Tíquet
En la mitologia grega, Tíquet,[1] a voltes Tiqué,[2] Tyche[3] o simplement Fortuna[4] (en grec: Τύχη; llatí: Tychē)[5] era la deesa i personificació de la «sòrt» o «casualitat», sobre una deesa del destí que regia la prosperitat d'un o varis individus o comunitat.[6] El sustantiu τύχη significa «encert, sòrt, fortuna, èxit, dita, desdicha, fracàs, prosperitat o adversitat».[7] baix la interpretatio graeca Tíquet va passar a identificar-se en la Fortuna romana durant l'etapa imperial romana.[8] El seu símbol és la corona mural, el timó i la cornucopia.[6]
Tíquet és una filla de Zeus a qui li ha segut otorgat el poder de determinar la fortuna de cada mortal. A alguns concedix abundants dons en el seu banya de la prosperitat, mentres que a uns atres els arrebata tot lo que posseïxen. Les seues decisions són completament imprevisibles: es mou d'un costat a un atre, jugant en una pilota per a mostrar l'inestabilitat de la sòrt, que unes voltes s'eleva i unes atres cau. No obstant, si algú que ha rebut els seus favors es enorgullece de la seua riquea i no compartix en els deus ni ajuda als necessitats, llavors l'antiga deesa Némesis intervé per a reprenderlo i mostrar-li la justícia divina.[9]
Estudis sobre Tíquet
[editar | editar còdic]Tíquet va ser adquirint gran importància que no va deixar de créixer fins a l'época helenística i en la mateixa Roma. No posseïx mit; és solament una abstracció. Termina per absorbir a certes deeses, com Isis, i originar una divinitat mística cridada Isitique, que en el sincretisme religiós de l'época imperial representa el poder, mitat providencial, mitat casualitat, al que està somés el món. Cada ciutat té el seu Tíquet (Τύχαι), que es representa coronada de torres, a la manera de les deidades poliadas. A voltes Tíquet és representada cega. Tot això és un pur joc de símbols i no pertany a la mitologia pròpiament dita.[10][6][8]
Polibio és l'autor que més reflexiona sobre el concepte de τύχη («fortuna»). Ací no apareix tant com a deesa mitològica sino com a principi històric. La fortuna ha guiat els acontenyiments del món cap a un únic resultat: el domini de Roma. La fortuna pot canviar ràpidament el resultat de les operacions militars i provocar canvis repentins en la política. Sol alterar els plans humans, produint resultats contraris a lo que semblava més provable. En un context de decadència de potències antigues, Polibio observa que la fortuna eleva i derriba imperis. Cap poder polític és permanent perque el curs dels acontenyiments pot canviar.[11]
En el seu ensaig sobre la fortuna política Plutarco analisa com a força històrica que favorix a Roma. És un ensaig retòric a on es debat si el poder romà es deu a tres forces, la Virtut (ἀρετή, areté), la Providència (πρόνοια, prónoia) i la Fortuna (τύχη, týque).[12]
Família
[editar | editar còdic]Depenent dels autors se li atribuïen distintes genealogia. Aixina, alguns la consideraven una de les oceánides, filla d'Oceà i Tetis,[13][14] mentres que uns atres la feyen filla de Zeus Liberador,[15] o de Promatea (la Previsió) —i , en este cas, era germana d'Eunomía (el Bon Govern) i Peito (la Persuasió)—.[16] Uns atres diuen que Fortuna és una de les Moiras i que és molt més poderosa que les atres germanes.[17] Pluto, en una font, és descrit com el seu fill.[18]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Manuel F. Galiano: La transcripció castellana dels noms propis grecs, apartat 285: «Τύχη, de complex significat, tal volta calga transcribirlo i no traduir-ho, per Tíquet».
- ↑ Tiqué és una grafia influenciada del francés i no és recomanada pels estudiosos.
- ↑ Tyche és la forma també usada en algunes fonts especialisades en espanyol. Aixina, per eixemple, en Hesíodo: obres i fragments, volum 13 de l'Editorial Clàssica Gredos.
- ↑ Alguns autors es decanten per la grafia Fortuna, per eixemple, en Píndaro: obres i fragments, volum 68 de la Biblioteca Clàssica Gredos.
- ↑ Els romans utilisaven la grafia Tȳche en época helenística. Despuix del Imperi romà ya es va decantar per la grafia Fortῡna.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Auguste Bouché-Leclercq; artícul: La divinité de la Fortune (Tyché): revista: Revue de l’Histoire dones Religions, XXIII (1891). Bouché-Leclercq intenta explicar cóm la noció abstracta de fortuna es va convertir en una deesa. La seua conclusió és que Tíquet naix de l'abstracció filosòfica de l'encert.
- ↑ LSJ: «τύχη»
- ↑ 8,0 8,1 Félix Alègre: Étude sur la déesse grecque Tyché (Lió, 1889). Est és el primer estudi monogràfic dedicat enterament a Tíquet. Alègre sosté que Tíquet no és només una abstracció, sino una verdadera divinitat religiosa.
- ↑ Robert Greus: Els mits grecs, 32 (Tíquet i Némesis). Greus dona com a referències a Píndaro (odes olímpiques XII, 1-2), Heródoto (Històries, I, 34 i III, 40), Apolonio de Rodas (Argonáuticas, IV, 1042-3) i Sófocles (Filoctetes, 518).
- ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Tíquet».
- ↑ Polibio: Històries, I IV, 1–2; I, 63; II, 38; IV, 2; XXIX, 21
- ↑ Plutarco: De fortuna Romanorum, passim
- ↑ Pausanias, Descripció de Grècia IV,30,4.
- ↑ Hesíodo, Teogonía 360.
- ↑ Píndaro, Olímpiques XII,1.
- ↑ Alcmán, fragment 47.
- ↑ Píndaro, "himnes als deus" fr.40, citat per Pausanias VII 26, 8
- ↑ Esopo: Faules 413, (Fedro IV, 12)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tique» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.