Solón

Solón

Solón (en grec Σόλων) (c. 638 a. C.-558 a. C.) va ser un poeta, reformador polític, llegislador i estadiste ateniense, considerat un dels Sèt Sabio de Grècia. Va governar en una época de greus conflictes socials, producte d'una extrema concentració de la riquea i poder polític en mans dels eupátridas, nobles terratinents de la regió del Ática. El seu Constitució de l'any 594 a. C. va implicar una gran cantitat de reformes dirigides a aliviar la situació del campesinado sitiat per la pobrea, els deutes (que en ocasions conduïen a la seua esclavisació) i un règim senyorial que ho nugava a les terres del seu senyor o ho conduïa a la misèria. En particular, es distinguixen les reformes institucionals i el nou sistema censitario creats a l'objecte d'abolir la distribució dels drets polítics basada en el linaje de l'individu i, en el seu lloc, constituir una timocracia. Com a resultat, els estrats mijos varen obtindre una major quota de poder polític, pero els estrats més baixos no varen conseguir que anara sentit el seu reclam d'un nou repartiment de terres, que en un principi anhelaven.

Biografia

Segons Plutarco, és provable que Solón anara fill d'Execéstidas, descendent de Codros i, per tant, d'ascendència Melántida, encara que Dídimo d'Aleixandria ho té per fill d'Euforión. La seua mare, afirma Plutarco seguint a Heráclides Póntico, va ser una prima de la mare de Pisístrato. Durant la seua joventut, despuix de caure la seua família en la pobrea, va haver de dedicar-se al comerç i a escriure poesia. En principi realisava açò últim sense un atre fi que el d'entretindre's, pero progressivament va ser bolcant el to dels seus versos cap a un costat més filosòfic i polític.

D'acort sempre en Plutarco, l'iniciativa de Solón en empreses comercials va correspondre més a un afany d'aventura i coneiximent que a un de lucre. L'autor resalta l'austeritat de la vida del jove Solón, i destaca alguns dels seus versos al respecte, en els que el poeta no distinguix diferència entre...

«... el que posseïx gran còpia d'or i argent, camps extensos d'abundants mieses, i mules i cavalls, i el que solament té un passar honest que li baste a menjar i vestir cómodament; i si en dòna i fills a açò acreces bellea i joventut, la dita és plena».

— Solón.

Sent Solón encara jove va finalisar la guerra que Atenes mantenia en Megara per la possessió de Salamina. Aquell, d'acort a Plutarco, es va dirigir a la plaça i va recitar un poema elegíaco denominat Salamina, en el que va convéncer als atenienses de que no devien rendir-se. La guerra va tornar a establir-se en Solón al cap i, finalment, Salamina va ser recuperada.

Alguns autors antics li reconeixen a Solón un paper decisiu en la «primera guerra sagrada», com a agitador dels anfictíones en la seua guerra contra Cirra pel domini del temple de Delfos.

La seua fama de moderat en una época marcada pels conflictes entre un bando popular i l'aristocràcia antiga ho va dur al arcontado i a que se li otorgara un poder especial per a legislar i introduir canvis en la forma de govern.

Solón davant Creso durant la seua visita a Sardes, per Gerrit van Honthorst.

No obstant, encara que les seues lleis resolien varis problemes de la societat ateniense, no era suficient per a les classes més baixes, que esperaven mides més radicals, sobretot en lo relacionat en la qüestió agrària i el repartiment de terres. Solón en canvi buscava el just mig, atribuint-se-li la frase ”guarda tot en mesura”. Va deixar als atenienses pelapsus de 10 anys, en els que devien respectar les lleis, cosa que no va ocórrer, i va recórrer varis països com Chipre, Brega i Egipte, d'a on obtindrà —a partir de varis sacerdots— el relat de la Atlántida, conservat per Critias i despuix ampliat i adaptat per Platón en els seus diàlecs Timeo i Critias, retornant a Atenes durant el govern del tirà Pisístrato, que es va mantindre respectuós en el velegislador. Va debatre sobre el sentit de la llei en el filòsof Anacarsis —el escita— i va fallir l'any 558 a. C.

Heródoto relata que en el seu viage a Lidia, Solón es va entrevistar en el rei Creso. Segons la llegenda, convençut el monarca de ser l'home més benaventurat del món, va consultar a Solón sobre quí era, al seu juí, el més afortunat entre els hòmens. Solón va donar alguns noms, tots de persones fallides. Consternado Creso per no haver segut nomenat entre ells, li va preguntar si en tan poc apreciava la seua prosperitat. A açò, Solón va respondre dient que no li era possible ponderar la dita d'un home viu, puix la seua fortuna és caprichosa i, per tant, solament pot ser evaluada una volta que l'individu ha mort. La majoria de la crítica —inclús Plutarco— considera poc provable que esta trobada s'haja produït alguna volta, ya que a les seues dificultats cronològiques s'afig l'evident caràcter llegendari del relat.

