L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Abruços

Els Abruços, o el Abruzo[1][2] ( o Abruzzo),[n. 1] és una de les vint regions que conformen la República Italiana. La ciutat més poblada és Peixcara, seguida per L'Aquila i Téramo. Està ubicada en Itàlia meridional, llimitant al nort en Marques, a l'est en la mar Adriático, al sur en Molise i a l'oest en Lacio. És una regió montanyosa en la seua part occidental en el massiç del Gran Sasso d'Itàlia.[3] Encara que geogràficament es trobe en l'Itàlia central, és culturalment i econòmicament considerat com a part del sur d'Itàlia, sent els Abruços el territori més septentrional de l'antic regne de les Dos Sicilias.[4]

Abruços

Abruços ha segut cridada "Regió verda d'Europa" pels seus tres parcs nacionals, el seu parc Regional i les seues trentahuit àrees protegides que representen el 33% de la seua superfície[5] (el percentage més alt d'àrees protegides d'Europa).[6] El territori ademés garantisa la supervivència del 75% de totes les espècies animals europees. La regió és de fet la llar d'algunes espècies rares, tals com el chorlito carambolo zancudo, l'àguila real, l'isart dels Apenins, el llop itálico i el gose pardo dels Apenins.[7] En Abruços també es troba el Calderone, el glaciar més meridional d'Europa.

Quan el periodiste i diplomàtic Primer Levi va visitar els Abruços va definir la regió com “forte i gentile” (forta i gentil) que, com ell va dir, descrivia de millor manera la bellea d'eixa regió i l'ànim dels seus habitants. Eixa cita s'ha tornat des de llavors el lema de la regió i dels seus ciutadans.[8]

Etimologia

La paraula italiana Abruzzo segons l'hipòtesis més acreditada proposta per volta primera per l'humaniste històric Flavio Biondo en la seua publicació L'Itàlia Illustrata derivaria de Aprutium com a evolució popular de (ad) Praetutium, açò és, la terra dels pretuzos (Praetutii), una antiga població itálica que vivia en la zona de lo que hui és Teramo, la Interamnaes de temps romans. Una atra etimologia és de la paraula llatina "aper" (javalí) de manera que Aprutium era la "terra dels javalins" o de "abruptum" (abrupte, inclinat). Una etimologia més recent és la de l'expressió llatina "a Bruttiis" (dels Bruttii) referint-se a la terra que va escomençar sent dels pobles bruzos, que despuix es varen traslladar cap al sur per a ocupar Calàbria.[9][10]

Geografia física

 
Corno Gran en el massiç del Gran Sasso, el pic més alt dels Apenins

La regió es troba en el centre de la península italiana, front al mar Adriático, al que seguix a lo llarc de 150 km de plages i tallats. En una superfície de 10 763 km², i rodejada per l'est pel Adriático i en l'oest pels Apenins, és una de les regions més montanyoses d'Itàlia, constituïda per un 64% de montanyes i pel restant 36% de tossals. La planura està reduïda a l'estreta faixa costera. La regió presenta les més alts cims dels Apenins, en els monts Abruços (Appennino Abruzzese) en el Gran Sasso d'Itàlia en 2914 m i el massiç de la Majella de 2791 m.

Els rius, encara que numerosos, no tenen particular llongitut ni abundància d'aigua, sent tots estacionals llevat el major, el Peixcara, i el Sagne. Abdós superen els 100 km de llongitut. El riu Aterno-Peixcara és el més important: en els seus 145 km de llongitut i 3188 km² de conca, té un cabal regular. Naix prop d'Aringo, descendix cap a Pizzoli i rep per la dreta les aigües del torrent Roio, per l'esquerra les del torrent Raiale. Descendix sense afluents superficials fins a Molina Aterno a on té un cabal mig encara llimitat. Tallant el relleu en la gola de Sant Venanzio desemboca prop de Raiano despuix d'haver rebut les aigües del riu Sagittario per la dreta i les del manantial de Cap Peixcara. El segon riu dels Abruços és el Sagne (en una llongitut de 117 km i conca de 1515 km²). El riu Sagne naix de les surgencias La Penna a 1370 m s. n. m. baix el Passo del Diavolo rep per la dreta al riu Fondillo. En la desembocadura forma el llac artificial de Barrea de la que sale travessant la gola la Foce. Les aigües més abundants li provenen del torrent Fittola i del riu Aventino. El riu recorre fins al mar Adriático en un ampio llit.

