Socii

Itàlia, al voltant del 100 a. C, periodo de la guerra Social. En vert: colónies de dret romà, municipis sine suffragio i municipis optimo iure (territori proveït de ciutadania romana). En roig: colónies de dret llatí (territori proveït de ciutadania llatina). En rosa: el territori dels socii (confederados).

Els socii era el terme (en llatí) utilisat per a denominar als aliats itálicos federats de Roma. Va ser una de les tres denominacions llegals de l'Itàlia romana (Itàlia) al principi de la República, junt en els socii latini (atres confederados itálicos encara més antics, pertanyents a l'antiga Lliga Llatina) i els cives romani (els itálicos, procedents de diferents parts d'Itàlia, que ya havien adquirit la plena ciutadania romana).

Els cives latini (és dir, itálicos procedents de les colónies de dret llatí escampades per tota la península itálica), els quals eren semiciudadanos, no deuen ser confosos en el poble itálico homònim (els llatins), del com Roma formava part, i que, no gojant encara de plena ciutadania romana, integraven el conjunt dels demés socii itálicos.

Esta organisació tripartita/tripartida va aplegar al seu fi despuix de la guerra dels Aliats (o guerra Social) del 91-88 a. C., quan, per mig de la Lex Plautia Papiria, tots els habitants de la península itálica varen obtindre la plena ciutadania romana.

En l'us diari, la paraula llatina socius podria significar 'associat' o 'soci', en general.

Història

L'aliança va tindre el seu orige en el foedus Cassianum ('Tractat de Casio', en el 493 a. C.) firmat per la República romana en les seues veïnes ciutats-estat llatines, poc despuix de la caiguda de la Monarquia romana en 510 a. C. Este tractat va terminar la guerra entre la Lliga llatina i Roma, colocant a Roma en una posició de poder igual al de tots els membres conjunts de la Lliga.

El pacte bilateral (foedus) va proporcionar l'assistència mútua entre les parts sobre la base d'una contribució igual a l'esforç militar anual, contingents militars i un stipendium, que inicialment estaria baix el mando romà. Els térmens del tractat sembla més acceptable per als llatins que el tipo anterior de hegemonia romana, com és el cas dels reis tarquinos, ya que estos últims provablement requerien el pagament de tributs i no una simple obligació militar.

El foedus va servir com un model de relació bàsica per a l'assentament de Roma en les diferents tribus i ciutats-estat de tota la península itálica entre 338-264 a. C. A l'inici d'este periodo, als llatins d'orige se'ls va otorgar la ciutadania romana, pero els térmens del foedus es varen estendre a atres 150 tribus i ciutats-estat itálicas. Quan un estat era derrotat, una part del seu territori era anexat per Roma per a proporcionar terres als colon romans/llatins. Estos últims, encara que eren ciutadans romans, devien renunciar als seus drets de plena ciutadania en unir-se a una colónia i acceptar el status de cives latini (colónies regides pel dret llatí) o de socii (confederados). Es feya aixina per a que les colónies llatines pogueren actuar com a 'gossos guardians' dels atres socii en les formacions militars aliades, les alae. A l'estat derrotat se li permetria mantindre el restant del seu territori a canvi d'unir-se a Roma en un tractat perpetu d'aliança militar. Açò requeriria que l'aliat tinguera els mateixos amics i enemics que Roma, prohibint la guerra contra atres socii i en renúncia a una política exterior pròpia. Més allà de tot, l'obligació central dels aliats, i en la majoria dels casos exclusiva, era la de contribuir a l'eixèrcit confederado en tropes totalment equipades fins a un màxim especificat cada any, en funció de les necessitats, fixada en la cridada formula togatorum, per a servir baix mando romà.