Llabor política

Context històric

La comunitat ateniense, encara que fonamentalment agrícola en l'época, havia alcançat, des dels començos de la seua unificació política, una estratificació social ya prou alvançada. Els eupátridas o «ben naixcuts», nobles terratinents de la zona del Ática, eren amos de la major part de la terra i senyors d'una considerable proporció de la població. Al respecte, senyala Aristóteles:

Els pobres es trobaven esclavizados no només ells en persona, sino també els seus fills i les seues dònes, Rebien la denominació de pelates i hectemorioi («els de la sexta part»), puix precisament baix tals condicions llauraven les terres dels rics. I, en general, la terra estava en mans d'uns pocs. I si els indigents no abonaven el preu de l'arrendament, li'ls podia dur esclavizados, a ells i al seu prole. També els préstams s'asseguraven per mig de la esclavización personal (...)

Aristóteles, Constitució dels atenienses 2.2.

Areópago i Acrópolis d'Atenes. Les terres posseïdes pels eupátridas s'ubicaven principalment en les planuras del nort i noroest d'Atenes, sent estes les zones més fèrtils de tota la regió ática.

L'estrat intermig entre eupátridas i indigents, ho constituïen dos grups: geomoros (o geomori), agricultors amos d'escasses terres en zones infértiles; i els demiürgues (o demiurgi), artesans sense terres. En el progressiu desenroll del comerç marítim àtic i l'exportació d'artesania, els sectors carents de terres productives (chicotets productors rurals, artesans, mercaders, etc.) es varen concentrar en Atenes, el seu port (Pireo) i la costa (Paralia); junt en els metecos, immigrants sense drets polítics i inclús sense dret a la possessió de casa pròpia.

En caure la monarquia, el poder polític es va basar en un govern de nou arconts, elegibles any a any exclusivament pels eupátridas. En abandonar els seus càrrecs, els exarcontes ingressaven al Areópago, orgue d'autoritat indiscutible, que representava l'instància superior per a la major part dels assunts i posseïa el vot decisiu en l'elecció dels arconts. De tal manera, els eupátridas varen tindre en les seues mans, al mateix temps que la concentració del poder econòmic, la concentració absoluta del poder polític ateniense.

Durant els sigles VII i VI a. C., es va produir la sublevació i posterior lluita dels atenienses contra els eupátridas i les seues institucions. Els més pobres reclamaven, davant tot, un nou repartiment de terres i l'abolició del dret vigent sobre l'endeutament. Els estrats mijos, per la seua banda, en tant ya posseïen certa estabilitat econòmica, ansiaven davant tot el poder polític, per lo que exigien l'anulació dels privilegis polítics dels eupátridas.

Les lleis de Dracón, redactades cap al 621 a. C., es varen promulgar en el context d'este enfrontament i, si be poden ser interpretades com una reafirmación escrita de les lleis vigents i benefactores de la aristocràcia, també, des d'un atre àngul, poden ser considerades com la primera delimitació llegislativa, clara i definida, que acotava l'arbitrarietat dels juges fins a llavors basats en el Dret consuetudinari.

Al començament del VI l'enfrontament havia aplegat a un punt sense tornada. Des de temps arrere la situació entre les dos faccions antagonistas estava bloquejada. Aristóteles es referix al clima llavors reinante:

La majoria del poble es trobava subyugado per uns pocs, i el poble s'havia sublevat contra els nobles. El rebombori era molt fort, i durant llarc temps uns varen lluitar contra uns atres.

Aristóteles, op. cit. 5.2

En este clima de stásis (guerra civil), els dos partits li varen elegir com magistrat de la ciutat a este poeta-soldat:

[algun atre] no haguera pogut contindre al poble [...] Pero yo, entre estos, com en l'espai entre dos eixèrcits, em vaig erigir com un mojón.

Loreux, Nicole, op. cit., p. 174

Estos dos verss són citats per Aristóteles, qui va jujar convenient transmetre'ls. Aristóteles, aludint a la divisió tradicional de les ciutats entre rics i pobres, opon una definició de tota ciutat constituïda en tres parts. La tercera és la més important, donat la seua posició intermediària entre els antagonistas: des del centre es distinguixen els extrems més clarament. A esta posada polític li correspon la forma mija de politeia (constitució), en tant «que és l'única que està a resguart de la guerra civil» Les ciutats chicotetes, segons el «estagirita» estan expostes a disturbis perque és «fàcil dividir a la població en dos sense que quede res en mig».

