Polis

Aspecte actual del port de Mikonos.

Olivares propencs a Antimaquia (Αντιμάχεια), en l'illa de Cos. L'olivera, la vinya i els cereals varen ser els principals cultius grecs, com en tota la conca de la mar Egeo.

Polis (del grec πόλις, romanizado com pólis —plural póleis—, i assentat en espanyol com a veu en plural invariable) és la denominació donada a les ciutats-Estat independents de l'antiga Grècia, sorgides en l'Edat Obscura per mig d'un procés d'agregació de núcleus i grups de població (anteriorment vinculats pel oikos o casa) denominat sinecisme (synoikismós, συνοισμoς, «juntar les cases» o «habitants estar junts»). L'unificació entre el núcleu urbà i el seu entorn rural, característica essencial de la polis arcaica i clàssica, s'havia completat ya cap a la segona mitat del sigle VII a. C. La polis va ser el marc essencial a on es va desenrollar i va expandir la civilisació grega fins a l'época helenística i la dominació romana. L'estructura de la polis comporta un establiment urbà (ἄστυ, asty), generalment instalat al peu d'una ciutadella elevada (ἀκρόπολις, acrópolis), junt en una part rústica (χώρα, chora), composta per les terres propietat dels ciutadans particulars, els camps sense cultivar, i els boscs. La polis comprenia la ciutat amurallada, els camps de cultiu i pastoreig, i els ports que la comunicaven en l'exterior. Cada polis controlava el seu territori, en el que es considerava autosuficient (autarquia econòmica, αὐτάρκεια, autarkeia), considerant com a ideal suprem l'independència i la no sumissió a cap poder exterior (sobirania o autarquia política); lo que no impedia la formació de distints tipos d'aliances entre polis (anfictionía, αμφικτιονία, «construir junts»; simaquía, συμμαχία, «lluitar junts», koinón κοινόν, «comú», traduït habitualment com a «lliga»). La gran compartimentació geogràfica, tant en Grècia continental com en les illes, va produir que el tamany mig de les polis fora reduït: una població no major de dèu mil habitants, sobre una superfície entre mil i tres mil quilómetros quadrats. Ademés de la polis, existien atres tipos d'assentaments que rebien atres denominacions: kome (κώμη, «llogaret», una localitat no amurallada; Tucídides descrivia a Esparta, que no tenia muralles —els espartanos es enorgullecían d'això—, com la reunió de quatre d'estes kome, i suponia que el restant de les polis gregues havien sorgit per sinecisme entre antigues kome), apoikia (ἀποικία, «colónia»), katoikia (κατοικία, colónies militars que no desenrollen institucions polítiques plenes), emporion (ἐμπόριον, colónies comercials), cleruquía (κληρουχία, assentament agrícola-militar propi de la colonisació ateniense) i varis tipos de guarnicions militars (φρούριον, phrourion; στρατόπεδον, stratopedon; katoikia).

Socialment, la polis es va caracterisar per l'existència de tres grups: els ciutadans (polítes, πολίτης), que gojaven de tots els drets, els metecos (métoikos, μέτοικος, «el que ha canviat de oikos»), sense drets, pero lliures; i els esclaus (doûlos, δοῦλος), privats de llibertat i que no disponien de cap dret. Com correspon a la seua situació històrica, les dònes tampoc eren considerades ciutadans i, per lo tant, tampoc tenien drets. L'identificació en la polis era fortísima per a l'home grec, fins a tal punt que el desterro (ostracisme) fora la suprema condena.

Expansió exterior de les polis

Comerç marítim

La mar (l'Egeo i tot la Mediterràneu) es va convertir en el millor mig per a posar en contacte les polis gregues entre sí i en atres civilisacions, establint-se un actiu comerç de tot tipo de productes a llarga distància (aplegant fins a l'Europa del Nort i l'Àsia Central), fins al punt de que moltes de les ciutats-estat depenien en gran mida del comerç marítim. Els grecs es varen convertir en excelents marins, habilitat aprofitada tant en assunts civils com a militars.

Metròpolis i colónies

Polis gregues del sigle VIII al VI a. C (noms emmarcats en roig -els emmarcats en groc són ciutats fenicias i els emmarcats en grisa ciutats d'atres pobles-). Els punts quadrats distinguixen a les metròpolis i els punts circulares a les colónies. Els colors distinguixen a les considerades jonias (vert), dorias (blau obscur), aqueas (blau clar) i eolias (rosa).

Artícul principal → Colonisació grega.

