Llatins

El terme llatí (en llatí: Latini) fa referència a una de les ètnia d'orige indoeuropeu i del grup itálico que es varen assentar a lo llarc de la costa tirrénica del Latium, en Itàlia, en el curs de l'II mileni a. C., durant l'Edat del Bronze. Estaven emparentats en atres poblacions itálicas (sabinos, umbros, sículos, etc.) i particularment en els faliscos, l'emigració dels quals va ser, si no contemporànea, si més no cronològicament pròxima a la dels llatins i junt als quals conformaven el subgrup de pobles itálicos conegut com llatí-falisco.

'Llatí' (distint de llatinoamericà) és el nom de l'antic poble itálico que habitava el Lacio central i la llengua del qual era el llatí. l'antiga Roma era originalment un llogaret del poble llatí; per això, posteriorment, es va cridar als antics ciutadans romans també llatins.

Tradició històric-lliterària de l'orige

Federico Barocci: Eneas escapa de Troya (1598), Galeria Bourgeois, Roma.

En la Teogonía (1010 a. C. / 1014 a. C.), Hesíodo es referix a la figura de Llatí, rei que governava sobre un poble del Tirreno: els llatins. Esta és la primera ocasió en la que són citats com a habitants del Latium (Lacio). Els primers en establir una conexió entre esta última regió i una ciutat d'Àsia Menor, Troya (a través de la figura d'Eneas), varen anar dos escritors grecs d'el V Helánico de Lesbos i Damastes de Sigeo. Posteriorment (300 a. C. aprox.), l'historiador sicilià Timeo de Tauromenio, fa la menció de l'orige del troyano dels penates custodiats en un santuari de Lavinium (Lavinia), ciutat sagrada per a tota la nació llatina. Fabio Píctor, Tito Livio, Dionisio d'Halicarnaso, Apiano i Dion Casio acrediten la versió d'Helánico, de Damaste i de Timeo. En la seua història de Roma, Livio escriu:

«Oppidum condunt; Aeneas ab nomine uxoris Lavinium appellat»

«fundant puix una ciutat a la que Eneas, pel nom de la seua esposa, va cridar Lavinia»

Livio

En eixos mateixos anys dita llegenda serà sublimada poéticamente en la Eneida de Virgilio. Segons l'opinió dels historiadors de l'antiguetat i el major poeta épico romà, despuix de les morts del rei Llatí i d'Eneas, la població autòctona va començar a mesclar-se en els troyanos per a donar orige al poble llatí (XII)

Geografia

El territori

Segons una teoria, este poble es va dirigir a lo llarc de la ribera tirrena cap al sur instalant-se en la franja costera compresa entre el curs baix del Tíber i el golf de Policastro, entre les actuals Campània i Calàbria. Successivament, en époques protohistòriques, els pobles pertanyents a l'ètnia llatina es varen establir en la zona meridional sent absorbits per atres poblacions. De la zona inicial d'assentament, els llatins es varen retirar fins a controlar únicament la regió del Latium vetus (o Latium priscum), delimitada, a grans traces, al nort pel Tíber; a l'orient pels monts Praenestinos i una porció del riu Trerus; al sur per la branca septentrional dels Montes Volscos i a l'occident per la mar Tirreno. Atres estudiosos opinen en canvi, que originalment els assentaments llatins es varen estendre entre el Tíber i el Baix Lacio (planura pontina, baix curs del Liris), pero posteriorment es varen restringir, en época protohistòrica a la regió de Latium vetus. Finalment, segons la tradició romana, el breçol originari d'este poble va ser la zona dels monts Albanos, des d'a on el nom dels llatins es va difondre, successivament, per les planures circumdants. En qualsevol cas, en vespres de la primera expansió de Roma i el seu estat (apareguts aprox. VI), el territori en el que estaven establits els llatins era d'una extensió no major a 2000 km², corresponents a poc més de la dècima part de l'actual regió delacio.

La població

Pobles indoeuropeus al voltant del 1500 a. C.

Donat lo exigu del territori que controlava, la població llatina no podria en l'época prerromana haver excedit els 60 000 o 70 000 habitants. Era puix una ètnia absolutament minoritària no solament en l'Itàlia central, sino inclús en el mateix Lacio. Cóm una chicoteta nació com esta va poder crear, a través de Roma, el més gran imperi de l'antiguetat, model no superat que va perdurar durant més de dos milenis, conseguint la convivència pacífica, la cooperació i el desenroll de molts pobles, i que ha segut la base i inclús l'ànima de la moderna civilisació europea, és un misteri que tal volta excedix a l'investigació històrica i que afona les seues raïls en les estepas d'Ucrània, o potser encara més a l'orient, entre la mar Caspio i els Urals, en l'Eurasia centre-occidental. Esta freda i desolada terra de fet, s'ha contemplat com a provable breçol de l'estirp indoeuropea, que en el curs de l'antiguetat va donar orige successivament a pobles que varen regir alternativament de gran part d'Eurasia a través del temps, entre uns atres: els hititas, els medos i perses, els aris, els grecs, els macedonios, els llatins, i ya en ellindar de l'Edat Mija, els germans. Esta ètnia va ser l'eix unificador i base civilizadora d'un conjunt ètnic compost de molts pobles, a voltes també units per una llengua i religió comuna. Els llatins en un moment donat varen donar vida a estructures estatals (entre elles la romana), que si ben no eren de la seua mateixa base racial, i estaven obertes a noves aportacions ètniques, varen incentivar un sistema de valors comú, tenint originalment com a punts de referència, la virtut individual en totes les seues manifestacions i una visió aristocràtica de la vida que va impregnar a tota la colectivitat.

