Costums de l'Antic Egipte
.jpg){kind=link}
Les costums de l'Antic Egipte, la rutina diària dels habitants, les ciutats, els oficis, l'economia, tot es derivava de l'agricultura, les seues necessitats i els seus beneficis. Heródoto afirmava: «Egipte és un dò de l'Nilo», i est va impregnar tots els aspectes de la vida, inclosa la mitologia.
A la vora del Nilo, es va consumar la revolució del Neolític, recolectant, domesticant animals i practicant la ganaderia. L'observació d'una major producció de gramíneas sobre el rovina de les riuades, els va dur a crear un sistema de regadiu, lo que va dur l'organisació d'una economia d'almagasenament que va ajudar a la seua volta al desenroll de les cièncias i les arts:
- Escritura, per a administrar els recursos,
- Geometria, per a calcular desnivells en les séquies i medir les superfícies,
- Àlgebra, per a distribuir correctament els cabals,
- Astronomia, per a predir les riuades del riu, i en ella el calendari, per a anunciar-les i organisar el treball.
Organisació de l'Estat
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història d'Egipte.
En ser el Faraó l'encarnació del deu Horus en la terra, des dels temps predinásticos se li reconeix un poder absolut sobre el restant dels mortals, que donaven per supost que era l'amo de tot Egipte; les seues terres, les seues collites, les armes i inclús la gent li pertanyia i quant ocorria en el país se li atribuïa, ya es tractara de bones collites o d'una inundació a destiempo de l'Nilo. Ell en persona nomenava visirés, sacerdots, generalés i demés alts càrrecs.
L'unificació del Alt i Baix Egipte en época de Narmer va marcar l'inici de la cultura egipcíaca, pero mai es va oblidar la primitiva divisió. Durant molt temps va haver dos administracions i quan es varen fusionar varen mantindre una série de símbols que ho recordaven, sobretot en el ritual regio. El més conegut, la doble corona.
Com a amo absolut de la terra, el faraó tenia dret a rebre els seus fruts, encara que algunes voltes cedia terres als temples (que varen aplegar a controlar immenses propietats) o a particulars, be com a pagament d'un càrrec, en el cas del qual tornava a la propietat real en cessar el funcionari (cas dels governadors locals), o com a premi condicionat, per eixemple a veterans sempre que un fill servira en l'eixèrcit. En els temps de debilitat real ningú recordava lo pactat i les terres es varen tornar hereditàries. Pero en qualsevol cas, faraó, sacerdots o nobles subarrendaven a llauradors en experiència. La recaptació d'imposts movilisava gran cantitat de funcionaris, i per a controlar-ho tot es feyen freqüents censos, pagant cada u en part del seu treball, gra, animals o productes artesans.
Una conseqüència directa de la divinitat del rei va ser el gran poder dels sacerdots per ell nomenats personalment per a representar-li en el cult.
Religió
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mitologia egipcíaca.
Els deus tenien una apariència antropomorfa, encara que unida a atres elements presos dels animals, que volien representar els poders del deu. Seguint les relacions familiars, tan importants per als egipcíacs, eren agrupats en tríades familiars. D'esta manera eren més fàcils de recordar i identificar.
Cada u dels deus estava a disposició del món terrenal en lo més profunt dels temples, encarnat en una estàtua que el faraó, o en el seu defecte el sacerdot, devia atendre cada dia.
Amenhotep IV va proclamar l'abolició dels deus a favor d'un solament, Atón (una de les múltiples advocaciones(proteguido) de Ra), pero no va tindre èxit: el faraó es autoproclamó com l'únic intermediari entre Atón i la humanitat, anulant pràcticament al sacerdoci, i les reaccions no es varen fer esperar, i la seua monoteisme no va durar. Despuix de la seua mort, el seu fill (el futur Tutankamon, que va morir molt jove i del que es varen trobar els seus restants en perfecte estat) va ser educat i utilisat per la casta sacerdotal per a restablir el cult de tot el panteón.
Alcançar la proximitat del deu i aplegar a ser un d'ells era el màxim anhel de l'egipcíac per a la seua vida despuix de la mort. Esta unió es realisava sempre que el difunt haguera passat en èxit el Juí dels Morts i si tenia un cos incorrupto que poguera estajar la seua ànima. De fet, un dels pijors castics era tirar els cadàvers a l'aigua o al fòc, com va ocórrer en els còmpliços del colp d'Estat intentat pel Príncip Pentaur.
Embalsamamiento
[editar | editar còdic]Per als antics egipcíacs en la Duat es reunien el cos, jat, i l'esperit que comprenia tres principis:
- Aj, lo immortal, que representa l'essència divina, i que abandona el cos despuix de la mort per a unir-se als deus.
