Anar al contingut

Lucifer

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Lucifer
Per a atres usos d'este terme vore Lucifer (desambiguació).
Per a la versió grega vore Fòsfor (mitologia).
«Luciferino» redirigix ací. Per a sistema de creències que venera les característiques que se li atribuïxen a Lucifer, vore Luciferisme.


Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.
Mercurio dalt, Venus (lucifer) i avalla Lluna.
Lucifer
Símbol de Lucifer en el Luciferisme.

Lucifer o Lucífero (del llatí: lux ‘llum’ i ferre ‘dur’; pròpiament ‘portador de llum’) és una forma poètica de cridar al lucero,[1] fent referència a la lluentor del planeta Venus en amanecer, ademés de donar nom a vàries figures del folore.[2]

Va sorgir en l'antiguetat per l'absència de mecanismes per a distinguir a simple vista al planeta Venus de les estreles, ya que està entre les més lluminoses del cel, pero a diferència de les estreles deambula sense rumbo fix sense mai alcançar el cim. Les tradicions donaven resposta als interrogants; Venus era un cos celest competint entre estreles, o be, una estrela expulsada. Este concepte es va mantindre en la astrologia de la antiga Roma en la noció de la stella matutina (‘lucero de l'alba’) contrapost a la stella vespertina (‘lucero de la vesprada’) o véspero. En la tradició cristiana, Lucifer representa al àngel caigut, eixemple de bellea i inteligència a qui la soberba li va fer perdre la seua posició en el cel, transformant-se en Satanás (Isaías, cap. 14). Açò es deu a la traducció de הילל בן-שחר (Hel ben sahar; «el resplandeciente, fill del matí») en Isaías 14:12. Per a la versió de la Septuaginta va ser «Iōsphoros, fill del matí», de manera similar, en la Vulgata va ser «Lucifer, fill del matí»; en atres idiomes es va usar Lucifer per a Hel, no obstant, traduccions posteriors varen abandonar Lucifer i es va escomençar a usar Lucero,[3] per eixemple, la Bíblia de Jerusalem traduïx «Lucero, fill de l'Aurora»,[4] mentres la Reina-Valera traduïx «Oh lucero, fill del matí».[5]

Grècia i Roma

Lucifer o Fòsfor, que aboca llum d'un flasco. Gravat de G. H. Frezza, 1704


En la mitologia romana, el nom Lucifer s'utilisa com un equivalent al deu grec Fòsfor, Eósforo (Έωσφόρος, lucero de l'amanecer), germà d'Héspero (Ἓσπερος, lucero de la vespradeta).[6]

Lucifer es personificaba com una figura masculina que portava una antorcha i es dia que era fill d'Aurora i Céfalo ( Κέφαλος), pare de Ceix. A sovint es presentava en la poesia com el presagie de l'amanecer.[6]

El mitógrafo romà d'el II Higino va escriure sobre l'estrela:[7]

"La quarta estrela és la de Venus, Lucifer pel seu nom. Alguns diuen que és de Juno. En molts contes es registra que també es diu Héspero. Sembla ser la més gran de totes les estreles. Alguns han dit que representa al fill d'Aurora i Céfalo, que va superar a molts en bellea, de modo que inclús va competir en Venus, i, com diu Eratóstenes, per això se li crida l'estrela de Venus. És visible tant en amanecer com a la vespradeta, i tan pròpiament ha segut cridat Lucífero i Héspero. "

En el periodo romà clàssic, Lucifer no es considerava típicament una deïtat i tenia pocs mits, si és que tenia algun,[6] encara que el planeta estava associat en vàries deïtats i a sovint personificado poéticamente.[8]

El mit grec de Faetón, una personificació del planeta Júpiter,[9] seguix un patró similar.[10]


En ellevant

La deesa sumerio Inanna (Ishtar Babilonia) està associada en el planeta Venus, i les accions d'Inanna en varis dels seus mits, inclosos Inanna i Shukaletuda i el Descens d'Inanna al inframón, semblen ser parals al moviment de Venus a mida que alvança a través del seu cicle sinódico.[11][12][13][14]

Un tema similar està present en el mit babilònic d'Etana. La Enciclopèdia Judeua comenta:

La lluentor de l'estrela del matí, que eclipsa a totes les demés estreles, pero que no es veu durant la nit, pot haver donat lloc fàcilment a un mit com el que es va contar d'Ethana i Zu: el seu orgull ho va dur a lluitar per l'assent més alt. entre els deus estelars en la montanya nortenya dels deus... pero va ser derribat pel governant suprem de l'Olimp babilònic ".[15]

El motiu de la caiguda del cel també té un paral en la mitologia cananea. En l'antiga religió cananea, l'estrela del matí està personificada com el deu Attar, qui va intentar ocupar el tro de Baal i, en descobrir que no podia fer-ho, va descendir i va governar el inframón.[16][17]


El mit original va poder haver segut sobre el deu menor Hel tractant de destronar a Ēl, deu suprem cananeo, qui vivia en la part alta d'una montanya.[18][19] Segons Hermann Gunkel, erudit alemà de l'Antic Testament, el mit relata aixina: Un poderós guerrer cridat Hêl tenia l'ambició d'aplegar a lo més alt del cel, sobre les demés divinitats, pero primer tenia que escomençar des de les profunditats; aixina va retratar com una batalla el procés pel quala lluenta estrela del matí no alcança el punt més alt abans de ser desvanida pel sol naixent.[10]

Segons William B. Eerdmans, escritor de llibres cristians i teològics, considera que no s'ha trobat evidència de cap mit o image cananea d'un deu tirat per la força del cel,[20] i ellibre d'Isaías reflectix idees tradicionals del poble judeu posteriors que fan eco del relat bíblic d'Adán i Eva expulsats del paraís i l'image dels salms.[20]

Elohim està en la reunió dels deus; en mig dels deus, juja....... Vostés són deus i són fills de l'Altíssim, no obstant, com a hòmens moriran, i com qualsevol príncip o tirà cauran.
Salm 82

Sahar

En el panteón de la religió cananea, mencionat en les inscripcions trobades en Ugarit (Ras Shamra) en Síria.[21][22] William Foxwell Albright va identificar a Salim com el deu del crepúscul, i a Sahar com el deu de l'amanecer.[23] Sahar i Salim són els fills bessons de Ēl i funcionen com a marcadors de l'amanecer "Sahar" (pujada del sol) i la vespradeta "Salim" (caiguda del sol), estos personifican l'estructura temporal del dia.[24]


La paraula Hel (הילל hêyl) du el artícul determinat (Ela) que en hebreu és Ha (ה), la tercera persona (El/Ella, Aquell) en hebreu és I (י), mentres que l (לל) ve de la raïlluir/resplandecer, per lo que Hel significa 'El Resplandeciente'.[25] El paper de Venus com a estrela del matí va ser assumit per ʿAṯtar, en este cas denominat "fill de Saḥar". La referència a Saḥar seguix sent enigmàtica per als estudiosos, que tenen una àmplia gama de teories sobre el marc mitològic i les fonts del passage d'Isaías.[26]

Isaías 14:12 menciona Hel ben Sahar "Hel «El Resplandeciente» fill de Sahar «el matí». En traduir el Tanaj (Antic Testament) en la Septuaginta els escrigues helenizaron el nom (del mit cananeo al grec) que el seu equivalent és Fòsfor que a la seua volta l'equivalent romà és Lucifer.[25] Pot considerar-se una "remitologisació" cristiana d'Isaías 14, ya que el versícul originalment va utilisar la religió cananea per a construir la seua image de l'arrogància d'un governant històric, "el rei de Babilonia".[25] Aixina Hel és fill de Sahar per als cananeos, Eosforos fill d'Eos per a lo grecs i Lucifer fill d'Aurora per als romans. Si es llig el capítul complet, s'interpreta que el passage bíblic va dirigit al Rei de Babilonia que en la seua arrogància vol aplegar a lo més alt, pero de la mateixa manera que Hel va a ser sorprés i caigut. 

14:3 I en el dia que Yahveh et done repòs del teu treball i del teu temor, i de la dura servitut en que et varen fer servir, "pronunciaràs este proverbi contra el rei de Babilonia", i diràs: ¡Cóm va parar el opresor, cóm va acabar la ciutat codiciosa d'or! Quebrantó Yahveh el bàcul dels impíos, el ceptre dels senyors; el que feria als pobles en furor, en llaga permanent, el que s'ensenyorejava de les nacions en ira, i les perseguia en crueltat. Tota la terra està en repòs i en pau; es varen cantar alabanzas.....