En l'extrem del Subapenino Aprutino recorre el riu Vomano (de 75 km. conca 764 km.) que naix baix el pas delle Capannelle dal Mont Sant Franco, i és pronte alimentat sobre la dreta per les aigües del riu Chiarino que desemboca en la conca artificial de Provvidenza. El riu Vomano rep per l'esquerra el riu Fucino i per la dreta el riu Arno. Despuix de Montorio rep les aigües del Mavone i recorre en escàs inclinament en una àmplia vall aluvial fins a la Foce. Atres rius són: el Salinello (44 km), el Vibrata (36 km), el Tronto, el Trigno, el Tordino (medix 60 km), i l'alt curs del Liri (que té només 40 km en Abruços) que desemboca en la mar Tirreno. Per lo que es referix als llac, deuen senyalar-se el llac de Campotosto en la Reserva estatal Llac de Campotosto que és el més gran llac artificial d'Abruços; el llac de Bomba i el llac de Scanno.

 
Plaja de Giulianova

El clima està molt condicionat per la presència del massiç montanyós Apenínico-Central, que dividix clarament el clima de la franja costera i dels tossals sub-apeninnas d'aquelles de les montanyes de l'interior més elevades: mentres les zones costeres presenten un clima de tipo mediterràneu en estius càlits i secs i hiverns suaus i plujosos la franja de tossals presenta característiques climàtiques de tipo sublitoral en temperatures que decreixen progressivament en l'altitut i precipitacions que aumenten, a la seua volta, en la costa (basta citar a tal propòsit Peixcara), que a prop de 10 m s. n. m., té temperatures miges d'al voltant de 15 °C i pluges anuals d'al voltant de 700 mm, i Chieti, que, posada sobre un tossal a 330 m s. n. m., encara presentant temperatures miges similars, registra precipitacions molt copioses, en valors anuals de prop de 1000 mm. Adinsant-se cap a l'interior, el clima es fa més continental fins a convertir-se en el típic de montanya sobre els relleus més importants: la província que majorment presenta tals característiques climàtiques és la de L'Aquila seguida per les de Teramo i Chieti. En hivern en les zones interiors, especialment en la conca aquilana, la Marsica i, en menor mida, en el vall Peligna, les gelades són freqüents, difoses i intenses en el termómetro que en determinades conques montanyoses d'orige glaciar o càrstic-aluvial com Camp Imperatore, Camp Felice i el replanell de les Cinque Miglia pot descendir repetidament inclús fins als -25 °C. També en la planura del Fucino, en condicions de neu en el sol i ones de fret particularment intenses, pot alcançar-se els valors mínims igualment molt baixos i casi de récort (en 2002 en Avezzano centre es varen alcançar -19 °C mentres que s'han registrat valors de fins a -33 °C en la planura adjacent llunt de les illes de calor; en el célebre 1985 -26 °C en Avezzano centre i -32 °C en Telespazio).

La següent és una taula en les senyes climàtiques de les principals ciutats abruceses (les senyes consignades en un asterisc estan subjectes a actualisació).

