Creso

Creso

Creso (en grec Κροῖσος, Kroisos), últim rei de Brega (entre el 560 i el 546 a. C.), de la dinastia Mermnada, en un regnat que va estar marcat pels plaers, la guerra i les arts.

• Creso va nàixer cap al 595 a. C.. En morir el seu pare Aliates de Lidia en el 560 a. C., Creso va conquistar Panfilia, Misia i Frigia; en definitiva, va sometre a totes les ciutats gregues d'Anatolia fins al riu Halis (llevat Mileto), a les que va fer importants donacions per als seus temples. Per la gran riquea i prosperitat del seu país, d'ell es dia que era l'home més ric en el seu temps. La llegenda conta que, davant l'inquietant alvanç de Ciro II de Pèrsia, Creso va enviar un mensager al Oràcul de Delfos, que li va respondre que si conduïa un eixèrcit cap a l'Est i creuava el riu Halis, destruiria un imperi. Creso va fer llavors lo que l'oràcul va dir: va marchar cap a l'Est i va creuar el riu Halis. Per a això va organisar una aliança en Nabónido de Babilonia, Amosis II d'Egipte i la ciutat grega d'Esparta. No obstant, les forces perses varen derrotar a la coalició en Capadocia, en la batalla del riu Halis (547 a. C.) i va caure l'imperi bregue. L'oràcul havia formulat el vaticini de tal manera que es compliria tant si Creso triumfava, com si era derrotat.

Fonts antigues

• Creso és nomenat per quatre autors clàssics. Heródoto li dedica bona part del primer llibre del seu Història, centrant-se en la conversació en Solón (I, 29-33), la tragèdia del seu fill Atis (I, 34-45) i el fi de l'imperi bregue (I, 85-89). Plutarco critica la visió d'Heródoto per considerar-la molt negativa i presentar a Creso com un «ignorant, fanfarrón i ridícul». Jenofonte inclou a Creso en la biografia sobre Ciro, la Ciropedia (VII, 1). També Ctesias parla breument de Creso en el seu encomio a Ciro. Per últim, el poeta Baquílides conte en la seua tercera oda un supost fi de Creso en la pira.

Biografia

Conquistes en Anatolia i diàlec en Solón

Mapa de Lidia durant el regnat de Creso.

En trentacinc anys, Creso es convertix en rei despuix de la mort d'Aliates cap a 560 a. C. Va sometre a les ciutats gregues d'Anatolia, fent-les tributàries, pero va decidir no atacar als isleños, per consell d'un dels sèt sabio de Grècia, que va poder haver segut Biante de Priene o Pítaco de Mitilene. Segons Heródoto, Creso governava sobre frigios, misios, mariandinos, cálibes, paflagonios, tracios tinios i bitinios, carios, jonios, dorios, eolios i panfilios; és provable, no obstant, que varis d'estos pobles hagen segut somesos pels predecessors de Creso. Convertida la capital de Lidia, Sardes, en un lloc de trobada de sabio per la seua riquea i esplendor, segons Heródoto va aplegar a la ciutat l'ateniense Solón, que viajava pel món per dèu anys despuix de promulgar les seues lleis. Esta trobada sembla no obstant que jamai va existir, puix Solón va promulgar les seues lleis en 594 a. C. i Creso començaria a regnar uns trenta anys despuix. En qualsevol cas, l'entrevista en Solón pot ser entesa com una mostra de la filosofia popular del moment. Conte Heródoto que Creso va preguntar a Solón quin creïa que era l'home més benaventurat. El ateniense, en lloc de dir que era el rei bregue, va mencionar varis noms, tots morts despuix d'algun ardit i despuix de dur una vida tranquila i gozosa. En qüestionar-li Creso per qué no apreciava la dita brega, Solón va expressar que «l'home era pura contingència» i solament es podria parlar sobre la dita de Creso despuix de la seua mort. Creso, molest, va deixar marchar a Solón, convençut de ser el més benaventurat dels hòmens.

Desgràcia d'Atis

Solón davant Creso durant la seua visita a Sardes, per Gerrit van Honthorst.

• Creso tenia dos fills, un lisiado i sordomudo al que despreciava i, un atre, Atis, que destacava en tots els camps. Una nit, va tindre un somi que presagiava la mort d'Atis produïda per una punta de ferro. Per a evitar que es complira el somi, va impedir que el seu fill correguera qualsevol risc i que s'acostara lo més mínim a qualsevol objecte punchant. Ademés, va accelerar la boda del seu primogènit, a fi d'assegurar la descendència. En eixe context, va aparéixer en Sardes un estranger, Adrasto, de família real, desterrat per haver matat al seu propi germà sense voler. Creso, seguint la tradició, ho va acceptar en la seua cort i ho va purificar dels seus crims. Al mateix temps un javalí va aparéixer en el país, arrasant tot al seu pas. Atis va suplicar al seu pare que li deixara prendre part de la caça. Est va accedir en entendre que el seu fill no podia morir pels claus del javalí. Va acompanyar a l'expedició Adrasto per a vigilar que a Atis no li ocorreguera res mal. No obstant, en mig de la caça, Adrasto va llançar la seua javalina en tan mala fortuna d'encertar en Atis, matant-ho tal com va predir el somi. En presentar-li el cadàver a Creso, Adrasto li va demanar que ho matara en justa correspondència en el seu infortuni. El rei es va negar, al no considerar-ho el responsable del mal fet. Pese a tot, Adrasto es va suïcidar en considerar-se el més desgraciat dels hòmens. Heródoto relaciona el fi d'Atis en un castic diví per la soberba de Creso mostrada davant Solón.

