Anar al contingut

Anunciación

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Història

La festa de la Anunciación se celebrava ya en el IV o V.[1] Les primeres mencions certes de la festa es troben en un cànon, dels Consell de Toledo en l'any 656, a on es descriu que se celebra en tota l'Iglésia, i en un atre del Concili Quinisexto en Trullo en l'any 692, en el que es prohibia la celebració de qualsevol festa durant la Quaresma, exceptuant el Dia del Senyor (dumenge) i la Festa de la Anunciación. Un Sínodo de Worcester, Anglaterra, en 1240, va prohibir tot treball servil en la festa. Com esta festa celebra l'Encarnación de la Segona Persona de la Santíssima Trinitat, molts Pares de l'Iglésia, entre ells San Atanasio, Sant Gregorio de Nisa i Sant Agustín, han expost sobre ella.[2]

Des de l'història més antiga, la festa s'ha celebrat el 25 de març, commemorant tant la creència de que el equinoccio de primavera no només va ser el dia de la l'acte de la Creació de Deu sino també el començ de la redenció de Crist d'eixa mateixa Creació.[3] Tota l'antiguetat cristiana va considerar el 25 de març com el dia real de la mort de Jesús. L'opinió de que l'Encarnació també va tindre lloc en eixa data es troba en l'obra pseudo-cipriana De Pascha Computus, c. 240. Diu que la vinguda de Jesús i la seua mort varen deure coincidir en la creació i la caiguda d'Adán. I com el món va ser creat en primavera, Crist també va ser concebut i va morir poc despuix de l'equinoccio de primavera. Càlculs similars es troben en la primerenca i posterior Edat Mija, i a ells deuen el seu orige les dates de la festa de la Anunciación i del Nadal. En conseqüència, els antics martirologios assignen al 25 de març la creació d'Adán i la crucifixión de Jesús; també, la caiguda de Lucifer, el pas d'Israel pel Mar Rojo i la inmolación d'Isaac.[2] La Llegenda Dorada migeval identifica el 25 de març no només en la data de la Creació i la Anunciación, sino també en un gran número d'atres acontenyiments significatius de la «història de la salvació», entre ells el Divendres Sant de la crucifixión i mort de Crist.[4]

En la tradició de les Iglésies occidentals (Iglésia catòlica, Anglicana, Luterana i Ortodòxia de rito occidental), la festa es trasllada si és necessari per a evitar que caiga durant la Semana Santa o la Semana de Pasqua o en un dumenge del calendari llitúrgic. Per a evitar que caiga en un dumenge anterior a la Semana Santa, se celebraria en el seu lloc el dia següent (26 de març). En anys com 2016, 2018 i 2024 en els que el 25 de març va caure dins de la Semana Santa o de la Semana de Pasqua, la Anunciación es trasllada al dilluns següent a l'Octava de Pasqua, és dir, al dilluns següent al segon dumenge de Pasqua.[5]

En la tradició de les Iglésies orientals, (ortodox, ortodox orientals, i catòliques orientals) la festa de la Anunciación no es trasllada baix cap circumstància. Tenen llitúrgies especials combinades per a aquells anys en que la Anunciación coincidix en una atra festa. En estes iglésies, inclús el Divendres Sant se celebra una Divina Llitúrgia quan coincidix en la Anunciación.[6] Una de les acusacions més freqüents que es llancen contra els neo-calenduristas és el fet de que en les iglésies del Nou Calendari (que celebren la Anunciación segons el Nou Calendari pero la Pasqua segons el Calendari Antic), estes llitúrgies especials ya no poden celebrar-se, ya que la Anunciación és sempre molt abans de la Semana Santa en el Nou Calendari. Els vells calendaris creuen que açò empobrix la vida llitúrgica i espiritual de l'Iglésia. La data està prop del equinoccio de primavera, de la mateixa manera que la Nadal lo està del solstici d'hivern; per això, la Anunciación i el Nadal eren dos dels quatre dies especials en l'Anglaterra migeval i moderna primerenca, que marcaven les divisions de l'any fiscal (els atres dos eren les Festes Juninas, o la Natividad de Sant Joan Batiste, el 24 de juny, i Michaelmas, la festa de Sant Miguel, el 29 de setembre). Quan el sistema de calendari d'Anno Domini va ser introduït per primera volta per Dionisio l'exigu en l'any 525 d. C., va assignar el començ del any nou al 25 de març, perque segons la doctrina cristiana, l'era de la gràcia va escomençar en l'Encarnació de Crist en la Anunciación, data en la que es creu que Jesucristo va ser concebut en la Verge Maria pel Esperit Sant. El Papa Juan Pablo II va establir el 25 de març com el Dia del Chiquet per Nàixer, per la seua commemoració de la concepció de Jesús.[7]