Localitat Latitut Temperatures
miges hivernals (°C) 		Temperatures
miges estiuenques (°C) 		Pluges (mm) Estacions més plujoses
Peixcara 42°27′ 9,0 24,0 582 autumne hivern
Chieti 42°21′ 6,6 24,5 1002 autumne hivern
Teramo 42°21′ 7,5 25,0 790 primavera autumne
L'Aquila 42°21′ 2,5 22.1 700 primavera autumne
Avezzano 42°21′ 4,3 21,9 817 autumne hivern
Sulmona 42°22′ 5,9 24,7 600* autumne

Un terç de la regió està classificada com a parc nacional o regional. Destaquen els 500 km² del parc nacional dels Abruços, a on poden vore's rars eixemples de flora i fauna mediterrànees que sobreviuen ací, entre elles una subespècie de llop cridada Canis lupus italicus ("llop dels Apenins"), una atra d'orso pardo cridada Ursus arctos marsicanus ("orso pardo marsicano") i una atra de gamuza, la Rupicapra pyrenaica ornata ("gamuza dels Abruços"); també hi ha àguiles reals. Atres parcs nacionals són el Gran Sasso i Monts de la Laga i P. N. de Majella. Ademés, poden mencionar-se el parc regional Sirente Velino i el llac de Barrea, un chapull que forma part del parc nacional dels Abruços.


Història

 
L'iglésia de Santa Maria vaig donar Collemaggio en L'Aquila, tal com era abans del devastador terremot del 6 d'abril de 2009.

Els humans han habitat en els Abruços des de temps neolítics. Un esquelet de Lama dei Peligni en la província de Chieti ha segut datat radiométricamente en 6,540 bp.[11] En l'época dels romans, la regió es va conéixer en diversos noms: Picenum, Sabina et Samnium (Piceno, Sabina i Samnio), Flaminia et Picenum (Flaminia i Piceno) i Campània et Samnium (Campània i Samnio).[9] Esta regió era coneguda com Aprutium en l'Edat Mija, según resulta de a lo manco quatre fonts.

En la província de L'Aquila es troba la ciutat de Corfinio (coneguda com Corfinium en l'antiga Itàlia), la principal ciutat dels pelignos, uns 10 km al nort de Sulmona en la vall del Aterno. El lloc de la ciutat original està ocupat pel poble de Pentima. Possiblement va quedar somesa a Roma en el IV, encara que no apareix en l'història de Roma fins a la guerra Social, en que s'adopta al principi pels aliats com la capital i sèu del govern del seu nou Estat que varen fundar en el nom d'Itàlia (esta forma, no Italica, apareix en les monedes). La guerra dels Socii (aliats) es va perdre, pero el nom d'Itàlia va sobreviure, per a ser al final adoptat oficialment per a tota la península durant tot el curs de l'época romana. Entrant en Corfinio des de l'est, es pot observar una placa commemorativa, que atribuïx la designació del nom adoptat d'Itàlia per a la península al poble itálico de la regió. Despuix de la guerra Social, estos pobles, aixina com tots els pobles itálicos, varen ser honrats en el otorgamiento de la plena ciutadania romana, gràcies a la Lex Plautia Papiria.[12] Apareix també en la segona guerra civil de la República romana, puix va resistir l'atac de Juliol César durant una semana (any 49 a. C.).

 
Fontana della 99 Cannelle, L'Aquila, commemora els llogarets que Federico II va reunir per a fundar L'Aquila

.

La regió ha vist alterats les seues fronteres moltes voltes. La primera menció jurídica de la regió està identificada en la creació del justicierato de Abruzo en l'any 1233. En 1273 el justicierato va ser subdividido en dos territoris, Abruzzo ulteriore, en la seua major part corresponent-se a les províncies de L'Aquila i Teramo, i Abruzzo citeriore en el restant de la regió. En l'época del Regne de les Dos Sicilias, el territori estava administrat com Abruzzo Citeriore (Abruzo pròxim) i Abruzzo Ulteriore I i II (Abruzo lluntà I i II), en referència a que estaven més prop o més llunt de Nàpols, la capital del regne.[9] Abruzo pròxim seria lo que hui és la província de Chieti. Abruzo lluntà I comprenia les províncies de Teramo i Peixcara; Abruzo lluntà II és hui la província de L'Aquila.