En l'any 594 a. C., Solón va ser elegit arcont i àrbit (diallaktés), assumint poders extraordinaris. Segons Aristóteles, va contar tant en el respal dels eupátridas com en el dels no nobles, en tant abdós parts ho veen com a defensor dels seus respectius interessos.

Pel seu orige i per la seua notorietat, Solón es contava entre les primeres personalitats en el país, i per les seues condicions econòmiques, en la classe mija.

Aristóteles, op. cit.

Va ser, puix, elegit Arcont, despuix de Filómbroto, i juntament amijanador i llegislador: a satisfacció dels rics, per ser home acomodat, i dels pobres, per l'opinió de la seua probidad.

Plutarco, Vides parals: Solón, XVI.

En assumir com a arcont, Solón es va propondre realisar una série de reformes que quedaren plasmades en una nova Constitució ateniense.

Reformes constitucionals

Artícul principal → Reformes de Solón.

Sistema censitario

Solón va organisar un sistema timocrático, que va significar la divisió de la població no estrangera i lliure en quatre classes segons el volum (en medimnos o medimnoi) de la seua producció agrària. Per als sectors que no obtenien ingressos de la terra, es va confeccionar una equivalència (v. gr., un medimno de cereals o una ovella valien una dracma; un bou, cinc). D'esta manera, els drets polítics de cada individu deixaven d'establir-se d'acort al seu linaje i passaven a considerar-se en apany a la seua riquea. A la seua volta, la divisió servia per a organisar la milícia. La classe més alta va ser la dels pentacosiomedimnos (Pentakosiomedimnoi), que tenien ingressos de 500 medimnos o més. Disponien de la plenitut dels seus drets polítics i podien elegir o ser electes per a qualsevol càrrec governamental (inclós el d'arcont). En temps de guerra, eixercien els més alts càrrecs militars i se'ls encomanava als seus membres el suministrament dels recursos necessaris. En particular, devien fer entrega de les denominades «llitúrgies», que incloïen l'armament d'un barco de guerra (trierarquía), la finançació d'una embaixada en l'estranger i el montage d'una peça teatral (coregía).

La segona classe va ser la dels hippeis, en ingressos superiors als 300 medimnos. Contaven en els mateixos beneficis polítics que els primers. Estos devien prestar servici com a cavallers i mantindre el cavall pel seu conte. La tercera de les classes la varen constituir els zeugitas (zeugitai), els ingressos dels quals superaven els 200 medimnos. Este grup no podia ser electe ni participar en l'elecció de l'arcont, encara que sí en la dels demés càrrecs i els seus integrants ser electes per a ells. Devien integrar-se als hoplitas (milícia d'infanteria pesada) i carregar en els costs de les seues armes. L'última classe estava formada pels tetes (thetes), d'ingressos inferiors als 200 medimnos. No podien ser electes per a cap càrrec; pero podien, en canvi, participar en l'elecció d'aquells càrrecs que no anaren el arcontado. Este grup, en temps de guerra, constituïa la infanteria llaugera i el gros dels remeros de la flota d'Atenes.

Poder polític i institucions

El areópago o Consell Aristocràtic, en época monàrquica havia segut el Consell del Rei i, durant l'época dels nou arconts, tribunal suprem en assunts de justícia. Se li denominava Bulé, pero va canviar el seu nom quan Solón va crear la nova Bulé. En época de Solón va ser mantingut com un consell prestigiós que supervisava el govern de la ciutat, el treball dels magistrats, opinava sobre el govern i actuava com a tribunal per a delictes greus i de sanc. No obstant, ya no participava directament en assunts administratius. L'administració i el quefer llegislatiu de la ciutat va quedar a càrrec fonamentalment de l'assamblea popular (Ekklesía) i de la bulé, abdós organismes establits per Solón. Esta última consistia en un Consell de quatrecents ciutadans (cent de cada tribu o filai del Ática). Es creu que s'ocupava de propondre lleis, de preparar les reunions de la ekklesía i, en general, de realisar les funcions que prèviament tenia al seu càrrec el areópago. La ekklesía o «assamblea popular» era la que prenia totes les decisions de política interior, exterior, llegislativa, judicial i eixecutiva, pero necessitava la aquiescencia i consell del areópago i la bulé. La ekklesía elegia als arconts, i per tant, elegia indirectament als nous membres del areópago. Estava compost per tots els ciutadans majors de díhuit anys, varons. Delegava el seu poder eixecutiu en els nou arconts i el seu poder judicial en el areópago (tribunal per als casos d'homicidi voluntari) i en la heliea (tribunal ciutadà). La heliea era el tribunal de justícia suprem, compost per ciutadans elegits per sorteig.

