Museus Vaticans

Museus Vaticans

Els Museus Vaticans (en italià Musei Vaticani, en llatí Musea Vaticana) són un conjunt de galeries i estàncies de gran valor artístic, propietat de la Iglésia i obertes al públic en la Ciutat del Vaticà. L'entrada al museu, es troba en territori italià en Viale Vaticà, Roma. Mostren obres d'una extensa colecció de la Iglésia catòlica i el papat a lo llarc dels sigles, incloses vàries de les escultures romanes més conegudes i les obres mestres del art renaixentiste més importants del món. La seua base fundacional va ser la colecció privada de Juliol II, que va ser elegit papa en l'any 1503; més vesprada atres papes han anat aumentant les extenses coleccions de que consten estos museus. Este conjunt museístic es compon de diferents edificis de museus temàtics, edificis pontificis, galeries, monuments i jardins. A este conjunt d'edificis també pertany la Biblioteca Vaticana, una de les millors biblioteques del món.

Orige

Entrada antiga del museu, actualment amprada com a eixida

L'orige dels museus vaticans es va configurar a partir de les obres d'art que de manera privada tenia la moradura Giuliano Della Rovere, que quan va ser triat papa en 1503, en el nom de Juliol II, va traslladar la seua colecció al Pati del Belvedere d'Inocencio VIII en un gran jardí que es va adornar en algunes escultures, hui conegut baix el nom de Pati Octógono: el Apolo de Belvedere, la Venus Feliç, el Riu Nilo, el Riu Tíber, la Ariadna dormida i el grup de Laocoonte i els seus fills, escultura trobada el 14 de giner de 1506 en la Domus Aurea de Nerón, en la tossal romà del Esquilino; va ser el arquitecte Giuliano dona Sangallo qui va identificar l'escultura, adquirida pel papa Juliol II. Es varen construir nous edificis i també passera junt en galeries per a unir-els en uns atres, anteriorment edificats; en el pas del temps i l'accés al poder de nous papes, es varen ser desenrollant i ampliant fins a formar els actuals museus. Els fondos d'art també varen ser creixent gràcies a la tradició de les grans famílies italianes de formar coleccions, ya que estes famílies eren les que tenien entre els seus membres moradures que aplegaven al pontificat. Per un atre costat, les coleccions d'obres d'art es varen enriquir i varen aumentar gràcies a tots els tesors de les catacumbes romanes, les obres de la basílica de Sant Pedro i de les de Sant Joan de Letrán, aixina com de totes les excavacions arqueològiques realisades en sol romà, ya que els terrenys a on està situada la Ciutat del Vaticà, varen ser ocupats pels etruscs i posteriorment pel Imperi romà en temps d'Augusto. En esta zona anomenada Jardins de Nerón va sofrir martiri sant Pedro, i Constantino I el Gran, despuix de la seua conversió al cristianisme, va fer construir una basílica cap a l'any 326.

Creació dels Museus Vaticans

Les escals de Giuseppe Momo, donen eixida als Museus Vaticans.

La gran etapa constructiva del Vaticà es va iniciar en 1447 en el papa Nicolás V que va encarregar a l'arquitecte Bernardo Rossellino el disseny de la nova basílica de Sant Pedro i al pintor Fra Angelico la decoració de la capella Nicolina; va ser el fundador de la Biblioteca Vaticana. Sixto IV, en 1471, va fer construir una nova capella, la Sixtina, en la decoració pictòrica de diversos artistes, entre ells Sandro Botticelli i Pietro Perugino. En l'antic palau d'Inocencio VIII, es va construir com a accés a les plantes superiors, des d'un extrem del jardí de Belvedere, una rampa helicoidal dissenyada per Donato Bramante, que la va realisar en l'época de Juliol II (cap al 1505), en un punt de fuga únic en la part superior entre les columnes que són successivament dòriques, jónicas i corintias, en una forma cilíndrica buida, que van perdent gros i acceleren la sensació d'accés. El papa Benedicto XIV en l'any 1740, va reorganisar les noves sals dels museus Sacre i Profà aixina com el gabinet de Medalles. Es varen crear despuix els museus Pio-Clementino, proyectat pels papes Clemente XIV i el seu successor Pío VI durant l'época dels seus papats, compresa entre els anys 1769 i 1799.

La ilustració i els descobriments arqueològics de Johann Joachim Winckelmann, nomenat conservador de les antiguetats romanes i bibliotecari del Vaticà en 1756, varen donar com resultat un gran impuls per a l'exposició de les grans coleccions que posseïa el Vaticà; a partir de llavors i sense interrupció es varen fer treballs de catalogació per a l'exposició pública dels seus fondos. El següent papa, Pío VII, en 1800 va encarregar a Antonio Canova l'organisació del museu que du el seu nom: Museu Chiaramonti, creant la primera secció de la pinacoteca. Va ser en 1837 quan Gregorio XVI va inaugurar el Museu Gregoriano Etrusc; poc despuix es va fundar el Museu Gregoriano Egipcíac (1839). Es va fundar també en el Palau de Letrán el Museu Gregoriano Profà (1844). A partir de 1870, en la finalitat del Estat Pontifici, es va reorganisar l'exposició de les obres d'art en l'Iglésia catòlica i es varen prendre noves mides per a afrontar els següents anys, fins que passats 60 anys va començar a haver canvis significatius.

