Batalla del Eurimedonte

Archiu:Eurymedon Bridge, Aspendos, Turkey. Pic 01.jpg

Batalla del Eurimedonte

La batalla del Eurimedonte va ser un episodi important de la tercera guerra mèdica que va tindre lloc en 467 a. C., en el curs de la qual, la Lliga de Delos, conduïda pels atenienses i comandada pel estratego Cimón, va véncer a la sura persa en una doble batalla.

Preludi

Despuix de la reunió d'una gran flota persa en Aspendo, prop de la desembocadura del riu Eurimedonte, en la finalitat de llançar una ofensiva major contra les polis (ciutats) gregues d'Àsia Menor, l'estratego ateniense Cimón va ser enviat en un considerable eixèrcit a les costes minorasiáticas per a ajudar a les ciutats aliades i per a lliberar a les que encara estaven ocupades per guarnicions perses. Esta expedició va tindre lloc poc despuix de la segona guerra mèdica. El ateniense va prendre el mando de la sura que estava en Bizancio, va salpar rumbo a la ciutat d'Eyón que es trobava en poder dels perses, la va sometre despuix d'un sitie i va conquistar l'illa d'Esciro. La seua conquista va obedir a la necessitat d'assegurar la ruta d'El Pireo a Calcídica. Va retornar al Pireo, va reforçar la seua flota en nous trirremes i va salpar en una flota de 200 bucs de guerra, que va ser acrecida en els que li varen enviar els jonios i atres grecs asiàtics, alcançant un total de 300. En esta flota des de Cnido i Triopio va issar vés-les rumbo a les ciutats de la costa Caria. Va persuadir a totes les colónies gregues a rebelar-se contra els perses. A les ciutats que eren bilingües i que tenien guarnicions perses les va sometre a sege. Una volta que va tindre de la seua part a les ciutats carias, de la mateixa manera es va guanyar a les de Licia per mig de la persuasió.

Els perses per la seua banda varen preparar l'eixèrcit de terra reclutant els seus propis hòmens, mentres que la seua flota procedia de Fenicia, de Chipre i de Cilicia.

Despuix, Cimón, va navegar cap a la ciutat de Fasélide, que al principi es va negar a rebre-ho. Aixina que va començar a assolar les terres que rodejaven esta ciutat i la va sitiar. En la mediació del contingent quiota de la seua flota, que navegaven en la seua esquadra i tenien una antiga amistat en els habitants de Fasélide, varen disparar flechas per damunt dels murs de la ciutat, en mensages adherits a les seues fleches per a comunicar-los la situació als faselitas. Al final, Cimón va aplegar a un acort en ells, que varen pagar dèu talents i varen acceptar unir-se a la lliga i proporcionar tropas per a l'expedició. En apoderar-se de Fasélide, que era la ciutat grega més a l'est d'Àsia Menor i situada just una miqueta a l'oest del Eurimedonte, Cimón va abortar la campanya persa abans inclús que haguera començat, privant als perses de la primera base naval que tenien la necessitat de controlar. Prenent una atra iniciativa més, Cimón va navegar despuix en la seua flota per a atacar directament a la persa en Aspendo.

La batalla

El relat més complet ho proporciona Plutarco, segons el qual els perses havien tirat ancoras en la desembocadura del Eurimedonte esperant l'arribada de 80 naus fenicias procedents de Chipre. Cimón va aplegar abans que estos reforços. La flota persa, desijosa d'evitar l'enfrontament, es va batre en retirada pel riu. No obstant, per la persecució de Cimón, els perses finalment varen acceptar entaular la batalla. El choc va ser violent, a pesar de la superioritat numèrica persa, la seua llínea de batalla es va trencar ràpidament. Segons l'estimació de Diodoro Sículo, Cimón va lluitar en 250 naus contra 350 dels enemics. Els perses varen encallar llavors els seus barcos en el riu, i en els seus equipages esperant la protecció d'un eixèrcit aqueménida que estava estacionat no llunt d'allí. Sense dubte, vàries naus perses varen ser capturades o destruïdes durant la batalla, pero és provable que la gran majoria ho anaren mentres estaven varades. Diodoro afirma que en la batalla varen ser capturats 100 barcos perses en els seus tripulacions, i que les dotacions de les naus abandonades varen fugir terra adins, sent capturades les seues naus. El restant de la flota es va refugiar en Chipre.