14:12 Caíste del cel com "Hel, el fill de Sahar" Tallat vares ser per terra, tu que debilitaves a les nacions. Tu que dies en el teu cor: Pujaré al cel; en lo alt, junt a les estreles de Ēl «Deu», alçaré el meu tro, i en el Mont de l'Assamblea m'assentaré, als costats del nort; sobre les altures dels núvols pujaré, i seré semblant a Ēlyon «Altíssim». Mes tu derribat seràs fins al inframón, als costats de l'abisme. S'inclinaran cap a tu els que et vegen, et contemplaran, dient: ¿És est aquell varó que feya tremolar la terra, que trastornava els regnes; que va posar el món com un desert, que va assolar les seues ciutats, que als seus presos mai va obrir la presó? Tots els reis de les nacions, tots ells yacer en honra cada u en la seua morada; pero tu tirat eres del teu sepulcro com a refill abominable.

Us del terme en la Bíblia

Ilustració del Paraís Perdut realisada per Gustave Doré, Satán en l'art

La paraula llatina lucifer, corresponent al grec φωσφόρος, es va usar com un nom per a l'estrela del matí i, per lo tant, va aparéixer en la traducció de la Vulgata de la paraula hebrea הֵילֵל (hel), que significa Venus, com "el que és lluent o lluminós", en Isaías 14 (biblegateway. com/passage/? search=Isa%C3%ades%2014:12-14&version=RVR1960 Isaías 14:12), a on la versió grega de la Septuaginta usa, no φωσφόρος, sino ἑωσἑωόρος. Com una traducció de la mateixa paraula hebrea, la Bíblia del rei Jacobo va donar "Lucifer", un nom que a sovint es malinterpreta com una referència a Satanás. Les traduccions modernes del mateix passage traduïxen la paraula hebrea com "lucero de l'alba", "lucero del dia", o "lucero". En Apocalipsis 22 (biblegateway. com/passage/? search=Apocalipsis%2022:16&version=RVR1960 Apocalipsis 22:16), a Jesús se li coneix com l'estrela del matí, pero no com lucifer en llatí, ni com φωσφόρος en el text grec original, que en canvi té ὁ ἀστὴρ ὁ λαμπρὸς ὁ πρωϊνός (ho astēr ho lampros ho prōinos), lliteralment: l'estrela, la lluenta, l'amanecer.[27][28][29] En el text llatí Vulgata de 2.ª de Pedro 1 (biblegateway. com/passage/? search=2%20Pedro%201%3A19-21&version=RVR1960 2.ª de Pedro 1:19), la paraula "lucifer" s'usa per a l'estrela del matí en la frase "fins que amanecer i l'estrela del matí s'alce en els seus cors", sent la paraula grega corresponent φωσφόρος.


En el cristianisme

La caiguda de Lucifer, ilustració de Gustave Doré per a El paraís perdut de John Milton.
Els luciferinos, per Pierre Méjanel (1886)

La primera volta que se cita el nom de Lucifer és en un text del profeta Isaías (Is 14.12-14) de la Vulgata de Sant Jerónimo (V), traducció que ell fa de la Bíblia, del grec (Nou Testament) i hebreu (Antic Testament) allatí, per a designar a la paraula Lucero. En este text s'entreveu l'antic relat del àngel caigut:

Espanyol: "¡Cóm has caigut del cel, Lucero, fill de l'Aurora!

¡Has segut abatut a la terra dominador de nacions!

Tu dies en el teu cor: "escalaré els cels; elevaré el meu tro per damunt de les estreles de Deu; m'assentaré en el mont de la divina assamblea, en el confín del septentrión escalaré els cims dels núvols, seré semblant a l'Altíssim"[30]

Llatí: "Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae?!