Pío XI en 1932 va obrir la Pinacoteca, en la que va expondre quadros sostrets per Napoleón en el Tractat de Tolentino (1797) i tornats a raïl del Congrés de Viena (1815) i atres obres de la colecció del Vaticà. Es va fundar ademés el museu Misionero-Etnològic (Pío XI, 1927). Unes décades despuix es varen traslladar al Vaticà les antigues coleccions lateranenses: els museus Gregoriano Profà i Pío Cristià (1970) i el Museu Misionero-Etnològic (1973), en els nous criteris de renovació del Concilie Vaticà II, en 1973, es va fundar la colecció d'Art Religiós Modern baix el pontificat de Pablo VI aixina com també el Museu de les Carrosses. També es varen reorganisar els museus Gregoriano Egipcíac (1989, 2000) i gregoriano Etrusc (1992, 1994, 1996). En esta reorganisació es pot també incloure la creació del Museu Històric, que posteriorment seria dividit en 1985, tenint la seua sèu en el Palau de Letrán. En febrer de l'any 2000 es va inaugurar l'entrada monumental, en el fort nort de les muralles vaticanes, prop de l'antiga entrada realisada en 1932 per Giuseppe Momo en una escala de caragol en rampa, que la seua balaustrada va ser dissenyada per Antonio Maraini i que actualment servix d'eixida del museu.

Vista del pati de la Pinya, dels Museus Vaticans

Conjunt museístic

Els Museus Vaticans són un conjunt museístics integrat pel Museu Gregoriano Egipcíac, el Museu Gregoriano Etrusc, el Museu Pío Clementino, el Museu Chiaramonti, la Galeria Lapidaria, el Braç Nou, el Museu Gregoriano Profà, elapidario Profà ex Lateranense, el Museu Pío Cristià, elapidario Cristià, elapidario Hebreu, la Pinacoteca, el Museu Etnològic Anima Mundi, el Pabelló de les Carrosses, la Galeria dels Mapes, el Museu Cristià, el Museu Profà, la Sala de les Bodes Aldobrandinas, la Capella de Sant Pedro Màrtir, la Colecció d'Art Modern i Contemporàneu, la Capella Sixtina, les Estàncies de Rafael, els Apartaments Borgia, la Capella Nicolina, la Capella d'Urbà VIII, la Sala de l'Inmaculada i la Sala dels Claroscuros. També s'inclouen les zones arqueològiques Necròpolis de Via Triumphalis i Excavacions de Sant Joan de Letrán.

Biblioteca Vaticana

Coberta de marfil del Codex Aureus de Lorsch

El Roll de Josué, un eixemplar manuscrit provablement del X, expost en el Saló Sixtino

Artícul principal → Biblioteca Vaticana.

Va ser fundada per Nicolás V (1447-1455), gran amant de l'art, en estudis de teologia i art realisats en Bolonya. Este papa va iniciar una gran etapa de renovació. Per a la Biblioteca Vaticana va comprar un gran número de manuscrits, que es varen afegir als que s'havien reunit anteriorment; es va encarregar l'organisació a Bartolomeo Platina, qui va elaborar el primer catàlec en l'any 1481. El papa Sixto V, en 1587, va encarregar a l'arquitecte Domenico Fontana la construcció d'un nou edifici. La biblioteca custodia uns 75 000 manuscrits i més de 1 100 000 llibres, dels quals 8000 són incunable.

Obres representatives

• Codex Vaticanus, un dels manuscrits més antics de la Bíblia grega.
• Codex Aureus de Lorsch, evangeli miniado de l'época de Carlomagno.
• Cançoner de la Biblioteca Vaticana, un dels tres cançoners que arrepleguen les cántigas de la poesia medieval galaicoportuguesa.
• La Història Secreta de Procopio de Cesarea.

S'ha incorporat el Saló Sixtino, dedicat principalment a expondre eixemplars bibliogràfics com els còdexs de Virgilio i el Roll de Josué, entre uns atres. La biblioteca va permanéixer i va ser tancada al públic en l'any 2007 per obres de restauració, en una duració prevista d'uns tres anys.

Museu Sacre

Com era habitual antigament en les biblioteques, ademés de llibres es conservaven atres objectes de colecció, en este Museu Sacre s'exponen obres d'art menor medieval, com el Díptic de Rambona del IX. Este museu va ser un proyecte del papa Benedicto XIV (1740-1758), segons resa en una inscripció que es pot llegir en l'entrada:

Per a acréixer l'esplendor de la Urbs i testimoniar la veritat de la religió per mig dels monuments sagrats dels cristians.

Benedicto XIV

Museu Profà

Benedicto XIV va dispondre d'una nova sala per a la colecció d'art profà, en l'objectiu de reunir les obres menors de l'Antiguetat, tal com havia fet en les d'art sacre. La colecció consta d'importants pintures romanes del I com les Bodes aldobrandinas, còpia romana de principis del Imperi d'un original grec del pintor Etión, i uns frescas en relats de la Odissea.

Gabinet de Medalles

Com els anteriors, esta colecció procedix de la Biblioteca Vaticana i conté més de 100 000 peces, dividides entre les monedes romanes i les pontifícies, sent una de les més extenses que es coneixen dins de la seua especialitat.

Museu Pío-Clementino

Cúpula en el museu pío-clementino.

Grup escultòric de Laocoonte i els seus fills

Tors de Belvedere, peça neoática (I); en l'inscripció del pedestal es llig: "Fet per Apolonio, fill de Néstor, ateniense".

Detalle del Apoxiomenos, còpia romana de l'original grec de l'escultor Lisipo.

Va ser el primer museu vaticà, fundat pel papa Clemente XIV en 1771. A càrrec dels arquitectes: Alessandro Dori (fallit en 1772), Michelangelo Simonetti i més vesprada per Camporesi. Originalment contenia obres del Renaixença i antiguetats clàssiques. Despuix de la mort de Clemente XIV, el museu i la seua colecció varen ser ampliats pel papa Pío VI (1775-1799). Pio VI es va encarregar de construir una entrada, l'atri de les Quatre Canceles, des del qual s'accedia pujant per l'escala Simonetti fins a la Sala en forma de Creu Grega, per a on s'accedia a la Sala Redona, despuix la Sala de les Muses, la Sala dels Animals i per últim a l'antic Pati de les Estàtues del Belvedere, ara cridat Pati Octógono. El recorregut actualment "obligat" és en sentit contrari, des del Vestíbul Quadrat fins a la Sala I (Sala en forma de Creu Grega).