L'excés de població, els conflictes interns i els interessos comercials varen fer que des de mediats del sigle VIII a. C. s'iniciara un procés de colonisació que s'estendria per espai de dos sigles. Mamprenedors comercials i colon agrícoles varen establir una série de noves ciutats gregues des del Mar Negra fins al Mediterràneu occidental. Les principals colónies es varen establir, cap a l'oest, en les costes de Sicília i el sur de la Península itálica (que varen rebre el nom de Magna Grècia: Cumas, fundada per colon de Calcis, Siracusa, pel corintio Arquias, Tarento, pels espartanos) i la costa mediterrànea de les actuals França i Espanya (Massalia —actual Marsella— o Emporion —actual Empúries—, fundades pels foceos); cap a l'est en Jonia (costa de l'actual Turquia) i la mar Negra (Bizancio, fundada pels megarenses); i cap al sur en la costa del noreste d'Àfrica (delta del Nilo i Cirene). En un principi varen ser els llauradors en busca de noves terres per a llaurar, els que varen afrontar el risc. Les ciutats-mare o metròpolis planejaven els detalls del viage i equipaven als colon, que anirien liderats per un oikistés (aristócrata al front de l'empresa, que seria reconegut com a fundador de la colónia). En aplegar alloc de destí, el cap de l'expedició triava un emplaçament favorable (per les seues condicions defensives, fertilitat, accessibilitat) i repartia les terres entre els expedicionarios, en parts iguals, a sòrts (cleros, cleruquía). Estos pioners es varen convertir en importants terratinents. D'esta manera varen ser sorgint a lo llarc del Mediterràneu noves ciutats portuàries en un entorn agrícola, i en lleis i costums semblants a les de les polis gregues d'a on provenien.

La polis monàrquica i la polis aristocràtica

Kantharos del cridat Mestre dels cavalls, periodo geomètric, ca. 730-700 a. C.

Hidria del cridat Pintor de Guglielmi, que representa una cuadriga, ca. 550 a. C.

En els seus inicis, cada polis estava dominada per un caudillo militar, el basileos (βασιλεύς, traduït habitualment com «rei»). En molts casos eixercien el poder religiós i judicial. A mitan del VII, estos governs de tipo monàrquic («govern d'un») varen ser substituïts per oligarquias (ὀλιγαρχία, «govern d'uns pocs»), en les que el poder polític va passar a mans d'assambleas formades per representants de les famílies locals més influents i riques: els eupátridas (εὐπατρίδαι, «de bons pares»). Estes assamblees cada any elegien d'entre els eupátridas a un número determinat de magistrats (arconts, ἄρχοντες, «els que manen»), que s'encarregaven de dirigir l'eixèrcit (strategos, στρατηγός), la marina (navarco, ναύαρχος) i dur els assunts religiosos (Arcont basileus, ἄρχων βασιλεύς)^{cita requerida}, entre atres funcions (tesmótetas, polemarca, proboulos, kolakretai, apodektai, etc.) L'arcont epónimo (ἄρχων ἐπώνυμος) donava nom a l'any en que eixercia el seu càrrec. Els membres d'esta classe dirigent, denominats aristoi (ἄριστοι, «els millors», «excelents» o «virtuosos»; esta última accepció derivada de areté, ἀρετή) eixercien el poder polític (aristocràcia, ἀριστοκρατία, «govern dels millors») a l'hora que dominaven l'economia de la polis a través del seu control de la propietat de la major part de les terres (aristocràcia com timocracia, «govern dels que tenen honor» identificada en la plutocracia, «govern dels rics»). Eren els únics que podien fer front a l'alt cost que suponia l'adquisició i el manteniment de l'equip bèlic que permetia entrar en batalla com els campeons homéricos que es representen en la Ilíada (cavalls i carro de guerra, armes i armadures de metal: primer de bronze i després de ferro). El poble governat (δῆμος, donem) solament participava en la vida pública quan aixina era requerit per l'assamblea aristocràtica. Este sistema revela l'existència de círculs de parentesc en rancs hereditaris. Des del seu naiximent cada persona, ya fora un terratinent o un llaurador, quedava integrada en la seua corresponent tribu (φυλαι, phylai); i dins d'esta en una concreta «germandat» (φρατρία, fratría) composta pels pretesos descendents d'un héroe o deu ancestral. La rígida estructura social va justificar el predomini i capacitat de liderage de l'aristocràcia grega durant molt temps.

Desestabilisació de l'aristocràcia

Crátera d'Eufronio, ca. 515 a. C. Representa a un grup de jóvens atenienses armant-se en l'equip militar propi dels hoplitas.