Deiectus és in terram, qui deiciebas gents!, qui dicebas in corde tuo: 'In caelum conscendam, super astra Dei exaltabo solium meum, sedebo in monte conventus in lateribus aquilonis; ascendam super altitudinem nubium,

similis ero Altissimo'".[31]

No obstant, ademés del sentit grecolatino del terme, Lucifer ya era identificat per la tradició veterotestamentaria en una estrela caiguda, ya que en ellenguage bíblic les estreles representen als àngels. Un atre text del profeta Ezequiel també podria ser ilustratiu:


"Fill d'home, entona una elegia sobre el rei de Tir. Li diràs: Aixina diu el Senyor YHVH: Eres el sagell d'una obra mestra, ple de saber, acabat en bellea. En Edén estaves, en el jardí de Deu. Tota sòrt de pedres precioses formaven el teu mant: rubí, topacio, diamant, crisólito, pedra d'ónice, jaspi, safir, malaquita, esmeralda; en or estaven llaurats els aretes i pinjantes que duyes, adreçats des del dia de la teua creació. Querubín protector d'ales desplegades t'havia fet yo, estaves en el mont sant de Deu, caminaves entre pedres de fòc. Vares ser perfecte en la teua conducta des del dia de la teua creació, fins al dia en que es va trobar en tu iniquitat. Per l'amplitut del teu comerç s'ha omplit el teu interior de violència, i has pecat. I yo t'he degradat del mont de Deu, i t'he eliminat, querubín protector, d'en mig de les pedres de fòc. El teu cor s'ha pagat de la teua bellea, has corrompido el teu saber per causa del teu esplendor. Yo t'he precipitat en terra, t'he expost com a espectàcul als reis. Per la multitut de les teues culpes per l'immoralitat del teu comerç, has profanat els teus santuaris. I yo he tret de tu mateixa el fòc que t'ha devorat  ; t'he reduït a cendra sobre la terra, als ulls de tots els que et miraven. Tots els pobles que et coneixien estan pasmats per tu. Eres un objecte d'espante, i has desaparegut per a sempre. "
Ez. 28.12-19

Pot apreciar-se que en un mateix mensage té doble destinatari: va dirigit a Satanás pero també a un engreído rei humà. Encara que el mensage va per al rei de Tir, es diu que era ‘querubín protector’, que estava en el Edén, pero després va ser “precipitat a terra”... La soberba va ser lo que va caracterisar tot el procés de rebelia. Satanás i els seus pretenien assemblar-se a Deu. Precisament la soberba és considerada com el més greu pecat (Proverbis 6:16-17 "els ulls altius" encapçala la llista). D'ella es varen derivar totes les classes de perdición (Tobías 4:14). “Certament la soberba crearà lluita…” (Proverbis 13:10; Habacuc 2:5). Pot resumir-se que Lucifer era un àngel molt bell que '''per soberba''' de tractar d'enorgullecer al seu pare i provar que pot donar més d'ell va decidir elevar el seu tro junt al de Deu, volent ser com Ell, i va ser denigrado com a castic, junt en l'eixèrcit d'àngels rebels que va arrastrar en si, sent des d'eixe moment reconegut com un Ángel caigut. Des de la seua rebelió és denominat "adversari" (en hebreu Satán -Satanás-).


  • Dita caiguda és lo que es relata en el Génesis, quan Satanás és simbolisat com "la serp".
  • Durant els temps antics -Antic Testament- Satanás estava en l'àmbit terrestre (havia perdut la seua condició de querubín celestial), pero podia retornar al cel. El relat de Job permet eixa deducció:
    “I va dir el Senyor a Satán: ¿D'on véns tu? I va respondre Satán: He donat el regrés per la terra”.
    Job 1:7; 2:2

Sigles despuix, en temps de Jesús, estava sent jujat (Jn 16:11), pero encara no havia ocorregut lo fonamental. Jesús explica que el Regne de Deu té com a fi contrarrestar "l'autoritat i poder de Satanás". Per a confinar-ho en terra (sense tornada al cel) era indispensable el sacrifici de Crist. Això va ser lo determinant.

  • “... la sanc del Corder” va determinar que “no tinga més lloc en el cel”. (Apocalipsis 12 ho expressa en els versículs 11 i 8). Després, l'acció de tirar-ho per terra és efectuada per l'arcàngel Miguel en els seus àngels. Les conseqüències d'eixe fet es descriuen en Apocalipsis 12 versículs 7 a l'11. Per al diable, lo tràgic és que si abans podia pujar al cel (Zac 3:1), des del triumfo de Crist ha perdut eixe privilegi, o siga, no pot tornar fins a aquell nivell com a “acusador” (Ap 12:8). Per això l'alegria celestial:
“alegreu-vos, ¡oh cels, i els que moreu en ells! ¡Ai dels moradores de la terra i de la mar! perque el diable ha descendit a vosatres, tenint gran ira...”.
Ap. 12:12