Va ser en l'any 1797 quan les obres mestres del museu varen ser dutes a París segons el Tractat de Tolentino. Estes retornarien al museu entre les dates 4 de giner i 11 d'agost de 1816, segons l'orde del Congrés de Viena, ya durant el papat de Pío VII.

Despuix de la mort de Pío VI, se li va donar el seu nom actual, per haver aumentat considerablement el número d'obres d'art que este museu contenia, a pesar d'haver perdut les obres mestres com a conseqüència del Tractat de Tolentino. Durant el papat de Pablo VAIG VORE el museu va tornar a tindre canvis (durant els anys 1972-75) en la colocació d'algunes obres de distinta forma per a facilitar les visites dels turistes, es va instalar ademés (també en el restant del Vaticà) un sistema de vigilància televisiu i de telecomunicacions. No rebria en el futur grans canvis que afectaren significativament al número d'obres. Este museu mostra escultures romanes i gregues en les dotze sals que dispon, aixina com en el Pati Octógono. L'orige de bona part de les escultures es deu a la colecció privada del papa Juliol II, que fins a final del XVIII es va mantindre en els jardins del palau de Belvedere.

Obres representatives

• Laocoonte i els seus fills, còpia romana en marbre del I realisada per Agesandro, Polidoro i Atenodoro de Rodas, d'un original grec del II
• Apolo de Belvedere, còpia romana del II d'un original grec del 330 a. C. aproximadament.
• Apoxiomeno, còpia romana d'un original grec de l'escultor Lisipo, del 320 a. C. aproximadament.
• Apolo Sauroktonos, còpia d'un original de Praxíteles de l'any 350 a. C. aproximadament.
• Tors de Belvedere, original del I de l'escultor Apolonio.
• Sarcòfec d'Helena de Constantinopla, del IV.
• Sarcòfec de Constantina, filla de Constantino I el Gran.
• Sarcòfec de Sabinus.

Museu Chiaramonti

Pren el nom del seu fundador Barnaba Chiaramonti, el papa Pío VII (1800-1823), que li va encarregar a l'escultor Antonio Canova l'organisació i la reforma del mateix. Es troba dividit en tres galeries:

• Galeria Chiaramonti, en el corredor de Bramante, a on s'exponen numeroses escultures i sarcòfecs.
• Galeria Lapidaria, que consta d'una colecció de més de tres mil peces, en gran varietat d'epígrafs.
• Galeria del Braccio Nuovo, constituïda per l'arquitecte italià Raffaele Stern en 1817, a on es presenten importants obres d'escultura antiga.

Obres representatives

• Atenea Giustiniani, còpia romana del II.
• Doríforo, còpia romana del bronze grec de l'escultor Policleto del V
• Augusto de Prima Porta, còpia en marbre de l'any 20 d'una anterior en bronze i or.

• 
  Heracles en el chicotet Télefo, còpia romana en marbre d'un original grec del sigle IV a. C.
• 
  Galeria del Braccio Nuovo, pertanyent al Museu Chiaramonti
• 
  Ganimedes en Zeus transformat en àguila, en marbre de l'época del imperi romà
• 
  Chiquets jugant en anous, panel d'un sarcòfec, obra romana del sigle III

Museu Gregoriano Etrusc

Dònes a la vora d'un altar en l'interior d'un kílix en figures roges atribuït al pintor de Comacchio cap al 450 a. C.

En 1837, va ser fundat el museu etrusc, pel papa Gregorio XVI (1831-1846). Este museu té descobriments arqueològics que varen aparéixer durant les excavacions que es varen portar a terme a partir de 1828 en el sur d'Etruria fins al 1870, any en el que els Estats Pontificis es varen tindre que llimitar al perímetro del Vaticà. Posteriorment, es varen incorporar al museu obres de gran importància:

• En 1898, es va produir la compra de la colecció Falcioni
• En 1935, va rebre donacions de part de Benedetto Guglielmi
• En 1967, va rebre donacions de Mario Astarita
• En 1987, es va produir la compra de la colecció de Giacinto Guglielmi

El museu conté material del IX  a. C. fins a el I, i comprén des de la edat de ferro fins a material trobat en les ciutats etrusques. L'història milenària dels etruscs està contada per mig de ceràmiques, i objectes de bronze, or i argent que demostren que esta era una civilisació particularment artística. També conta en una colecció de gots grecs, que varen ser trobats en cementeris etruscs. Adjacent a este museu, es troba una secció dedicada a antiguetats romanes, provinents de la mateixa Roma i de Lacio.

Obres representatives

• Pectoral d'or de la tomba Regolini Galassi, Cerveteri, mediats del sigle VII a. C.
• Acroterio en cavall alado de Cerveterio, V
• Ánfora ática de ceràmica de figures negres d'Exequias, datada entre 540 i 530 a. C.
• Kílix atribuït al pintor de Comacchio, cap a el 450 a. C.
• Monument funerari en Adonis agonizante de Tuscania, III

Este museu es troba localisat dins del Palau d'Inocencio VIII (1484-1492) i en un edifici contigu de l'época de Pío IV (1559-1565), a on es poden observar frescas de Federico Baroci i de Federico Zucari, entre atres pintors. Està compost per 22 sals.

Estàtua d'Antinoo, (117 a 138 d. C.)

Museu Gregoriano Egipcíac

En 1839 es va establir el Museu Egipcíac, en antics objectes extrets d'excavacions d'eixa regió, junt a atres peces que es trobaven disseminades en el Vaticà i en el Museu Capitolino. Este museu també va ser fundat per Gregorio XVI. Les peces que ací es troben provenen d'Egipte, de Roma i de Vila Adriana de Tívoli, provenint algunes d'elles de coleccions privades com la colecció de Carlo Grassi, cedida a Pío XII i que consistix en bronzes egipcíacs dels sigles X a el IV a. C., aixina com el famós Llibre dels morts. L'interés dels papes per les obres d'Egipte estava relacionat al rol fonamental atribuït a este país en les Sagrades Escritures en l'Història de la Salvació. El museu ocupa nou sals dividides per un semicírcul obert cap a un terrat que conta en numeroses escultures. En dos d'estes sals es troben objectes trobats en l'antiga Mesopotamia i en el Llevant mediterràneu.