Ciutats

Mapa delatium en els noms de les ciutats de la Lliga llatina.

Segons l'historiografia tradicional, el desenroll pròpiament urbà de Roma i del Latium es va escomençar a delinear solament en l'época etrusca, açò va ser puix entre el final d'el VII i la primera mitat del següent sigle. Pero en les últimes tres décades tal formulació ha segut somesa a debat per les investigacions, les troballes i les importants contribucions teòriques d'un grup d'arqueòlecs i historiadors, no sol italians, encapçalats per Andrea Carandini. En 1988 va ser descobert el primer llenç de la muralla de Roma, datable entorn al 725 a. C., moment en el que ya havien eixit a la llum testimonis d'el VIII, relatius a les ciutats de Preneste i Tibur, els dos majors centres, despuix de Roma, de l'àrea llatina, a lo manco fins al moment en que va ser absorbit elatium vetus per l'estat romà. És difícil establir una clara llínea de demarcació per als fenomens urbà i protourbanos, puix és evident que ya a partir del 750 a. C. aprox. alguns centres, per la seua estructura i dimensió, podien ser equiparables a les verdaderes ciutats sobre el model que era ya habitual en Etruria un parell de generacions abans, i en el sur de la península en els primers establiments helènics (Magna Grècia). No obstant estos últims semblen ser posteriors als dels etruscs o els llatins, per lo tant lo fet per estos hauria segut conseguit en forma autònoma, conseguint aixina un model de desenroll autòcton.

En Dionisio d'Halicarnaso, Estrabón i Plinio el Vell es conclou, de les seues obres, sobre les comunitats més antigues del Latium vetus, que moltes d'aquelles ya havien desaparegut en els sigles en els que els tres escritors les varen descriure. D'algunes tampoc s'ha tingut èxit en conéixer la seua ubicació exacta, entre elles està la mateixa Alba Longa, centre neuràlgic de la Lliga Llatina, entorn a la primera mitat d'el VII, i primera en ser destruïda per Roma. De Plinio nos queden dos llistes detallades de ciutats, la segona de les quals es referix al «populi de la foederatio albensis». En esta última apareixen: Alba longa, Manates (Tibur), Fidenates (Fidaene), Foretes (Gabii) Accienses (Aricia), Tolerus (Valmontone), i algunes que varen constituir partix integrant de la ciutat de Roma: Velienses (Velia), Querquetulani (Celio), Munienses (Quirinal, pero segons alguns historiadors es tracta de Castrimoenium) etc.

Història

Tancades i federacions

Actualment s'ha determinat històricament l'arribe d'una població diferent de la prèviament resident en el Lacio en época protohistòrica. Tal població, basant-se en consideracions d'índole llingüística i una série de troballes arqueològiques, ha segut identificada en els llatins. Dona fe d'això la simple comparació dels sepulcros en els que s'usava el rito de l'incineració, mentres que en els sepulcros d'époques anteriors s'acostumava exclusivament al rito de la inhumació. El primer sepulcro que mostra este nou rito és datable entorn al X i es troba en la zona dels monts Albanos, al sur de l'actual Grottaferrata, pero va poder difondre's en atres parts del Latium, incloent a Roma, basant-se en estes consideracions es va fonamentar la tradició romana de que este grup constituïa l'eix de la nació llatina. En la primera Edat de Ferro, la forma de poblament dels llatins s'articulava en una série d'agrupamientos rurals autònoms, tenint a sovint com a centre una tancada o llogaret fortificada (oppidum), entorn a la qual es coligaban estretament. És evident que en aquella época mantenien un profunt sentiment de pertinença, per tindre un orige i un cult comú, lo que va induir a que moltes d'estes entitats crearen verdaderes federacions o lligues. Estes, que originalment varen tindre un caràcter eminentment religiós, en el temps pel seu èxit varen derivar en organisacions en pro de la defensa del territori, del comerç i atres assunts de comú interés. La lliga albense va ser provablement la més antiga entre les federacions del Latium vetus i estava constituïda per uns trenta llogarets en el seu centre situat sobre el Mont Albano (populi albenses), segons senyala Plinio el Vell. El cor d'este gran agrupamiento de poblats era la ciutat d'Alba Longa, arrasada entorn a la mitat d'el VII per Roma, que la va substituir en la direcció de la lliga. Al final d'esta mateixa centuria i en les següents, molts atres centres llatins varen ser absorbits per l'estat romà, que ara era governat per una dinastia etrusca.

