Anar al contingut

Polibio

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Polibio
Per a la llegenda urbana del videojoc arcade vore Polybius (llegenda urbana).

Polibio (Megalópolis, Grècia, 200 a. C.-118 a. C.) va ser un històriador grec i un teòric polític conegut pel seu anaciclosis. És considerat un dels historiadors més importants, degut a que és el primer que escriu una història universal. El seu propòsit central va ser explicar cóm va poder impondre's l'hegemonia romana en la conca del Mediterràneu, mostrant cóm s'encadenen els successos polítics i militars ocorreguts en tots els racons d'este àmbit geogràfic. Ademés d'açò, Polibio és l'historiador antic que més ha escrit sobre l'història i sobre la forma de fer Història. Serà repres/représ en la modernitat per a forjar alguns dels punts bàsics que formaran la disciplina de la Teoria de l'Història. Les seues apreciacions polítiques són considerades encara hui en dia, sent material d'estudi en diverses disciplines, com la Ciència Política o les Relacions Internacionals. També li'l considera el creador del Quadrat de Polibio, una forma de sifrar un mensage reemplaçant lletres per parells de números.

Biografia

Com a membre de la classe gobernant, Polibio va tindre l'oportunitat de conéixer de primera mà els assunts polítics i militars de la seua época. La seua carrera política va estar dedicada durant llarc temps a conservar l'independència de la Lliga Aquea. Es va iniciar com a embaixador, junt en Licortas (el seu pare) i Arato el Jove en la malograda embaixada a Ptolomeo V Epífanes, que va morir abans de poder rebre'ls. Després va ser elegit hiparca de la lliga per al periodo 169/168 a. C. Com a principal representant de la política de neutralitat en la guerra entre Roma i Perseo de Macedònia, va atraure sobre sí les sospites dels romans, sent un dels 1000 nobles aqueos transportats en 166 a. C. a Roma com rehens, lloc a on va permanéixer retingut durant dèsset anys. Gràcies al seu elevat nivell cultural, Polibio va ser admés en les més distinguides cases de Roma, particularment en la de Lucio Emilio Paulo Macedonico, vencedor de la tercera guerra macedónica (171-168 a. C.), qui li va encarregar l'educació dels seus fills: Fabio i Escipión. Per mig de la intercesión d'Escipión en 150 a. C., Polibio va obtindre el permís per a retornar a la seua llar, pero en lloc d'això va passar els següents anys en companyia del seu amic en Àfrica, a on va poder estar present en la tercera guerra púnica i en la conquista de Cartago, fet que va descriure en la seua narració històrica. Polibio va aplegar a combatre personalment en elloc, fundant la seua opinió de que només un verdader militar deuria escriure sobre la guerra.[1]

La seua estància en la península ibèrica, durant les guerres celtíberas, li va servir per a estudiar la geografia, els pobles i les costums d'Hispania. Despuix de la destrucció de Corinto (146 a. C.), i gràcies a la seua popularitat en Roma, se li va encomanar establir les bases de la futura província d'Acaya, utilisant com a base les decisions de la comissió de decemviros. Polibio va tornar a Grècia i es va valdre de les seues conexions en els romans per a impulsar allí una millora de les condicions de vida, contribuint a consolidar el govern de les oligarquies en acort en Roma. Polibio va encarar la difícil tasca d'organisar la nova forma de govern de les ciutats gregues, guanyant en esta llabor el major dels reconeiximents. Despuix de finalisar este treball, va retornar a Roma. Els anys següents varen significar un gran impuls a la seua obra escrita, imbuido com va estar en el seu treball històric, i mamprenent ocasionalment llarcs viages pels països mediterràneus per a obtindre coneiximents de primera mà sobre llocs històrics. Segons pareix, solia també entrevistar als veterans de les guerres de Roma per a aclarir detalls dels fets que descrivia, i va conseguir accés als archius per a este mateix propòsit. Despuix de la mort del seu amic Escipión, va retornar de nou a Grècia, a on va morir a l'edat d'ochenta y dos anys en caure del seu cavall, tal com senyala el Pseudo Luciano.

Obra

Artícul principal → Històries de Polibio.