Diferents factors varen fer que, en el temps, l'aristocràcia vera desestabilisat l'orde polític i social que garantisava la seua supremacia:

• Consolidació del comerç i de l'artesania com a activitats generadores de riquea: Ciutadans que no provenien de les grans famílies varen prosperar gradualment fins a conseguir una certa riquea, pero seguien carint de drets polítics.
• Conflictivitat social i tumults o enfrontaments civils dins de les polis (στάσις, stasis): L'empobriment dels llauradors els feya endeutar-se i no poder fer front a tals deutes. En tal situació es recorria a l'esclavitut per deutes, lo que va provocar una gran tensió social en el conseqüent esclat de tumults.
• Necessitat de majors eixèrcits: La necessitat de tindre més cantitat de soldats requeria que anaren reclutats entre el poble, en lo que es va crear la falange hoplítica. En ser ciutadans no aristocràtics els que defenien ara la polis, varen acabar demanant un reconeiximent dels seus drets polítics.

De la polis arcaica a la polis clàssica

Solón.

En l'objectiu de resoldre la crisis política i social, en algunes polis es va decidir donar una resposta a les exigències reformistes de les classes inferiors i miges, en lo que es varen impulsar mides en favor d'una major justícia social. Es varen elegir magistrats extraordinaris (nomothetas: 'llegisladors') per a redactar noves lleis i mediar en els conflictes existents. Entre estos llegisladors estaven Zaleuco de Locros i Carondas de Catania, que varen decidir distribuir més equitativamente el poder entre els ciutadans. La llegislació de l'aristócrata ateniense Dracón va subordinar el poder de les tribus a la justícia de l'Estat. Entre els llegisladors més prestigiosos del món grec arcaic varen estar el espartano Licurgo i el ateniense Solón.

Reformes de Solón

En la finalitat d'evitar els enfrontaments interns (stasis) per mig de la disminució de les desigualtats socials, Solón va mamprendre a principis del sigle VI a. C. una série de modificacions llegislatives que poden considerar-se com una «constitució» d'Atenes. Per a favorir als chicotets agricultors va suprimir els imposts excessius, es varen cancelar les hipoteques i es va abolir l'esclavitut per deutes, tornant la llibertat als que ya havien caigut en ella. També va impondre mides que igualaven als nous rics en els antics terratinents, modificant les institucions polítiques i establint l'igualtat llegal (isonomía, ἰσονομία) de tots els ciutadans davant les noves lleis i el seu obligat compliment.

Vore també: Democràcia ateniense, Constitució dels atenienses, i Clístenes d'Atenes

Les polis dels tirans

Pitaco de Mitilene, tirà altament popular, el saber del qual es va fer proverbial, considerant-se-li un dels sèt sabio de Grècia.

Artícul principal → tirania.

A pesar de les reformes mampreses en moltes polis, els conflictes socials varen continuar. Entre els sigles VII i VI a. C., la situació va ser aprofitada per aristócrates que, actuant de manera aïllada i fòra dels procediments llegals, ocupaven el poder per mig d'usurpació, privant a les oligarquies locals del seu eixercici tradicional del poder. Estos personages varen rebre el nom de tirans (τύραννος, tyrannos, paraula que va aplegar al grec com a préstam d'alguna llengua d'Àsia Menor, provablement el bregue, en el significat de 'senyor', 'sobirà', és dir, 'governant absolut no llimitat per les lleis').

Els tirans varen portar a terme, en els seus començos, polítiques populars o «demagògiques» per a conseguir l'acceptació per part del poble i garantisar-se el seu respal en contra de les famílies aristocràtiques. Varen impulsar la construcció de suntuosos temples i atres edificis, i varen invertir els imposts en obres públiques, que varen possibilitar que una gran part de la població tinguera treball. S'organisaven, ademés, festes religioses en les que participaven tots els ciutadans sense distinció de classes. Varen fomentar la convivència ciutadana, la creació i reforma de lleis, respectant o no l'ordenament jurídic o constitucional vigent; quan tenien l'oportunitat substituïen als magistrats per amics i familiars. Moltes de les ciutats someses al govern de tirans varen prosperar, ampliant-se el comerç de forma considerable. La seua popularitat i prestigi es veen incrementats quan participaven en guerres contra polis rivals.

Crisis de la polis clàssica

Les guerres mèdiques (499-449 a. C.), a pesar de la victòria dels grecs front als perses, no varen significar en realitat l'independència de les polis gregues, sino l'obertura d'un periodo d'hegemonia ateniense (el cridat sigle de Pericles, en realitat llimitat a les décades centrals del sigle V a. C.) a través de la lliga de Delos, que es va qüestionar pels seus rivals liderats per Esparta i agrupats en la lliga del Peloponeso; lo que va dur a l'enfrontament d'abdós blocs en la guerra del Peloponeso (431-404 a. C.)

per a Antonio Tovar, la mort de Sócrates (399 a. C.) constituïx «el moment en que es marca la crisis de la pólis».