La supremacia etrusca

En l'últim deceni d'el VII i encara més en el curs d'el VI, s'havia afirmat en tot el territori llatí, en casi tota la Campània i en part de la planura del Po, la supremacia etrusca que es va prolongar fins a finals d'el VI i que en Roma correspon, segons la tradició, als tres últims reis pertanyents a la dinastia dels tarquinos (Tarquino Prisco, Servio Tuli i Tarquino el Soberp). En esta ciutat, el periodo monàrquic etrusc va terminar en el 509 a. C., segons els historiadors llatins i grecs,

En la batalla d'Ariccia (504 a. C.), els llatins, gràcies al respal d'un contingent cumano, varen derrotar als etruscs de Clusio, que aspiraven a ocupar elloc de la deposta dinastia dels tarquinos (o, segons una atra teoria, intentaven restituir-la) en el poder del més important centre de la regió: Roma. La pronta intervenció dels aliats dels llatins va permetre a Roma conservar el govern republicà que feya poc s'havia instaurat, prolongant-se des de llavors per cinc sigles, i al mateix temps acabant les aspiracions expansionista etrusques en el Lacio centre-meridional. En terminar la supremacia etrusca sobre el Latium vetus, es varen desencadenar una série de cruentes lluites entre Roma i les atres ciutats de la regió, en particular en Túsculo, pel control del territori. Encara que Túsculo va conseguir el respal de la majoria de les poblacions llatines, Roma va eixir airosa, vencent-les en la batalla dellac Regilo (496 a. C.), imponent aixina la seua hegemonia per sobre els seus rivals, que va sancionar uns anys despuix en el foedus Cassianum. (493 a. C.). Este tractat, que va prendre el seu nom del cònsul romà Espurio Casio, va regular les relacions entre Roma i les atres poblacions llatines per més de sigle i mig, fins que va ser substituït per una série d'acorts bilaterals entre Roma i els principals núcleus del Latium, en el marc d'una política d'absorció definitiva de la regió en l'estat romà(338 a. C.).

La colonisació

Amfiteatre de Sutrium

En les albors de l'época republicana, va començar el gran moviment colonizador del poble llatí, que a sovint en atres noms, pero en una finalitat semblant, va acompanyar la missió «civilizadora» de Roma fins al fi del seu imperi. La causa inicial en tota provabilitat es va deure a l'alta taxa de creiximent de la població delatium vetus present des de l'época etrusca, i que va implicar un excés demogràfic impossible d'absorbir per la regió. Els primers poblats que se supon que varen ser colónies llatines, són Cora (501 a. C.) i Signia (495 a. C.), ciutats d'orige incert. Abdós s'ubicaven en el país dels volscos, pero prop de la frontera meridional del Latium vetus. D'un any despuix data Velitrae (494 a. C.), provablement fundada pels volscos, com Ancio (Antium) (467 a. C.), la colonisació del qual va ser efímera, puix un deceni despuix va tornar a ser ocupada pels seus antics pobladors. La crisis política, econòmica i demogràfica d'el V, va impedir que es portaren a terme nous assentaments fins al 416 a. C., quan va aparéixer una colónia ara en Labici, ubicada dins del Latium vetus. Particularment actiu va ser el moviment colonizador en els primers dos decenis d'el IV dirigint-se a Vitelia (395 a. C.), després a Circei (393 a. C.); i posteriorment en Satricum (385 a. C.), Sutrium (382 a. C.) i Nepet o Nepete (382 a. C.), esta última en territori etrusc. Anxur, encara que va ser conquistada en el 406 a. C., solament va acollir una colónia moltes décades despuix (329 a. C.). Totes les colónies mencionades estaven baix el dret llatí, encara que foren pobles romans; solament despuix de l'anexió del Latium vetus a l'estat romà (338 a. C.) varen aparéixer colónies baix el dret romà, junt a aquelles baix el dret llatí (en orde cronològic, la primera va ser Antium, recolonizada en el 338 a. C.). Cal recordar que estes últimes eren anexades com a ciutats federades, en la pèrdua de la ciutadania original de tots els colonizadores (foren llatins o romans), mes en el dret de comerciar lliurement i de contraure matrimoni en ciutadans romans.

La crisis d'el V

El retir definitiu dels etruscs al nort del Tíber, seguida poc despuix per la greu derrota que varen sofrir en la batalla naval de Cumas (474 a. C.), a mans dels siracusanos, va determinar que este poble es replegara, abandonant el seu paper polític com a gran potència en el Mediterràneu central. la Campània etrusca i el cayo en poder dels samnitas i dels seus aliats pocs decenis despuix junt al Latium vetus, punt important de la política dels tirrenos en l'Itàlia centre-meridional. Inclús en el seu propi territori en este mateix sigle va deure afrontar una greu situació política externa, al mateix temps que interna (lluites socials), que va atentar contra la seua mateixa existència i va frenar per a sempre el seu desenroll. En el curs d'el V, elacio i les regions limítrofes del Piceno, del Samnio, i de Campània, varen ser escenari de l'expansió de varis pobles itálicos, primer dels samnitas, després els ecuos i els volscos. Estos últims eren una nació guerrera ubicada entre els Montes Volscos i el Liris, que al final d'el V varen conduir a la Lliga Llatina i a Roma a una série interminable de guerres de desgast. Durant este periodo la fortalea volsca d'Antium va ser conquistada i ocupada pels romans en el 468 a. C. pero la varen perdre un deceni despuix, en tant les colónies llatines de Signia i Norba, sobre els monts Volscos, varen sofrir un sege permanent. En estos conflictes, els volscos varen ser a sovint recolzats pels ecuos, un atre poble extremadament belicoso que s'havia assentat el curs alt del riu Aniene, els Montes Hérnicos i ellac Fucino, a cavall entre les actuals regions del Lacio i dels Abruços. Els ecuos, durant alguns anys, varen conseguir aplegar a ocupar Praeneste, segona ciutat llatina en importància, alvançant fins a les estribaciones orientals dels monts Albanos; Varen ser detinguts en el mont Àlgit (458 a. C.) per un dictador que va passar a la llegenda: Lucio Quincio Cincinato. Per a tornar encara més dramàtic est de per sí ya ombrós quadro, varen aparéixer els sabinos, que entre el 495 a. C. i el 449 a. C. es varen alçar en armes repetidament contra els llatins. Finalment la poderosa ciutat etrusca de Veyes, des de sempre rival de Roma, va mantindre durant tot el V una constant pressió militar sobre la frontera septentrional del Latium vetus, que a lo manco en tres ocasions va atacar obertament, primer en 485 a. C. /475 a. C. aprox., després cap al 438 a. C. /425 a. C. i per últim cap al 405 a. C. /396 a. C. , concloent esta última ofensiva en la destrucció de la ciutat a mans de Roma. Aixina que, en quatre fronts de guerra casi constantment oberts (al nort en els etruscs, a l'orient en els sabinos, al suroriente en els ecuos i al sur en els volscos, pobles tan capaços com ellatí), Roma va estar a punt de desaparéixer per a sempre de l'Història.