Del 338 al 89 a. C., les legions romanes varen ser acompanyades invariablement en les campanyes militars per aproximadament el mateix número de tropes aliades organisades en dos unitats anomenades ___protected_title_9___, lliteralment: 'ales dels aliats', ya que les tropes aliades sempre es colocaven en els flancs de la llínea de batalla romana (se'ls cridava ___protected_title_10___), en les legions romanes en el centre. El setenta y cinco per cent de la cavalleria d'un eixèrcit consular tipo era suministrada pels ___protected_title_11___ itálicos. En alguns casos, els ___protected_title_12___ d'infanteria podien excedir als romans en un vint per cent, i en eixe cas formava un cos especial cridat ___protected_title_13___.

A pesar de la pèrdua de la seua independència i les pesades obligacions militars, el sistema va proporcionar importants beneficis als socii. Més important encara, es varen lliberar de l'amenaça constant d'agressió dels seus mateixos veïns com havia succeït en els sigles anàrquics anteriors a l'imposició del model hegemònic de confederació romana. Adicionalment, esta aliança romana va protegir a la península itálica (que en el mentres s'havia convertit en el territori metropolità de la mateixa Roma, baixe el nom de Itàlia) d'invasions externes, com va ser el cas d'incursions periòdiques i devastadores dels pobles gals del vall del Po.

Cada socius, una volta prestat jurament de fidelitat i subjecte a la mateixa disciplina que les legions romanes (integrades tant pels ciutadans de l'Urbs com pels demés itálicos procedents de colónies romanes i municipis optimo iure escampats per tota Itàlia i proveïts de plena ciutadania romana), encara que ya no tenia el control de la guerra i la política exterior, seguia sent completament autònom, en les seues pròpies lleis, institucions, moneda i llengua. Era com un "estat-client" en el seu dret de ciutadania propi, com socii populi Romani o aliats de Roma. Ademés, el seu esforç militar era solament la mitat de la que soportaven els ciutadans romans, ya que estos últims contaven solament en la mitat de la població dels socii, i proporcionaven al voltant de la mitat de les levas totals. A pesar d'açò, als socii itálicos se'ls va permetre compartir el botí de guerra mitat a mitat en els ciutadans romans de ple dret.

Incidències

Mapa llingüístic d'Itàlia en el sigle VI a. C.

A pesar d'estos beneficis, alguns grups de socii es varen rebelar contra l'aliança en moments en que sorgia l'oportunitat. Les dos millors oportunitats varen ser proporcionades per les invasions d'Itàlia del rei grec Pirro de 281 al 275 a. C. i, la segona i última volta, l'oferida pel general cartaginés Aníbal de 218 al 203 a. C. Durant estos anys, varis socii es varen unir als invasores, en la seua majoria oscanoparlantes del centre-sur d'Itàlia, principalment pertanyents a determinades tribus samnitas que, en époques anteriors, havien segut l'enemic més implacable de Roma dins d'Itàlia.

Al mateix temps, no obstant, la majoria dels socii varen permanéixer lleals, motivats principalment pels seus antagonismes en els veïns rebels. Inclús despuix del desastre de Roma en la Batalla de Cannas (216 a. C.), més de la mitat dels socii (per població) no varen desertar, varen mantindre la seua fides i l'aliança militar de Roma va conseguir finalment la victòria.

En el sigle posterior a la segona guerra púnica, Itàlia a penes va ser amenaçada per una invasió externa (salve per ocasionals incursiomes de les hordaa gales o germàniques). Roma i els seus aliats itálicos varen mamprendre llavors una expansió agressiva en l'estranger, per la península ibèrica, Àfrica i els Balcans. A pesar del fet de que l'aliança ya no actuava de manera defensiva, pràcticament no va haver protestes dels socii, molt provablement perque les parts es beneficiaven per igual dels enormes botins de guerra obtinguts durant estes campanyes de conquista.

Guerra dels Aliats

Moneda en argent de el I falcada en Corfinium (Corfinio) durant la Guerra Social, exhibint l'inscripció ITALIA, a la vora de la personificació d'Itàlia, representada com una deesa en corona de llorer, símbol de saber.