Es conserva la major part de la seua obra, escrita en un método rigorós que es basa en una estricta documentació i en la seua presència en elloc dels fets que descriu. La seua extensa Història general contava en 40 volums. Atres obres citables són Tractat de tàctica, "Encomio a Filopemen" i La guerra de Numància, pero de les quals res nos ha quedat llevat testimonis directes del propi Polibio i atres autors de l'antiguetat. Ademés, en Tucídides, va ser un dels primers historiadors en excloure l'acció divina entre les causes materials i les seues conseqüències. Va compondre sistemàticament la seua obra per a que siga sempre concorde en la seua relació en l'història general del món mediterràneu. Diu Polibio que "... de la recíproca comparació i confrontació dels fets es forma un juí molt divers del que es va concebre veent-els separats [...] quanta ventaja hi ha del saber al simple sentir, un atre tant supera l'història universal a les relacions particulars." (Històries, III, 7). La seua obra és, al mateix temps, pragmàtica, en la seua contínua demostració dels principis de la causa i l'efecte. Les causes es dividixen en (V, III):

  • Causa (kriseis, dialépseis, epínoiai i syllogismois)
  • Inici (epiboaí, práxeis)
  • Pretext. L'actuació de la tykhe (Fortuna) és un tema un tant controvertit, l'escritor l'invoca en repetits passages, hi ha una tensió dialèctica entre tykhe i eunoia. Per a l'autor els elements que definixen els fets són, en primer lloc: la politeia; en segon: els grans personages; i, per últim, la Fortuna. El següent fragment és de lo més eloqüent al respecte; “… les gents que no poden discernir en precisió les ocasions, els motius i les actituts de cada u, be pel seu natural cortedad, be per inexperiencia o gos, atribuïxen als deus o a la sòrt la justificació de lo que es realisa en l'inteligència que naix de la reflexió i la previsió.” (X, 5, 8). La característica principal del seu pensament va ser el conte i la veracitat que otorgava a les seues conclusions. Tenia un instint natural en trobar la veritat: “La veritat, dia Polibio, és exposta per la naturalea als hòmens com alguna cosa suprem en divinitat i poder, vesprada o enjorn, la veritat prevaldria sobre qualsevol oposició”.

Nietzsche descriu el pensament de Polibio, que tenint en la seua ment a l'home d'acció, diu que l'estudi de l'història política constituïx la més adequada preparació per al govern de l'Estat i és la millor mestra que, en recordar-nos els infortunis d'uns atres, nos amonesta a soportar en fermea els canvis de la fortuna. Polibio expressa, en claritat meridiana, l'objectiu de la seua història – i no és casual que en l'actualitat seguixca vigent-: “(…) dilucidar l'estructura general i total dels fets ocorreguts, quàn i on es varen originar, i cóm varen alcançar la seua culminació.” ( I, 4, 3)

Contingut de Històries

Històries constava de quaranta llibres, dels quals es conserven complets els cinc primers. L'historiador té com a objectiu narrar els 52 anys que va necessitar Roma per a fer-se en l'hegemonia mundial (220-168), pero retrocedix fins a la primera guerra púnica (264) per a fer-nos conéixer els antecedents i seguix fins al 146 per a donar-nos a conéixer les conseqüències. En estos llibres Polibio planteja diferents teories, com la de l'anaciclosis.

  • I-II: Introducció
  • III: Primera guerra púnica fins a la batalla de Cannas.
  • IV-V: Guerra dels Aliats
  • VI: Constitució romana
  • VII- XV: Conquistes de la península itálica, Sicília, Hispania, Galia, guerra d'Aníbal, rebelió d'Egipte.
  • XII: Método, polèmica en Timeo.
  • XVI-XXX: Segona guerra macedónica, guerra d'Antíoco, tercera guerra macedónica, triumfo de Paulo Emilio (batalla de Pidna).
  • XXIV: Geografia
  • XXXVIII- XXXIX: Destrucció de Cartago i Corinto.
  • XL: Sumari

Història universal

Polibio és el gran inventor de l'història universal. Josep Alsina nos explica que ho impulsen les concepcions ecuménicas del estoïcisme per a escriure una visió “nóptica”, encara que ell mateixa reconeix en Éforo al seu precursor. Per a poder portar a terme tan magna empresa, teixix el seu urdimbre en la symploké, el entrellaçament i correlació dels acontenyiments.

Història pragmàtica

Polibio fa una història universal, que pretén comprendre tots els pobles del Mediterràneu, unint els acontenyiments. Dirà que això és frut d'una realitat, que és Roma, que ha unificat totes les zones. És per fi un univers. El tema central de Polibio és la conquista de Roma. Polibio nos va a contar molts detalls dels episodis militars, pero també buscarà les causes estructurals, cosa que resulta ser la primera volta que es fa. L'element conductor per a totes estes històries és la guerra. Creu que hi ha tres tipos d'història:

