Regna-faraó

Estàtua d'Hatshepsut en el Museu Metropolità d'Art, en Nova York.

Regna-faraó és la denominació en la que se sol designar a les dònes que varen alcançar el ranc de faraó en l'Antic Egipte. El Diccionari de la llengua espanyola també admet el femení faraona.

Casos excepcionals

En els tres milenis de història de l'Antic Egipte (c. 3100 - 30 a. C.) hi ha contats casos d'una regna-faraó.^{cita requerida}

Tradicionalment, el tro egipcíac estava destinat a varó. El paper de la dòna no era, en cap cas, ocupar el poder absolut, sino ser la guardiana i protectora del seu país i del seu marit. Les reines egipcíaques tenien un prodigiós poder a l'ombra del seu espós i també en numeroses cerimònies. I no només açò: el varó no podria pujar jamai al tro si no es casava abans en una dòna de sanc real. Aixina, no és d'estranyar els casament entre germans o els aparents canvis dinàstics quan al difunt li succeïa un gendre.^{cita requerida}

Per tant, la dòna era la garant de la llegitimitat i de la successió del faraó, i ademés, era la principal responsable de la seguritat d'Egipte en el seu paper de deesa Isis. No obstant, la religió era clara: de la mateixa manera que mai podria existir un Isis masculí, tampoc podria existir un Horus femení. Cada u dels sexes tenia una funció específica i el bon funcionament del país depenia d'esta harmonia.^{cita requerida}

En tots els casos coneguts i en varis dels que va poder existir esta situació, no existia un clar successor del difunt rei: o be este no tenia cap fill varó, o no complia determinats requisits, o est era qüestionat pel seu orige bastardo. Davant la falta també de princeses en les que casar a qualsevol candidat al tro, no quedava més remei a la viuda que ascendir al tro i governar en solitari. Açò es faria per diverses causes: per l'ambició personal de la reina, per l'inexistència de candidats adequats o per un perill que només s'evitaria d'esta forma.^{cita requerida}

Desafortunadament, casi la totalitat de les regnes-faraó poc o res varen poder fer pel seu país. Llevat una d'elles, totes varen ser efímeres i varen tindre el dubtós honor de tancar la seua dinastia i obrir una nova etapa d'anarquia en la que familiars lluntans de la casa real es disputarien el seu dret al tro. Cap d'estes dònes podia casar-se de nou i la seua pujada al tro era generalment per una emergència i estava destinada a pospondre l'inevitable crisis d'Estat; per tant, seria incorrecte culpar de la decadència del país a l'arribada d'una regna-faraó.^{cita requerida}

Antecedents

Els autors llatins, com Diodoro Sículo, fent-se eco de l'obra de Manetón (sacerdot egipcíac que baix els ptolomeos es va encarregar de redactar el història del seu país), afirmen que varen existir solament cinc regnes-faraó a lo llarc de tants sigles. Tres d'elles estan ben documentades; no obstant, no existix la suficient informació com per a confirmar les dos restants. Aparte d'estes cinc, es teoriza que varen poder haver hagut més regnes-faraó.^{cita requerida}

Regnes-faraó conegudes

• Neferusobek: Va regnar durant uns quatre anys, de 1777 a 1773 a. C. És l'última governant de la dinastia XII, i no es coneix casi res d'ella a excepció del seu nom de coronació, Sobekkara-Neferusobek. Era filla d'Amenemhat III, l'últim gran rei de la seua dinastia, i germana d'Amenemhat IV. Es creu que abdós germans no eren un matrimoni, i que inclús va aplegar a existir rivalitat entre ells, que es resoldria a la mort del varó i en l'ascens al tro de Neferusobek. Esta prendria apelatius masculins i governaria fins a la seua desaparició, que coincidix en la finalitat del pròsper Imperi Mig. Pese a l'inestabilitat del país, la successió de Neferusobek va ser pacífica, potser gràcies a la pròpia regna-faraó, i es creu que els primers reis de la dinastia XIII eren descendents del difunt Amenemhat IV.