- Ka, l'energia vital continua vivint una existència fictícia en el sarcòfec, necessitant víveres, o s'introduïa per mig de conjurs màgics en una estàtua que representava al difunt. Disponia dels ‘’Ushebti’’, o estatuillas de servidors que devien ajudar en els treballs que els deus ordenaren al difunt. En una atra definició el Ka és concebut com la part individual, diferenciadora de l'esperit de cada ser humà, o com a ego humà vital, simbolisada com la mà alçada cap a lo alt, soltant la llum interior d'eixa vitalitat puix ya no la necessita en el 'Més allà'.[1]
- Ba, lo espiritual. Abandona el cos pel dia, encara que deu retornar a ell en anochecer per a no ser devorat per esperits malignes. També podria ser destruït pels pecats del difunt. Mentres el Ba per a salvar-se seguix els passos marcats pel Llibre dels Morts reproduïts en la tomba, el cos era salvat per mig del procés de momificació. Segons atres versions del papir del Llibre dels Morts, el Ba està representada per un au, i simbolisa la Ment Penetrant en víncul en la Divinitat i que a voltes es confon en el Aj.
El desert, a on s'enterraven els cadàvers, possiblement va jugar un important paper en esta creència en l'immortalitat:
Família
[editar | editar còdic]Encara que la societat era molt tolerant, la família composta per una parella en els seus fills es considerava el model ideal.
- La dòna: mantenia el seu nom, una certa independència i inclús el seu treball: hi havia parteres, tejedoras, intendents, o be colaboraven en el negoci del seu marit. Adquirien ranc en casar-se: nbt pr significa administradora del patrimoni, i en la casa eren les que organisaven tot. Solien prestar molta atenció al seu aspecte, mimant especialment el pentinat i maquillage. En les pintures que nos han aplegat, mentres la pell dels varons es representa morena, la de les dònes de classe alta és de to més pàlit. Això servia per a indicar el seu alt status i per a indicar tant que permaneixien resguardades del sol en la casa, com que podien pagar-se els cosmètics. Atres versions (discutibles) indiquen que era un símbol de purea, bellea i d'inactivitat sobre els hòmens, als que se'ls representava sempre en un to més obscur de pell.
- Matrimoni: començava per lo general quan la parella s'anava a viure junta, elles entre 12 i 14 anys, ells sobre els 16, sense cap tipo de sanció oficial, llevat la firma d'un contracte privat en el que es detallaven els bens de cada u: la boda se celebrava en família perque era un assunt privat. La monogàmia o la poligàmia eren una qüestió pràctica, sense transcendència jurídica o moral: en tindre l'esposa i fills dret a banda del patrimoni del marit, esta qüestió influïa en la decisió de tindre o no una segona esposa, o que esta anara una esclava.
- Divorç: era també qüestió privada, podia ser solicitat per qualsevol dels cònjuges, per motius tan amplis com l'adulteri, l'esterilidad i inclús la llegea de l'esposa. Si prèviament s'havien delimitat els bens dels dos cònjuges en el contracte privat realisat per un escriga, ella podia recuperar els seus, i si no posseïa res, sempre podia tornar en els seus pares.
- Sexe: hi havia una gran llibertat, com es reflectix en numerosos escrits i en la moda: les dònes (a excepció de les reals, que es tapaven per a no prendre el sol), de la mateixa manera que els hòmens anaven en el tors nuet en la primera época encara que hi havia ocupacions en que anaven nuets: carniceros, mariners, sirvientas, etc. Les relacions no estaven controlades, l'incesto era habitual en la família real i ni tan sols l'adulteri de la dòna estava penat, en el pijor dels casos li costava un divorç, encara que en alguns papirs es relaten casos de pedradas davant l'adulteri de la dòna. L'únic tabú era el considerar la menstruació impura, a l'extrem de dispensar a certs treballadors d'acodir al seu lloc durant els dies en que la tenia la seua esposa.
- Fills: eren desijats, encara que per l'alta taxa de mortalitat de les dònes en el part, s'usaven anticonceptius per a evitar embarassos seguits. Els chiquets eren mimats i educats sense distinció de sexe i molts deprenien a llegir i escriure. Els fills de famílies nobles assistien a l'escola de la Casa Jeneret, la casa de la reina.
Vestimenta
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Indumentària (Antic Egipte).
Al principi usaven diverses fibres de juncs i canyes ademés del lli, l'us del qual es va generalisar després per la creència de que era més pur. Hi havia quatre tipos: Lli real, tela útil fina, tela sotil i tela plana. El color preferit era el blanc, encara que duya alguns dibuixos en les vores. Els hòmens vestien una falda curta, subjecta a la cintura per dos extrems creuats, cridada schenti.
Les dònes de classe alta duyen un vestit llarc i cenyit, cridat kalasiris, d'una peça i subjecte en dos tirants que els cobrien els sens. També duyen una espècie de capa curta cobrint els muscles, per a evitar el sol.