Els anys del resquit

Mes la tenacitat i l'esperit d'entrega dels llatins, el seu sentiment de pertànyer a una mateixa estirp i el seu convenciment absolut de ser els hereus d'un destí comú, varen obrar un milacre. En el 431 a. C., en la famosa batalla del Mont Àlgit, els ecuos varen ser expulsats del Latium Priscum; en el 426 a. C. va ser la tanda per a Fidenae, ciutat aliada de Veyes, conquistada i destruïda per un eixèrcit romà. El respal dels hérnicos, que a finals del 486 a. C. s'havien adherit al foedus Cassianum, va permetre a Roma i a la Lliga Llatina, en l'any 406 a. C. portar a terme una empresa èpica, la conquista de la ciutat volsca d'Anxur, situada a més de cinquanta quilómetros de la frontera meridional del Latium vetus. Dèu anys més tarde (396 a. C.) gràcies al geni militar de Furio Camilo, la resistència de Veyes va aplegar al seu terme, la ciutat va ser arrasada i el seu territori va ser incorporat a l'estat romà. En Veyes va caure un dels centres etruscs més importants i prestigiosos del seu temps, i centre civilizador de tot elacio

L'ofensiva desencadenada per Roma i tot el poble llatí en les últimes décades d'el V havia acabat en tots aquells que havien gosat profanar el sacre solc del Latium vetus: veyentes, sabinos, ecuos i volscos. Pero un perill potser encara més temible s'acostava: una horda celta havia travessat els Apenins, sembrant el terror i la destrucció al seu pas i es dirigia cap a Roma.

Els gals en elacio

En el curs d'el V, alguns pobles d'orige cèltic, cridats pels llatins gals, havien ocupat gran part de les estribaciones dels Alps i de la planura padana. En el 390 a. C. una expedició de gals baix el comando d'un cap cridat Breno, va superar els Apenins Toscano-Emilianos, penetrant en Etruria, des d'a on varen marchar cap a Roma. Un eixèrcit enviat des de la ciutat per a detindre al invasor va ser derrotat en Alia, uns pocs quilómetros al nort del Tíber. En Roma, dònes, chiquets i vells varen ser evacuats a les ciutats veïnes mentres els defensors es varen refugiar en la ciutadella capitolina. Els objectes sagrats varen ser enviats a Caere, important poblat etrusc aliat a Roma en el seu últim conflicte en Veyes. La ciutat llatina, que es trobava deserta, va ser saquejada i incendiada i solament el pagament d'un fort rescat i la fermea de Furio Camilo varen conseguir alluntar a l'horda que va dirigir cap al sur a Apulia.

Les guerres civils

L'enviament dels vestits sagrats a Caere i no a una atra ciutat llatina, en el curs de l'incursió gala va poder ser interpretat de vàries maneres, pero lo cert és que en el 386 a. C., Praeneste va denunciar el foedus Cassianum, recolzats obertament primer pels volscos, despuix pels ecuos, que en els faliscos i els etruscs de Tarquinia es varen alçar novament en armes contra Roma. Encara que Túsculo no va participar directament en la lluita, va admetre que un nutrit grup de voluntaris seus s'integrara a l'eixèrcit de Praeneste. Els temps de la solidaritat llatina semblava que havien desaparegut per a sempre. Despuix de l'enèsima tentativa dels volscos per penetrar en territori romà i rebujada per Furio Camilo, un eixèrcit format per praestinos, ecuos i voluntaris de Túsculo es va dirigir contra Roma (383 a. C.). L'urbs estava llavors compromesa en socórrer a la ciutat aliada de Sutrium, cercada pel sege dels etruscs de Tarquinia i pels seus aliats els faliscos. No obstant l'escassea de forces romanes present en la ciutat, els praenestinos varen ser posats en fuga en rodalies de Porta Tossal. La pau que va seguir va respectar la llibertat de Praeneste pero no la de Túsculo, ciutat que va anar definitivament absorbida per l'estat romà (381 a. C.). Entre els 362 a. C. i 358 a. C. la guerra va esclatar sobre la ribera del Trerus: els hérnicos es varen rebelar, i solament despuix d'un gran esforç acompanyat d'una llarga negociació diplomàtica, varen tornar a l'obediència de Roma. Tibur, tercera ciutat llatina en importància, va aprofitar llavors per a entrar en guerra contra Roma, despuix de conseguir a sòu mercenaris gals (361 a. C.). Dos nous conflictes, primer contra els volscos, que varen ser derrotats (357 a. C.) i després contra els etruscs de Tarquinia, varen obligar a Roma a esperar sèt llarcs anys abans de conseguir doblegar definitivament la resistència de Tibur, a la qual despuix li va ser oferida una pau honorable (354 a. C.). En el 353 a. C., Caere va passar definitivament a la zona d'influència romana, que es va estendre aixina des d'aquell any fins al major port de l'Etruria meridional. Pero ara l'urbs havia posat en contra seua a molts dels seus aliats en la lluita contra els seus propis enemics tradicionals: solament pocs poblats relativament populosos (Norba i Signia en particular) i un cert número de poblats menors del Latium estaven del seu costat.