• Hatshepsut: És la regna-faraó de la que es posseïxen més senyes. Era filla de Thutmose I i esposa de Thutmose II, i estava posseïda de gran ambició. En un gest sense precedents va desplaçar al fill de Thutmose II i d'una concubina, el chiquet Thutmose III, argumentant la seua curta edat, el seu dubtós linaje real i que ella mateixa era l'elegida pel deu Amón, del que es va declarar primogènita. El seu propi pare, Thutmose I, es diu que va redactar un escrit, segons apareix en algunes fonts, en que la dotava a ella de preferència com a successora, en detriment del seu germà. Hatshepsut, que va regnar com Maatkara-Hatshepsut des de 1479 a 1457 a. C., en temps de la dinastia XVIII, pensava crear una dinastia femenina, pero les seues esperances es varen quebrar despuix de la mort repentina de la seua filla, Neferura, i de la majoria dels seus respals, Hapuseneb i el seu arquitecte Senenmut, el seu supost amant. Les seues morts es varen creure provocades per Thutmose III, encara que els últims estudis dels seus restants apunten a una mort natural per càncer d'ossos. Va governar un total de 22 anys fins al seu decés. La seua successió també va ser pacífica, i Thutmose III (qui es va encarregar de borrar la seua memòria) va acabar per ser un dels més grans faraons egipcíacs.

• Tausert: La quinta i última regna-faraó, segons els autors clàssics. Pese a no ser filla de faraons, va tractar d'emular a Hatshepsut en morir el seu marit, Sethy II, i encarregar-se de la regència del chiquet Siptah. Com a est va morir tempranament, Tausert va pujar al tro i va governar per un espai de dos anys, de 1188 a 1186 a. C., en el nom de Sitra-Tausert, fins que va ser derrocada per Sethnajt, fundador de la dinastia XX. Al contrari que Hatshepsut, Tausert va viure en temps difícils, acossada per la pressió del clero i de l'estament militar i qüestionada pel poble pla. A açò s'afig la fantasmal figura d'un siri que es creu va sembrar l'anarquia aliat en la pròpia Tausert. Poc se sap en certea de la dòna que va tancar la dinastia XIX, la de Ramsés II, puix la seua memòria també va ser perseguida.^{cita requerida}

Regnes-faraó provables

Bust de Nefertiti, en el Museu Nou de Berlín.

• Nitocris: Cronològicament, va poder ser la primera regna-faraó. Apareix en alguna llista real catalogada com a tal i també la mencionen els escritors grecs i romans, aixina com Manetón. Lo únic que encara impedix incloure-l'en la llista anterior és que no hi ha evidències històriques del seu regnat, que se supon duraria uns dos anys, de 2183 a 2181 a. C., tancant la dinastia VI. La seua història ha quedat molt alterada, convertint-l'en una heroïna de llegenda que es venjaria de la mort del seu marit, Merenra II, assessinant als conspiradores i suïcidant-se. Una atra variant de l'història afirma que va erigir la piràmide de Guiza, atribuïda a Micerino. Encara que açò es considera fals, és possible que Nitocris tancara el gloriós Imperi Antic i deixara oberta la crisis del primer periodo intermig.^{cita requerida}

• Nefertiti: Varis experts creuen en la possibilitat de que la Gran Esposa Real d'Ajenatón es convertira en la seua corregente durant l'any 12º (cap a 1340 a. C.) en el nom de Anjetjeperura-Neferneferuatón i que, despuix d'una llenta metamorfosis, passara a ser coneguda com Semenejkara, el fantasmal successor de Ajenatón que, per tant, no seria un varó. Ha donat peu a esta interessant teoria saber que Nefertiti no va morir ni va caure en desgràcia com en un principi es va pensar (la dama que va sofrir açò seria una atra esposa de Ajenatón, de nom Kiya), i alguns restants arqueològics en els que Nefertiti apareix en atributs propis d'un faraó. De haver segut realment Semenejkara, Nefertiti es va mantindre en el tro en solitari uns pocs mesos, fins a ser succeïda pel seu gendre, el chiquet Tutanjatón. Hi ha qui pensa que Nefertiti va ser apartada del poder i potser assessinada no solament per la seua filiació en Ajenatón, sino també per una suposta traïció en solicitar un espós a l'emperador hitita.^{cita requerida}