Unida a Molise en la regió Abruços i Molise, va perdre part del seu territori en la creació de la província de Rieti a la que, en 1927, va cedir el circondario de Cittaducale (17 municipis, 1362 km² i al voltant de 70 000 habitants).[13][14]

En l'any 1963, la província de Campobasso va ser proclamada regió en el nom de Molise.

Geografia humana

Demografia

la densitat de població, encara que s'ha incrementat a lo llarc de les últimes décades, està molt per baix de la mija nacional. En 2008 era de fet 123,4 habitants per km² en els Abruços, comparat en la mija nacional de 198,8. A nivell provincial, la situació és prou variada: Peixcara és la província més densament poblada (260,1 hab./km² en 2008), mentres que, en l'atre extrem, L'Aquila és la menys densament poblada (61,3 hab./km² en 2008), encara que té la major superfície. Despuix de décades d'emigració des de la regió, la principal traça en els anys 1980 és l'immigració des de països del tercer món. L'increment de la població es deu a la taxa de migració neta positiva, puix des de 1991 es varen registrar més defunció que naiximent en els Abruços (llevat en 1999, quan el número es va igualar).[15] En 2008 l'ISTAT va calcular quer 59.749 immigrants naixcuts en l'estranger vivien en els Abruços, lo que és el 4,5% de la població total de la regió.

El més sério desequilibri demogràfic està entre les àrees montanyoses de l'interior i la franja costera. La província més gran, L'Aquila, està situada per complet en l'interior i té la menor densitat de població. El moviment de la població dels Abruços des de les montanyes fins a la mar ha dut a la major urbanisació completa de tota la franja costera. Els efectes sobre l'interior han segut l'empobriment i un envelliment demogràfic, reflectit per una taxa d'activitat en la província de L'Aquila que és la més baixa de les províncies en Abruços - acompanyada per la degradació geològica com a resultat de l'absència de mides de conservació. En la franja costera, per un atre costat, hi ha tal mescla d'acomodació i activitats que el mig ambient ha canviat en efectes negatius. La política de proporcionar incentius per al desenroll ha produït com resultat l'establiment de zones industrials, algunes de les quals (Vast, Avezzano, Carsoli, Gissi, Val Vibrata, Val Sagne) han fet progressos genuïns, mentres uns atres (Val Peixcara, L'Aquila) han tingut problemes despuix d'un èxit inicial. Les zones de Sulmona i Guardiagrele han resultat ser més o menys fracassos. Fòra d'estes zones les principals activitats són l'agricultura i el turisme.[15]

La capital és Aquila o L'Aquila, que conta en 72 609 habitants; es va vore afectada per un terremot el 6 d'abril de 2009, que va destruir gran part del centre de la ciutat. Les atres capitals de província són Peixcara, que és la ciutat més gran dels Abruços i el seu principal port, en 123 347 habitants (2010), Teramo (54 967) i Chieti (54 148). Atres grans comunes en els Abruços són Montesilvano (50 389 hab en 2009), Avezzano (41 737), un centre industrial i d'alta tecnologia; Lanciano (36 372) i Sulmona (25 217) són dos importants centres turístics i industrials.


Organisació territorial

 
Províncies dels Abruços.

La regió està composta per quatre províncies:

Província Superfície (km²) Població Densitat (hab./km²)
Província de Chieti 2588 396 190 153,1
Província de L'Aquila 5034 308 876 61,3
Província de Peixcara 1225 318 701 260,1
Província de Teramo 1948 308 769 158,5