En l'última época o periodo nou, la vestimenta va canviar ostensiblement, en particular per a les dònes, pel concepte de impudicia femenina que es va introduir a través de les dinasties ptolemaicas (d'orige grec). Això va produir com a conseqüència, que les dònes foren progressivament tapant els seus cossos. Els obrers anaven nuets o en un taparrabos, i les dònes treballadores duyen robes àmplies, encara que algunes anaven nuetes també.
També és digne de menció que la realea i els escrigues reals anaven sempre depilados en tot el cos (tant hòmens com a dònes), puix el pèl i la pelussa corporal (incloent les celles), diuen alguns autors que els alluntava de la divinitat, puix era el símbol de la matèria o materialisació. Aixina i tot, es troben casos com el de l'escriga real Imhotep, que han aparegut representats en bigot o en chicotetes barbes.
Alimentació
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Alimentació (Antic Egipte).
Heródoto nos diu que els obrers menjaven cebas i alls, pero és segur que també prendrien pa i cervesa, ya que se'ls pagava en blat i ordi.
Per les pintures, relleus i ofrenes se sap que els agradaven les aus, el peix, i les frutas, ya que apareixen en la taula del Faraó. En les tombes s'han trobat aus i peixos en salazón i carn de bou momificada. La carn que pogueren menjar només provenia de sacrificis, o com a ofrenes de diplomàcia a les representacions d'atres països que venien a fer diferents tractes comercials i de tota índole. Encara que consta l'us de dátilés per a l'alimentació, la cuina egipcíaca no es llimita a això, ni a l'orde occidental típic de primer plat, segon plat i darreria. En vàries tombes egipcíaques s'han trobat ánforas de mel (encara comestible a pesar de tindre més de cinc mil anys d'edat), i varis ossos de frutes com dátiles, cítrics (possiblement importats) i uns atres.
Ensenyança
[editar | editar còdic]Casa de Vida
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Casa de Vida.
Casa de Vida (en egipcíac: Per Anj) era el nom donat a l'institució existent en l'Antic Egipte dedicada a l'ensenyança en el seu nivell més alvançat, funcionant igualment com biblioteca, archive i taller de còpia de manuscrits. Les Cases de Vida eren accessibles només als escrigues i als sacerdots. No es coneixen molts permenors sobre esta institució, pero se sap que va sorgir en l'época del Imperi Antic. Tendia a ser sèu del palau real, pero funcionava en una part del temple o en un edifici situat dins de l'àrea a este dedicada. Provablement cada ciutat de dimensió mija tindria la seua Casa de Vida, coneixent-se la presència d'estes institucions en localitats com Amarna, Edfu, Menfis, Bubastis i Abidos.
En Amarna la Casa de Vida estava formada per dos sales principals i els seus anexos, un d'ells era la casa del director de l'institució. Entre les ensenyances impartides es trobaven les de medicina, astronomia, matemàtica, doctrina religiosa i llengües estrangeres. El coneiximent d'estes últimes es va fer important durant l'Imperi Nou pel cosmopolitisme de l'era, marcada pel domini d'Egipte sobre una vasta àrea que anava de Nubia fins a a el riu Éufrates.
Els escrigas que treballaven en les Cases de Vida prenien títuls com "Servidors de Ra" o "Seguidors de Ra". Ra era el deu solar egipcíac, aquell que donava la vida; aixina, el títul estava associat a l'idea de que els escrigues serien ells mateixos transmissors de vida. Les Cases de Vida es trobaven també associades a Osiris, deu de la renaixença. Es creïa que l'acte de copiar texts ajudaria al deu a renàixer tots els anys en el seu festival.
En estes Cases de Vida també funcionaven uns establiments que podrien ser considerats una espècie de sanatori.
Casa Jeneret
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Casa Jeneret.
La Casa Jeneret era una dependència de la casa de la reina, a on s'educaven les dames de la cort en molts aspectes, pero sobretot s'instruïen en música i dansa, deprenent a tañer l'arpa, el llaüt, o la flauta. Les seues danses rituals i melodies assossegaven a les divinitats i l'ambient d'harmonia regocijaba a tot lo món.
Una important activitat que es realisaven en les escoles de la Casa Jeneret era la confecció de vestits, i elaboració d'útils de bellea i netea, puix disponien de tallers de alfarería, teixits, i fusteria.
La jerarquia depenia de la Gran Esposa Real, i tenia al seu càrrec als funcionaris que treballaven per als tallers, els administradors i els sirvientes. La directora duya el títul de Sehpset "la venerable", de les demés dònes, les pertanyents a la noblea tenien el de Ornato Real.
Agricultura
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Agricultura en l'Antic Egipte.
Numeroses pintures en temples i tombes nos han deixat constància tant dels esforços dedicats a l'agricultura, columna vertebral de l'economia, (Els faraons es varen preocupar de realisar costoses obres de canalisació per a domesticar a l'Nilo) com del treball del llaurador.