Les guerres, mantingudes any rere any, varen arruïnar la base social de la polis clàssica: el propietari mig, en recursos suficients per a mantindre el seu armament com hoplita, fonament dels seus drets i obligacions polítiques i militars. Les ciutats varen vore créixer la seua població en grans masses depauperades, tant a causa de l'èxodo rural de llauradors arruïnats (es parla de «proletarisació») com pel creiximent del número d'esclaus procedents de les guerres; situació que, en una conjuntura de decadència del comerç i l'artesania, va originar una forta inestabilitat política, succeint-se constants episodis de repressió i tumults que dins de cada polis aupaban al poder a bandos rivals. Despuix d'un breu periodo d'hegemonia tebana, ya a mitan del sigle IV, la debilitat interna i enfrontament entre les distintes polis varen permetre l'imposició d'un poder exterior: la monarquia macedónica de Filipo II, que va confirmar el seu domini en la batalla de Queronea (338 a. C.) i la formació de la lliga de Corinto.

Estatero d'or falcat en la efigie d'Alejandro Magne en una cara i la d'Atenea Niké en l'atra. La figura del rei helenístico es divinizaba o a lo manco s'elevava per damunt de la condició dels seus súbdits, lo que era considerat una subversión de l'idiosincràsia grega: alguns soldats d'Alejandro es varen resistir a l'introducció de la costum oriental de la proskynesis (προσκύνησις), la salutació ritual que implicava agenollar-se davant ell.

L'expedició a Orient d'Alejandro Magne (334-323 a. C.), que inicia l'época helenística, pot vore's en bona part com una resposta als greus problemes econòmics, socials i polítics que varen confluir en la crisis de la polis clàssica; d'una forma similar a cóm l'expansió colonial de sigles anteriors havia segut una vàlvula d'escape als problemes de la polis arcaica.

Urbanisme

Pla del àgora d'Atenes en el sigle V a. C.

Acrópolis d'Atenes, emplaçament original de la polis inicial de l'Edat Obscura, va ser destruïda durant l'invasió persa i reconstruïda en els fondos de la lliga de Delos durant el cridat «sigle de Pericles». La construcció d'una extensa muralla entre Atenes i el port d'El Pireo (els «Murs Llarcs») va ser també un proyecte de gran envergadura; destruïts pels espartanos al final de la guerra del Peloponeso, varen ser tornats a construir en el sigle IV.

Pla de la zona central de Mileto, una ciutat jonia, en el mercat i les seues afores, cap al 200 a. C. El traçat regular es deu a la planificació d'Hipodamos, en el sigle V.

La ciutat-estat grega, la polis, tenia un pla ortogonal, més regular quant més organisada estiguera la ciutat. Tenien edificis i llocs públics a on es reunia el poble, i a on es va organisar la democràcia i va sorgir la filosofia. Estos llocs són els temples, l'àgora, el mercat que a voltes estava cobert en soportals (la stoa). També, va ser necessari construir edificis d'administració i d'oci, com els teatres i els estadis. El pla tòpic és el que va aplicar en Mileto Hipodamos, al que Aristóteles atribuïx l'haver-nos llegat la doctrina de la distribució llògica de la ciutat. Este pla es basa en la disposició ortogonal dels carrers i les pomes. Tots els carrers devien tindre el mateix esgambi, i la distribució d'oficis deuria fer-se en criteris llògics. Els grecs varen construir colónies en diferents parts del Mediterràneu, i per a la construcció de nova planta d'una ciutat este tipo de pla és molt útil. Ciutats com Mileto, Atenes, Esparta, Antioquía, etc., tenen esta tipologia, modificada solament per la topografia. Sempre que es pot, el pla està orientat en direcció nort-sur, en lo que totes les vivendes tenien una frontera en vistes al sur.

• 
  Teatre de Siracusa, una colónia grega en Sicília.

Vore també

• L'apartat "Ciutats-Estat de l'Antiga Grècia" de l'artícul "Ciutat-Estat".