Economia

Fins a fa unes poques décades, els Abruços eren una regió l'economia de la qual es basava en el ganado lanar i vacú, aixina com l'agricultura. No obstant, en les últimes décades del XX, es va desenrollar fins al punt de que ha escapat de l'espiral de subdesenroll per a convertir-se en una regió del potència del centre-sur d'Itàlia. Açò confirma el seu paper essencial en el sistema econòmic nacional. Des dels anys cinquanta, els Abruços han tingut un creiximent econòmic constant. En 1951, la renda per càpita dels Abruços o PIB era el 53% del de l'Itàlia septentrional, la regió més rica del país. Per a l'any 1971, els Abruços tenien el 65% i, per a 1994, els ingressos per càpita eren del 76% d'ingrés per càpita del Nort d'Itàlia, donant als Abruços la major renda del sur d'Itàlia, superant el creiximent del restant de regions d'Itàlia. La construcció d'autovies de Roma a Teramo (A24) i de Roma a Peixcara (A25) varen obrir un fàcil accés als Abruços, l'inversió estatal i privada en la regió es va incrementar, i els Abruços varen conseguir uns nivells d'educació superiors, i major creiximent de la productivitat que el restant de l'Itàlia meridional. Com a resultat d'això, el sector industrial dels Abruços es expansionó ràpidament, especialment en ingenieria mecànica, l'equip de transport i telecomunicacions.[16] En l'any 2003, el PIB per càpita eren 19 506 euros, açò és, el 84% de la mija nacional de 23 181 euros i destacant molt sobre la mija del sur (15 808 euros).[17]

Erro al crear miniatura:
El port de Peixcara.

L'estructura de la producció en la regió reflectix la transformació de l'economia de l'agricultura a l'indústria i els servicis. L'agricultura, que implica chicotetes parceles, ha triumfat a l'hora de modernisar-se i oferir productes d'alta calitat. Produïxen vi, cereals, remolacha azucarera, creïlles, olives, hortalices, frutes i productes làcteus. Els productes tradicionals són el safrà i regalícia. Encara que l'indústria s'ha desenrollat fortament, conserva punts dèbils per l'existència de només uns pocs negocis de gran tamany junt a un enorme teixit de chicotetes i mijanes indústries.


Tant l'investigació pura com l'aplicada, es porta a terme en la regió, a on hi ha grans instituts i fàbriques implicades en l'investigació en els camps de la farmàcia, biomedicina, electrònica, l'aeroespacial i la física nuclear. L'infraestructura industrial està dispersa per tota la regió en zones industrials que ya s'han mencionat, els més importants dels quals són Val Peixcara, Val Sagne, Val Trigno, Val Vibrata i Conca del Fucino.

Turisme

Artícul principal → Turisme en Abruços.
 
La Catedral de Teramo.

Una activitat adicional que mereix destacar-se és el turisme de mar i montanya, que és de considerable importància per a l'economia de la regió.[18] Els turistes procedixen de la pròpia Itàlia i atres països d'Europa. La riquea de castells i ciutats migevals, especialment prop de la ciutat de L'Aquila, li ha valgut el renom de "Abruzzoshire", per analogia en el malnom de "Chiantishire" que a voltes s'ampra per a referir-se a la comarca de Chianti en la Toscana, pero els Abruços encara queden una miqueta apartats del turisme de masses d'Itàlia.

La regió té 21 estaciones d'esquí en 368 km de recorreguts, tots a poques hores de Roma. L'estació més desenrollada és Roccaraso, seguida per Camp Felice, i Camp Imperatore. Ubicada en la regió més alta dels Apenins, estes zones d'esquí estan a altituts casi comparables a moltes estacions alpines. Per la seua proximitat al Adriático i les pautes de precipitacions en hivern, a sovint tenen més neu que els Alps. Els Abruços són també populars per al esquí de travessia, especialment en l'alta planura de Camp Imperatore en el Gran Sasso aixina com la Piana Gran en la Majella.

 
Llac de Campotosto

El massiç del Gran Sasso té el punt més alt de la Península Italiana, Corno Gran, i el glaciar més meridional d'Europa, Il Calderone. el Corno Gran i el seu veí Corno Piccolo proporcionen una série d'oportunitats d'escalades, que van des de les més senzilles per als novells fins als grans experts. Els picos menys coneguts dels Abruços, especialment les ales més sueves de la Majella, oferixen als escaladors l'oportunitat d'ascendir en solitari.