Interpretació de l'Iglésia catòlica

Una figura central en la doctrina cristiana, especialment en el context de l'Encarnació. La creència en la virginitat de María, la seua concepció sense intervenció de varó i la dualitat de Jesús com a verdader home i Fill de Deu són aspectes fonamentals de la teologia cristiana, especialment en la tradició catòlica. El misteri de l'Encarnació, com es descriu en el passage, es basa en els relats bíblics, especialment en les narrativa del Evangeli de Lucas. Els Pares de l'Iglésia i la Tradició de l'Iglésia han sostingut estes veritats com a fonamentals per a la fe cristiana, i els creents les viuen i reflexionen per mig de pràctiques com el Ángelus. El passage destaca algunes diferències entre l'anunci del naiximent de Juan el Batiste i el de Jesús. Mentres que el primer va ocórrer en la grandiosidad del Temple de Jerusalem, el segon va tindre lloc en l'humillogaret de Nazaret en Galea, una localitat no mencionada en l'Antic Testament. Ademés, la situació d'Isabel i Zacarías, una parella vella que desijava tindre fills, contrasta en la situació de María, una verge que no havia demanat un fill i expressava la seua sorpresa davant el mensage de l'àngel. En el cristianisme, la figura de María és venerada com la Mare de Jesús i una figura eixemplar de fe. La comprensió del seu paper en l'Encarnació i l'acceptació d'estes veritats són essencials per a la teologia cristiana, i el misteri es viu i celebra en la llitúrgia i les devoció, com el Ángelus mencionat en el passage.

una verge desposada en un varó que es dia José, de la casa de David»; en canvi, per a Deu, és la «plena de gràcia» i, no obstant, Ella es té a sí mateixa com la «esclava del Senyor». I açò es va portar a terme d'esta manera, perque Deu «des de tota l'eternitat, la va elegir i la va senyalar com a Mare per a que la seua Unigénito Fill prenguera carn i naixquera d'ella en la plenitut benaventurada dels temps; i en tal grau la va amar per damunt de totes les criatures, que només en Ella es va complaure en señaladísima complacencia».[8]

En meditar l'escena, cada cristià podria fer seua l'oració de sant Bernardo:

Oíste, Verge, que concebràs i donaràs a llum a un fill; oíste que no serà per obra de varó, sino per obra de l'Esperit Sant. Mira que l'àngel aguarda la teua resposta. (…) També nosatres, els condenats infelizmente a mort per la divina sentència, esperem, Senyora, esta paraula de misericòrdia. Es posa entre les teues mans el preu de la nostra salvació; en seguida serem lliurats si consentixes, (…) perque de la teua paraula depén el consol dels miserables, la redenció dels captius, la llibertat dels condenats, la salvació, finalment, de tots els fills d'Adán, de tot el teu linaje. (…) Obri, Verge benaventurada, el cor a la fe, els llavis al consentiment, les castes entranyes al Creador»[9]

El passage té una revelació sobre Jesús: L'àngel afirma que el Chiquet serà el compliment de les promeses més antigues com «el tro de David, el seu pare» (v. 32; cfr Is 9,6), «regnarà sobre la casa de Jacob» (v. 33; cfr Nm 24,17) i «el seu Regne no tindrà fi» (v. 33, cfr 2 S 7,16; Dn 7,14; El meu 4,7), expressions de vocabulari del Antic Testament. Les conseqüències de l'assentiment de María han de vore's en el conjunt de l'història de la humanitat.