Un destí marcat

Els successos que convulsionaron el Latium en la primera mitat d'el IV i que havíem intentat sintetisar en el capítul precedent, mereixen una explicació; ¿Per qué despuix d'una série ininterrompuda de victòries en combat a favor de Roma i dels seus aliats de la Lliga, en les últimes tres décades d'el V esclata en la regió una verdadera guerra civil entre els llatins? ¿Quins varen ser les motivacions que varen espentar a les més importants ciutats delatium vetus a renunciar a un gran proyecte comú d'expansió en Itàlia central i l'alçar-se en armes contra Roma i les ciutats que li eren fidels? La conquista de Veyes en 396 a. C. hi havia ademés consolidat la possessió d'absoluta supremacia que Roma gojava en la regió. un poc semblant es perfilava per a moltes ciutats llatines: el risc de ser definitivament absorbides pel poderós estat romà. La pren i el saqueig de Roma (pero no de la fortalea capitolina) per part dels gals en 390 a. C. va ser certament un fet luctuoso en la seua història, pero es va tractar d'un breu paréntesis i la reconstrucció de la ciutat es va succeir a un ritme sostingut, lo que induïx a creure que l'incendi relatat en l'historiografia antiga solament va deure afectar algunes zones de la urbs. Un important estudi d'este periodo sosté que a l'inici d'el IV la població de Roma va retornar en tota provabilitat al mateix nivell de l'época de la monarquia (509 a. C.) fixada per Tito Livio, Dionisio d'Halicarnaso i Eutropio en prop dels 80.000 habitants. També llavors, en les albors de la República, les ciutats de la lliga havien intentat lliurar-se de l'incómoda tutela de Roma, pero sense conseguir-ho. Despuix de la crisis d'el V que, posant en perilla supervivència mateixa del Latium vetus, i havia recompost el món llatí, Roma es va tornar més poderosa i rica que abans. En la conquista de Veyes, la relació de forces entre Roma i els seus aliats va canviar a favor de la urbs com ya s'ha dit. Les ciutats més importants delatium (Preanestre i Tibur) varen terminar per perdre la seua llibertat per lo que es varen armar contra Roma. En la seua ajuda varen acodir atres poblacions importants delatium vetus, entre elles Túsculo severament castigada per Roma en la pèrdua de les seues llibertats cíviques. En la primera mitat d'el IV l'urbs no solament va estar en capacitat de respondre en èxit els atacs de les atres ciutats llatina, sino també totes les ofensives llançades repetidament en contra seua per etruscs, faliscos, volscos i ecuos. Entorn al 350 a. C. va tindre lloc l'última guerra contra Tarquinia, que li va permetre a Roma consolidar la seua influència sobre la Etruria meridional i absorbir per al seu estat l'important port de Caere, El destí dels llatins ya estava definit.

Epílec

Amfiteatre de Capua

A finals dels anys 40 d'el IV, les dos potències hegemòniques d'Itàlia central, Roma d'una part, i la Federació Samnita de l'atra, es varen enfrontar per la possessió de la Campània septentrional. La guerra (343 a. C. / 341 a. C.) no va concloure en res definitiu, pero va permetre als romans inmiscuir en els acontenyiments interns d'una regió rica i populosa i prendre possessió de Capua, la major i més pròspera ciutat de Campània en eixe temps, traspassada als romans per mig de la deditio -rendició a Roma- (343 a. C.). Capua era en aquella época el centre d'una tupida ret d'aliances i de relacions comercials en moltes ciutats veïnes que varen passar com a conseqüència a l'òrbita romana. Els llatins, preocupats per esta nova fase d'expansió de Roma cap al sur, varen decidir passar a l'acció i en el respal d'algunes ciutats campanes que soportaven de mala gana l'hegemonia de la urbs en les seues regions varen reclutar un eixèrcit que va penetrar en Campània travessant el Trerus (340 a. C.) Les forces llatí-campanes varen ser derrotades en les faldes del Vesubio per un eixèrcit romà reforçat en tota provabilitat per un contingent samnita. Els supervivents varen ser obligats a replegar-se més allà del riu Garellano pero a poc varen patir una nova derrota prop de Trifano. En els Campos Fenectanos, territori pertanyent al Latium Adjectum es va consumar l'últim acte de la tragèdia. Un eixèrcit constituït pels llatins de Praeneste, Tibur i atres poblacions menors varen ser enterament diezmades pels romans (338 a. C.). Des d'aquell moment les ciutats del Latium vetus varen deixar d'existir com a entitats polítiques autònomes i la seua història es confon en la de Roma, màxima expressió d'aquella mateixa civilisació desenrollada pel poble llatí a lo llarc de varis sigles.

