Anar al contingut

Cambises II

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Cambises II

Cambises II ―cridat en persa کمبوجیه Kambujiya― (mort en 523 a. C.) va ser un rei de Pèrsia entre el 530 i el 523 a. C. de la dinastia aqueménida, fill i hereu del fundador del Imperi persa, Ciro II el Gran.

Ascens al tro

Quan Ciro II va conquistar Babilonia en 539 a. C., Cambises va ser l'encarregat de dirigir les cerimònies religioses (segons conta la Crònica de Nabónido), i en el cilindre que conté la proclamació de Ciro als babilonios, el nom de Cambises està lligat al del seu pare en les oracions a Marduk. En una tablla datada en el primer any de regnat de Ciro, es menciona a Cambises com rei de Babel. Pero la seua autoritat va deure ser efímera, puix fins a 530 a. C. no va ser associat al tro, quan el seu pare va partir cap a la seua última campanya contra els masagetas del Àsia Central. S'han trobat numeroses tabllas en Babilonia d'este moment de la seua ascensió i del seu primer any de regnat, i a on Ciro és denominat «rei de nacions» (sinònim de «rei del món»). Despuix de la mort del seu pare en la primavera del 530 a. C., es va convertir en el sobirà únic de l'Imperi persa. Les tabllas trobades en Babilonia sobre el seu regnat comprenen fins al seu octau any de regnat, concretament fins a març del 523 a. C. Heródoto establix la duració del seu regnat en sèt anys i cinc mesos, des de l'any 530 a. C. fins a l'estiu del 523 a. C.[1]

Campanyes africanes

Despuix de la conquista dels països asiàtics per Ciro, era esperable que Cambises mamprenguera la conquista d'Egipte, l'únic estat independent que subsistia en Orient. Segons l'inscripció de Behistún de Darío I, abans de partir en la seua expedició, va manar assessinar al seu germà Esmerdis, a qui Ciro havia designat governador de les províncies orientals. Els autors grecs clàssics diuen pel contrari que el seu assessinat es va produir despuix de la conquista d'Egipte. La guerra va escomençar en 525 a. C., quan al faraó Ahmose II ho va succeir el seu fill Psamético III. Cambises havia preparat la marcha de la seua eixèrcit a través del desert del Sinaí en l'ajuda de tribus àraps, que li varen preparar depòsits d'aigua, essencials per a que les tropes pogueren creuar el desert. L'esperança de l'anterior faraó egipcíac, Ahmose II, per a conjurar l'amenaça persa es basava en una aliança en els grecs. Pero la seua esperança va ser vana quan va comprovar que les ciutats chipranes i el tirà Polícrates de Samos (qui posseïa una poderosa flota) varen decidir passar-se al bando persa, com també fera Fanes d'Halicarnaso, comandant de les tropes gregues mercenàries en Egipte, i l'egipcíac Udjahorresne de Sais, cap de la flota egipcíaca.

Faraó

Psamético III davant Cambises II. Museu delouvre.

Finalment, en la decisiva batalla de Pelusio, els perses varen derrotar als egipcíacs. Poc despuix, Menfis caïa en mans de Cambises. Psamético III va ser capturat i eixecutat despuix d'intentar una rebelió. Les inscripcions egipcíaques d'este periodo mostren que Cambises va adoptar oficialment els títuls i costums dels faraons, si ben no va ocultar el seu despreci per les costums i la religió egipcíaca.[2]

Des d'Egipte, Cambises va planejar la conquista dels regnes nubios de Napata i Meroe, en l'actual Sudan. Pero el seu eixèrcit no va poder travessar el desert nubio, sofrint elevades pèrdues que li varen obligar a retirar-se. En una inscripció en Napata, actualment en el Museu Egipcíac de Berlín, el rei nubio Nastesen descriu la seua victòria sobre les tropes de Kembasuden, personage que s'identifica en Cambises, i la captura dels seus barcos.[3]

Una atra expedició de Cambises al oasis de Siwa també va fracassar, episodi que és conegut com l'eixèrcit perdut de Cambises. A la seua volta, va tindre que renunciar a la conquista de Cartago per la negativa dels seus mariners fenicios a atacar als seus compatriotes. Estos eren indispensables per a creuar el Mediterràneu i salvar aixina el desert líbico.

Últims anys

Mentres Cambises portava a terme estes tentatives d'expansió per Àfrica, en Pèrsia un mac cridat Gaumata es va fer passar pel germà de Cambises, Bardiya/Esmerdis, que el rei havia ordenat matar prèviament en secret, davant el temor de que es rebelara contra ell despuix de partir cap a Egipte. D'esta manera Gaumata va conseguir el respal del poble, despuix de dictar vàries mides favorables, per lo que Cambises va decidir mamprendre la tornada a Pèrsia i castigar al usurpador. No obstant, en comprovar que no podria véncer el tumult, va acabar suïcidant-se en març del 523 a. C., tal com narra Darío I en l'inscripció de Behistún, mentres que Heródoto i Ctesias afirmen, en menor credibilitat, que la seua mort es va deure a un accident. Heródoto narra que Cambises va morir en Ecbatana de Síria, l'actual Hama;[4] Flavio Josefo senyala que la seua mort es va produir en Damasc;[5] mentres que Ctesias advoca per la ciutat de Babilonia, alguna cosa difícilment possible.[6]