Per això no pocs Pares antics afirmen gustosament (…) que “el nuc de la desobediència d'Eva va ser desnugat per l'obediència de María; que lo nugat per la verge Eva en la seua incredulitat va ser desnugat per la Verge Maria per mig de la seua fe”; i comparant-la en Eva, criden a María “Mare dels vivents”, afirmant encara en major freqüència que “la mort va vindre per Eva, la vida per María”» [10][11]

Atres interpretacions

Cristianisme bizantí

Anunciación a Zacarías, presa d'una Bíblia etíope (c. 1700), conservada en la Biblioteca Britànica
Iglésia Ortodoxa Grega de la Anunciación , Nazaret

En l'Iglésia ortodoxa i en les Iglésies catòliques orientals de rito bizantí la festa de la Anunciación és una de les dotze "Grans Festes" del any llitúrgic, i es troba entre les huit d'elles que es conten com "festes del Senyor". En tota l'Iglésia Ortodoxa, la festa se celebra el 25 de març. En les iglésies que utilisen el calendari de nou estil (Calendari juliano revisat o Calendari gregoriano), esta data coincidix en el 25 de març en el calendari civil, mentres que en les iglésies que utilisen l'antic calendari juliano, el 25 de març es calcula que cau en el 7 d'abril en el calendari civil, i caurà en el 8 d'abril a partir de l'any 2100. L'himne tradicional (tropario) per a la festa de la Anunciación es remonta a Sant Atanasio. Diu aixina:[12]

Hui és el començ de la nostra salvació,
i la revelació del misteri etern.
El Fill de Deu es convertix en el Fill de la Verge
Mentres Gabriel anuncia l'arribada de la Gràcia.
Junt a ell clamem a la Theotokos:[nota 1], de Θεο, theo-, "Deu", i τοκος, tokos, "portadora".
"¡Alegra't, ompli de gràcia, el Senyor està en tu!"

Com a acció iniciadora de l'Encarnació de Crist, la Anunciación ocupa un lloc tan important en la teologia cristiana ortodox que la Divina Llitúrgia festal de Sant Juan Crisóstomo se celebra sempre en la festa, encara que caiga en el Divendres Sant, dia en que es recorda la crucifixión de Jesús. De fet, la Divina Llitúrgia se celebra el Divendres Sant només quan este coincidix en la festa de la Anunciación.[13] Si la Anunciación cau en la mateixa Pasqua (Dumenge de Resurrecció), una coincidència que es denomina Kyriopascha, llavors se celebra conjuntament en la Resurrecció, que és el centre de la Pasqua. Per estes i atres normes similars, les rúbriques que rodegen la celebració de la festa són les més complexes de tota la llitúrgia cristiana ortodox.

Sant Efrén va ensenyar que la data de la concepció de Jesucristo caïa en el 10 de Nisán del calendari hebreu, dia en el que se seleccionava el corder pascual segons l'Èxodo-12 (Himne 4 sobre la Natividad). Alguns anys, el 10 de Nisán cau en el 25 de març, que és la data tradicional de la Festa de la Anunciación i és una festa oficial en Líban.

Manuscrit 4Q246 o Apocalipsis arameo

El manuscrit 4Q246 dels rolls de la mar Morta diu:

[X] serà gran sobre la terra. Oh rei, tots els pobles faran la pau, i tots li serviran. Serà cridat fill del Gran Deu, i pel seu nom serà aclamat com a Fill de Deu, i li cridaran Fill de l'Altíssim.[14]

S'ha sugerit que la similitut en el contingut és tal que la versió de Lucas pot dependre d'alguna manera del text de Qumrán.[15]

Iglésies que marquen elloc de la Anunciación

Tant la catòlica com l'Iglésia ortodoxa sostenen que la Anunciación va tindre lloc en Nazaret, pero diferixen llaugerament sobre elloc exacte. La tradició catòlica sosté que la Anunciación va tindre lloc en la casa de María, mentres que la tradició ortodoxa sosté que va ocórrer en el pou del poble. la Basílica de la Anunciación senyala elloc preferit pels primers, mentres que l'Iglésia Ortodoxa Grega de la Anunciación senyala el preferit pels segons.

En el Corán

Artícul principal → María en l'islam.

La Anunciación es descriu en el Corán, en la Sura 003:045 (Al-Imrán - La família d'Imran), versículs 45–51 (traducció de Yusuf Ali)[16]

45 ¡Mireu! els àngels varen dir: "¡Oh María! Deu et dona bones noves d'una Paraula d'Ell: el seu nom serà Crist Jesús, el fill de María, tingut en honor en este món i en el Més allà i de (la companyia de) els més propencs a Deu;"

La Surah 019:016 (Maryam – Mary) versículs 16–22 també es referix a la Anunciación.[17]

I recorda a María en l'Escritura, quan va deixar a la seua família per a retirar-se a un lloc d'Orient. I recorda en l'Escritura a María quan es va apartar de la seua família cap a un lloc oriental. I va tendir un vel per a ocultar-se d'ells. Li enviem El nostre Esperit i este se li va presentar com un mortal acabament. Va dir ella: «Em refugie de tu en el Compassiu. Si és que tems a Alá...»