Solón és l'autor de la Constitució Ateniense de l'any 594 a. C.

Llegislació i Reformes Socials

Reformes agrícoles

En una de les seues primeres mides com a arcont, Solón va anular els deutes contrets pels llauradors segons les lleis anteriors, i estos varen recuperar les seues terres embargades. La llegislació al respecte va ser denominada seisachteia o «supressió de càrregues». L'alcanç de dita anulació no està del tot clar. Aristóteles, Plutarco i Diógenes Laercio varen interpretar que la mida anulava tots els deutes. Dionisio d'Halicarnaso, en canvi, va considerar que els efectes alcançaven solament als deutors més indigents; i Androción, orador i polític discípul d'Isócrates, va opinar que no significava una atra cosa que la disminució dels interessos dels deutes contrets.

Per la seua banda, el major reclam dels menys privilegiats, que consistia en un nou repartiment de terres, no va ser considerat.

Abolició de l'esclavitut per deutes

Artícul principal → Sisactía.

En la seua llegislació, Solón derogava la llei vigent en eixe llavors segons la qual era possible cobrar deutes per mig de la esclavitut del deutor i els seus familiars (hektemoroi). La nova llei amparava exclusivament en lo sucesivo la retribució per mig de bens. Una volta que esta va entrar en vigència, l'arcont va comprar esclaus en la finalitat de lliberar-els. Açò va constituir un canvi de gran importància, ya que, en prohibir-se l'esclavitut del deutor, s'estava prohibint en sí l'esclavitut del ateniense.

Política econòmica

Algunes de les seues lleis en matèria econòmica prohibien l'exportació de cereals fòra de la regió del Ática pero estimulaven l'exportació d'oli d'oliva. Es va dispondre l'orde i els métodos a amprar en la plantació i es va regular la forma de cavar i fer us dels pous. Es varen estimular les llabors artesanals i es va redactar una llei que obligava al pare a ensenyar un ofici als seus fills, quedant estos, en cas de no haver rebut dita educació, eximits de l'obligació de mantindre-ho durant la ancianidad, tal com era costum en l'época. Entre les mides que pretenien evitar l'oci en térmens econòmics, Solón, si be va mantindre la llei de Dracón al respecte, va modificar el castic de pena capital pel de multes i privació de drets civils (atimia).

Per una atra part, si un estranger s'establia en la seua família en Atenes i establia allí indústria o comerç, podia solicitar el dret de ciutadania.

La llegislació de Solón va intentar tant estimular l'activitat productiva com evitar les despeses improductives. Per eixemple, es varen prohibir els funerals costosos i la inmolación d'animals en honor al fallit. D'igual modo, afirma Struve que «es va prohibir també erigir sepulcros el cost del qual fora major del d'un que pogueren construir dèu persones en el curs de tres dies». Atenes va canviar el seu unitat de mida, provinent de Fidón, per una pròpia; un atre tant va fer en la seua moneda, que fins a eixe moment era la d'Egina. La nova moneda ateniense era més llaugera. En el seu conjunt, estes reformes, que acostaven els sistemes atenienses als llavors utilisats en Eubea, varen actuar favorablement en l'ampliació del comerç de la polis Ática.

Solón va modificar també la llegislació vigent sobre el dret d'herència. Va establir el dret dels individus varons que no tenien fills, a testar lliurement, podent llegar els seus bens a qualsevol, familiar o no. Fins al moment de dita reforma, els bens passaven automàticament al patrimoni de la família del fallit o al seu fratría.

Matrimoni

Vore també: Epíclera

Plutarco adjudica a Solón les primeres lleis atenienses tendientes a cuidar del patrimoni patern despuix del casament. Segons dit autor, es va establir que si un home casat en una hereua sense germans varons no podia donar-li fills, esta tenia dret a deixar-ho i casar-se en un parent, de modo que l'herència que rebia del seu pare —i de la que ella no era ama en la seua calitat de dòna— es mantinguera en elinaje familiar. El marit d'una epíclera, aixina mateix, quedava obligat a tindre relacions sexuals en ella a lo manco tres voltes al més.

