Política (Aristóteles)

Política (Aristóteles)

Política o La Política (en grec Πολιτικα; en llatí, Politica) és una obra d'Aristóteles. Al final de l'obra Ètica nicomaquea Aristóteles expressa que l'investigació sobre l'ètica desemboca en la política, i per això les dos obres en freqüència són considerades com a parts d'un tractat ampli, al final de les obres, Aristóteles dona a entendre que la política és una forma de mantindre a la societat “ordenada“ en normes i regles. El títul significa lliteralment ___protected_title_6___

Contingut per capítuls

Esquema de constitucions segons Aristóteles.

Llibre I

En el primer llibre de la ___protected_title_5___ tracta Aristóteles de clarificar i distinguir la polis d'una atra forma de societat. Si be la polis sorgix cronològicament despuix de la família i de les tribus, conservant d'ells l'estructura bàsica de l'autoritat (el poder d'uns sobre uns atres), es transforma en una realitat distinta, sent anterior ontológicamente a les parts que la componen: la polis és un tot anterior a les parts; per això el home és un “animal polític” En un segon bloc s'analisa l'existència i l'essència de l'esclavitut. Esta ho és “per naturalea”, indispensable per al sosteniment de la polis i de l'economia domèstica. L'esclau ho és perque està incapacitat per al mando i llimitat en la seua capacitat racional; pel contrari, el home lliure és aquell que és fi en sí mateixa (“persona”, en térmens de Kant) i no és propietat o instrument d'un atre. Rebuja Aristóteles el fonament “positiu” (llegal) de l'esclavitut, que la fa derivar del dret de guerra. En el tercer bloc aborda l'economia domèstica; esta ampra (usa) els bens; pero l'adquisició d'estos s'explica per atres mecanismes. L'art d'adquirir bens (crematística) conduïx a la riquea, d'un modo natural i just. El modo d'adquisició natural és aquell que respon a les exigències naturals de supervivència; concretament l'alimentació, distinguint-se tants modos d'adquisició com a modos de vida i viceversa. També es recorre al comerç, primer pel trueque i despuix en l'us de la moneda, que s'ha convertit en valor de canvi, donant lloc a un modo de vida i d'adquisició artificial i perverso: els diners genera diners. D'esta manera, la moneda, de ser un instrument per a la subsistència natural, es convertix en un valor en sí. Esta transformació obedix a un canvi en l'escala de valors: quan es busca la vida plaentera (la bona vida) en lloc de buscar la vida bona (virtuosa) naix la codícia i mor la possibilitat de desenroll del home virtuós. L'últim bloc ho dedica a l'anàlisis del poder domèstic: és diferent –en espècie- l'autoritat paternal que la marital i l'heril (de l'amo i l'esclau). Sent estes formes d'autoritat tan distintes i sent l'autoritat un element necessari en les relacions familiars, es planteja la qüestió de la virtut específica de cada una de les autoritats de l'unitat familiar (el pare, el marit i l'amo). Les diferències no són quantitatives (de grau) sino qualitatives (d'espècie). Finalisa el llibre senyalant l'importància de l'educació moral de les dònes i dels fills: residix que l'educació ètic-moral deu conduir a l'educació política, del ciutadà, perque “les dònes constituïxen la mitat de la població lliure, i els chiquets han de ser en el temps ciutadans que participen del govern de la ciutat”