Va dir ell: «Yo soc només l'enviat del teu Senyor per a regalar-te un chicon pur». Va dir ella: «¿Cóm puc tindre un chicon si no m'ha tocat mortal, ni soc una ramera?»

«Aixina serà», va dir. «El teu Senyor diu: 'És cosa fàcil per a Mi. Per a fer d'ell signe per a la gent i mostra de La nostra misericòrdia'. És cosa decidida». Va quedar embarassada en ell i es va retirar en ell a un lloc alluntat.

Dia de la festivitat

La Anunciación en miniatura

la festa de la Anunciación sol celebrar-se el 25 de març.[18] No obstant en l'Iglésia Catòlica, Anglicana i Luterana en els seus calendaris llitúrgics, quan la data cau durant la Semana Santa o la Semana de Pasqua, es trasllada al Segon Dilluns de Pasqua. Si és en dumenge de quaresma es recorre al Dilluns següent.[2] l'Iglésia ortodoxa, les Iglésies ortodoxes orientals i les Iglésies catòliques orientals no traslladen la festa. En canvi, tenen llitúrgies especials combinades per a aquells anys en que la Anunciación coincidix en una atra festa. En estes iglésies, inclús el Divendres Sant se celebra una Divina Llitúrgia quan coincidix en la Anunciación. En la festa de la Anunciación se celebra la Dia de l'Independència Grega i el 25 de març és també festa nacional en elíban. Quan el sistema de calendari del Anno Domini va ser introduït per primera volta per Dionisio l'Exigu en l'any 525 d. C., va assignar el començ del nou any al 25 de març, ya que, segons la teologia catòlica, l'era de la gràcia va escomençar en l'Encarnació de Crist. Les primeres mencions certes de la festa es troben en un cànon de l'any 656 Consell de Toledo, a on es descriu que se celebra en tota l'iglésia.[19] El Concili de Constantinopla de l'any 692 "Concili Quinisexto" va prohibir la celebració de qualsevol festa durant la Quaresma, exceptuant el Dumenge i la Festa de la Anunciación. S'havia reivindicat un orige anterior per aparéixer en manuscrits dels sermones d'Atanasio i Gregorio Taumaturgo, pero posteriorment es va descobrir que eren espurios.[20]

Junt en la Pasqua, el 25 de març s'utilisava com Dia d'Any Nou en molts països cristians premodernos.[21] La festa es va traslladar a l'1 de giner en França pel Edicte de Roussillon de 1564 de Carlos IX. En l'Anglaterra, la festa de la Anunciación va passar a cridar-se Dia de la Dama,[22] i el Dia de la Dama va marcar l'inici de l'any nou anglés fins a 1752.[23] També en Anglaterra, el Sínodo de Worcester de 1240 va prohibir tot treball servil durant la festa de la Anunciación, convertint-la en un dia de descans.[24]

Iconografia

La anunciación de la verge (Ulpiano Checa). Oli sobre llenç. 36,4 x 28,3 cm. 1875
Artícul principal → Anunciación en l'art.


La Anunciación ha segut un dels temes més freqüents del art cristià.[25][26] Les representacions de la Anunciación es remonten al cristianisme primitiu, en la catacumbes de Priscila incloent la fresca més antiga conegut de la Anunciación, que data d'el IV.[27] Ha segut un tema artístic favorit tant en l'Orient cristià com en l'art mariano catòlic, especialment durant l'Edat Mija i el Renaixença, i figura en el repertori de casi tots els grans mestres. Les figures de la verge María i l'àngel Gabriel, en ser emblemàtiques de la purea i la gràcia, varen anar els temes favorits de l'art mariano catòlic, a on l'escena s'utilisa també per a representar la virginitat perpètua de María per mig de l'anunci de l'àngel Gabriel de que María concebria un chiquet que naixeria el Fill de Deu. Han realisat obres sobre el tema artistes com Sandro Botticelli, Leonardo dona Vinci, Caravaggio, Duccio, Henry Ossawa Tanner, Jan van Eyck, i Murillo entre uns atres. Els mosaics de Pietro Cavallini en Santa Maria in Trastevere en Roma (1291), els fresca de Giotto en la Capella Scrovegni en Pàdua (1303), La fresca de Domenico Ghirlandaio en l'iglésia de Santa Maria Novella en Florencia (1486), i l'escultura dorada de Donatello en la Basílica de la Santa Creu (Florencia) (1435) són eixemples famosos. En l'Islam no existixen representacions artístiques d'este event, ya que existix la prohibició religiosa de realisar imàgens o escultures de sers animats, encara que és ben reconegut este event i mencionat en el Corán i en la tradició oral del profeta Mahoma.