Les primeres canalisacions daten del 3500 a. C., i en 1830 a. C. s'establix el primer pla de regadius en el Baix Egipte que garantisarà en el futur reserves d'aigua per a permetre els cultius en l'estació seca.
La terra va ser al principi propietat real, pero successives donacions reals varen derivar en un règim latifundiste en el que s'arrendaven les parceles a distintes famílies. Normalment, els contractes eren anuals i es renovaven si no hi havia incompliment, de manera que eren heretables pels fills. L'estabilitat econòmica va fer que no variaren les condicions en 3000 anys: fòra bona o mala la collita, a l'arrendador o al recaptador de faraó havien d'entregar-se 7 o 8 khar (86 litros de gra) per cada arura (0'25 ha).
Es cultivava principalment blat, ordi, lli, figas, ceba, lletuga, i va rebre especial cuidat la vinya, mimant el vi, del que s'indicava en el ánfora procedència, any de collita, i nom del viticultor, i era molt apreciat. En l'ordi es preparava la cervesa, barata i abundant.
Els arbres eren escassos, per lo que estava totalment prohibit tallar-los sense permís real. Generalment els frutales estaven en els jardins privats de les famílies riques.
Economia
[editar | editar còdic]l'economia de l'antic Egipte estava totalment intervinguda. l'Estat controlava l'agricultura, era propietari de les mines, repartia els aliments, recaptava imposts i controlava el comerç exterior.
La riquea provenia dels excedents agrícoles: res més arreplegar la collita, els productes i els caps de ganados “cobrats” com a imposts eren duts als sijas dels respectius organismes, verdaders núcleus de tota l'organisació egipcíaca. Estes infraestructures d'almagasenage eren de vital importància ya que servien per a conservar els excedents durant l'estació de la riuada. Durant les diferents etapes de l'Antic Egipte varen presentar diverses morfologia. En l'Imperi Antic estes siges tenien formes còniques en una obertura en el seu extrem superior per a abocar el contingut. En el cas de que anaren massa alts s'habilitaven escales auxiliars per a facilitar la descàrrega. Estes estructures varen ser substituïdes en l'Imperi Mig per edificis quadrangulars en vàries obertures en la teulada que constituïen en sí mateixes siges. Per últim existia un últim tipo de graner exclusiu per a l'almagasenage de llavors de sembra que es diferenciava del restant per la seua forma trapezoidal. Rigorosament administrats per escrigues especialisats, els almagasens tenien vàries funcions:
Acumular reserves per a temps d'escassea.
Pagar els salaris de tot empleat (obrer, artesà o funcionari) al servici del Faraó, temple o noble responsable de l'almagasén.
Distribuir les sement per a la següent sembra.
Vendre els excedents a l'exterior.
Unes atres matèries primeres:
- Pedra: treta de les pedreres del país i empleada en temples, molls, tombes o canals.
- Fusta: importada del Líban, era amprada per a barcos i sarcòfecs.
- Ferro: importat de l'Imperi Nou, el seu us s'estenia des de les ferramentes i útils, fins a les armes i maquillages.
- Metals nobles: l'or era molt abundant, no aixina l'argent, que calia importar i alcançava un preu superior.
Egipte caria de moneda (es pagava en sacs de gra o en coure) i en la vida quotidiana s'usava el trueque, valorat en unitats estàndar:
- Khar: 65 kg de gra,
- Deuen: 90 g de coure,
- shat: 7 g d'or,
- seniu: 9 g d'argent.
L'estricta maquinària estatal, que intervenia en tots els assunts, i l'almagasenament d'excedents va impedir que s'aplicaren les lleis de l'oferta i la demanda, evitant diferències de preus i conseguint 30 sigles sense inflació.
Medicina
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Medicina en l'Antic Egipte.
Va sorgir com en atres parts del món, en l'observació de l'efecte que algunes plantes tenen sobre el ser humà: sanen, curen o maten. Donada la tendència de l'egipcíac a estudiar tots els fenomens naturals, pronte va sorgir un cos mèdic que va alcançar un gran prestigi, inclús en l'estranger. Heródoto relata:
Hi havia especialistes en medicina del treball, per l'urgència de posar de nou a l'obrer a treballar, obrer al que s'atenia de forma gratuïta. Atres especialitats rellevants eren la Ginecologia, per lo important que eren els fills, i la Cirugia. La medicina s'ensenyava en la Casa de la Vida adscrita als diferents temples.
Eixèrcit
[editar | editar còdic]- Artícul principal → L'eixèrcit en l'Antic Egipte.
Egipte era un enclavament protegit per la naturalea: esta li proporcionava un riu que li donava vida, i més allà el desert que feya impossible una invasió, a lo manco fins al Imperi Mig quan les fronteres es varen revelar poc segures i els faraons varen decidir actuar en l'exterior, lluitant per Síria i Canaán, enfrontant-se aixina a atres imperis. Es va fer llavors imprescindible un eixèrcit organisat.