L'eixèrcit persa va fer un moviment cap a la flota grega, que també estava varada en l'objectiu de capturar els barcos perses. A pesar de la lasitud de les seues tropes despuix de la primera batalla, Cimón, va aprofitar l'exaltació de la victòria, es va fer a la mar en tota la flota para a atacar les forces terrestres dels perses, que havien alçat el seu campament junt al riu Eurimedonte. Per mig d'una añagaza, va fer que els seus millors hòmens embarcaren en els barcos capturats als enemics, ordenant-los que es vestiren en robes perses i es cobriren el cap en tiaras. Segons seguix contant Diodoro, «els perses varen acollir als atenienses disfrassats que varen aplegar en els seus propis trirremes. Caiguda la nit, Cimón va fer desembarcar als seus soldats, i acollit com a amic pels perses, va irrompre en el campament dels bàrbars. La confusió va ser gran entre els perses i les forces de Cimón varen fer una degollina... A Ferendates, nebot del rei ho varen sorprendre en la seua tenda i ho varen matar... els perses no varen sospitar que eren grecs els que venien contra ells, perque estaven convençuts de que no disponien d'infanteria; varen pensar que era l'eixèrcit dels pisidas, un poble veí hostil cap a ells» A continuació, el restant dels grecs desembarcats va assaltar a l'eixèrcit que venia a la seua trobada. Al principi, la llínea persa va conseguir contindre l'assalt, pero de la mateixa manera que en la batalla de la Veta Mícala, els hoplitas fortament armats varen acabar per provar la seua superioritat i varen derrotar als perses i varen capturar el seu campament. Cimón, segons Diodoro, per mig d'una antorcha alçada junt a les naus varades, va donar l'orde de que els seus soldats renunciaren al saqueig. Al sendemà, despuix d'erigir un trofeu, la flota grega va salpar rumbo a Chipre.

La versió d'esta batalla donada per Diodoro, seguix a Éforo. Segons una atra versió la batalla naval i la terrestre varen tindre lloc junt a la desembocadura del riu. Totes les versions coincidixen que es varen disputar el mateix dia.

Cimón, segons Diodoro, havia capturat 340 navío, més de 20 000 hòmens i una ingent cantitat de diners. Tucídides apunta que el número de barcos perses capturats o destruïts va ser 200. Sobre les pèrdues sofrides en abdós bandos en número de tropes no hi ha cap estimació: Plutarco menciona únicament que despuix de la batalla naval els aliats varen fer 200 presoners de guerra. El biógraf de Cimón, referix que despuix va conduir a la seua flota per a interceptar els 80 barcos de reforç fenicios que els perses esperaven, i que prenent-los per sorpresa, va destruir o va capturar completament la flota. No obstant, Tucídides no fa menció de cap acció subsidiària.

Diodoro referix que en el botí obtingut, Atenes va separar el diezmo del botí i ho va dedicar a Atenea en una ofrena votiva en un epigrama gravat, atribuït a Simónides de Ceos. Açò es contradiu en lo manifestat per ell mateixa en xi.61.7, de que Cimón va impedir el saqueig del campament i barcos perses. Plutarco indica que en la venda del botí es va construir la muralla meridional de l'Acrópolis. Sobre el diezmo i les ofrenes al temple d'Apolo de Delfos, cf. Plutarco, Nicias 13.5; Plutarco, Sobre els oràculs de la Pitia 397 F; Plutarco, Charrades de sobretaula 8.4.724B; Pausanias, op. cit. x.15.4-5. En Atenes es varen alçar esteles en honor dels morts en la batalla.

Bibliografia

• Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso i.100.1
• Plutarco, Vides paraleles, Cimón, xii.3-8, xiii
• Diodoro Sículo, Biblioteca històrica xi.60-62
• George Cawkwell, The Greek Wars: The Failure of Pèrsia, Oxford University Press, 2005
• Tom Holland, Persian Fire: The First World Empire and the Battle for the West, Abacus, 2006
• Simon Hornblower, The Greek world, 479-323 B.C., Routledge, 1999
• Anton Powell, Athens and Sparta: constructing Greek political and social history from 478 BC, Routledge, 1988
• Raphael Sealey, A history of the Greek city states, ca. 700-338 B.C., University of Califòrnia Press, 1976