Vore també

Notes

  1. ↑ En l'ortodòxia oriental, María és cridada Theotokos (en grec) Θεοτόκος
  2. ↑ La purea és un concepte més ampli que el de virginitat, que està inclós en ell, pero que es referix a un aspecte físic únicament de la purea.

Referències

  1. ↑ Foley O. F. M., Leonard. "Solemnitat de la Anunciación del Senyor", Saint of the Day, Lives, Lessons, and Feast, (revisat per Pat McCloskey O. F. M. ), Franciscan Mija
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Plantilla:Cite CE1913
  3. ↑ McNamara, Edward. "Advent Prayer and the Incarnation", Zenit, 6 de decembre de 2005
  4. ↑ La Llegenda Dorada, vol. 3, la Anunciación.
  5. ↑ Holweck, Frederick. "La festa de la Anunciación". L'Enciclopèdia Catòlica. Vol. 1. Nova York: Robert Appleton Company, 1907. 19 ago. 2014
  6. ↑ "La Anunciación de la nostra Santíssima Senyora, la Theotokos i la Sempre Verge María", Iglésia Ortodoxa en Amèrica
  7. ↑ «"Festa de la Anunciación", Illinois Knights». Archivat des d'el original, el 14 d'octubre de 2014. Consultat el 30 de juny de 2022.
  8. ↑ Papa Pío IX, Ineffabilis Deus.
  9. ↑ Sant Bernardo, Laudes Mariae, Sermo 4,8-9
  10. ↑ Concili Vaticà II, Lumen gentium, n. 56
  11. ↑ Facultat de Teologia. Comentaris sobre la Sagrada Bíblia: Universitat de Navarra (Spanish Edition) (p. 7408). EUNSA Edicions Universitat de Navarra.
  12. ↑ Speaking the Truth in Love: Theological and Spiritual Exhortations by John Chryssavgis, Ecumenical Patriarch Bartholomu 2010 ISBN 978-0-8232-3337-3 page 85
  13. ↑ «La Anunciación i Sant Agustín» (en en).
  14. ↑ Manuscrits de la Mar Morta Q4Q246, traduït en "An Unpublished Dead Siga Scroll Text Paralls Luke's Infancy Narrative", Biblical Archaeology Review, abril/maig de 1990
  15. ↑ El significat dels rolls de la Mar Morta: Their significance for understanding the Bible, Judaism, Jesus, and Christianity, James C. VanderKam, Peter W. Flint, p. 335, Continuum, 2005, ISBN 0-567-08468-X
  16. ↑ Corán; Sura 003:045-(Al-Imrán - La família d'Imran)
  17. ↑ El Corán. Surah 019:016 ( Maryam – Mary ) versículs 16–22
  18. ↑ (), p. .
  19. ↑ (), p. .
  20. ↑ (), p. .
  21. ↑ «Manners and Customs of the Middle Ages».
  22. ↑ (), p. .
  23. ↑ (), p. .
  24. ↑ (), p. .
  25. ↑ The Oxford Companion to Christian Art and Architecture per Peter Murray i Lindo Murray 1996 ISBN 0-19-866165-7 pàgina 23
  26. ↑ Imàgens de la Mare de Deu: per Maria Vassilaki 2005 ISBN 0-7546-3603-8 pàgines 158-159
  27. ↑ La Anunciación A María per Eugene LaVerdiere 2007 ISBN 1-56854-557-6 pàgina 29
  28. ↑ Ross, Leslie. Medieval Art: A Topical Dictionary, p. 16, 1996 ISBN 0-313-29329-5

Bibliografia

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anunciación&oldid=1589773»