En l'Imperi Antic, l'eixèrcit es denominava mesha, la traducció del qual ve a ser “agrupació de forces”: i efectivament, això era, uns grups que es reunien en cas de necessitat per a recolzar a chicotetes unitats permanents. Este eixèrcit tenia entre les seues funcions la protecció de fronteras i del comerç marítim, pero també la realisació de tot tipo de treballs públics.
Durant el Primer Periodo Intermig i a conseqüència de l'inestabilitat, els distints governadors varen crear eixèrcits privats, i va començar una pràctica que es va fer habitual: l'ocupació de forces mercenàries estrangeres. Ya en l'Imperi Nou, despuix de la derrota dels hicsos, la dinastia XVIII comença una série de campanyes militars i conquistes per a les quals l'eixèrcit va necessitar una elaborada organisació. Els hicsos havien introduït el cavall i el carro de guerra, l'us de la qual va quedar restringit al faraó i els nobles, i estos cossos d'èlit quedaven enquadrats en Divisions d'infanteria, que constituïen la principal massa de combatents. Cada una anava manada per un general i rebia el nom d'un deu; estaven dividides en batallons i estos en companyies formades per uns 200 hòmens, repartits en seccions de 50.
Sobre l'armament, pintures i relleus nos han deixat testimoni de l'us del arc, carcaj per a les fleches i cimitarra, aixina com llança, i una maza substituïda posteriorment per un astral. També duyen punyal al cinto i un escut de cuiro.
Els mandos estaven formats per membres de famílies de certa categoria, els únics que podien accedir a l'escola d'oficials i que conseguien prestigi i fama en la batalla, conseguint els seus ascensos. La tropa tenia l'esperança de conseguir un terreny de 3’25 Ha, sense distinció entre natius i mercenaris, parcela que podien heretar els seus descendents sempre que entre ells hi haguera un varó apte per a enrolarse.
Ciutats
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Deir el-Medina.
Els ciutadans solien córrer al voltant del seu temple principal i, a excepció dels centres administratius o de barriades en un objectiu precís (com el barri obrer de Amarna), no es feya una planificació prèvia. En Deir el-Medina les primeres cases carien de fonaments, mentres que les ampliacions els tenien en pedra, formant murs que acabaven en files de rajoles i en Amarna, la ciutat real, els edificis són de pedra en una base subterrànea d'algeps i grava. No hi havia barris rics i pobres, les cases es mesclaven i eren de disposició i tamany semblant, salve per als personages de classe alta. En general, els membres d'una mateixa família vivien en un mateix barri.
Deir el-Medina estava poblada pels constructors de les tombes reals. Va ser fundada per Amenhotep I al voltant de 1560 a. C. i abandonada sobtadament durant el regnat de Ramsés XI cap al 1085 a. C., lo que ha facilitat el seu estudi a fondo. En temps de Thutmose I, constava d'unes 40 vivendes familiars, rodejades d'una muralla. Successives ampliacions la varen dur a tindre 70 cases intramuros i unes 50 en l'exterior en l'época del seu apogeu durant el regnat de Ramsés II, en traslladar la capital des de Tebas a la delta i abandonar la necròpolis tebana.
Des de la porta de la muralla partia un carrer que travessava tot el poblat, i que en atres quatre distribuïa les vivendes. Gràcies al femer propenc, a on s'ha arreplegat gran cantitat d'ostraca, els trossos de ceràmica que s'usaven per a escriure ya que el papir era difícil d'obtindre, s'han pogut conéixer els diferents aspectes de la societat. Incomprensiblement, els fem s'eliminaven tirant-les despuix de la muralla i quan el montó era excessivament alt es cremaven.
Vivendes
[editar | editar còdic]Les primeres vivendes que coneixem daten del Periodo Predinástico: construïdes en parets d'atobós i el sostre de troncs coberts per fulls de palmera i fanc, eren cases senzilles, menudes, semisubterráneas i en el sostre inclinat, molt semblades a les actuals. Inclús la tècnica permaneix inalterada, en els blocs de fanc i palla secant-se al sol, material fràgil en el temps, que no nos ha deixat restants arqueològics, al contrari que les tombes o els temples: els vius no necessitaven construccions eternes, només els deus i els difunts eren mereixedors d'eixe privilegi. Només queden restants d'Amarna, Deir el-Medina i poc més.
Podem fer-nos una idea de cóm eren les cases de la classe alta per les maquetes, sobretot del Imperi Mig que reis i nobles varen colocar en els seus tombas durant l'Imperi Antic, encara que a partir del Imperi Nou només es troben representacions en papirs o pintures. També s'ha trobat mobiliari, aixovar, jocs de taula i ferramentes. Les cases dels rics eren majors, o be unien dos, per lo que tenien més habitacions, cochera, jardins, fonts, hort i inclús bany (el retret era un recipient de pedra en tapa), i estaven decorades en fresca.