Segons el mateix autor, ademés, es va eliminar de tot matrimoni l'entrega de dote per part de l'esposa, a l'objecte de reduir les unions en fins econòmics. La nóvia, al moment de casar-se, solament devia contar en tres vestits i alhajas de poc valor.

Sexualitat

D'acort a alguns autors, Solón va donar un marc formal a les costums sexuals atenienses. En un fragment de l'obra Germans del poeta i dramaturc Filemón s'aludix a l'establiment de bordells públics en Atenes. Açò ha segut interpretat com un intent, per part de Solón, de «democratizar» el plaer sexual i, a la seua volta, de promoure l'idea d'un ciutadà «amo dels seus plaers». Si be són varis els autors que posen en dubte la veracitat d'este fet, no deixa de ser significatiu que, varis sigles despuix de Solón, existira un discurs que vinculara a les seues reformes l'intensificació de la vida sexual ateniense.

Un aspecte important de la seua llegislació en l'àmbit sexual, va ser la regulació de la pràctica de la pederàstia. Esta, en l'Atenes del VII, era acceptada i caria de reglamentació. Solón va redactar certes normes destinades a reglamentar dita pràctica i protegir als jóvens lliures. En l'época en que Solón va redactar les seues lleis, era freqüent que els jóvens eixercitaren nuets en els gimnasis i que anaren seduïts per espectadors madurs. Una norma establida en el marc d'esta reglamentació prohibia l'accés dels hòmens esclaus a estos recints i, en general, qualsevol intent de relació amorosa entre esclaus i jóvens lliures. La mencionada reglamentació, que pel fet de ser tal també implicava llegitimació, es va llimitar a prescripcions d'esta índole.

Plutarco troba una explicació per a la convivència de la llegislació soloniana en l'institució de la pederàstia en aspectes de la vida íntima i de les experiències del mateix Solón:

De la mare de Solón referix Heraclides Póntico que era prima de la de Pisístrato; i al principi va haver una gran amistat entre els dos pel parentesc i per la bona disposició i bellea, estant enamorat Solón de Pisístrato, segons la relació d'alguns. [...] Per una atra part, que Solón no es dominava en punt a inclinaments desordenats, ni era fort per a contrarrestar a l'amor com en mà d'atleta, pugues molt ben colegirse dels seus poemes, i de la llei que va fer prohibint als esclaus l'usar d'ungüents i el requerir d'amors als jóvens, puix sembla que va posar esta entre les honestes i lloables inclinaments, i que en repelir d'ella als indignes convidaba als que no tenia per tals.

Plutarco, op. cit.

Aristóteles, per la seua banda, desment la relació amorosa entre Solón i Pisístrato. Per una atra part, l'autoria de certs aforisme pederastes, atribuïda per algunes fonts —entre elles, Plutarco— a Solón, és atribuïda, per unes atres, a Teognis.

Atres reformes

Les reformes de Solón varen llimitar el domini ancestral absolut que un pare tenia sobre la seua família. Es va prohibir que un home venguera com a esclaus a la seua dòna o fills o que els expulsara de la llar. Ademés, el benefici de manutenció a costa de la seua descendència es va llimitar al menjar, roba i sepeli.

Una atra reforma va consistir en l'admissió de tot ateniense com a membre d'una Cort de Justícia, aixina com la possibilitat d'apelació davant qualsevol fallo judicial.

Poesia

En els seus elegias Solón expressa el seu conjunt d'idees polítiques. Els seus versos han aplegat fins als nostres dies de manera fragmentaria, a partir de cites d'autors antics com Aristóteles, Demóstenes, Teofrasto, Diógenes Laercio, Diodoro Sículo i Plutarco. No obstant, també existix controvèrsia sobre la veracitat de certs fragments, i és possible que alguns dels versos que se li atribuïxen no siguen de la seua autoria.

Pel que fa a l'autenticitat de la poesia soloniana, destaca el fet de que, en l'antiguetat, era usual atribuir l'autoria de les obres de poetes desconeguts o poc populars a uns atres de renom. Varis estudiosos han posat en dubte alguns versos atribuïts a Solón per la seua referència a fets encara no ocorreguts; o be, en atres casos, perque l'evidència arreplegada els ha adjudicat un orige anterior. Per la seua banda, és notòria la coincidència entre varis fragments solonianos i alguns de la Theognidea, conjunt de poemes del seu contemporàneu Teognis de Megara. En este cas no resulta senzill dilucidar quin d'abdós és la font original, o si va existir en canvi una font prèvia que després va ser atribuïda, per separat, a abdós poetes.