Economia

En temps protohistòrics va dominar en tot el Latium vetus una economia de tipo primari alguna cosa diversificada: agricultura (ordi, ordi dur, dacseta i favas particularment, pero també cebas i fenollera), ganaderia (vacuns i porcins) i el pastoreig transhumant preferiblement en la planura, pero també sobre els tossals. El cultiu de la vinya i de l'olivera varen ser introduïts no abans d'el VII, quan ya avellaners, perals i manzanos es trobaven des de feya temps en el territori. Inicialment la cacera va deure ocupar un lloc important en l'alimentació llatina donada la riquea de la regió en fauna selvada (principalment llebres i colomes i més rarament cérvols). Els objectes manufacturados presents en la zona són de tipo metalúrgic, lligats en activitats agrícoles (utensilis varis: azades, astrals, reixes de llaurat, etc.) i en la guerra (armes). En el temps es va desenrollar també una forma d'artesania local dedicada a satisfer les necessitats bàsiques: alfarería pero també objectes de vidre i àmbar, els quals s'han trobat en molts assentaments (Colle della Llosa, Narce etc.). En lo que correspon a les activitats comercials, en tota provabilitat varen tindre una notable expansió en l'época etrusca, a partir dels sigles VII / VI coincidint en el desenroll urbà de Roma, Praeneste, Tibur i atres importants ciutats habitades per llatins. Recordem que el Latium vetus era en aquella época un important punt de trànsit entre Etruria i les ciutats de Campània que estaven baix la seua influència (Capua, Pompeya) i els rics poblats italiotas del Tirreno (Neapolis, Cumas, etc.).

Cultura i pensament

L'amanecer de la civilisació llatina

En época arcaica (XII a VIII) l'ètnia llatina presentava un desenroll social i civil comparable en el de les atres poblacions apeninas de les que a penes es diferenciava, a lo manco a jujar per l'escassa informació que posseïm. Típica del món llatí va ser la forma d'assentament que s'articulava en caserius de chicotetes dimensions (per lo general de menys de vint hectàrees) i basada en una economia de caràcter agropecuario. Com es va dir abans, les manufactura presents, totes de chicotetes dimensions, s'especialisaven en la fabricació d'aperos, armes i objectes domèstics de ceràmica o metal, en poques pretensions artístiques. Les vivendes dels primers llatins varen ser generalment barraques de palla o de fusta, i solament des del periodo etrusc, a partir d'el VII, varen escomençar a ser substituïdes per cases de pedra o rajoles. La societat va deure organisar-se patriarcal o tribalmente i en ella el cap de la tribu eixercitava també les funcions sacerdotals. La religió, abans de la trobada en les civilisacions etrusca i helènica era de tipo naturaliste i va tindre un paper important en congregar vàries viles, segons el model d'articulació que predominava en el Latium, i les quals es reconeixien per una divinitat, unes creències i un ritual comú. Un fort impuls per al desenroll d'una cultura i d'una estructura social més organisada i evolucionada es va deure a l'aparició dels primers núcleus urbans (o proto-urbans) en el Latium vetus en el curs d'el VIII, i a la fundació de les primeres colónies gregues en el sur d'Itàlia i en Sicília. En tot cas, l'impronta helènica sobre elacio va escomençar a ser clarament perceptible en les últimes décades d'eixe mateix sigle en l'inici de l'activitat de colonisació que va tindre com a epicentre les costes meridionals italianes de les mars Tirreno i Jónico i de Sicília (La fundació de Siracusa data del 734 a. C.).

Llatins, grecs i púnicos

Ruïnes de Cartago.

La fundació de la primera colónia grega en Campània a mitan d'el VIII va tindre gran importància no solament per a la nació llatina, sino també per als atres pobles establits en la península itálica, que varen rebre del contacte en la civilisació helènica un fort impuls per al seu propi desenroll. Daten de les últimes décades d'eixe sigle els primers objectes de lux de producció grega trobats en Roma i atres ciutats llatines, que varen estimular una producció local semblant en molts poblats delatium vetus (Praeneste, Tibur, Satricum etc.). Tal producció, generalment d'imitació, va anar inicialment d'un nivell clarament inferior als models originals. Pero ya en el curs d'el VII, encara sent rústica, s'havia depurat notablement donant vida aixina a una floreciente producció artesanal. Els grecs no es varen llimitar a introduir en Itàlia el seu art i tècniques de manufactura, sino també les seues institucions polítiques i militars i una tècnica que la va difondre per tot el Latium vetus per mig dels etruscs, revolucionaria l'història del poble llatí: l'escritura. En aquells mateixos anys escomençava en Sicília i Cerdenya la penetració comercial fenicia i que alguns sigles més vesprada passarien a estar baix el control de la ciutat de Cartago, que va posseir des de llavors el domini sobre abdós illes en lo concerniente a Trinacria (nom antic de Sicília) l'ocupació púnica es va llimitar a la part occidental.

Llatins i etruscs

Mapa de la civilisació etrusca.