Una residència estàndar acaronava de cinc a dèu persones, pares en els seus fills, a voltes de distintes mares perque la mortalitat era alta i els divorços freqüents. Les cases es pintaven de blanc i les habitacions estaven en llínea, unes darrere d'unes atres ocupant entre 40 i 120 m². S'accedia per una porta de fusta, i en la primera estància es trobava un altar, i es guardaven llànties, gerres, braseros. A continuació es passava a la sala principal, allumenada en chicotetes finestres que podien estar o no protegides per contraventanas o celosías, i a on podia haver un celler o recipients ceràmics. En ella hi havia una columna central de fusta, que subjectava el sostre. Unes escales duyen al celler, i una porta donava pas al restant de les habitacions, si és que les hi havia, que eren almagasens i dormitoris. Es cuinava en el carrer, si la casa era molt menuda, o en el pati atrasser, a on hi havia un forn i un chicotet almagasén de gra.
Al principi, la llínea que separava a l'esclau de l'siervo era molt tènue, ya que tot Egipte pertanyia al faraó. Les campanyes bèliques victorioses varen dur multitut d'esclaus reals com a botí de guerra, per lo que l'abundància va fer que anaren distribuïts entre els temples i els particulars.
Un esclau tenia drets llegals, podia conseguir riquees, i rebia un bon tracte, sobretot els destinats al servici domèstic. Devien rebre com pague alimentació i estage, pero també una cantitat determinada de teles, robes i oli, i podien comprar terres o ser mantinguts pel seu amo. Està documentat en papirs de la dinastia XVIII que alguns treballadors es venien a sí mateixos, assegurant-se aixina millors condicions de vida. Una atra cosa era el tracte que rebien a mans dels seus guardians els presoners de guerra destinats a les mines de Nubia i el Sinaí.
Regien la seua vida per les estacions, que para ells eren tres: Inundació, Sembra i Collita, pero de forma especial per les riuades del riu.
En acabant de que els terrenys inundats afloraren, era necessari tornar a medir i senyalar les lindes, tasca que realisaven els escrigues. Despuix d'açò, el cap de família treballava la terra, duent un llaurat de fusta del que tirava una parella de bous dirigits per un chiquet, i darrere el restant de la família sembrava el gra, proporcionat pels almagasens del Estat.
En terminar, el ganado se soltava en la parcela per a que enterrara en els piteus la sement.
Mentres aplegava la collita, se supervisaven els canals de rec i es cuidava de la ganaderia: ovelles i cabres que pastaban prop del desert i bous i porcs criats en corrals.
En la sega també participava tota la família: l'home davant en una hoz de fusta i pedernal i dònes i chiquets darrere arreplegant les mechós. Conclosa la recolecció, es duya la collita a l'era a on es trillaba en l'ajuda de bous i es transportava als sijas públics. D'allí es repartia a funcionaris, esclaus, obrers i es guardava l'excedent per a compensar els mals temps.
Durant l'inundació, els llauradors es dedicaven a la neteja dels canals de regadiu o eren cridats per a treballar en les obres públiques.
- Artícul principal → Art de l'Antic Egipte.
La gran majoria treballava per al faraó, els temples i els nobles fabricant i decorant les seues cases, mobles i tombes.
Casi tot lo que es coneix sobre ells procedix de l'estudi del poblat de Deir el-Medina, a on els escrigues registraven qualsevol detall. Gràcies a ells se sap que els obrers cobraven regularment en gra, i els abastien de sal, vestits i ferramentes, pero el restant de tifells com a mobles o oli devien comprar-los. El salari era de 5'5 sacs (un sac equivalia a 65 kg) de gra al més, més o menys 11 deuen, i si un litro d'oli o un gavinet costaven un o dos deuen, cadires o llits aplegaven als 20, i un sarcòfec podia oscilar entre 25 i 200, per lo que feyen encàrrecs particulars anara d'hores.
Alguns practicaven distints sistemes d'aforro: pospondre el cobro mensual tant com es poguera per a cobrar d'una volta, o be comprar a crèdit, alguna cosa arriscat perque d'incomplir el determini el morós era condenat a pagar el doble. En general, els obrers treballaven en semanes laborals de dèu dies seguits d'un festiu, pero hi ha manuscrits que relaten que durant molt llarcs periodos de temps els esclaus no tenien festius. Dividits en grups baix les órdens de capataços, treballaven en jornades d'al voltant de huit hores, fins a l'arribada del menjar i beguda des del poble. En l'any 1170 a. C., baix el regnat de Ramsés III, el retart en el pagament de salaris i la fam va dur als obrers de Deir el-Medina a la folga, conseguint els seus objectius.[3]
l'escultura, pintura i l'arquitectura estaven regulades al detall, seguint normes i cànons inalterables.