Durant el IV, les lleis i elegies de Solón eren conservades per Aristóteles, qui es va encarregar de compilarlas, i Teofrasto. Presumiblement, la compilació d'Aristóteles es va perdre i va anar posteriorment recuperada per Apelicón i duta a Roma per Lucio Cornelio Sila en el 82 a. C., mentres que una atra font va ser comprada per Ptolomeo II. És possible que els historiadors antics que més es varen dedicar a estudiar a Solón, com Plutarco, obtingueren les seues fonts de la biografia del governant realisada per Hermipo d'Esmirna, o be, que accediren a còpies no conegudes de l'obra d'Aristóteles o de les pròpies lleis.

D'acort a Plutarco, Solón va començar a escriure poesia com pasatiempo, i en un to més popular que filosòfic. El seu estil elegiaco va poder haver-se per l'influència de Tirteo, si ben incursionó en uns atres gèneros lírics com el troqueo i el yambo, de to més vital i directe.

En qualsevol cas, els seus versos són més significatius des del punt de vista històric, com a testimoni escrit del seu pensament i reformes, que des de l'estètic.

La justícia segons Solón

En els seus elegias, Solón presenta l'idea de justícia com un poder diví i com un orde natural i autorregulado. A este respecto, compara la justícia en la mar: «la mar és regirada pels vents; mentres algú no ho moga, és la més justa de totes les coses». Gregory Vlastos analisa que, mentres que per a Semónides d'Amorgos la mar té una naturalea dual en la que alterna la seua apariència (a voltes calme, a voltes tormentoso o pertorbat), per a Solón el destorbament no és el seu estat natural o just; i si entra en este estat, ha d'existir per a això una causa perturbadora. Junt a Gregory Vlastos, és «partidari d'esta concepció de la justícia com a principi inherent, inmanente a l'orde social, dins d'un organisme polític i en una llei de causalitat semblant a les del món físic en els filòsofs jonios», Werner Jaeger, en Solon's Eunomie. Estan en contra, Eric A. Havelock, H. Lloyd-Jones, els qui aduïxen un mateix concepte de justícia en Solón que en Hesíodo. En la mateixa llínea es troba Michael Gagarin.

Per a Solón, la justícia és un assunt concernent a la comunitat, en apany a dos nocions: la pau comuna i la «llibertat comuna». Qualsevol acte d'injustícia que pose en risc la seguritat comuna amenaçarà aixina mateix la seguritat «individual» de cada membre d'eixa comunitat; d'igual manera, qualsevol dany directe a un membre de la polis serà un dany indirecte a ella mateixa. I el fet de que siga «indirecte» solament ho farà més riesgoso en tant no es podrà predir el grau o qualitat dels seus efectes. D'ací que qualsevol injustícia individual dega concernir a tots. Estes consideracions varen tindre conseqüències pràctiques en la llegislació de Solón; va ser este qui, per primera volta en Grècia, va escriure una llei sobre criminalitat per la que es va habilitar a qualsevol ciutadà, en determinades circumstàncies, a mamprendre accions per ofenses fetes a uns atres, encara que estes anaren de caràcter aparentment «individual» i no colectiu.

La noció de llibertat comuna naix de la mateixa base: l'esclavitut de qualsevol posa en perilla llibertat de tots. D'esta manera, la esclavitut dels llauradors deutors no produïx l'únic efecte de la seua desgràcia personal, sino també un efecte —indirecte i impredictible— sobre la polis. Una ciutat esclavizada per un mal tirà va tindre que ser prèviament dividida i l'esclavitut individual és una manera de dur tal empresa a veta, aixina com de llegitimar la primera. Per una atra part, els esclaus mateixos conten en el poder necessari per a sublevar-se i furtar a la polis la seua llibertat, és dir, la llibertat comuna. La comunitat deu, per tant, velar per la llibertat de tots els seus membres. Solón també es va referir a la qüestió agrària en les seues elegias:

«El que havia vingut per a saquejar, ple d'esperances, creent trobar ací grans riquees, esperava que yo, acariciant suaument, seria fer en la meua manera de ser. Mes llavors es varen equivocar, i ara, enujats per això, em miren de defuigc com a un enemic. No importa: lo que vaig prometre, vaig complir en l'ajuda dels deus, no debades vaig treballar. Tant em desagrada governar per la força tirànica, com en les campiñas, donar als mals i als nobles parceles iguals».

— Solón.