Lliure II

En el segon llibre realisa Aristóteles un examen crític de les constitucions passades, presents i possibles a fi de mostrar les seues deficiències i virtuts en llaures a l'elaboració d'una forma de constitució “que siga la millor de totes per a un poble capaç d'alcançar el modo més ideal de vida”. Comença per la proposta del seu mestre Platón, tal com este la va elaborar en les seues obres La República i Les lleis El núcleu de la teoria política de Platón residix en la seua visió unitarista de l'Estat i a ell van dirigides totes les crítiques. La visió unitarista fa referència a la concepció de l'Estat com un “tot” unitari i unívoc en el que tot és comú (fills, dònes, bens), supon que l'unitat és preferible a la multiplicitat i el homogeneïtat a la diversitat. Pero, sosté Aristóteles, la ciutat és multiplicitat i si s'alvança en l'objectiu de l'unitat, llavors la polis desapareix com a tal i es convertix en família o en individu, “perque la família té més unitat que la ciutat i l'individu molt més que la família”. Ademés de ser una quimera, tal unitat comporta conseqüències indesijables: La comunitat de dònes i fills, ademés d'antinatural és irrealizable, puix no es poden ocultar als ciutadans els llaços de família que els unixen i comportaria a crims contra natura (el incesto); per això, “és millor ser primer d'una persona privada que ser fill en el sistema platònic”. La comunitat de bens comporta a l'indiferència i descuit d'estos bens i impedix l'eixercici de la virtut de la generositat. Aristóteles aposta per un terme mig entre dos extrems: el règim privat de la propietat i l'us comú dels bens. Considera Aristóteles que Les Lleis són una colecció d'estatuts, a diferència del proyecte de ciutat ideal que descriu en La República, pero en el fondo subyacer els mateixos principis. Critica de Les Lleis , entre atres aspectes, el desorbitat número de habitants de la ciutat, el que no es tinga en conte a les ciutats veïnes i que es pose llímits a la taxa de natalitat, aspecte fonamental este últim por cuanto esta falta de control conduïx a la pobrea i esta a la sedició i al crim. En un segon bloc analisa les constitucions ideades per atres autors: Faleas de Calcedonia i Hipodamo de Mileto. La novetat del primer residix en la seua tesis sobre la propietat: els tumults i desórdens tenen el seu orige en la desigual distribució de la riquea. La crítica d'Aristóteles se centra en este punt: establir l'igualtat en la distribució de la propietat és difícil de conseguir, poc eficaç i insuficient, puix el problema de la propietat no és tant una qüestió socioeconòmica quant moral: el desig del home és insaciable, i per això, la solució verdadera està en l'educació en la templanza i en la moderació. Hipodamo de Mileto sembla ser un precedent de Platón puix “va anar el primer en parlar d'un règim polític perfecte”, dominant en el seu sistema la tríade pitagórico pel que fa a les classes socials, les parts del territori o els tipos de lleis. La crítica d'Aristóteles recorre diversos aspectes del seu sistema, pero se centra en la qüestió de si és positiva l'innovació i el canvi en política. La resposta d'Aristóteles és una apelació a la prudència, puix “és més perillós el hàbit de desobediència a la Llei que útil l'innovació”. En un tercer bloc realisa un anàlisis crític d'algunes constitucions realment existents: Esparta, Creta i Cartago. Tenen totes en comú la desviació de la millor forma de govern –l'aristocràcia – per lo que en elles es mesclen els atres règims: oligarquia o democràcia. Les constitucions gregues posseïxen les mateixes institucions: els siervo, els menjars en comú, els magistrats i els Vells, si be existixen entre elles notables diferències. La constitució de Cartago peca per excés en l'estimació de la riquea, en l'acumulació de càrrecs en un sol individu i en poder donat als magistrats. El seu defecte consistia un desmirament als assunts de defensa dl Estat. L'últim capítul ho dedica a les innovacions d'alguns llegisladors antics (Solón, Filolao, Dracón o Pítaco, entre uns atres)

Llibre III

Comença Aristóteles distinguint els conceptes d'Estat i de règim polític o constitució. L'Estat no se cenyix als actes de govern ni als llímits físics de la ciutat ni a l'identitat de les gents. Mentres que l'existència d'un Estat es deu a la “matèria” –el territori i les seues gents-, l'essència (identitat) d'un Estat és la “forma”, la constitució política; esta ha de donar-se necessàriament, encara que canvie el lloc o els individus. Pero hi ha una categoria d'individus que constituïxen l'ànima de l'Estat, lo que ho manté en l'existència: és el ciutadà. El ciutadà és un home lliure que pot participar en les funcions llegislativa i judicial de l'Estat. Per això, el sistema polític propi del ciutadà és la democràcia. ¿I posseïx el ciutadà una virtut pròpia, específica, diferent de la que posseïx qualsevol home? Ací és a on Aristóteles desenrolla la distinció fonamental entre “home” (individu) i ciutadà: Si tots els hòmens són iguals, tots poden desenrollar la virtut que els fa hòmens, pero els ciutadans són distints en funció de l'Estat al que pertany, de modo que la seua virtut és relativa a l'Estat. (la virtut d'un ciutadà ateniense li durà a defendre a Atenes front un ciutadà espartano, mentres que en quant hòmens tots deuen ajudar-se en l'existència). Sense Estat no hi ha ciutadans, i sense ciutadans no hi ha Estat; per això, quan falten hòmens poden ser ciutadans els estrangers, pero cap ciutadà pot ser “estranger en la seua ciutat”. En un segon bloc analisa les distintes formes d'autoritat i de règims polítics. Segons el tipo d'associació “humana” es distinguix tres formes d'autoritat: el senyor, el pare i el governant, per a les tres formes respectives de societat: heril, domèstica i política. És esta última forma d'associació a on es considera als seus membres lliures i iguals i l'objectiu és el ben comú (governants i governats). Segons este criteri i atenent al número de persones que participen en el govern, es distinguixen sis formes de govern: tres llegítimes i justes (monarquia, aristocràcia i república) i les seues respectives formes desviades (tirania, oligarquia i democràcia). A continuació tracta dels principis bàsics d'un Estat i de la Sobirania. Lo que distinguix a l'Estat d'atres formes d'associació és el fi o objectiu que es perseguix. Atres formes d'associació poden ser aquelles que tenen com a fi la pau entre els pobles, l'intercanvi econòmic o cultural o la defensa militar… Pero açò no constituïx l'essència de la ciutat; tals objectius es poden donar en Estat o sense ell, pero per a que es done una ciutat es requerix una vida en comuna de cases i famílies en la finalitat d'una vida feliç i autosuficient. ¿I quí deu eixercir la sobirania? Aristóteles defén la “sobirania popular”, que és lo mateix que “la llei fundada en la raó”; la majoria, la “massa”, el “poble” en el seu conjunt, juja millor i es corrompe menys que un individu o un grup. En tot cas, la distribució del poder polític deu dependre només del fi de l'activitat política i no d'atres consideracions extrapolíticas com la raça, el sexe o la bellea. Aristóteles introduïx una reflexió sobre la figura de l'ostracisme, institució que consistix en un “desterro polític” d'aquells individus que “no són iguals” –perque descollen per la seua riquea, la seua popularitat o per poder- i per això a ells no se'ls pot governar. L'ostracisme “positiu” és que el que de fet es dona en totes les constitucions; està justificat políticament com una estratègia eutáxica, que favorix el bon orde de l'Estat. Per últim, analisa Aristóteles la Monarquia, les seues diferents formes, les seues ventages i inconvenients i els aspectes que la fan rechazable com a forma de govern en una ciutat entre individus lliures i iguals. Només en un cas és justificable la monarquia absoluta: en el mateix sentit en que és injustificable l'ostracisme: no deu aplicar-se als hòmens justs i virtuosos, puix estos encarnen la síntesis de l'individu (ètica) i del ciutadà (moral). Es tracta d'un ostracisme “negatiu”, la justificació política del qual és problemàtica, donats els casos d'una constitució perfecta o d'individus de senyalada virtut, que deurien ser “reis perpetus en les ciutats”