La joyeria era delicada, elaborada en variats materials: or, lapislázuli, turquesa. Estos materials també s'usaven en ebanisteria.
La fayenza (escurada egipcíaca) en tons des del blau intens fins al vert, es coneix des de l'época predinástica, aixina com el vidre que s'usava tant en recipients per a ungüents com en figurillas, abalorios i amulets.
També varen elaborar instruments musicals, teixits de lli, tifells de papir, etc.
Canteros i miners
[editar | editar còdic]
Les pedreras estaven en el desert, i no s'explotaven de forma regular, sino quan convenia per les obres previstes. En principi, els canteros buscaven les roques soltes que s'ajustaren per tamany, encara que també s'excavaven galeries en cas necessari. Era un treball dur, en el que extraure el bloc desijat, transportar-ho, tallar un obelisc i colocar-ho en el seu lloc, podia dur sèt o huit mesos.
El método era simple: s'elegia un bloc del tamany necessari (si ya estava després, millor), bloc que es llançava costera avall fins que a un capataç, Mery, se li va ocórrer fer camins en pendent per a que s'esgolaren en una espècie de trineus. En cas necessari, també perforaven la roca i practicaven galeries.
El treball era dur i poc considerat, estava en lo més baix de l'escala artesanal, sent molts dels canteros presoners de guerra.
Els miners tenien un treball encara pijor. Per a extraure el mineral, calfaven la roca i després la colpejaven seguint el filó. Els fragments es treen de les galeries de la mina per a llavar-los i transportar-los després al seu destí. Tenint en conte que les mines estaven en el desert i que casi tots els miners eren captius de guerra, el maltracte i l'escassea d'aigua feyen estralls entre ells.
Donat l'apacible aïllament de la societat i el temperament de la població, molejat per l'aparat religiós i administratiu del [Estat], els ciutadans estaven poc disposts a enrolarse.
Ingressar en la tropa era signe de baixa extracció social i només els més depauperados ho feyen, per lo que la majoria estava formada per estrangers.
Poc se sap de la vida o de l'actuació de les tropes, ya que tots els relats se centren en exaltar la glòria del faraó, com el Poema de Pentaur, que narra la batalla de Kadesh en 1284 a. C. durant el regnat de Ramsés II.
Els cridaven sun-nu, home dels que sofrixen, i aplicaven mesclats els remeis en fòrmules màgiques per a demanar als deus que feren efecte. Nos han aplegat multitut de receptes en distints papirs (de Ebers, de Chester Beatry, de Hearst...) i en les tombes d'alguns meges. Atres procediments eren la cirugia o l'internar al malalt greu en uns establiments adjacents als temples, per a que els deus li tingueren prop.
Com el cos era necessari en l'atra vida, varen aplegar a posar pròtesis en el cadàver d'aquells a els qui els faltava algun membre.
L'afany regulador de l'administració va intervindre també en el cos mèdic, convertint-los en funcionaris, lo que els garantisava uns ingressos mínims fixos a banda dels que conseguiren pel seu conte, i un escalafó que culminava en títul de "Cap dels Meges de l'Alt i Baix Egipte", el màxim de la professió.
- Artícul principal → Escriga en l'Antic Egipte.
Els sacerdots administraven la vida religiosa, tan important o més que els assunts terrenals, dels quals s'ocupaven els escrigas. Entre abdós formaven l'èlit dirigent. En la "Sàtira dels oficis" (un escrit de la dinastia XII també cridat ‘’Ensenyances de Jeti’’ perque s'usava com a material de treball en les escoles), es desvelen dos característiques del treball de l'escriga: la seua comoditat i la seua condició de funcionari de l'Estat. Respectat i adulado per tots, podia ascendir fàcilment per l'escala social des de que terminava els seus estudis en la ‘’Casa de la Vida’’.
Lo més important era el fet de que constituïa la base del funcionariat, sense el concurs del qual s'hauria paralisat l'administració. Les seues múltiples funcions comprenien alçar actes de juïns, anotar les entrades i eixides dels almagasens, vigilar el cobro dels imposts, redactar cartes i contractes als particulars, escriure les lleis dictades pel faraó… Representaven l'ànima de l'Antic Egipte: podem imaginar-ho sense soldats, pero no sense piràmides, sense temples o sense jeroglífics. Formaven, junt en l'aristocràcia i els sacerdots, la classe social més alta, i conseguien riquea i poder fàcilment.
- Artícul principal → Sum sacerdot de Amón.