Taula de correlació

Diehl	Gentili - Pratto	Bergk = West	Adrados	Autor	loc. cit.	Títul
1	1	13	1	Estobeo	Eclogae Phisicae, Dialectae et Ethicae III 9, 23	Elegia a les muses
2, 1-2	2, 1-2	1	2, 1-2	Plutarco	Vides Parals Solón 8, 1	Salamina
2, 3-8	2, 3-8	2	2, 3-8	Diógenes Laercio	Vides dels filòsofs ilustres I, 46	Salamina
3	3	4	3	Demóstenes	Discursos 19, 254	Eunomía
4, 1-3	4, 1-3	4, 1-3	Aristóteles	Constitució d'Atenes 5, 2
4, 4-8	5	4c	4, 4-8	Aristóteles	Constitució d'Atenes 5, 3
4, 9-12	6		4, 9-12	Plutarco	Vides Parals Solón III, 2
5, 1-6	7	5	5, 1-6	Aristóteles	Constitució dels atenienses 12, 1
5, 7-10	8	6	5, 7-10	Aristóteles	Constitució dels atenienses 12, 3
5, 11	9	7	5, 11	Plutarco	Vides Parals Solón XXV, 6
6	10	28	6	Plutarco	Vides Parals Solón XXVI, 1
7	11	19	7	Plutarco	Vides Parals Solón XXV, 6	A Filocipro
8	15	11	11	Diodoro Sículo	Biblioteca històrica IX, 20, 3
9	14	10	10	Diógenes Laercio	Vides dels filòsofs ilustres I, 49
10	12	9	8	Diodoro Sículo	Biblioteca històrica IX, 20, 2
11	13	12	9	Plutarco	Vides Parals Solón III, 6
12	16	25	12	Plutarco	Amat. 5 p. 751b
13	17	23	13	Platón
14	18	24	14	Estobeo	Eclogae Phisicae, Dialectae et Ethicae IV, 33, 7
15	19	14	15	Estobeo	Eclogae Phisicae, Dialectae et Ethicae IV, 34, 23
16	20	16	16	Clemente d'Aleixandria	Stromateis V, 81, 1
17	21	17	17	Clemente d'Aleixandria	Stromateis V, 129, 5
18	22	22 (22a West)	18	Proclo	In Tim. 20i
19	23	27	19	Filó d'Aleixandria	d'opificio mundi 104 (I 36, 8)
20	24	26	20	Plutarco	Amat. 5 p. 751i
21	25	29	21	Pseudo-Platón
22, 1-4	26	20	22, 1-4	Diógenes Laercio	Vides dels filòsofs ilustres I, 60
22, 5-6	27	21	22, 5-6	Plutarco	Vides Parals, Publícola XXIV, 5
22, 7	28	18	22, 7	Pseudo-Platón	Amat. 133c
23, 1-7	33	23, 1-7	Plutarco	Vides Parals, Solón XIV, 9-15	A Foc
23, 8-12	29	32	23, 8-12	Plutarco	Vides Parals, Solón XIV, 8	A Foc
23, 13-21	29b	34, 4-5 + 35, 6-7 (34 West)	23, 13-21	Aristóteles	Constitució dels atenienses 12, 3	A Foc
24	30	36, 3-21 + 31, 6-7 (36 West)	24	Aristóteles	Constitució dels atenienses 12, 4
25	31	36, 20-21 (37 West)	23, 13-21	Aristóteles	Constitució dels atenienses 12, 5
26, 1-5	32	38	26, 1-5	Ateneu de Náucratis	Deipnosophistae, XIV, 645f
26, 6-7	33	39	26, 6-7	Pólux	Onomàstic X, 103
26, 8	34	40	26, 8	Frínico	Ecl. 374 (p. 396 Lobeck - 484 Rutherford)
27	35	30	23, 13-21	Pseudo Digeniano	2,99 (Paroem. Gr. I, 213, 11)
28	40	31	28	Plutarco	Vides Parals, Solón III, 5
29	37	43 West	29	Choric. Gaz. Or.	2,6 (p. 29, 10 Forester-Richtsteig)

Vore també

• Decàlec de Solón
• Horos
• Democràcia ateniense
• Clístenes d'Atenes
• Critias
• Critias (diàlec)
• Atlántida
• Dracón

Bibliografia

Fonts històriques

• Aristóteles, Constitució dels atenienses. Tr. Manuela García Valdez. Madrit, Gredos, 1984. ISBN 84-249-0934-8
• Plutarco, Vides Parals. Volum II: Solón & Publícola; Temístocles & Camilo; Pericles & Fabio Màxim. Madrit, Editorial Gredos, 1996. ISBN 978-84-249-1796-8