Igualment el gnosticisme considera a Satanás i a Lucifer dos personages diferents, sent el primer un terrible dimoni sense determinar i el segon l'ombra delogos, el diví tentador, l'entrenador sicològic, aquell que posa a prova a l'adepte per a conseguir l'iniciació. cita requerida .[32]

En el cristianisme abdós conceptes són identificats en el Diable (Apocalipsis 12,9). La diferenciació radica que Lucifer és el nom d'el "Príncip dels dimonis" com a àngel abans de la seua caiguda; i el nom de "Satán" o Satanás, el que adopta despuix. (Ya que "Lucifer" significa en llatí "portador de llum", mentres que "Satán" és "adversari" en hebreu). No obstant, el sentit original de la paraula llatina lucifer (equivalent al grec fòsfors) és "aquell que porta la llum". Aixina era cridat elucero matutino (el planeta Venus). La llitúrgia catòlica de la resurrecció (Dissabte Sant), en el crida pascual (Exultet), compara a Crist mateixa resucitat que ascendix al Pare en el alba del Dumenge de Resurrecció, en eixe lucero (en llatí lucifer):


Flammas eius lucifer matutinus inveniat: 

Ille, inquam, lucifer, qui nescit occasum:
Christus Filius tuus,
qui, regressus ab inferis, 
humà generi serenus illuxit,
et tecum vivit et regnat in saecula saeculorum. TRADUCCIÓ:
Que elucero matutino ho trobe ardint,
Ell, dic, Lucero, que no coneix ocàs,
Crist el teu Fill resucitat,
que tornant de l'abisme,
lluïx seré per alinaje humà,
i viu i reina pels sigles dels sigles.

Atres interpretacions

Rudolf Steiner, fundador de la antroposofía descriu la potència de Lucifer com alguna cosa que incita l'humà a totes les exaltació, els falsos misticisme, l'orgull d'elevar-se sense frontera[33] i la del seu opost Ahriman (equivalent de Satanás) com alguna cosa que incita a l'humà a les superstició materialistes.[33]

Per lo demés, Lucifer forma part també del panteón de deïtats vuduistas, fet este que fa ostensible, una volta més, el caràcter sincrético d'este cult. En els cults satànics, es considera un dels dimonis principals que conforma la falsa trinitat demoníaca junt a Belcebú i Leviathan, o be per Lucifer junt a Semyazza i Samael. No obstant en atres tradicions esta trinitat estaria conformada per Lucifer junt al anticristo i el fals profeta com a contrapartida de la Santíssima Trinitat.