Tradicions

Hi ha vàries fonts principals que proporcionen l'informació sobre el regnat de Cambises, entre les que destaquen les dels autors grecs Heródoto i Ctesias. El primer parla de Cambises en el seu relat de l'història d'Egipte,[7] a on Cambises apareix com el filegítim de Ciro i de Nitetis, filla del faraó Apries. La mort d'Apries a mans de l'usurpador Amosis II va ser lo que va decidir a Cambises a venjar-se de l'usurpador. Esta versió de l'història és corregida per les tradicions perses que també arreplega Ctesias,[8] junt en Heródoto, i que expliquen que Cambises desijava contraure matrimoni en una de les filles d'Amosis, pero el faraó egipcíac, conscient de que solament les dònes perses eren declarades reines consortes, va comprendre que la seua filla acabaria formant part de l'harem real persa en un ranc menor al d'esposa. D'esta forma va decidir enviar a Cambises a una filla del seu predecessor Apries, qui, humiliat en descobrir este engany, va decidir venjar-se preparant l'invasió d'Egipte.

  • Amosis ya havia mort quan Cambises va acometre la conquista del país, per lo que la seua venjança va recaure en el seu fill Psamético III, al que va fer beure la sanc del deu-bou Apis, per lo que va ser castigat en la locada, segons les fonts clàssiques. Aixina, Cambises en la seua locada va acabar en les vides del seu germà i de la seua germana Roxana, perdent finalment el seu imperi a mans d'un usurpador, i morint a causa d'una ferida (potser autoinducida) en la cadera, el mateix lloc a on havia manat ferir a l'animal sagrat. Una atra història relacionada en Cambises és la de Fanes d'Halicarnaso, el cap dels mercenaris grecs al servici del faraó Amosis II, que va decidir buscar la protecció del rei persa, i que va pagar la seua traïció en la cruel mort dels seus dos fills, que varen permanéixer en Egipte. La tradició persa, pel contrari, conta que la causa de la seua locada va ser l'assessinat del seu germà Esmerdis, la qual cosa, unit als abusos de la beguda, varen ser senyalats com a causes de la seua prematura ruïna. Totes estes tradicions es basen en diferents passages tardans d'Heródoto, complementats en detalls familiars poc fiables dels fragments de Ctesias. En l'excepció de l'escassa informació que proporcionen les tabllas babilonias i algunes inscripcions egipcíaques, l'única font d'informació coetánea que posseïm del regnat de Cambises és el relat de Darío I en l'inscripció de Behistún. Per això, és difícil tindre una image fidedigna sobre el aunténtico caràcter de Cambises, si ben tot apunta a que es va comportar com un sobirà despótico i sanguinari.

L'eixèrcit perdut

Artícul principal → Eixèrcit perdut de Cambises.
Cambises en Egipte. Gravat d'el XIX.

Segons Heródoto,[9] Cambises va enviar un eixèrcit de 50.000 hòmens per a sometre a l'oràcul d'Amón, ubicat en l'oasis de Siwa. Quan ya havia travessat la mitat del desert que separa l'oasis de la vall del Nilo, una tormenta d'arena va sorprendre als seus hòmens, sepultant-els per a sempre. Molts egiptòlecs consideren esta història com una llegenda, si ben molta gent ha tractat de trobar els restants d'este eixèrcit durant molt temps. Entre ells es conten el comte László Almásy (en el que es basa la novela El pacient anglés, de Michael Ondaaje) i el modern geólogo Tom Brown. La novela de Paul Sussman, L'enigma de Cambises, narra l'història de les expedicions arqueològiques que rivalizaron en busca dels seus restants.[10]

En novembre de 2009, els arqueòlecs italians Ángelo i Alfredo Castiglioni varen assegurar haver trobat restants de soldats sepultats baixos les arenes del desert del Sàhara, al sur de Siwa. Varen trobar artefactes aqueménidas que daten de l'época de Cambises: armes de bronze, un braçalet d'argent, pendents i centenars d'ossos humans.[11]

Titulatura

Plantilla:JeroT0

Vore també

Referències

  1. ↑ Heródoto, Històries, III, 66.
  2. ↑ Heródoto, Històries, III, 37.
  3. ↑ H. Schafer: Die aethiopische königsinschrift dones Berliner Museums, 1901.
  4. ↑ Heródoto, Històries, III, 64.
  5. ↑ Flavio Josefo, Antiguetats dels judeus, XI, 2.
  6. ↑ A. Lincke: «Kambyses in der sage, litteratur und kunst dones mittelters», en Aegyptiaca: Festschrift für Georg Ebers (págs. 41-61). Leipzig, 1897.
  7. ↑ Heródoto, Històries, III, 2-4; 10-37; 61-66.
  8. ↑ Ateneu, Convit, XIII, 560.
  9. ↑ Heródoto, Històries, III, 26.
  10. ↑ P. Sussman: L'enigma de Cambises, 2004. ISBN 84-9793-231-5.
  11. ↑ «Angelo i Alfredo Castiglioni: troballes d'artefactes aqueménidas de l'época de Cambises», artícul en elloc web Planeta Sapiens.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cambises_II&oldid=1496253»