Obres representatives

• Caraça d'una mòmia (656 a 332 a. C.)
• Estàtua d'Antínoo (117 a 138 d. C.)
• Tors del faraó Nectanebo I (380 a 362 a. C.)

Museu Gregoriano Profà

El Museu Gregoriano Profà, va ser fundat en 1844 pel papa Gregorio XVI en el Palau de Letrán, varen anar posteriorment transferides, baix el pontificat de Juan XXIII (1958-1963), cap a la seua actual ubicació dins del Vaticà. Conté estàtues, bajorrelieves, escultures i mosaics de l'era romana. Va ser ampliat en 1854, baix el pontificat de Pío IX (1846-1878), en l'adició del Museu Cristià Pío, que conté antigues escultures, especialment sarcòfecs, ordenats per la temàtica, en inscripcions en contingut cristià.

Entre 1856 i 1869 es varen obrir dos sals que varen estajar monuments provinents de les excavacions d'Ostia, entre unes atres. En 1910, baix el pontificat de Sant Pío X (1903-1914), va ser establit el Lapidario Hebreu. Esta secció conté 137 inscripcions en hebreu antic provinents de cementeris en Roma, la majoria d'un cementeri ubicat en la Via Portuense, de les catacumbes de Monteverde al costat del riu Tíber, descobertes en 1602, si ben no varen ser explorades fins als anys 1904-1906. Estes inscripcions varen ser donades pels marquesos Pellegrini-Quarantoti, els qui eren els amos del terreny.

Museu Misionero Etnològic

Va ser fundat en l'any 1927 pel papa Pío XI (1922-1939), i si va situar en principi en el Palau de Letrán, al costat de la basílica de Sant Joan de Letrán, fins a l'any 1963, quan el papa Juan XXIII (1958-1963) ho va traslladar al Vaticà. Durant uns anys va permanéixer tancat al públic per obres de reforma i conservació. Ha estat reestructurat en quatre seccions i en subdivisions dedicades a les pràctiques religioses de cada estat d'Àsia, Oceania, Àfrica i Amèrica. Se sifra en unes 80.000 peces la colecció d'este museu. Moltes d'estes obres varen ser cedides al papa en ocasió de l'Exposició Universal Misionero de l'Any Sant de 1925, conté també, importants llegats com el de la colecció de l'antic Museu Borgiano de Propaganda o els retrats en algeps d'amerindis, realisats per l'escultor alemà Ferdinand Pettrich (1798-1872).

Pinacoteca Vaticana

Artícul principal → Pinacoteca Vaticana.

Despuix de l'invasió de Roma per les tropes de Napoleón, un important número d'obres d'art varen ser traslladades al Museu delouvre de París, segons el Tractat de Tolentino. En l'any 1815, es va establir una clàusula en el Congrés de Viena en la que s'acordava la tornada d'estes obres, en l'exigència al papa Pío VII (1800-1823) d'expondre-les públicament, ya que durant el XVIII, solament s'havien organisat exposicions puntuals. Les obres, una volta recuperades, varen ser expostes primer en els departaments Borgia, pero a causa de les mals condicions en que es trobaven es va procedir a traslladar-les novament. Pío X (1903-1914) va fer acondicionar els estables de Belvedere, que també varen resultar poc adequats per les condicions tèrmiques desfavorables; açò i l'aument constant del número d'obres per a expondre va fer que el papa Pío XI ( 1922-1939), encarregara la construcció d'un nou edifici a l'arquitecte milanés Luca Beltrami l'any 1932.

Són prop de cinccentes les obres que s'exhibixen en la Pinacoteca Vaticana. Les pintures estan expostes en díhuit sals, ordenades cronològicament del XII fins a finals del XIX, en una representació de les millors escoles italianes: la sienesa (Perugino), la florentina (Giotto vaig donar Bondone, Leonardo dona Vinci), la veneciana (Giovanni Bellini, Tiziano) i la boloñesa (Guido Reni).