En un moment històric difícil de determinar, pero que va deure produir-se en els últims dos o tres decenis d'el VII Roma i tot el Latium vetus varen escomençar a formar part de l'òrbita etrusca. L'evolucionat poble etrusc en l'apogeu del seu poder, va obrir als llatins la porta cap a una civilisació nova i refinada. Gran va deure ser el deute que varen contraure en esta ètnia, deute menyspreat pels mateixos historiadors llatins. Els etruscs varen introduir en el Latium moltes de les seues creències religioses (entre elles les pràctiques adivinatorias dels arúspices i el cult dels morts), polítiques -de tipo oligàrquic, algunes de les quals varen sobreviure durant la república-, i una administració eficient. L'alfabet etrusc (derivat del grec occidental) va tindre que ser modificat per a poder adaptar-se a un idioma indoeuropeu com ellatí, sent adoptat per totes les ciutats del Latium vetus, incloent a Roma. també va ser etrusca la tècnica constructiva que va permetre que Roma, Praeneste, Tibur, substituïren les seues barraques i vivendes ruïnoses, en cases de pedra i entejades, adquirint aixina una innegable connotació urbana (tals transformacions, en tota provabilitat, varen deure produir-se abans que iniciara el periodo hegemònic etrusc sobre el Latium vetus). Elacio “etrusc” va deure ser un gran consumidor de bens artístics de lux. Els suntuosos mobiliaris funeraris descoberts en Praeneste, són testimoni de la inusitada importació a la regió d'un nou art, i de l'existència d'una prosperitat desconeguda fins a llavors. Sorgit en este periodo, es va desenrollar sobretot en els sigles següents un art llatí d'inspiració itálico-etrusca, caracterisat pel seu accentuat realisme, que sobreviu sobretot en la retratística fins a l'época imperial. Popularísima entre la classe mija, serà definit pels estudiosos, sense cap accepció despectiva, com a art plebeu o popular. El domini etrusc que va ser major sobre Roma que en atres poblacions llatines, va durar un atre sigle i va terminar cap a finals d'el VI

El Sagell de l'eternitat

L'ocàs de l'hegemonia etrusca sobre el Latium vetus, va determinar una inesperada marginació de la regió de les grans corrents del tràfic internacional, que havien determinat el seu desenroll en les décades anteriors. A partir del 470 a. C. aprox. i per casi un sigle (finalisat entre 390 a. C. / 385 a. C.) assistim a un progressiu empobriment material del poble llatí que es reflectix sobretot en el pla econòmic, encara que també en el cultural. Per a Roma esta situació esta millor documentada que per a atres ciutats ya que no es coneixen d'ella en este periodo grans obres civils o militars. És significatiu que l'urbs, com ha fet notar el conegut arqueòlec italià Ranuccio Bianchi Bandinelli, no tinguera en tal época entre les associacions artesanals existents ni talladores de pedra, ni pintors, ni escultors. Solament despuix de l'incursió dels gals (390 a. C.) va tornar la prosperitat alatium vetus i d'això donen fe el mobiliari i els adorns de les tombes, més refinades que en el passat i en alguns casos de gran preciosisme artístic. Per estos anys el poble llatí està en vespres de canvi memorable que desembocarà en la formació del món romà, pero perdrà la seua ànima noble i austera, aun cuando no la dimensió mítica i heròica que li acompanyava des del seu naiximent. Esta serà transmesa per Roma que a la seua volta imprimirà per sempre en la civilisació llatina el sagell de l'eternitat.

Llengua

La llengua dels llatins, de la ciutat de Roma i de la seua imperi va ser el llatí. D'orige indoeuropeu, l'antic llatí o proto-llatí era junt al falisco, i en relació en les atres llengües itálicas part d'un tronc llingüístic que es va difondre per l'Itàlia centre-meridional, i que agrupava la seua major part en la gran família osco-umbra, la qual va penetrar en la península en époques i onades successives; en una de les quals va aplegar ellatí. Esta última presenta característiques gramaticals, de sintaxis i lèxic que li emparenten en idiomes celtes i germans i atres llengües indoeuropeas més orientals (com la tocaria i la indoaria). La primera inscripció coneguda en llengua proto-llatina està gravada en la fíbula prenestina, un gancho fabricat en la segona mitat d'el VII, pero una lliteratura pròpiament llatina solament va escomençar a desenrollar-se en l'época romana, a partir d'el III

