a l'enemic.

(Plutarco)

Fi de la segona guerra mèdica

Temístocles va voler dur la guerra a Àsia Menor, enviar allí la flota i sublevar les colónies jónicas contra el rei de Pèrsia, pero Esparta es va opondre, pel temor de deixar desprotegit el Peloponeso.

La guerra va continuar en tornar l'eixèrcit persa per a invadir el Ática en 479 a. C. comandado per Mardonio baixe les órdens de Jerjes I. Mardonio va oferir la llibertat als grecs si firmaven la pau, pero l'únic membre del consell d'Atenes que va votar a favor va ser condenat a mort pels seus companyers. D'esta forma, els atenienses varen haver de buscar refugi novament en Salamina, i la seua ciutat va ser incendiada per segona volta.

En enterar-se de que el eixèrcit espartano (increpat en amenaces pels atenienses per a que els prestaren ajuda) es dirigia contra ells, els perses es varen retirar cap a l'Oest, fins a Platea. Dirigits pel seu regente Pausanias, conegut per la seua sanc freda, els espartanos, junt als atenienses i els demés aliats grecs, varen conseguir una atra important victòria sobre els perses (batalla de Platea, 27 d'agost de 479 a. C.), capturant de pas un gran botí que els estava esperant en el campament persa. Ademés de la victòria en Platea, va ocórrer poc temps despuix l'afonament de la flota persa en Mícala, que va anar ademés la senyal per a l'alçament dels jonios contra els seus opresores. Els perses es varen retirar de Grècia, posant aixina fi als somis de Jerjes I de conquistar el món helènic.

Pentecontecia

Artícul principal → Pentecontecia.

Apareix la cridada Pentecontecia, terme usat per a referir-nos al periodo de l'història de Grècia des de la derrota dels perses en la segona guerra mèdica en Platea, a l'inici de la guerra del Peloponeso, concretament la guerra arquidámica, en 432 a. C.

Va ser un conflicte que va enfrontar a les ciutats de la Lliga del Peloponeso, encapçalades per Esparta, a les de la Lliga de Delos, encapçalades per Atenes, i el començ de la tercera guerra mèdica en 471 a. C.

La tercera guerra mèdica

Artícul principal → Guerres de la Lliga de Delos.

Durant esta época els atenienses i els espartanos funden la Lliga àtic-délica en memòria de la simaquia, que tindria com a principal objectiu protegir a Atenes i les colónies jonias del Àsia Menor. Esta lliga estaria totalment comandada per Atenes, que duria aixina les directrius en tots els aspectes possibles, per #lo que d'esta manera es convertix en el major poble de Grècia política, econòmica, social, cultural i militarment, sobrepassant a la pròpia Esparta.

En este moment Temístocles és mal vist pel poble ateniense i és exiliat, de modo que fuig a les fronteres del Imperi aqueménida, i allí es posa baix el mando del nou sobirà persa, Artajerjes I, que junt a les seues influències i el acérrimo odie que abdós sentien per la cultura grega, es decidix alvançar cap a les costes gregues per a sometre-les definitivament baixe el domini persa.

Cimón, fill de Milcíades, enterat de les intencions de Artajerjes I, alvança fins a l'actual Turquia i derrota a l'eixèrcit persa en la batalla del riu Eurimedonte en el 467 a. C.

Despuix d'esta gran victòria, Cimón decidix que es deu nou promulgar l'amistat i pau en el poble espartano, pero els atenienses no consideren eixa opció d'igual manera i els desterren per orde d'Efialtes, el mandat del qual no va durar molt i va ser succeït per Pericles, que va dominar Atenes fins a la seua mort en 429 a. C. Pericles continua la guerra contra Pèrsia, en la que destaquen dos decisions que va prendre, la primera la de solicitar a Cimón el seu regrés del desterro i la segona, la firma d'un tractat de pau en Artajerjes I, el qual ho accepta, cridat Pau de Calias, en 448 a. C. que estipula certes condicions per a abdós pobles i que és presidit per est, raó per la que va ser manat de regrés de l'exili, encara que realment està demostrat que va ser presidit per Calias, ya que en l'any del tractat, Cimón ya havia mort, per #lo que es pensa va ser realisat en el seu honor i recort.

Les guerres mèdiques apleguen al seu fi per mig de les condicions impostes pels grecs als perses, a saber:

• desistir definitivament en la seua conquista i expansió de Grècia;
• no tornar a navegar per la mar Egeo;
• se'ls permet comerciar en les colónies gregues d'Àsia Menor.

Vore també

• Guerra del Peloponeso
• Guerra de Corinto
• Guerra panhelénica
• Guerres dels diádocos
• Història dels Balcans

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre guerres mèdiques.
• Heródoto: Històries.
  • Text en espanyol en Wikisource; trad. de Bartolomé Pou.
• Llocs involucrats en les guerres mèdiques [1] archivat en Wayback Machine. (archiu.kmz de Google Earth).
• Martin, Thomas R.: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de la época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Vegen-se este apartat i els següents: Mutual Ignorance (Ignorança mútua).
• West, William Custis: Greek Public Monuments of the Persian Wars (Monuments públics grecs de les guerres mèdiques), 1965.
  • Portada en directori electrònic en el costat esquerre [2] archivat en Wayback Machine., en el lloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a la Universitat d'Harvard i dirigida per Gregory Nagy.
    • Per a les cites: http://nrs.harvard.edu/urn-3:hul.ebook:CHS_WestWC.Greek_Public_Monuments_of_the_Persian_Wars.1965.