Vore també

Referències

  1. ↑ rae. es/? id=Nf1xsB5 Definició Drae. com.
  2. ↑ Lucifer és el nom romà del planeta Venus en les seues aparicions matutinas, correspon al nom grec Fòsfor "portador de llum" o Héspero "portador de l'amanecer".
  3. ↑ com/isaiah/14-12. htm Bíblia parala
  4. ↑ bibliacatolica. com. br/la-biblia-de-jerusalen/isaias/14/ Isaías 14:12 Bíblia de Jerusalem.
  5. ↑ biblegateway. com/passage/? search=Isa%C3%ades+14&version=RVA Isaías 14:12 Reina-Valera.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 britannica. com/topic/Lucifer-classical-mythology "Lucifer" en Enciclopèdia Britànica.
  7. ↑ theoi. com/Titan/AstraPlaneta. html Astronomica 2. 4 (trans. Grant).
  8. ↑ theoi. com/Titan/AstraPlaneta. html Cicero, De Natura Deorum 3. 19.
  9. ↑ Cicero. gutenberg. org/ebooks/14988 De Natura Deorum, Project Gutenberg.
  10. ↑ 10,0 10,1 Gunkel, Hermann (1895). «Isa 14:12–14», google. com/books? id=pNstLQ8i3nsC Creation And Chaos in the Primeval Era And the Eschaton. A Religio-historical Study of Genesis 1 and Revelation 12, Grand Rapids, Michigan: William B. Eerdmans Publishing Company, pp. 89–90. ISBN 978-0-8028-2804-0. «google. com/books? id=pNstLQ8i3nsC&pg=PA90&dq=%22it+is+even+more+definitely+certain+that+we+are+dealing+with+a+native+myth!%22 … it is even more definitely certain that we llaure dealing with a native myth!»
  11. ↑ google. com/books? id=BdSzj9-SZv0C&q=%22identified+with+the+morning+star%22&pg=PA238 Isaiah 1–39, Eerdmans, p. 238. ISBN 978-0-8028-4100-1.
  12. ↑ Cooley, Jeffrey L. (2008). “academia. edu/1247599 Inana and Šukaletuda: A Sumerian Astral Myth”. KASKAL 5: 161–172. ISSN 1971-8608.
  13. ↑ (1992) google. com/books? id=05LXAAAAMAAJ&q=Inana Gods, Demons and Symbols of Ancient Mesopotamia: An Illustrated Dictionary, The British Museum Press, pp. 108–109. ISBN 0-7141-1705-6.
  14. ↑ Nemet-Nejat, Karen Rhea. org/details/dailifeinancie00neme/page/203 Daily Life in Ancient Mesopotamia, Santa Barbara, Califòrnia: Greenwood Publishing Group, p. org/details/dailifeinancie00neme/page/203 203. ISBN 978-0-313-29497-6.
  15. ↑ https://www. jewishencyclopedia. com/artículs/10177-lucifer
  16. ↑ Day, John. google. com/books? id=y-gfwllRwC Yahweh and the gods and goddesses of Canaan, London: Continuum International Publishing Group, pp. 172–173. ISBN 978-0-8264-6830-7.
  17. ↑ Boyd, Gregory A. (1997). google. com/books? id=Hj791_BeAF0C God at War: The Bible & Spiritual Conflict, InterVarsity Press, pp. 159–160. ISBN 978-0-8308-1885-3.
  18. ↑ (1955) google. com/books? id=ns4UAAAAIAAJ&q=Pope+%22El+in+the+Ugaritic+texts%22 Marvin H. Pope, El in the Ugaritic Texts.
  19. ↑ google. com/books? id=cLN08jf_C2EC&q=%22several+attempts+to+find+mythical+allusions%22&pg=PA314 Isaiah 1–30, B&H Publishing Group, pp. 314–315. ISBN 978-0-8054-0115-8.
  20. ↑ 20,0 20,1 (2003) google. com/books? id=2Vo-11umIZQC&q=%22any+Canaanite+myth%22&pg=PA511 Eerdmans Commentary on the Bible, Grand Rapids, Michigan: William B. Eerdmans Publishing Company, p. 511. ISBN 978-0-8028-3711-0.
  21. ↑ van der Toorn, Becking y van der Horst, 1999, p. 755.
  22. ↑ Golan, 2003, p. 82.
  23. ↑ Albright, 1990,google. com/books? id=qa2AMXzHUAwC&pg=PA187&dq=salim+god+ugarit+canaanite&lr=#v=onepage&q=salim%20god%20ugarit%20canaanite&f=false p. 187; cf. the Akkadian word for sunset, ša elām šamši.
  24. ↑ Hinnells, John R. (2007). A Handbook of Ancient Religions, Cambridge: Cambridge University Press, p. 122.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Day, John (2002). Yahweh and the gods and goddesses of Canaan, London: Sheffield Academic Press, p. 166. ISBN 9780567537836.
  26. ↑ Plantilla:Cite journalast=Poirier
  27. ↑ «com/text/revelation/22-16. htm Revelation 22:16 Greek Text Analysis».
  28. ↑ «com/texts/revelation/22-16. htm Revelation 22:16 Parall Greek Texts».
  29. ↑ «com/tr/revelation/22. htm ΑΠΟΚΑΛΥΨΙΣ ΙΩΑΝΝΟΥ 22 Stephanus Textus Receptus 1550».
  30. ↑ biblegateway. com/passage/? search=is%2014:12-14&version=RVC Isaías 14:12-14, esp.
  31. ↑ biblegateway. com/passage/? search=is%2014:12-14&version=VULGATE Isaías 14:12-14, lat.
  32. ↑ Bárcena (2017). Iglésia i maçoneria. Les dos ciutats (en espanyol), SANT ROMAN. ISBN 9788494210792.
  33. ↑ 33,0 33,1 Rudolf Steiner, Lucifer i Ahriman, Éditions Anthroposophiques Romandes, 1977, p.16

ro:Luceafăr


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lucifer&oldid=1496886»