Pensament Jurídic

Vore també: Dret llatí

Els llatins sempre es varen distinguir per la seua accentuada i estricta concepció de la llegalitat, que es va reflectir en tots els àmbits de la vida pública i privada. En l'época arcaica els litigis i les controvèrsia eren resolts per mig d'accions individuals, que no obstant devien conformar-se a lo determinat per la costum i gojar de suficient aprovació social. En el desenroll de la primera ciutat-estat la justícia va passar a ser administrada per l'autoritat pública, personificada freqüentment pel mateix rex que freqüentment era també el guia religiós de la comunitat, el pontifex maximus o siga el sum sacerdot. Corresponia a ellegislar i designava a les persones o els òrguens colegiats que li recolzarien en el desenroll de les seues funcions. En el curs de la primera mitat d'el V va ser cada volta més palesa la necessitat de la codificació escrita del dret, que impedira les interpretacions arbitràries de la normatividad i els abusos, sobretot en detriment de les classes socials més dèbils. Alguns historiadors emmarquen este fenomen en l'àmbit, per un costat, d'una progressiva democratisació de la societat llatina d'eixe temps, i per un atre, de la necessitat de classes populars de poder contar en instruments de protecció (i certea) jurídica, necessaris per a alcançar la seua emancipació social i econòmica. Cap a 451 a. C. / 450 a. C., en la més influent i poblada ciutat llatina, Roma, es dona un primer ordenament jurídic per escrit, atenent àmpliament a que estiguera d'acort en les antigues tradicions i les concepcions ètiques de la nació llatina. S'advertix en este còdic, generalment conegut com Llei de les XII Taules, un fort sentit d'integritat i d'austeritat, típic del poble llatí i la seua profunda aversió per tot allò que atentara contra l'honor, la llealtat i contra l'estat, encara que li enfronte en la família. Tots els ciutadans estaven ademés habilitats per a posseir propietat privada i fer tractes econòmics: les penes previstes per als deutors morosos eren eixemplars.

Les Lleis XII de les taules tenen una importància històrica enorme: en ella es va posar el fonament de lo que seria el futur ordenament jurídic romà, base indiscutible de la moderna jurisprudència en gran part del món contemporàneu.

Religió

Estàtua de Júpiter Tonante obra de Leocares.

Les creències religioses de l'antic Lacio estaven sobretot lligades a la naturalea animada (plantes i animals) i inanimada (el fòc, l'aigua, el vent, etc.) o a forces sobrenaturals que regien l'existència humana (el saber, la mort, la concepció, el naiximent, etc.). D'entre els animals eren sagrats picus (el pardal carpintero) capaç de predir el futur, serpens o draco (la serp, objecte de cult en el temple de Juno en Lanuvio), aper o aprugnus (el javalí salvage) i lupus (el llop). El fòc va ser doblement encarnat per Vesta i per Vulcanus (Vulcano), en tant la vitalitat de la naturalea selvada estava continguda pel deu Faunus (Faune). Especials objectes de cult varen ser la Terra (Terra Mater), el cel (Juppiter, o siga Júpiter) i les dònes jóvens en edat de concebre criar l'estirp (Juno, de jun i juvenis, jove). De gran importància varen ser les divinitats lligades en l'agricultura i que asseguraven el sustente humà: Flora (la deesa que presidia el brot del gra), Mater Matuta (la deesa que protegix la maduració dels fruts), Ceres, etc. també alguns llocs, en evocar l'història del numen llatí podien ser objecte de cult, com el Tíber. Per últim, particular devoció es va reservar als deus protectors de la llar i de l'estirp, coneguts com Lares i Penates. La religió no solament va condicionar la vida social dels llatins, sino també la seua política. L'unitat religiosa va constituir de fet junt a la llingüística, ellaç més fort que va unir a tots a la realitat, tant territorial com a humana entorn a la qual s'articulava en aquella época elatium vetus. A sovint el tindre els mateixos ritos, divinitats i llocs de cult va impulsar als grups de llogarets i més vesprada poblats a constituir una verdadera federació o lliga. Célebre per això va ser la Lliga Albana, a la qual ya es va aludir abans, reunida entorn al santuari de Juppiter sobre el Mons Albanus. La qual va servir posteriorment d'arquetip per a la Lliga Llatina.

Bibliografia

Autors clàssics

• Tito Livio. Ab Urbs condita libri. «llibres I-V»
• Eutropio. Breviarium historiae Romanae.
• Dionisio d'Halicarnaso. Ρωμαική Αρχαιολογία.
• Estrabón. ΓΕΩΓΡΑΦΙΚΑ.
• Plinio el Vell. Naturalis Història.

Autors contemporàneus

• (2005) Etruschi ed Italici (en italià), Milà: Correguera della Sera : Rizzoli libri illustrati.
• (2005) Roma: L'art al centre del potere (en italià), Milà: Correguera della Sera : Rizzoli libri illustrati.
• (1960) The Origins of Rome (en anglés), Londres: Thames and Hudson.
• (1974) Preistoria i storia delle regioni d'Itàlia: Una introduzione (en italià), Florencia: Sansoni.
• (1997) (en italià), Torí: Einaudi.
• (1967) Gli Antichi Italici, 3ª edició (en italià), Florencia: Vallecchi.

• (1984) (en italià), Milà: Mursia.
• (1984) Storia della primera Itàlia (en italià), Milà: Rusconi. ISBN ISBN 8818129945.
• (1994) Introduzione alla protostoria d'Itàlia (en italià), Roma - Bari. ISBN ISBN 8842043818.
• (1978) Aspetti culturali delazio Primitiu (en italià), Florencia.
• (1979) Roma primitiva i li origini della civiltà laziale (en italià), Roma: Newton Compton.
• (1988) Storia vaig donar Roma Vol. I: Roma in Itàlia (en italià), Torí: Einaudi.
• (1974-1978) Popoli i civiltà dell'Itàlia antica, Vol. I-VII (en italià), Roma.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Història|20px|Vore el portal sobre Història]] Portal:Història. Contingut relacionat en Història.
• Guerres llatines
• Antiga Roma
• Pobles antics d'Itàlia
• Civilisació villanovana
• Civilisació etrusca
• Indoeuropeos
• Entanque Llatina
• Pobles llatins