Obres representatives

Pintura	Títul i mida	Autor i data	Descripció
	Tríptic Stefaneschi pintura a l'oli sobre fusta 223 × 255 cm	Giotto vaig donar Bondone 1320	Encarregat per la moradura Stefaneschi per a l'altar major de la basílica de sant Pedro del Vaticà, està pintat dins d'una estructura gòtica en un fondo dorat propi del art medieval, a pesar de que el naturalisme de les figures ya s'acosta al Renaixença. En la taula central es troba el Crist entronisat, mentres que en la predela apareix la Verge en els dotze apòstols.
	Sant Nicolás salvant el barco oli sobre fusta 34 × 60 cm	Fra Angelico 1437	Les Històries de sant Nicolás de Bari són una de les obres més importants de Fra Angelico, realisada per encàrrec del bisbe Guidalotti per a la capella de Sant Nicolás de l'iglésia de Sant Domomingo en Perusa, a on es narren els fets de la vida del sant. En la Pinacoteca Vaticana es conserven dos taules.
	Els milacres de sant Vicente Ferrer (detall) Pintura al temple sobre fusta 300 × 215 cm	Ercole Ferrarese 1473	Detall de la part dreta, a on es pot observar l'influència miniaturista de l'últim gòtic. Es narra en diverses escenes els milacres de sant Vicente Ferrer, santificado en l'any 1455 i que es tenia gran veneració en Itàlia durant l'últim quarto del Quattrocento, raó per la qual es va representar en moltes pintures.
	Ángel tocant ellaüt fragment de fresca 93,5 × 117 cm	Melozzo dona Forlì 1480	Es tracta d'un fragment de la decoració per al àbsit de l'iglésia dels Sants Apòstols de Roma; s'exponen atres fragments en diferents àngels. Este àngel presenta un magnífic dibuix de la perspectiva, en un acusat escorzo. Mostra un traç pur de la cara, retallada sobre els cabells. El fondo és blau i el restant de la gama de colors recorda al seu mestre Piero della Francesca.
	Sant Jerónimo oli sobre fusta 103 × 74 cm	Leonardo dona Vinci 1482	Obra inacabada de Leonardo, realisada en Florencia. La representació de sant Jerónimo entre roques fa créixer el misteri de l'escena; el dramatisme es provoca per la anatomia del cos i l'expressió de la cara del sant. Elleó que s'aprecia insinuat en primer terme en la part dreta representa un dels atributs de sant Jerónimo. Es conta que la moradura Fesch va trobar la pintura partida en dos mitats, una d'elles servia com a fondo d'un cofre i l'atra s'utilisava com la part superior del tamborete d'un sabater.
	Santa Flavia temple sobre fusta	el Perugino 1496-1499	La taula de santa Flavia, junt en les dedicades a sant Benito i a sant Plácido, és una part dels tres que formaven la predela pera el altar major de l'iglésia de Sant Pedro de Perusa: El rostre de la santa, tractat en un cert idealisme i en la mirada dirigida cap al cel, sembla demanar clemència davant el seu pròxim martiri. Estos tipos de faccions varen influir en gran manera en Rafael, que va treballar d'aprenenta en el Perugino.
	Transfiguración temple sobre fusta 410 × 279 cm	Raffaello Sanzio 1516-1520	Rafael dividix esta obra en dos parts: la superior és la celestial, en la presència de Crist rodejat per una gran llum, al costat dels apòstols surant en el cel; la part inferior és la terrenal, en un chiquet en la part dreta, representat com posseït pel dimoni, en una mirada d'horror en el rostre. Descolla la figura de la dòna agenollada, que sembla més una escultura clàssica que un ser humà.
	Descendimiento de la creu oli sobre tela 300 × 203 cm	Caravaggio 1602-1604	Pintat durant la madurea de l'artiste per a una capella de Santa María in Vallicella en Roma, es mostra el desconsuelo dels personages front la mort de Crist. El rostre de María, junt en els seus braços alçats cap al cel, potencia el dramatisme del moment.
	Crucifixión de sant Pedro oli sobre fusta 305 × 171 cm	Guido Reni 1604-1605	Esta pintura s'inspira en una atra del mateix tema realisada per Caravaggio. Les cames de sant Pedro, lívidas per la poca irrigación sanguínea, són el punt central de la pintura. El joc dels colors blanc i roig dona vigor a l'ambient trist. Un atre punt de composició és l'àngul recte que formen els braços de sant Pedro.
	Martiri de sant Erasmo oli sobre tela 320 × 186 cm	Nicolas Poussin 1628-1629	Este pintor francés és un important representant del classicisme francés. La composició de la pintura es basa en llínees diagonals que convergixen en la figura que representa sant Erasmo en el seu cruel martiri: li trauen l'intestí del cos, encara en vida, i ho enrollan en un torne. La llum resalta l'escena, tractada en un aire clàssic i en gran contrast en el color de les vestidures baix el cos del sant.

Colecció d'Art Religiós Modern

Artícul principal → Colecció d'Art Religiós Modern.

La colecció inaugurada per Pablo VI (1963-1978), l'any 1973, es va realisar baix els criteris de renovació del Concilie Vaticà II i està composta per 800 peces distribuïdes en 55 sals. Representen els moviments artístics del XX i els fondos provenen de donacions realisades per coleccionistes o pels mateixos artistes.

Entre els artistes exposts hi ha, entre uns atres, Auguste Rodin, Vincent van Gogh, Paul Gaugin, Maurice Denis, Odilon Redon, Vasili Kandinski, Marc Chagall, Paul Klee, Ernst Barlach, Max Beckmann, Otto Dix, Maurice Utrillo, Giorgio de Chirico, Giorgio Morandi, Georges Rouault, Oskar Kokoschka, Bernard Buffet, Renato Guttuso, Giacomo Balla, Francis Bacon, Giacomo Manzù, Pablo Serrano, Eduardo Chillida, Salvador Dalí i Pablo Picasso.

Consagració de sant Lorenzo com diácano, fresca de la Capella Nicolina.

Detalle de la Resurrecció del Pinturicchio en el retrat del papa Alejandro VI.

Capella Nicolina

Artícul principal → Capella Nicolina.

Construïda baix el pontificat de Nicolás V (1447-1455) en el segon pis del palau papal, es va encarregar la decoració pictòrica a Fra Angelico, qui ho va realisar entre els anys 1447 i 1451, en plena madurea de la seua carrera artística. El pintor va pintar al fresca la vida dels sants Esteban i Lorenzo; les divisions les va fer per mig d'elements arquitectònics netament clàssics en arcs de mig punt i colores pastiços, els teixits de les vestidures varen ser ricament treballats. Ademés, també va representar a huit Pares de l'Iglésia (grega i romana) i als quatre evangelistes en els cantons de la volta. Fra Angelico, va pintar les diverses escenes de la vida de sant Esteban en el registre superior, i en l'inferior la vida de sant Lorenzo, un diácono natural d'Osca, que va ser nomenat tesorer papal en el III i que, en negar-se entregar els tesors de l'iglésia als romans, va ser martirisat. El pintor fa una narració de gran naturalisme, que emmarca l'obra plenament en el renaixença.

Aposentos Borgia

Artícul principal → Apartaments Borgia.