Bibliografia

• DI POLIGNAC, F. (1984). La naissance de la vaig citar grecque. Cultes, espace et societé, VIIIe-VIIe siècles avant J.-C.. París: Editions de la Découverte.
• DMITRIEV, S. (2005). City Government in Hellenistic and Roman Àsia Minor (p. 68). Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-517042-3
• DOMINGO-GYGAX, M. (1994). «Evergetisme i història. Paul Veyne i Philippe Gauthier comparats». Prometheus, 20, 119-134.
• GARCÍA GUAL, C. (1991). Figures helèniques i gèneros lliteraris. Barcelona: Mondadori.
• GARCÍA MORENO, L. (1980). Eunsa història universal (Vol. 1). Navarra: Edicions Universitat de Navarra. ISBN 9788431305529
• HANSEN, M. H. (ed.) (1993). «The Ancient Greek City-State. Symposium on the Occasion of the 250th Anniversary of the Royal Danish Academy of Sciences and Letters, July, 1-4 1992». Acts of the Copenhagen Polis Centre (Vol. 1). Copenague: Muksgaard. ISBN 9788773042427
• —, (ed.) (1995). «Sources for The Ancient Greek City-State. Symposium August, 24-27 1994». Acts of the Copenhagen Polis Centre (Vol. 2). Copenague: Munksgaard.
• —, (ed.) (1996). «Introduction to an Inventory of Poleis. Symposium August, 23-26 1995». Acts of the Copenhagen Polis Centre (Vol. 3). Copenague: Munksgaard.
• —, (2006). Polis: An Introduction to the Ancient Greek City-State. Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-920849-2
• Hansen (2004). org/details/inventoryofarcha0000hans An inventory of archaic and classical poleis (en anglés), Nova York: Oxford University Press, pp. 1046-1047. ISBN 0-19-814099-1.
• HOWGEGO, C.; HEUCHERT, V. i BURNETT, A. (eds.) (2007). Coinage and Identity in the Roman Provinces (p. 158). Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-923784-0
• MORRIS, I. (1990). «The early polis as city and state». En J. RICH i A. WALLACE-HADRILL (eds.), City and Country in the Ancient World (pp. 25-57). Londres: Routledge. Un intent de disociar l'urbanisació de la formació de l'Estat.
• TOVAR, A. (1961). um. es/var/plain/storage/original/application/4fc9f765d9b14c319503ed45e0b2b27a.pdf La decadència de la polis grega um. es/var/plain/storage/original/application/4fc9f765d9b14c319503ed45e0b2b27a.pdf archivat en Wayback Machine..
• WILSON, N. (ed.) (2006). Encyclopedia of Ancient Greece (p. 627). Londres: Routledge. ISBN 978-0-415-97334-2

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Polis.

• MARTIN, Thomas R.: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de l'época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Vegen-se este apartat i els següents: perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.04.0009%3Achapter%3D5%3Asection%3D1 The Characteristics of the City-state (Polis) (Característiques de la ciutat-estat).
  • Vegen-se també este atre i els següents: perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.04.0009%3Achapter%3D6%3Asection%3D1 The Power of Sparta (El poder d'Esparta).

• archive. org/web/20141011002944/http://algargosarte. lacoctelera. net/post/2010/11/07/urbanisme-griego-la-polis-arcaica-la-polis-helen-stica Urbanisme grec: de la polis arcaica a la polis helenística.

• NAGY, Gregory: Poetry and the Ideology of the Polis: The Symbolism of Apportioning Meat (La poesia i l'ideologia de la polis: el simbolisme del repartiment de la carn), en Greek Mythology and Poetics (La mitologia grega i la poètica), 1990.
  • harvard. edu/CHS/artícul/display/1292. part-iii-the-hellenization-of-indo-european-social-ideology-chapter-11-poetry-and-the-ideology-of-the-polis-pp-269%20275 Text harvard. edu/CHS/artícul/display/1292. part-iii-the-hellenization-of-indo-european-social-ideology-chapter-11-poetry-and-the-ideology-of-the-polis-pp-269%20275 archivat en Wayback Machine., en anglés, en el harvard. edu lloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a l'Universitat d'Harvard i dirigida pel propi G. Nagy.
• NAGY, G.: Mythical Foundations of Greek Society and the Concept of the City-State (Els fonaments mítics de la societat grega i el concepte de ciutat-estat), en la mateixa obra.
  • Vore "Mit fundacional".
    • harvard. edu/CHS/artícul/display/1293. chapter-12-mythical-foundations-of-greek-society-and-the-concept-of-the-city-state-pp-276%20293 Text, en anglés harvard. edu/CHS/artícul/display/1293. chapter-12-mythical-foundations-of-greek-society-and-the-concept-of-the-city-state-pp-276%20293 archivat en Wayback Machine., en elloc del CHS.
      • Per a les cites: http://nrs. harvard. edu/urn-3:hul. ebook:CHS_Nagy. Greek_Mythology_and_Poetics.1990