La dòna en l'Antic Egipte
El home i la dòna estaven ben diferenciats en la societat tradicional, encara que tampoc sembla que hi haguera una barrera insuperable per a qui volguera variar l'esquema.
El lloc que ocupaven en l'Antic Egipte és semblant al que ocupaven les dònes en atres cultures de l'época, inclusivament al d'époques posteriors. A pesar d'açò, està molt distant de la societat grega, a on la dòna era considerada com «un menor d'edat etern», ya que l'egipcíac d'aquell temps reconeixia a la dòna com el seu complement, i no com el seu igual ni com el seu inferior.
Este respecte s'expressava clarament tant en la teologia com en la moral. L'insistència dels moralistes egipcíacs en recordar a l'home els seus deures cap a les dònes, fa supondre que no va ser rar en la pràctica que alguns varons abusaren de la seua posició.
Igualtat davant la llei
Per als antics egipcíacs, els chiquets eren lo més important. En la família, la dòna era la «ama de la casa», a diferència de l'Antiga Grècia o Roma, a on qui dirigia la família era el home (pater famílies) .
Sembla que varó i dòna eren iguals davant la llei, en contrast en el dret grec i el romà. Elles podien manejar la seua pròpia herència o estar al front d'un negoci, com la dama Nenofer en l'Imperi Nou; podien ser també mèdics, com la dama Peseshet durant la Dinastia IV.
En casar-se, la dòna mantenia el seu nom, en l'afegitó «esposa de X», lo que és natural ya que el matrimoni no constava com un acte administratiu, cosa rara en un Estat en la major burocràcia possible, ni tampoc era una demostració religiosa. Simplement, ratificava el fet de que un home i una dòna desijaven conviure, això en el cas en que es fera un contracte matrimonial, que no era necessari més que a efectes econòmics per a diferenciar el patrimoni de cada cual.[2]
El marit devia garantisar el benestar de la seua esposa, incloent, per supost, el pla material. l'escriga Ani del Imperi Nou aconsellava aixina al futur espós:
Per supost les coses no sempre transcorrien de forma idílica, i el divorç estava admés. Es donava per iniciativa d'un o un atre cònjuge: si procedia el marit, tenia que cedir una part dels bens a la seua esposa; si era la dòna qui prenia l'iniciativa, ella tenia la mateixa obligació, pero en una mida menor. Existia la possibilitat del recurs davant l'Administració, per a recuperar els bens de la llar, encara que aquella no haguera intervingut en el matrimoni. Podia guanyar el juí i casar-se de nou, com ho demostren els papirs arameos de Elefantina (V).
El himne a Isis (papirs de Oxirrinco, II), mostra esta igualtat de la dòna i el home, dirigint-se a la deesa «el honor del sexe femení»:
També li la considerava companyera del seu espós, i solia acompanyar-li en múltiples ocasions a caçar i a peixcar, agarrats de la mà i a voltes eixercitava el paper de consellera, inclús en assunts polítics.
Desgraciadament, l'insistència dels moralistes egipcíacs en recordar a l'home els seus deures cap a les dònes, fa supondre que no va ser rar en la pràctica que els varons abusaren de la seua posició.
Els fills, freqüentment, es designaven en el nom de la seua mare, ya que el nom del pare era secundari. Com en totes les cultures tradicionals, hi havia un gran víncul entre generacions familiars sent norma que els fills protegiren als seus progenitors vells. En la casa de famílies acomodades, la dòna tenia les seues pròpies estàncies, el opet, a on convivia en els seus fills i la servitut.
Són innumerables les seues representacions al costat del seu marit. Durant l'Imperi Antic, encara que les representacions de les dònes estaven jerarquisades i eren de menor tamany que la dels seus marits, la seua importància social era destacable, puix ademés, les propietats passaven de mares a filles.
A partir de la Dinastia XVIII en Amenofis III, el seu gran esposa real Tiy va ser representada en tots els monuments construïts pel seu marit, en condicions casi de total igualtat en ell. Posteriorment, similar seria el cas entre Akenatón i la seua esposa Nefertiti.
La dòna en la lliteratura
Si pintors i escultors nos mostren a la dòna en una image serena en l'entorn d'una família floreciente, els escritors no dubten en fer-l'aparéixer com l'orige de distintes desgràcies i la culpable de varis pecats.
Aixina, citat per Gaston Maspero en Contes populars, trobem les desventuras de Bytau, un modest criat d'una granja, germà de Anupu.
Seduït per la dòna de Anupu, Bytau es rendix a l'encant de la bella dama… que no vacila en delatar-ho despuix davant Anoupou; la pérfida dòna no pararà fins a obtindre del seu marit un sever castic per al pobre Bytau.
Pero ella va ser castigada a la seua volta: Anupu comprén, massa vesprada, que era el joguet de la seua dòna, per lo que la mata i tira el seu cos als gossos.
Guardem-nos d'una interpretació errònea: la descripció poc aduladora de la dòna en la lliteratura no significa que siga despreciada: el faraó es beneficia a sovint del mateix tractament pels narradors, que li presenten com llimitat i fantàstic.
.jpg)
El home és invitat a cuidar a la seua dòna; aixina l'escriga Ptahhotep, de la Dinastia III s'expressa de la següent manera (en el Papir Prisse, del 1900 a. C., un dels texts més antics del món):
Pero també aconsellava:
El romanticisme està present en la lliteratura egipcíaca, per eixemple, en un papir egipcíac que actualment es troba en poder del Museu de Leiden (Alemània):
Vore també
- La dòna en Egipte
- Anex:Dònes de l'Antic Egipte
- Regna-faraó
- Costums de l'Antic Egipte
- Grans esposes reals
- Casa Jeneret
- La dòna en l'Antiga Grècia
- Les reines de Amarna
- Llorona
Notes
- ↑ «Statua vaig donar Idet i Ruiu» (en it). Collezione online del Museu Egizio. Museu Egizio. Consultat el 2025-09-25.
- ↑ La dòna egipcíaca, la mare que un respecta sobretot, la dòna subjecta a una llei moral estricta, pero dotada en una gran llibertat d'expressió, la seua capacitat llegal íntegra, la seua sorprenent independència financera, l'impacte de la seua personalitat en la vida domèstica i l'administració del ben comú i dels seus bens propis. [...]
El casament i finalment el divorç són acontenyiments sancionats únicament dins de la família per la sola voluntat dels esposos, sense cap intervenció de l'administració. Els futurs esposos pronuncien les oracions: «Yo et faig la meua esposa» i «Tu em fas la teua esposa».
Bibliografia
- Desroches Noblecourt, Christiane (1999). La dòna en temps dels Faraons, Editorial Complutense. ISBN 84-89784-74-4.
- Jacq, Christian (2001). Les egipcíaques: retrats de les dònes de l'Egipte faraònic, Planeta DeAgostini. ISBN 84-395-8947-6.
- Montet, Pierre (1990). La vida quotidiana en Egipte en temps dels Ramsés, Madrit: Temes de Hui. ISBN 968-406-016-5.
- Rachewiltz, Boris (1990). Els antics egipcíacs, Barcelona: Plaça&Janes. ISBN 84-01-45112-4.
- Asimov, Isaac (1989). Història Universal. (Els egipcíacs, volum III), Madrit: Aliança. ISBN 84-206-1794-6.
- Roberts, John M. (1989). Les primeres civilisacions, Madrit: Debat.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «La mujer en el Antiguo Egipto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.