La mort d'Atis complix, aixina mateix, segons la narració d'Heródoto, la profecia donada pel oràcul de Delfos en ocasió de l'assessinat del rei heráclida Candaules per part del mermnada Giges. Segons la Pitia, este últim i els seus successors governarien als lidios, pero la venjança cauria sobre el quint descendent de Giges. Esta part del vaticini, eclipsada per l'atra que donava per bo el regnat mermnada, va ser desoír per l'agraït Giges, i oblidada pels seus successors.

Guerra contra els perses

Vore també: Batalla del riu Halis

Despuix de superar el duel per la mort del seu fill, Creso va vore com a amenaça el creixent poder de l'imperi persa de Ciro II el Gran, qui havia destronat a Astiages, rei medo casat en Arienis, filla d'Aliates i, per tant, parent de Creso. Pensant que podria a la seua volta contindre eixe perill i venjar a Astiages, i desijant consultar sobre això als oràculs, primer va decidir provar-els, manant emissaris a tots els santuaris coneguts a fin de que endevinaren que feya en un precís moment. Realisada la prova, Creso solament va quedar satisfet en els vaticinis dels oràculs de Delfos i Anfiarao. D'esta forma, va decidir manar ofrenes i sacrificis a Delfos i Anfiaro, a fi de guanyar-se el favor dels santuaris. Aixina que mane uns emissaris per a que preguntaren si devia mamprendre la guerra contra Pèrsia. la Pitia va contestar de forma ambigua, declarant que es destruiria un imperi, sense deixar clar si seria el persa. Creso no va tindre dubtes i inclús va fer una tercera consulta, sobre quant duraria la seua monarquia a lo que la Pitia va contestar que solament la perdria quan un mul regnara sobre els medos. Creso va pensar que jamai regnaria cap, pero no es va donar conte de que realment a Ciro se li podia considerar un «mul», per ser fill d'una parella de diferent condició.

Els imperis bregue, medo (o persa), babilonio i egipcíac durant el regnat de Creso en Lidia.

Interpretats d'eixa manera els oràculs, no va posar Creso en dubte la seua victòria i va decidir organisar en primer terme una expedició a Capadocia, ubicada a l'atre costat del riu Halis, que feya de llímit natural entre territoris lidios i perses. Prèviament va concretar una aliança en els lacedemonios, als que considerava com els grecs més poderosos, i en els qui els lidios sempre havien mantingut molt bones relacions. Abans de partir, va fer cas omís a una recomanació d'el sabio Sandamis, consistent en l'argumentació de que organisar un enfrontament contra els perses, hòmens carents de riquees, posava en risc als lidios que, al seu modo de vore, front a un desenllaç positiu res guanyarien, mentres que front a un negatiu podien perdre molt.

Despuix de creuar el Halis, les tropes de Creso es varen establir en Pteria, comarca de Capadocia, i esclavizaron als seus habitants. Per la seua banda, Ciro es dirigia a la seua trobada sumant tropes mentres alvançava. Els eixèrcits d'abdós parts es varen trobar allí i varen barallar fins que es va posar el sol sense que cap resultara vencedor. Comprenent Creso al sendemà que el seu eixèrcit era menor en número, va decidir tornar a Sardes i demanar auxili als egipcíacs i babilonios, en els respectius reis dels quals Amosis II i Labineto (provablement Nabonido) tenia concertada una aliança.

Pren de Sardes

Artícul principal → Batalla de Timbrea.