Lliure IV

Sobre les tasques i funcions de les teories polítiques. Tipos de politeias (constitucions) i per qué hi ha de distintes classes. Els interessos personals conseguits per mig d'algunes constitucions. Tipos de democràcia i d'oligarquias. Oficis del govern.

Llibre V

Tracta de la teoria general de la ciutat perfecta. Ejemplifica en ciutats del moment i passades. Del canvi constitucional i lo que seria la perfecta transició d'una forma de poder a una atra. Les revoluciones en diferents tipos de constitucions i les formes de preservar les constitucions per mig de les institucions. De l'inestabilitat de la tirania, lo que hui podríem cridar dictadura.

Llibre VI

És sobre les constitucions democràtiques. Les seues ventages i desventages. Sobren les constitucions oligàrquiques.

Llibre VII

És sobre el millor Estat i la millor vida. Descriu una miqueta la situació del moment. Sobre la població, territori i posicionament de l'Estat Ideal. Les institucions ideals de l'estat ideal. Del matrimoni i els chiquets.

Llibre VIII

Sobre l'educació en l'Estat ideal i el seu rol.

Vore també

• Politeia
• Filosofia política

Bibliografia

• Barker, Sir Ernest (1906). The Political Thought of Plat and Aristotle (El pensament polític de Platón i Aristóteles), Londres: Methuen^[1].
• Davis (1996). The Politics of Philosophy: A Commentary on Aristotle's Politics (Comentari de la "Política" d'Aristóteles), Lanham: Rowman & Littlefield^[2].
• Goodman, Lenn E.; Talisse, {{{nom2}}} (2007). Aristotle’s Politics Today (La política d'Aristóteles vista hui), Albany: State University of New York Press^[3] (Publicacions de l'Universitat Estatal de Nova York).
• Keyt, David (1991). A Companion to Aristotle’s Politics (Vademécum de la "Política" d'Aristóteles), Cambridge: Blackwell (integrant hui de Wiley-Blackwell).
• Kraut, ed. (2005). Aristotle’s Politics: Critical Essays (La "Política" d'Aristóteles: Ensajos crítics), Lanham: Rowman & Littlefield.
• Simpson (1998). A Philosophical Commentary on the Politics of Aristotle, Chapel Hill: University of North Carolina Press^[4] (Publicacions de l'Universitat de Carolina del Nort)^[5].
• Simpson (1997). The Politics of Aristotle: Translation, Analysis, and Notes (La "Política" d'Aristóteles: traducció, anàlisis i notes), Chapel Hill: University of North Carolina Press.
• Nichols, Mary P. (1992). Citizens and Statesmen: A Study of Aristotle’s Politics (Ciutadans i estadistes: Estudi de la "Política" d'Aristóteles), Lanham: Rowman & Littlefield.
• Lord, Carnes (1982). Education and Culture in the Political Thought of Aristotle (L'educació i la cultura en el pensament polític d'Aristóteles), Ithaca: Cornell University Press^[6] (Publicacions de l'Universitat Cornell.

• Miller (1995). Nature, Justice, and Rights in Aristotle’s Politics (La naturalea, el dret i la justícia en la "Política" d'Aristóteles), Oxford: Oxford University Press.
• Mayhew, Robert (1997). Aristotle’s Criticism of Plat’s Republic (Crítica de "La República" de Platón per Aristóteles), Lanham: Rowman & Littlefield.