Pero,per baix de l'aliança, s'estava acumulant un resentiment entre els socii pel seu estatus de segona classe semblat al dels peregrini, és dir, no ciutadans (llevat pels itálicos de les colónies llatines, que podien recobrar la ciutadania romana traslladant-se al territori dels cives romani i, òbviament, pels demés itálicos de les colónies romanes i dels municipis optimo iure, que ya gojaven de plena ciutadania romana). La confederació militar romana va aplegar a convertir-se en víctima del seu propi èxit forjant una nació itálica unida fòra del mosaic de ètnia i estats dels sigles anteriors.

En el detonant de l'assessinat del tribuno de la plebe Marco Livio Druso en octubre del 91 a. C., que intentava conseguir, davant l'oposició del Senat, la ciutadania romana per als cives latini i els itálicos aliats de Roma, els socii es varen rebelar massivament, inclosos molts que anteriorment havien permaneixcut fidels en el passat, desencadenant la guerra dels Aliats, també cridada guerra Social. A diferència d'ocasions anteriors, el seu objectiu era unir-se de iure a l'estat romà, com a ciutadans romans iguals i de ple dret, i no separar-se d'ell.

Durant la mateixa, es varen crear dos estats independents dins d'Itàlia: el de Roma com les demés ciutats itálicas proveïdes de ciutadania romana (juntes a unes poques ciutats d'alguns grups de socii, sobretot etruscs, que varen optar per no elegir la via de la guerra entre itálicos) i l'integrat per la gran majoria de les ciutats dels socii itálicos, els quals varen desplaçar la capital d'Itàlia, de Roma a Corfinium (hui Corfinio), rebatejada Itálica, en l'intenció d'erigir el Senat en ella i varen falcar monedes que duyen imprimida en una de les dos i cares el nom de Itàlia.

Despuix d'una dura guerra de tres anys, en derrotes per abdós bandos, finalment el bando dels ciutadans romans va conseguir derrotar definitivament als ___protected_title_0___ en el camp de batalla, pero, no obstant la derrota, els ___protected_title_1___ varen obtindre igualment la seua demanda principal, la de la plena ciutadania romana. Poc abans del final d'esta guerra, en el 90 a. C., els romans varen oferir la ciutadania romana a totes les ciutats itálicas que havien permaneixcut fidels o que hagueren depost les armes, per mig de la Lex Iulia de Civitate Latinis et Sociis Danda, mentres, a penes un any despuix, en el 89 a. C., per mig de la Lex Plautia Papiria, es va otorgar la ciutadania romana a tots els habitants de l'Itàlia peninsular, sense distinció entre sublevats i no sublevats. Des d'este moment en avant tots els itálicos eren també romans, tant que els dos térmens es varen tornar sinònims durant el restant de l'época republicana i durant bona part de l'Imperi i, en el 84 a. C., tots els ya ciutadans varen ser distribuïts entre les 35 tribus romanes existents.

Despuix d'este acontenyiment es va accentuar encara més la diferenciació de status entre Itàlia (ya territori metropolità de Roma exent dels imposts provincials i, despuix de la susodicha guerra social, habitada en la seua totalitat per ciutadans romans de ple dret) i les províncies (els restants territoris fòra d'Itàlia).

Vore també

• Pobles antics d'Itàlia

Bibliografia

Edat Antiga

• Livio, Ab Urbs Condita (principis del sigle I).
• Polibio, Histories (mediats sigle II a. C.)

Contemporànea

• Briscoe, J. (1989): "Second Punic War" en Cambridge Ancient History 2ª Ed. Vol. VIII.
• Brunt, P. A. (1971): Italian Manpower.
• Cary & Scullard (1980): History of Rome.
• Cornell, T. J. (1995): The Beginnings of Rome.
• Eckstein, A. M. (2006): Mediterranean Anarchy, Interstate War and the Rise of Rome
• Goldsworthy, A. (2000): Roman Warfare.
• Goldsworthy, A. (2001): Cannae.
• Goldsworthy, A. (2003): The Complete Roman Army.
• Staveley, E. S. (1989): "Rome and Italy in the early 3rd Century" en Cambridge Ancient History 2ª Ed. Vol. VII.
• Scullard, H. H. (1984): A History of the Roman World.