Edicions dels poemes

• Ernst Diehl, Anthologia lyrica Graeca, Leipzig, Teubner, 1925. (Important publicació: la bibliografia posterior cita a Solón per l'orde dels fragments en esta edició)
• Gentili, B. i C. Prato (ed.), Poetarum Elegiacorum Testimonia et Fragmenta 1, Leipzig, Teubner, 1988
• Rodríguez Adrados, Francisco. Lírics grecs elegiacos i yambógrafos arcaics (sigles VII-V a. C.). (CSIC) Ed. Ànima Mater, 1990. ISBN 978-84-0003-187-9
• Rodríguez Tobal, Juan Manuel: L'ala i la cigarra. Fragments de la poesia arcaica grega no èpica. Edició bilingüe. Hiperión. Madrit. 2005.
• West, M. L. (ed.), Iambi et Vaig elegir Graeci II, Oxford, Clarendon Press, 1972

Estudis crítics

• Rodríguez Adrados, Francisco. Història de la democràcia de Solón als nostres dies. Ed. Temes d'Hui, 1997.
• Domínguez Moneder, Adolfo i uns atres, Història del món clàssic a través dels seus texts, 15 - Solón i Atenes. pp. 168-180 Madrit, Aliança, 1999. ISBN 978-84-206-8682-0
• López Ferez i uns atres, Història de la lliteratura grega, 2ª Ed. Madrit, Càtedra, 1988
• (2006) Josine H. Blok, André P. M. H. Lardinois (ed.). Solon of Athens. New historical and philogical approaches (en anglés), Brill. ISBN 978-90-04-14954-0.
• Loraux, Nicole (2008). La guerra civil en Atenes. La política entre l'ombra i l'utopia, pp. 171-180.
• García Gual (1988). Els sèt sabio (i tres més), Madrit: Aliança. ISBN 84-206-0369-4.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Solón.

Solón en Viquidites.

• ALMANDÓS, Laura: Igualtat i diferència en la democràcia ateniense, 2003.
  • archive. org/web/20070630101526/http://www. humanas. unal. edu. co/publicaciones/libros_2004/pdf_encuentros/igualdad_democracia.pdf Text en PDF en el humanas. unal. edu. co/nuevo/ lloc de la Facultat de Ciències Humanes de la sede de Bogotà de la Universitat Nacional de Colòmbia.

• La terra “esclava” del Ática en el s. VII a. C.: llauradors endeutats i hectémoros.
  • archive. org/web/20100402131546/http://revistas. ucm. es/ghi/02130181/articulos/GERI0606120143A.PDF Text en PDF en el ucm. es/ lloc de les revistes de la Universitat Complutense de Madrit.

• Diógenes Laercio: Vides, opinions i sentències dels filòsofs més ilustres; I, 45 - 67: Solón.
  • cervantesvirtual. com/servlet/SirveObras/12140528718935940987213/ima0042. htm Text espanyol en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
  • Text espanyol en Wikisource.
    • Text grec en Wikisource.

• Plutarco: Vides parals.
  • Solón.
    • Text espanyol en Wikisource.
      • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus:text:2008.01.0063 Text anglés en índex electrònic en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
        • Text grec en Wikisource.
  • Publícola.
    • Text espanyol en Wikisource.
      • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus:text:2008.01.0059 Text anglés en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
        • Text grec en Wikisource.
  • Comparació entre Solón i Publícola.
    • Text espanyol en Wikisource.
      • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus:text:2008.01.0034 Text anglés en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
        • Text grec en Wikisource.

• Sobre Solón.
  • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A2008.01.0479%3Avolume%3D1%3Atext%3D5%3Asection%3D1 Text anglés en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.

• Thomas R. Martin: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de la época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés en índex electrònic en el Proyecte Perseus.
  • Vegen-se este apartat i el següent: perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.04.0009%3Achapter%3D6%3Asection%3D25 The Reforms of Solon (Les reformes de Solón).

• org/bloodwolf/poetes/falc/solon/oeuvre. htm Biografia i alguns poemes de Solón, en francés, en el org/ lloc de Philippe Remacle (1944 - 2011): trad. d'Ernest Falconnet. Ed. de Garnier;^{classiques-garnier. com/} París.

• org/bloodwolf/poetes/solon/poesies. htm Un atre text biogràfic i més traduccions de poemes; en el mateix lloc. El text biogràfic és de Plutarco en traducció francesa de Dominique Ricard (1741 - 1803), que ho va publicar en la seua edició de les Obres morals i de costums: Œuvres morals (1783 - 1795).