Religió cananea

La terra de Canaán, que comprén les modernes regions de Palestina, Israel, Egipte i Síria. Quan es practicava el paganisme, estava dividida en vàries ciutats-estat.

Baal en el braç alçat. Bronze ca. sigles XIV a. C.-XII a. C. trobat en Ras Shamra (antiga Ugarit), Louvre.

La religió cananea és el nom que es dona a l'antiga religió semítica practicades pels cananeos que vivien en l'antic Llevant mediterràneu des de, a lo manco, l'Edat de Bronze primerenca fins a abans dels primers sigles de l'Era cristiana.

La religió cananea era politeista, i en alguns casos monolatrista.

A penes es tenien referències de la religió dels cananeos res més que per la Bíblia i per escassos restants arqueològics, ademés d'atres transcripcions indirectes del món grecorromano. Posteriorment, a mitan del XIX, es varen descobrir els "Texts d'execración egipcíacs" de Luxor i Saqqara i sobretot, tot va escomençar a tindre sentit a partir de 1928, quan va ser descoberta la ciutat-estat d'Ugarit (actual Ras Shamra, al nort de la Síria actual) i es varen desvelar una série de tablillas d'argila que contenen texts religiosos que daten d'al voltant de 1400 a. C. a 1350 a. C., pero els mits del qual i llegendes són d'una creació prou anterior, per mig de vores populars o oficials. Escrits en forma de poemes, alguns texts varen ser utilisats en la llitúrgia dels temples.

Encara que la religió cananea posseïx molts elements en comú en la mesopotámica, posseïx atres particulars que la diferencien. Lo mateix podríem dir en la seua successora, la religió fenicia, en la que no cal confondre-la.

Mitologia

El panteón cananeo estava presidit pel deu El (també denominat Ël o Il i Elohim, segons molts pensen, en hebreu), deu decà dels nómades i, per això, en funcions eminentment ètiques i socials. És descrit com a tolerant i benigno: rep els títuls de «El suprem», «El poderós», «Deu de deus», «Rei», «Pare», «El creador de tot», «amable», «misericordioso».

El cult al deu Ell era propi dels pobles cananeos en el sigle XXII a. C. Després es difondria entre assiris i babilonios. Era la deïtat principal, el rei, creador de totes les coses, el juge que dictava lo que devien fer tant els hòmens com els deus.

Donades eixes característiques, per a alguns, Ell era l'apelatiu en que es designava per antonomàsia a Dagan (deu dels cereals).

La paraula dagan es traduïx com a ‘gra’, ‘blat’ o ‘llavor’; si es derivara de l'hebreu antic dag, podria significar ‘peix’. Açò últim va motivar l'errònea interpretació de Dagan (cereal) com el deu peix (Dagón entre els filisteos). Es podria admetre que en el transcurs del temps, a lo llarc de la vora mediterrànea, es va desenrollar una concepció i representació doble de Dagón com a resultat de la suposta doble derivació del nom.

A la seua volta era considerat com a pare de Baal. La representació de Baal era també un bou jove (becerro). En Ugarit el temple de Dagan i el de Baal estaven junts.

Baal (b’l, amo o senyor) era una designació general que va passar a constituir la denominació d'Hadad, el deu de les pluges, convertit en el «amo» o «senyor» per antonomàsia en una societat agrícola que viu pendent de les pluges per a conseguir les collites. En les taules d'Ugarit figura també com l'espós (o fill) de la deesa Asera (la mare de tots els deus, l'esposa celestial). En Canaán el rei era nomenat «siervo d'El». Açò descrivia l'estatus dels reis antics com ejecutores de la voluntat divina. Este títul era vist com un privilegi i com una càrrega.

Les cartes d'Amarna (ca. 1480-1450 a. C.) han aportat els noms cananeos de Yamir Dagan i Dagan Takala (governants d'Ascalón), lo que dona testimoni de l'antiguetat del cult a Dagan entre els habitants de Canaán, i introduïda en Egipte en época dels hicsos.

Narrativa bíblica

Els antics hebreus havien vixcut en Egipte baix l'influència del cult a Ell (difòs pels hicsos. Va haver cert sincretisme, ya que varen respectar els deus dels egipcíacs i les seues costums). Eixos deus impregnaven la vida del poble (segons Ezequiel 20:8).

Una volta en la seua Terra Promesa, els hebreus varen quedar rodejats de pobles que adoraven al mateix deu El-Il-Dagan i al seu fill Baal-Hadad-Hammon.

Els líders hebreus justificaven les seues guerres d'aniquilamiento contra els pobles veïns com l'únic mig per a rebujar el cult pagà a «els Baals» per a servir al Deu únic, viu i verdader, Yahvé (YHWH), que els permetria viure en un àmbit de justícia, veritat, rectitud i compassió, conceptes que els hebreus semblaven aplicar solament a sí mateixos (pero en Èxodo es veu com Deu perdona a Israel, pero no deixa sense castic al culpable), mentres afirmaven que els pobles cananeos eren mercaders acostumats a l'engany per a conseguir riquees. Els seus profetes dien:

Giman, habitants del Morter, perque tots els mercaders [‘cananeo’] han segut aniquilats i han segut extirpats tots els que pesen l'argent.

Sofonías 1:11.

I, referint-se al Juí Final:

I en aquell dia, ya no hi haurà més traficants [kenajaní: ‘cananeos’] en la casa del Senyor dels eixèrcits.

Zacarías 14.21.

Bibliografia

• Roy Willis (org.) (2007). Mitologias: deuses, heróis i xamãs nas tradiçõés i lendas de tot o món, Publifolha. ISBN 978-85-7402-777-7.