La costa dels Abruços proporciona moltes plages populars, entre elles Vast en la costa meridional dels Abruços; en la costa central estan Pineto, les arenes de la qual estan considerades entre les millors d'Itàlia i ademés en 2016 va ser considerada entre les plages més boniques d'Itàlia , Giulianova, Francavilla al Mare i Pineto, i en la costa septentrional estan Alba Adriatica i Martinsicuro.

Cultura

En el passat, la regió dels Abruços era ben coneguda per la trashumancia, el moviment migratori de les ovelles principalment al sur cap a la regió d'Apulia durant els frets mesos hivernals.

Art

 
La Anunciación, fresca d'Andrea De Liti en la catedral d'Atri, província de Teramo.

Entre les moltes ciutats històriques dels Abruços estan Sulmona, al peu del massiç de Majella i coneguda pel famós poeta de l'Antiguetat, Ovidio; Scanno, una ciutat sobre un tossal junt a un llac; Atri, un pintoresc centre artístic, i les ciutats sobre tossals de Penne, Lanciano i Loreto Aprutino. Al nort de L'Aquila es troben les ruïnes de la ciutat romana d'Amiternum, a on va nàixer l'historiador Salustio. Els dos museus més destacats són el Museu Nazionale d'Abruzzo en L'Aquila i el Museu Cívic de Sulmona.

Gastronomia

Artícul principal → Gastronomia d'Abruços.


El plat de pasta més famós dels Abruços són els espaguetis o macarrones (maccherone) alla chitarra, que es fan en un instrument de cordes metàliques que donen forma a la pasta. En la costa predominen els plats de peix, com el brodetto vaig donar pesce. En l'interior són més freqüents els plats de carn de porc o de corder. Entre estos es troben els arrosticini, una espècie de pinchos morunos en carn d'ovella tallada en paraulotes.

Plats dolços són el parrozzo, pastiç en armeles i cobert de chocolate, i els confetti típics de Sulmona, que són armeles recobertes per sucre.

Per lo que es referix als vins, els Abruços són famosos per produir el Montepulciano d'Abruzzo Colline Teramane; atres vins de la regió són el Trebbiano d'Abruzzo, el Montonico, el Tollum, el Controguerra, i tros vins en indicació geogràfica típica. Entre els licors trobem el centerba, el Ratafià, el licor al safrà, el most cotto, l'Aurum licor de Peixcara fet en aiguardent i peladura de taronja, l'amaro de genciana, i el va vindre cotto. Un atre potent licor és el Cent'erbe, que es produïx en les montanyes i és de color verdoso.

Sent una regió de forta tradició pastoral, no poden faltar els formages. Entre els principals estan Cacio vaig donar vacca bianca o caciotta vaig donar vacca, el Caciofiore aquilano o la Caciotta vaccina frentana. També hi ha caciocavallo, pecorino i scamorza de llet de vaca, dels Abruços; també el marcetto: formage pecorino triturado i macerado en llet d'ovella.

Un estudi de l'organisació italiana Confesercenti ha nominat els Abruços com la regió italiana a on es menja millor, segons els juïns dels turistes estrangers que han visitat Itàlia en el 2013.[19]

Dialectes

Els dialectes que es parlen en la regió dels Abruços poden dividir-se en dos grups principals:

Universitats

Hi ha tres universitats en esta regió: Universitat de L'Aquila, Universitat de Chieti (universitat G. D'Annunzio de Chieti i Peixcara) i l'Universitat de Teramo.

Parcs nacionals

Deport

Delfino Peixcara 1936 és l'únic equip de fútbol d'Abruços que va ascendir a la Série A de Itàlia. En les sis temporades que va disputar, es va salvar del descens per única volta en 1987/88, en acabar en el 14.º lloc. Actualment juga en la Serie B junt a Virtus Lanciano.