Rodrigo de Borgia, quan va ser nomenat papa en el nom d'Alejandro VI (1492-1503), va ser qui va encarregar al Pinturicchio, discípul del Perugino, la decoració de les seues estàncies, compostes per sis sals. Per a cada una d'elles, va triar un tema diferent:

• Sala de la Sibilia: temes sobre apòstols i profetes.
• Sala del Credo: igual que l'anterior en temes sobre apòstols i profetes.
• Sala de les Arts Lliberals: alegoria de la Retòrica, la Música, la Gramàtica, la Astrologia, la Dialèctica i la Aritmètica.
• Sala dels Sants: la Disputa de santa Catalina, sant Antonio i sant Pablo Ermitaño, la Visitación, el martiri de sant Sebastián, santa Bàrbara, santa Susana i la Verge i el Chiquet.
• Sala dels Misteris: la Anunciación, la Epifanía, la Natividad, la Ascensió, el Pentecostés, la Asunción i la Resurrecció en la que apareix Alejandro VAIG VORE retratat en gran lux.
• Sala dels Pontífexos: temes d'astrologia, eliminant-se els antics retrats papals existents realisats per Giotto i Giovanni dona Udine. El decorat del sostre està realisat en molduras i dorats tractant d'enaltir els símbols del comitente en un gran emblema pontifici en l'escut dels de Borja o Borgia. A la mort d'Alejandro VAIG VORE les sals varen ser tancades, fins que en 1897, durant el pontificat de León XIII, es varen restaurar i varen ser obertes al públic.

Estàncies de Rafael

L'Escola d'Atenes.

La disputa del Sacrament.

El Parnaso.

Artícul principal → Estàncies de Rafael.

A penes va aplegar a Roma, Rafael va ser presentat per Donato d'Angelo Bramante al papa Juliol II. Es tracta de quatre estàncies que va triar el papa com a residència privada; va encarregar la decoració pictòrica al jove Rafael, que va ser ajudat pels seus discípuls entre ells Giulio Romà, Giovanni dona Udine i Perin del Vaga. Varen escomençar a treballar en 1508 fins a 1524. Quan va morir Juliol II en 1513, el següent papa León X (1513-1521), va seguir en l'encàrrec per a que Rafael continuara les dos sals que li faltaven; despuix de la mort del pintor en 1520, varen acabar les fresca de l'última sala els seus ajudants.

Estància de la Signatura

És una sala de planta rectangular, de 10 x 8 metros, està coberta totalment per pintura a la fresca, en una iconografia, proposta pel mateix Juliol II, en el tema central de la Veritat, del Ben i de la Bellea, els tres transcendentals de la filosofia clàssica.

• L'escola d'Atenes. Datada en 1510 i en una base de 770 cm, està situada davant de La disputa del Sacrament i té un format similar. El centre de la composició està configurat per la presència de Platón i Aristóteles, en l'interior d'un gran edifici en volta de canó, inspirada en una arquitectura romana tardana. Representa la busca de la Veritat. Molts experts la consideren l'obra mestra de Rafael; en un gran rigor compositiu, és l'expressió de l'orde del pensament humà.
• Les virtuts cardinals. Datada del 1511, té un esgambi de 660 cm i representa les virtuts de la Fortalea, la Prudència i la Templanza. La Fortalea subjecta un tronc d'arbre, en clara alusió al papa Juliol II, que pertanyia a la família Della Rovere (lliteralment, en italià, "Del Roure"). La Prudència es troba en el centre de la composició i té a la seua dreta la Templanza.
• La disputa del Sacrament. De l'any 1509, medix 770 cm d'ample i representa el triumfo de la Fe cristiana. En la part superior, la zona celestial, en el dogma de la Eucaristía a través de la representació de la Santíssima Trinitat, en Jesús en el centre entre María i sant Juan Bautista, i tots ells rodejats pels apòstols i els sants; en el registre inferior s'observa l'àmbit terrenal, en el centre del com es troba un altar en una custòdia que guarda el Sant Sacrament, en abdós costats els teòlecs i els doctors de l'iglésia, debatent la transubstanciación.
• El Parnaso. La representació del Parnaso, o tossal de les Musas, va ser realisada entre 1510 i 1511, en una mida en la seua base de 650 cm. S'exalta la poesia, en l'image central d'Apolo, tocant la lira, rodejat per les nou muses i en personages com Homero, Dante Alighieri i Virgilio. La composició està ben equilibrada, tant pel número de figures com per la combinació de colors.
• La volta. Datada entre 1509 i 1511, cada medallón medix 180 cm de diàmetro. La decoració va ser realisada pels ajudants i els medallones per Rafael, que representen les alegorias de la Filosofia, la Teologia, la Poesia i, finalment, la Justícia. En els ànguls de la volta hi ha pintats quatre compartimento en les representacions d'Adán i Eva; el juí de Salomón; la astronomia i Apolo i Marsias.

Estància d'Heliodoro

En esta estància s'havia de confirmar l'autoritat del papat i els interessos de Juliol II, que en aquell moment s'enfrontava en el Concilie cismático de Pisa. Rafael va escomençar les fresca en l'any 1511 i els va finalisar en 1514. En els seus murs es troben narrats quatre episodis i en la volta quatre més bíblics, sobre la protecció de Deu al poble triat. Recorre tota la sala un friso, decorat en dotze cariátides, pintades en color monocrom.