Sobre els sacerdots, eren delegats del faraó, verdader deu vivent, que devia realisar totes les ofrenes, processons i cerimònies necessàries per a mantindre l'orde universal, ‘’maat’’, perque només les seues oracions i ofrenes eren eficaces. És per això per lo que en els temples se li representava realisant les distintes cerimònies, rituals que renovaven els sacerdots elegits per ell i en el seu nom. De la mateixa manera que l'aparat de l'estat requeria innumerables funcionaris, aixina els temples acaronaven una ingent multitut de servidors: ademés dels molts sacerdots, hi havia escrigues, meges, artesans, llauradors de la ‘’terra sagrada’’, auxiliars, ballarines i músics.
Entre els sacerdots, hi havia llectors, purs, profetes, culminant en la figura de Sum Sacerdot de Amón, triat personalment pel rei entre els seus lleals encara que no pertanyguera a la jerarquia sacerdotal. Ostentava títuls com a “Cap dels secrets del cel” o “Cap dels sacerdots de tots els deus” i el seu poder polític era gran.
Els sacerdots podien casar-se i dur la vida de qualsevol ciutadà ric, en la salvetat de vestir només de blanc i depilarse cada dos dies, incloent celles i pestanyes, i abstindre's de relacions sexuals durant els periodos de cult: un més de cada quatre. Devien sometre's a una escrupulosa neteja abans de començar qualsevol ritual.
- Artícul principal → Faraó.
Era la figura clau al voltant de la qual girava la societat. L'institució, creada directament pels deus, es va mantindre inalterada durant els tres milenis que va durar la civilisació egipcíaca. I era un deu per a ells
Amo d'un poder absolut, Horus viu, sostenia la maat, l'orde còsmic.
No es pot afirmar que existira un dret dinàstic, encara que se suponia que la divinitat es transmetia per les dònes de la casa real: per això els reis es casaven en les seues germanes i inclús en les seues filles, transmisoras del dret, i asseguraven a l'hereu nomenant-li corregente. Quan es nomenava hereu a un fill de les esposes secundàries o s'usurpava la corona, sempre era “voluntat divina”. El fet de ser les dònes transmisoras de la divinitat, va fer que, si ben el faraó rebia princeses d'atres regnes en virtut d'algun tractat, estes no eren més que esposes secundàries i no s'entregava a una atra de la casa real en correspondència.
La cerimònia de la coronació es realisava en Menfis, primera capital del regne unit, i començava ascendint a l'hereu al ranc de deu, entregant-li les insígnies del cayado i la tralla, atributs del poder. Després, tocat primer en la corona blanca del Alt Egipte, despuix en la roja del Baix Egipte, i finalment en una combinació d'abdós, s'assentava en el tro fet en papirs (símbol del nort) i lotos (símbol del sur).
En la seua vida oficial, deu i fill de deus, devia eixercir el cult i controlar tots els detalls del govern, nomenant personalment sacerdots i funcionaris d'alt ranc, i vivint en mig d'una rígida etiqueta i en unes obligacions asfixiants.
En un pla més íntim, tenia moments d'oci, com es representa en numeroses pintures: caçant, peixcant o passejant pels jardins del palau. Per supost, també tenia bufons, amics, músics i ballarines a la seua disposició. El faraó mantenia vàries esposes, entre les que es trobava l'oficial, que adquiria el ranc de reina. Tant ella com la seua mare posseïen un alt ranc, i inclús podien ser regentes.
L'harem real era cridat Casa Jeneret, tenia la seua pròpia administració, baix les órdens de la reina, i constituïa una zona independent del palau. En ell vivien les esposes i concubinas, els seus fills, familiars i també fills d'alts funcionaris. No era un lloc tancat i prohibit, i en algunes époques es va convertir en un niu d'intrigues.
Vore també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:Egiptología|20px|Vore el portal sobre Egiptología]] Portal:Egiptología. Contingut relacionat en Egiptología.
- Antic Egipte
- Llengües egipcíaques
- Faraó
- Art egipcíac
- Ritos funeraris de l'Antic Egipte
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «"Obrint la mà de llum" per l'Prof. Jorge R. Ogdon en abril del 2002.». Archivat des d'el original, el 19 de setembre de 2008. Consultat el 24 de juliol de 2007.
- ↑ Esteban Llagostera Conca, Catedràtic de l'Universitat Autònoma de Madrit, és membre fundador de l'Associació Internacional d'Egiptòlecs, especialiste en història, momiología, i ritos de la mort i colaborador dels museus Nacionals Arqueològic i Antropològic de Madrit, entre atres títuls acadèmics.
- ↑ La primera folga de l'Història
Bibliografia
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Dòna en l'Antic Egipte [1] archivat en Wayback Machine.
- Medicina en l'Antic Egipte [2] archivat en Wayback Machine.
- Ampliació sobre l'Indumentària en els Periodos Antic, Mig i Nou d'Egipte
- ¿Cóm eren els egipcíacs en el llit? - Una comunicació en el Congrés Ibèric de Egiptología posa sobre el paper el controvertit tema de la sexualitat en l'época dels faraons
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Costumbres del Antiguo Egipto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.