Els Jocs Mediterràneus de 2009 es varen celebrar en Peixcara. En tant, l'Interamnia World Cup és un torneig de balonmà que es realisa en Teramo des de 1972, a on competixen equips infantils i jovenils de tot lo món.

Galeria

Notes

  1. ↑ En la constitució italiana es denomina Abruzzi. El govern de la regió utilisa la forma Abruzzo.

Referències

  1. ↑ Real Acadèmia Espanyola, Ortografia de la llengua espanyola, Madrit, Espasa, 1999. ISBN 84-239-9250-0; "Apèndix 3", pág. 134.
  2. ↑ Abruços, Fundéu
  3. ↑ Bilancio demografico mensile aggiornato al 31-03-2010 (DATI ISTAT [1] archivat en Wayback Machine.)
  4. ↑ Paradosso evidenziato dona Ignazio Silone, cfr. Costantino Felice (2010). «Quadri ambientali i identità regionale», Donzelli (ed.). Li trappole dell'identità: l'Abruzzo, li catastrofi, l'Itàlia vaig donar oggi, Roma, p. 41. ISBN 978-88-6036-436-4.
  5. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 2 de decembre de 2013. Consultat el 27 de novembre de 2013.
  6. ↑ «Ambiente i Natura: Abruzzo, regione en più aree protette d'Europa».
  7. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 27 de novembre de 2013. Consultat el 27 de novembre de 2013.
  8. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 2 de setembre de 2012. Consultat el 22 de novembre de 2013.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 «WineCountry.it - Abruzzo wine region of Italy». winecountry.it. Archivat des d'el original, el 31 de març de 2009. Consultat el 8 d'octubre de 2009.
  10. ↑ L'Abruzzo nel Tempo by Walfrido del Vilà and Zopito vaig donar Tillio
  11. ↑ Journal of Anthropological Sciences, "Towards a re-appraisal of the Early Neolithic skeleton from Lama dei Peligni (Abruzzo, Italy" per Miliano Bruner i Giorgio Manzi, Vol. 81 (2003), pp. 69-78 (Abruços, Itàlia)
  12. ↑ «Enciclopèdia Treccani: Lex Plautia Papiria».
  13. ↑ Els municipis cedits a la província de Rieti en l'any 1927 varen ser: Accumoli, Amatrice, Antrodoco, Borbona, Borgorose (llavors cridada Borgocollefegato), Borgo Velino, Cantalice, Castel Sant'Angelo, Cittaducale, Cittareale, Fiamignano, Leonessa, Lugnano vaig donar Vila Troiana (municipi suprimit, hui denominat Vazia, fracció de Rieti), Micigliano, Pescorocchiano, Petrella Bot, Posta.
  14. ↑ Senya riscontrabile a pag. 78 vaig donar "Guida d'Itàlia; Abruzzo i Molise. Touring Club Italià.Mondadori Printing S.p.A., agost de 2007"
  15. ↑ 15,0 15,1 «Eurostat». Circa.europa.eu. Archivat des d'el original, el 1 de febrer de 2009. Consultat el 22 de maig de 2009.
  16. ↑ «“Abruzzo and Sicily: Catching up and lagging behind”, EIB Papers vol. 5, No. 1 (2000)» (PDF). Archivat des d'el original, el 27 de març de 2009. Consultat el 22 d'abril de 2010.
  17. ↑ Eurostat 2006
  18. ↑ «Eurostat». Circa.europa.eu. Archivat des d'el original, el 26 de giner de 2010. Consultat el 22 de maig de 2009.
  19. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2014. Consultat el 20 de giner de 2014.
  20. ↑ https://www.corriere.it/cultura/speciali/2010/visioni-d-italia/notizie/3civitella-del-tronto-Serenissimi-i-borbonici-insieme-per-disfare-l-Itàlia_b3bc7456-550c-11df-a414-00144f02aabe.shtml

Enllaços externs

Commons


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Abruços&oldid=1578165»