En retornar de Capadocia a la seua capital, Sardes, Creso va manar emissaris als seus aliats per a que confluïren en la ciutat en quatre mesos, a fi de formar un eixèrcit capaç de derrotar a Ciro. Segons Heródoto, despediria als seus mercenaris ya que anava a formar un millor eixèrcit. Ciro es donaria conte de la marcha dels mercenaris i entendria les intencions de Creso per lo que va alvançar ràpidament cap a la capital. Al nort d'esta va tindre lloc la batalla de Timbrea, en la que abdós eixèrcits es varen enfrontar i que va significar la victòria bèlica decisiva per als perses, que varen obligar als lidios a refugiar-se despuix de les muralles de la ciutat. Creso creïa a Sardes inexpugnable i, pensant en un llarc sege, va manar més emissaris als aliats, a els efectos de demanar-els que descartaren el temps d'espera abans notificat i anaren en el seu auxili lo abans possible. La inexpuganibilidad de la ciutat prové d'una llegenda segons la qual, el rei Meles va fer passejar per les muralles de la ciutat a un lleó consagrat a Sandón. Pero es va deixar una part de la muralla, ya que era una zona escarpada per la que semblava impossible accedir. No obstant, un persa es percató de que es podia accedir per eixa zona, i l'eixèrcit de Ciro va poder prendre la ciutat abans inclús de que els espartanos, principals aliats de Creso, pogueren partir del seu port. Heródoto fa coincidir els dies de sege, catorze, en els anys que va regnar Creso en Lidia. D'esta manera, els perses varen capturar a Creso a l'any següent de la batalla de Capadocia, en el 546 a. C.

Creso presoner

Erro al crear miniatura:

Ánfora de figures roges que representa a Creso, a punt de ser incinerat en una pira per orde de Ciro.

Sobre lo que ocorregut despuix del seu apresamiento hi ha dos versions, una contada primer per Heródoto i una atra per Baquílides. Abdós coincidixen que Creso va ser conduït a una pira i en iniciar-se el fòc, en lloc d'implorar a qualsevol deu, va recordar a Solón, que li havia parlat de l'inestabilitat de l'home, cridant el seu nom. Ciro intrigado li va qüestionar sobre Solón. Segons Heródoto, Creso va respondre que Solón «és aquell que yo desijara tractaren tots els sobirans de la Terra, més be que posseir immensos tesors», i li va referir lo succeït i lo que Solón havia dit sobre la felicitat, açò és, que la fortuna de l'home és tan canviant que solament és possible conéixer o medir la seua felicitat en acabant de que ha mort. Heródoto planteja la qüestió d'una manera teatral, de cóm un home pot deprendre dels errors d'un atre, ademés li servix per a traslladar a partir d'eixe moment la seua atenció de Creso a Ciro en la seua història.

En tot cas, les paraules de Creso sobre Solón commouen a Ciro i, veent reflectida la seua dita actual en la otrora bona fortuna de Creso, mana apagar el fòc, encara que massa vesprada. A partir d'eixe punt les versions es contradiuen. La més defesa, pel propi Heródoto, Éforo, Jenofonte i Ctesias diu que Creso al vore l'arrepenediment de Ciro imploró els deus i estos varen apagar el fòc en una tormenta. En l'atra versió, expressada per Baquílides, Creso mor de forma voluntària pese a la tormenta. la Crònica de Nabónido també recolza la teoria de la mort de Creso, en contar que Ciro va conquistar Brega i va matar al seu rei. Seguint la primera versió, conte Heródoto, que va quedar en la cort de Ciro, sent ben tractat i servint al rei persa, i al seu fill Cambises, com a conseller. Aixina ho mostra Heródoto, aconsellant a Ciro que ataque als masagetas en el país d'estos i no en la pròpia Pèrsia com havia propost Tomiris, reina dels masagetas. Abans de partir a la batalla, en la que moriria, Ciro deixa a Creso en Cambises, al que ya havia nomenat hereu.

El regnat de Creso

Govern

Conte Heródoto que les lleis bregues en les que va governar Creso varen ser molt semblades a les dels grecs, pero senyala una excepció consistent en la prostitució voluntària de les dònes bregues com a forma d'obtindre la dote abans de contraure matrimoni, lo que constituiria una peculiaritat de les costums bregues i de les lleis que les regulen.

L'historiador francés Victor Duruy afirma que el domini de Creso va ser «prou suau» i que este fet explica en part el rebuig que els grecs asiàtics sentien per Ciro i els perses. Considera aixina mateix que el monarca, en els seus modos i costums, era «casi grec», és dir, a to en els pobles baix el seu domini: estava casat en una jonia, consultava oràculs, agradava de les arts, rebia als sabio de Grècia i demanava l'auxili dels lacedemonios. El mateix historiador destaca de Creso el fet de que no anara avaro (afirmació que troba sustente en vàries històries referides per Heródoto; per eixemple, la que comenta els costosos i molts regals que va deixar en Delfos per a Apolo i els seus habitants, o la que parla sobre l'entrega d'or en calitat de regal als lacedemonios molt temps abans de procurar una aliança en ells).

Monedes

Moneda brega de començos d'el VI.

A Creso se li atribuïx l'emissió de les primeres monedes d'or, entre els anys 640 i 630 a. C. en una purea normalisada i una circulació general. Es basarien en una aleació d'electrum, és dir, or i argent en traces de coure i atres metals. La composició d'estes monedes seria similar als depòsits de sediment del riu de la capital Sardes.

Bibliografia

• Heródoto, Història, Llibres I-II, traducció i notes de Carlos Schrader. Madrit: Gredos, 2000. ISBN 84-249-2471-1.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Creso.