L'expulsió d'Heliodoro del temple

Trobada de León Magne en Atila

• L'expulsió d'Heliodoro del temple. Realisat en la tècnica de la pintura a la fresca durant els anys 1511 i 1512, medix en la base 750 cm. L'història està representada en l'interior d'un edifici clàssic en volta de canó, narra el milacre que va realisar Deu, enviant un ginet a cavall que, junt en dos jóvens més, assoten a Heliodoro ( tesorer de Seleuco IV Filopátor), com a castic per haver intentat apoderar-se del tesor del Temple de Jerusalem. En primer terme en la part esquerra de la pintura, Rafael va representar a Juliol II; és l'única part que es va fer en un esquema estàtic. El restant de la narració pictòrica posseïx una tipologia dramàtica, en un gran moviment de tots els seus personages.
• Trobada de León Magne en Atila. Esta fresca fa referència a la trobada entre el papa León I i Atila, rei dels hunos, ocorregut en l'any 452 a la vora del riu Mincio, prop de Mantua. Es mostra al papa en gran dignitat i al seu cavall blanc seré, mentres el d'Atila està nerviós i a punt de llançar al sol al ginet. S'aprecien les figures armades, de sant Pedro i sant Pablo, en espases. Esta pintura és una clara alusió a les lluites de Juliol II contra les invasions franceses.
• La missa de Bolsena. El milacre representat va tindre lloc en Bolsena l'any 1263, durant el papat d'Urbà IV; es diu que la sanc va brotar de l'hòstia consagrada, durant la celebració d'una missa per part d'un sacerdot que dubtava de la transubstanciación. En esta fresca, Juliol II està retratat en el moment de l'oració davant de l'altar. Darrere del papa es troben quatre personages que varen agradar especialment a Vasari, que va comentar de Rafael «Té qualitats admirables per al retrat». Cal resaltar el contrast que oferix un costat de la pintura, en les vestidures roges i en l'opost en les vestidures blanques, dels atres personages.
• Lliberació de Sant Pedro. Representa el tema miraculós inspirat en els Fets dels Apòstols de la lliberació del primer papa de l'història de l'iglésia, sant Pedro. Es relata en tres episodis: en la part central, darrere de les reixes de la presó, resalta l'àngelibertador en una gran resplandor a la seua entorn. A la dreta, l'àngel acompanya a Pedro fòra de la presó; seguix sent l'àngela figura en més visibilitat. En la tercera secció, es narra en la part esquerra, quan els soldats es desperten; estan en una tènue claritat llunar i en la llum d'una antorcha que resalta la lluentor de les armadures.
• La volta. Està dividida en quatre parts de forma triangular, en el vèrtiç al voltant del centre, ocupat per un escut d'armes de la família papal. Els episodis narrats són històries bíbliques teofánicas: l'albarzer ardent, l'escala de Jacob, l'aparició de Deu a Noé i el sacrifici d'Isaac, tractades en gran semblat en la pintura de Miguel Ángel.

Estància de l'Incendi del Borgo

Pintada en temps de León X (1513-1521), esta sala es feya servir de menjador (encara que més vesprada es va destinar a sala de música), per lo tant les pintures es varen realisar en tons áuricos i la decoració té una iconografia d'episodis relacionats en anteriors papes que es varen cridar León i que varen tindre alguna conexió en León X.

• L'incendi del Borgo. El tema està basat en el Liber Pontificalis i tracta d'un incendi en el barri del Borgo, davant de la basílica de Sant Pedro, ocorregut en l'any 847 i que en la bendició del papa León IV es va apagar miraculosament. La relació alusiva a León X és la seua funció pacificadora, en contrast en l'época anterior de Juliol II.
• Coronació de Carlomagno. L'escena arreplega el moment de la coronació de Carlomagno pel papa León III en l'any 800. Es relaciona en el tractat entre León X i el rei Francisco I de França, pel qual el rei francés va decidir defendre l'iglésia com abans ho havia fet Carlomagno.
• Batalla d'Ostia. Esta escena també es basa en el Liber Pontificalis i representa la victòria del papa León IV sobre els sarracenos, en l'any 849, en la batalla d'Ostia. Este tema aludix a l'esperança de León X de derrotar als turcs. El disseny de l'obra és de Rafael, pero la seua eixecució es deu a Giulio Romà.
• Justificació de León III. El tema és el papa León III davant de Carlomagno i dels clercs, justificant-se de les acusacions dels nebots d'Adriano I, fa alusió a la bula papal Unam Sanctam de Bonifacio VIII de l'any 1515, concedida pel quint concilie deletrán. La pintura s'atribuïx al taller de Rafael.
• Volta i zócalo. Es conserven en la volta les pintures realisades en temps de Juliol II pel Perugino en 1508, alusivas a la funció d'esta sala com a tribunal. Són quatre medallones: la Trinitat, el Creador entre àngels i querubines, Crist Justicier i Crist tentat pel dimoni, i finalment Crist entre la Misericòrdia i la Justícia. En el zócalo de tota la sala, Rafael va dissenyar la representació d'emperadors i sobirans en un to monocrom groc; estan retratats Carlomagno, Arnulfo de Carintia, Godofredo de Bouillón, Lotario I i Fernando el Catòlic, entre ells estan colocades unes cariátides en claroscuro.

• Erro al crear miniatura:
  Batalla d'Ostia.

Estància de Constantino

Encarregada a Rafael per León X en l'any 1517, segons Vasari solament li va donar temps, abans de la seua mort, a realisar els dissenys de les fresca. L'eixecució de les pintures es deu a banda dels seus discípuls, en especial a Giulio Romà.

• Visió de la Creu. La composició està plena de figures i la seua inspiració clarament és dels relleus romans. Representa la visió de la Creu junt en l'inscripció ἐν τούτῳ νίκα ("en este signe venceràs"), visió que va tindre Constantino I el Gran, quan preparava el seu enfrontament en Majencio.
• Batalla de Constantino contra Majencio. Representa el moment de la batalla de Constantino contra Majencio, el 28 d'octubre del 312 en la Batalla del Pont Milvio. La pintura, una clara alusió a la victòria del cristianisme sobre el paganisme, és obra de Giulio Romà.
• Batisme de Constantino. Es veu el moment en el que l'emperador Constantino s'agenolla davant el papa Selvada I per a rebre el sacrament del Bateig en el batisteri de la Archibasílica de Sant Joan de Letrán. Les pintures tenen uns tons sense grans contrasts, a diferència dels colors amprats per Rafael; s'atribuïx esta fresca a Giovanni Francesco Penni.
• Donació de Roma. El tema constantiniano conclou en este episodi, que representa a l'emperador oferint al papa Selvat (en la fisonomia pintada de Clemente VII), tal com es relata en el document de la Donació de Constantino, una estàtua de la deesa Roma, símbol del poder.