Atres possibles regnes-faraó

• Meritneith: De haver governat en solitari, hauria segut la primera, puix va viure a principis de la dinastia I, entorn a l'any 3000 a. C. Flinders Petrie va creure que era un faraó varó, de nom Merneith, pero l'absència del nom de Horus, propi dels monarques, i noves troballes, varen demostrar que era una dòna i que va ser enterrada en honors reals fins a llavors insòlits. Segons pareix Meritneith va ser regente del seu fill, Horus Donen, durant la seua minoria d'edat. Despuix d'alcançar la madurea necessària, cediria el testic sense problemes i est li recompensaria en l'immensa tomba erigida en Abydos. No se sap si esta reina regente va aplegar a ocupar els títuls propis d'un faraó o es va llimitar a assessorar al seu fill.^{cita requerida}

• Jentkaus I: Va viure entre les dinasties IV i V, cap als anys 2510 a 2470 a. C. Va sembrar el desconcert en la comunitat egiptològica, en aparéixer representacions seues portant l'uraeus i la barba postiça, típiques dels faraons, i en ser cridada Jentkaus, Rei de l'Alt i Baix Egipte i mare del Rei de l'Alt i Baix Egipte. Segons alguns experts, açò no és més que una mala interpretació i que realment vol dir Jentkaus, mare del Rei de l'Alt i Baix Egipte i mare del Rei de l'Alt i Baix Egipte, lo que indica que dos fills seus varen aplegar a ser faraons. Es creu que va poder ser esposa d'Userkaf i que va pertànyer a la dinastia IV que enllaçaria en la següent. Tal volta va poder ser Dyedefptah. No obstant, fins al moment no es pot assegurar categòricament.^{cita requerida}

• Jentkaus II: Jentkaus II també va pertànyer a la dinastia V, i va ser l'esposa del tercer rei, Neferirkara. El seu cas és idèntic al de Jentkaus I: segons uns, indicaria que va ser regna-faraó i mare d'un rei, i segons uns atres, només mare de dos reis. Siga com anara, existixen vàries representacions de Jentkaus II també tocada en l'uraeus i la barba faraònica, i va anar en Jentkaus I l'única dòna en aparéixer en estos atributs fins a l'arribada de Hatshepsut, mil anys despuix. L'enigma d'estes dònes està encara per resoldre's.^{cita requerida}

Les reines ptolemaicas

Bust de Cleopatra VII en el Museu Antic, Berlín.

No pot equiparar-se a les regnes-faraó en les últimes reines d'Egipte, que varen governar durant la dinastia Ptolemaica (305 - 30 a. C.). Encara que varen gojar de moltes prerrogatives reals, no eren autèntiques governants independents, ni la seua situació tenia res a vore en la de les dònes abans mencionades.

Totes elles eren filles, esposes i germanes dels ptolomeos, i com ells, d'orige helènic, que acceptaven les costums egipcíaques encara que seguien comportant-se com a gregues. En casar-se en els seus germans no només els llegitimaven sino que s'assentaven al seu costat i mereixien ser tractades com a iguals, pese a que les seues funcions rituals i polítiques estaven molt mermades respecte a les de les reines de les dinasties anteriors. En la majoria dels casos, estes reines es varen dedicar exclusivament a urdir perilloses intrigues palatines o conjures i varen ser molt poques les que fenecieron de mort natural. Estes dònes varen dur els noms de Berenice, Arsinoe i Cleopatra.

De les reines ptolemaicas varen ser molt poques les que varen governar en solitari, i sempre va ser sobre un tro tambaleante, sense ser acceptades per la majoria de la població i en periodos molt curts de temps. Estes reines varen ser Cleopatra II, Berenice III i Berenice IV. Inclús la llegendària Cleopatra VII va governar sempre acompanyada: els seus germans-esposos i el seu chicotet fill varen ser els reis nominals d'Egipte, pese a no eixercitar cap paper polític.