  • L'història de família, que es basa en l'estudi de les genealogias, esta és una història que no li interessa.
  • Història sobre la fundació de colónies i del poder, que tampoc li interessa a Polibio.
  • La Història pragmàtica, que és la que realment li interessa, perque és una història útil, ya que té un us per a l'estudiós, en parlar de les guerres i d'assunts polítics. En Polibio es confirma l'idea de que l'historiador ha de ser un exiliat. És la tradició de l'historiador com a traïdor, que es passa al bando dels vencedors. Lo que fa pragmàtica a esta història és la busca de causes. Polibio, en este cas de la conquista, troba causes militars, a partir de les batalles, analisa que l'eixèrcit romà és superior, perque la legió té ventages estructurals sobre un atre tipo de formacions, perque és més elàstica i està millor preparada. L'atre tipo de causa que menciona és la que deriva de l'estructura soci–política d'un Estat, sent la millor la de Roma per ser més plàstica i resistent que les demés. També fa una classificació de l'història pragmàtica segons les fonts (XXII 25i):
- Documental
- Geogràfica
- Política

Polibio basant-se en Aristóteles afirma que hi ha sis formes de govern, i totes elles sofrixen una degradació. En un principi, hi ha tres tipos d'estructures:

  1. Monarquia: govern d'un solament.
  2. Aristocràcia: govern de varis.
  3. Democràcia: govern de molts. Totes elles poden degenerar:
  4. Monarquia: Tirania
  5. Aristocràcia: Oligarquia
  6. Democràcia: Oclocracia

Polibio sostenia que totes les potències que havien segut poderoses, havien caigut per la degradació. Pero Roma conservava el seu poder perque combinava de forma equilibrada les tres formes, sent:

  1. Realea: Consulat
  2. Aristocràcia: Senat
  3. Democràcia: Comicis

Per esta raó, Roma sempre es podia impondre als demés Estats, sent l'únic que els podia fer front Cartago, ya que ells també varen alcançar un equilibri, encara que no era tan perfecte com el de Roma. Lo més important és que Polibio és el primer que planteja este tipo de causa. La sòrt de Polibio ha segut diversa a través dels sigles.

Estil

Polibio escriu en grec, en morfologia ática, lèxic i sintaxis koiné, agrupamiento de sinònims, paráfrasis, adjectius i infinitius sustantivados, formacions en –sis i –ma, verps composts, frases fetes, construccions participials, expressions típiques de la cancelleria helenística. El ornato no està especialment cuidat; no obstant, hi ha eixemples de la llengua poètica: hipérbaton, comparacions, metàfores, cites d'Homero i Eurípides. Evita el hiat, no dona gran importància al ritme de la frase. Polibio declara que no busca la narració dramàtica, i critica a atres autors per això, lo que ha conduït a la categorisació d'una suposta historiografia tràgica. No obstant, ell mateixa recorre a elements dramàtics en alguns passages, com el tumult d'Aleixandria (XV, 25-33) o la “tempestat de mals” de Filipo V (XXIII, 10 ss).

Influència

Polibio era un escritor mediocre per als grecs, poc atractiu de llegir, ya que l'història era, davant tot, lliteratura i Polibio era un mal narrador, puix no prestava atenció a la forma; una atra de les causes de que no agradara entre els grecs és que en el seu llibre relata cóm estos havien segut derrotats pels romans. En el Renaixença cobrarà gran prestigi per ser esta una época en la que els erudits estan molt preocupats per l'orige de les formes de govern. Entre els qui ho seguixen es destaca Nicolás Maquiavelo, que pren la seua categorisació dels règims polítics i la seua explicació de l'èxit de la república romana. La seua influència s'estendria també fins al XVIII, quan Montesquieu es basa en este autor per a les seues idees de la divisió del poder, de la mateixa manera en que també es basarà parcialment en les seues idees la Constitució dels Estats Units. En el XIX tornarà a perdre importància, en els romàntics. No obstant, en el XX i en l'història estructural, tornarà a ser considerat com un autor important. Com és comú en els autors grecorromanos, solament es conserven aproximadament la mitat dels vintiquatre llibres que va escriure.

Eponimia

Referències

  1. ↑ Roger Manning (2016). War and Peace in the Western Political Imagination: From Classical Antiquity to the Age of Reason, Bloomsbury Publishing, p. 10. ISBN 9781474258722.
  2. ↑ «Polybius» (en inglés). Gazetteer of Planetary Nomenclature. Flagstaff: USGS Astrogeology Research Program.
  3. ↑ Web de jpl. «jpl. nasa. gov/sbdb. cgi? sstr=6174 (6174) Polybius».

Bibliografia

  1. Disponible en llínea.
  2. Disponible en llínea.
  3. Disponible en llínea.
Sobre Polibio

Enllaços externs

Commons

Polibio en Viquidites.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Polibio&oldid=1445695»