• 
  Batisme de Constantino. S'atribuïx a Giovanni Francesco Penni.

Capella Sixtina

Artícul principal → Capella Sixtina.

Capella Sixtina.

Va ser construïda entre 1471 i 1484, en l'época del papa Sixto IV, del com procedix el nom pel que és coneguda. En el seu interior tenen lloc els cónclaus i atres cerimònies oficials, com els nomenaments papals. És célebre per la seua decoració pictòrica, obra de Miguel Ángel. En el centre de la volta es representen nou escenes rectangulars sobre la creació i la caiguda de l'home, rodejades per profetes i sibilas, els antepassats de Jesús i arquitectura i escultures fingides. El mur sobre l'altar major, en una superfície de 13,7 × 12,2 m, està ocupat pel Juí Final, encarregat pel papa Pablo III en 1535. La composició se centra entorn a la figura de Crist Juge, el qual es mostra despullat dels atributs de l'iconografia tradicional, nuet, en una anatomia atlètica i un gest de poderosa autoritat.

Museu Filatèlic i Numismàtic

Esta és l'última colecció incorporada als Museu Vaticans. Es va inaugurar el 25 de setembre de 2007. S'arrepleguen tots els sagells i les monedas de la Ciutat del Vaticà, des del moment del seu naiximent (1929) fins a hui; conté també la gran colecció filatèlica dels Estats Pontificis, aixina com peces en alguns errors. El museu es dividix en dos seccions:

• La secció filatèlica que consta de les emissions vaticanes de sagells de correus, classificats segons els diversos pontificats (de Pío XII a Benedicto XVI); targetes postals i aerogramas; les emissions dels Estats Pontificis (1852-1870), en sagells nous i els sobres usats, lacres, cilindres, planches i material divers utilisat per a gravar els sagells; alguns dissenys s'exponen en les parets.
• La secció de numismàtica consta de monedes de lires vaticanes des de 1929 fins al 2001; les monedes commemoratives del 1979 al 2001; les monedes de despuix del 2001, en euros; les monedes del Any Sant i monedes i sagells emesos durant la sèu vacant.

Atres coleccions

Tapís Peixca miraculosa en la Capella Sixtina

En els museus també és possible trobar, entre unes atres, les següents coleccions:

Galeria dels Tapissos

Una gran colecció de tapissos dels sigles XV a XVII, principalment són tapissos flamencs de procedència del taller de Pieter Coecke, de l'época del papa Clemente VII, com Els Fets dels Apòstols els cartons dels quals varen ser realisats per discípuls de Rafael per a la Capella Sixtina, i que s'exponen en esta sala des de l'any 1838.

Galeria dels Mapes.

Galeria dels Mapes

Artícul principal → Galeria dels Mapes.

Deu el seu nom als quaranta mapes pintats a la fresca sobre els murs, representant les regions italianes i les possessions de l'iglésia en l'época del papa Gregorio XIII (1572-1585). Varen ser realisats entre els anys 1580 i 1585 segons els cartons d'Ignazio Danti, famós geógrafo d'eixe temps. Considerant els Apenins l'element divisori, sobre una paret estan pintades les regions banyades per les mars Ligúria i Tirreno, sobre l'atra les regions banyades pel Adriático. Cada mapa regional representa el pla de la seua ciutat principal. A destacar les fresca d'Ignazio i Antonio Danti (1580-1583) que mostren les belles possessions del papa en Venècia. Varen ser restaurats pel papa Urbà VIII (1623-1644).

Colecció de carruages

Promoguda pel papa Pablo VAIG VORE l'any 1973, conserva numerosos carruages usats per diferents papes, entre ells el construït per a León XII, junt en cadires de mà, carrosses de gala, automòvils i papamóviles. Es tracta d'una de les dos seccions del Museu Històric Vaticà; l'atra es troba en el Palau de Letrán.

Visitants

Despuix d'alcançar els 6.883.000 visitants en 2019, el número va descendir abruptament en 2020 per les restriccions de circulació decretades per la pandèmia de COVID-19. En 2022 va haver una important recuperació i, en 5.080.866 visitants, va anar el segon museu més visitat del món, despuix del Louvre de París.

Any	Visitants
2012	5 065 000
2013	5 459 000
2014	6 177 000
2015	6 002 000
2016	6 067 000
2017	6 427 000
2018	6 756 000
2019	6 883 000
2020	1 300 000
2021	1 613 000
2022	5 080 866

Generalitats

Des de l'any 1929 tots els museus i galeries pontifícies depenen de la Governació de l'Estat de la Ciutat del Vaticà.

El Vaticà no ven les seues obres d'art, ya que formen part del patrimoni cultural d'Itàlia i el dret internacionali impedix vendre les obres.

L'enorme fluix de turistes dificulta entrar als Museus en la puntualitat desijada. Les coes apleguen a ser extraordinàriament llargues en Semana Santa, ya que en els dies més senyalats (Divendres Sant i algun atre) els Museus Vaticans tanquen i els mils de turistes aplegats a Roma s'afanyen a visitar-els en els pocs dies de que disponen. Lo mateixa ocorre l'últim dumenge de cada més, quan els Museus Vaticans òbrin debades al públic.

Vista panoràmica de part d'una fila en abril de 2007, la qual contínua en les dos direccions més allà de la vista.

Vore també

• Resurrecció de Sant Francisco al Prato

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Museus Vaticans.
• vatican. va/4_ES/pages/MV_Home. html Pàgina oficial dels Museus Vaticans, en espanyol
• archive. org/web/20070520054923/http://libraries. theeuropeanlibrary. org/VaticanCity/treasures_en. xml Tesors Biblioteca Vaticà