Anar al contingut

Assiris

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Assiris
Bandera ètnica utilisada per la majoria dels assiris.

Els assiris[nota 1] (Plantilla:Lang-syr; Plantilla:Lang-syr) són un grup ètnic natiu de Mesopotamia, una regió ubicada entre els rius Tigris i Éufrates, coneguda també com Creixent Fèrtil o Bet Nahrain. El seu idioma natal és el arameo en les seues variants modernes, agrupades principalment en Suret (orientals) i Turoyo (occidentals). En l'antiguetat, el arameo va ser àmpliament parlat en la regió, incloent a figures com Jesús de Nazaret. En haver segut un dels primers pobles en adoptar-ho, els assiris són casi exclusivament cristians, adherint-se essencialment a cinc iglésies: catòlica siríaca, ortodoxa siríaca, asiria d'orient, catòlica caldea, i antiga iglésia d'orient. Hui en dia, la població asiria es troba dispersa per varis països, havent-se convertit en una minoria ètnica degut, sobretot, a la islamisació d'Orient Mig i a la seua identitat cristiana. Les seues últimes poblacions es concentren en Iraq, al noreste de Síria, el noroest d'Iran i al surest d'Anatolia, en l'actual Turquia. A lo llarc dels sigles XIX i XX, molts assiris varen emigrar cap a la regió del Caucas, Amèrica del Nort, Austràlia i Europa, fugint d'events com el genocidi assiri (Sayfo) o la massacre de Simele. Tragèdies posteriors, com la revolució islàmica en Iran, la Campanya del-Anfal de Sadam Huseín, la Guerra d'Iraq, la guerra civil síria, i l'ocupació per part del Estat Islàmic de gran part de la regió del Nínive (la més important per als assiris d'Iraq), varen provocar un atre èxodo massiu. De més d'un milló d'iraquí que varen escapar del conflicte, el 40% eren assiris, a pesar de que els assiris constituïen solament el 3% de la població d'Iraq abans del conflicte de 2003.[1]

Erro al crear miniatura:
chiqueta asiria de Nineveh Plains

Més recentment, la guerra contra el Dáesh i les seues conseqüències han donat lloc a profunts canvis demogràfics en el seu bastió històric i natural en les Planures del Nínive, especialment en poblacions com Bartella, a on la comunitat asiria local, de religió cristiana, està sent reemplaçada per chabaquíes recolzats per milícies proiraníes.[2] Del milló i mig en que s'estimava la població d'assiris iraquí en l'época de Sadam Huseín, han passat a ser poc més de 250 000, segons les sifres facilitades per la Iglésia Catòlica.

Assiris de l'Antiguetat

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Asiria.

Asiria és la pàtria del poble assiri; Es troba en l'antic Propenc Orient. L'història d'Asiria comença en la formació de la ciutat d'Aššur, tal volta ya en el sigle XXV a. C.[3]


Cristianisació

[editar | editar còdic]

Des del I, Asiria va ser el teatre de les prolongades guerres romanes-perses. Gran part de la regió es convertiria en la província romana d'Asiria del 116 al 118 d. C. despuix de les conquistes de Trajano, pero despuix d'una rebelió asiria d'inspiració partixca, el nou emperador Adriano es va retirar de l'efímera província romana d'Asiria i les seues províncies veïnes en 118.[4] Des de finals del II, el Senat romà va incloure a varis assiris notables, inclosos Tiberio Claudio Pompeyo i Avidio Casio. L'influència romana en l'àrea va aplegar al seu fi baix Joviano en el 363, qui va abandonar la regió despuix de concloure un afanyat acort de pau en els sasánidas.[5]

Junt en els arameos, armenis, grecs i nabateos, els assiris varen ser dels primers en convertir-se al cristianisme i difondre el cristianisme en Pèrsia, Índia i elluntà Orient. Els assiris es cristianizaron en els sigles primer a tercer en la Síria romana i la Asiria romana. La població de la província sasánida d'Asuristán era mixta, composta d'assiris, arameos en l'extrem sur i els deserts occidentals, i perses.[6] L'element grec en les ciutats, encara forta durant el Imperi Partixc, va deixar de ser ètnicament distint en l'época sasánida. La majoria de la població eren parlants del arameo oriental. En 410, el Concilie de Seleucia-Ctesifonte, reunit en la capital del Imperi sasánida, es va organisar als cristians dins d'eixe imperi en lo que es va conéixer com la Iglésia de l'Orient. Un concilie celebrat en 424 va declarar que els catòlics d'orient eren independents de les autoritats eclesiàstiques "occidentals" (romanes). Poc despuix, els cristians de l'Imperi romà es varen dividir per la seua actitut sobre el Concilie d'Éfeso (431), que va condenar el nestorianisme, i el Concilie de Calcedonia (451). Aquells que per alguna raó es varen negar a acceptar un o un atre d'estos concilios es varen cridar respectivament nestorianos o monofisitas, mentres que aquells que varen acceptar als dos concilios es varen cridar melquitas.[7] Els assiris es varen alinear majoritàriament en els nestorianos i parlaven el dialecte oriental del arameo.


Dominis àrap, mongol i turc

[editar | editar còdic]

Despuix del VII, despuix de la conquista àrap els assiris varen experimentar periodos de llibertat religiosa i cultural intercalados en periodos de persecució religiosa i ètnica. Els cristians estaven subjectes al pagament d'un impost especial (jizya) i no podien eixercitar determinats càrrecs, pero varis es varen eixercitar com a traductors, meges i filòsofs. Com el proselitisme cristià era prohibit, les iglésies asirias varen organisar missions en Transoxiana, Àsia Central, Índia, Mongòlia i China, a on varen establir iglésies.[8]

Despuix de caure baix el control del Imperi selyúcida i la dinastia búyida, la regió finalment va quedar baix el control del Imperi mongol despuix de la caiguda de Bagdad en 1258. Els khanes mongoles inicialment no varen perseguir als cristians. Els assiris varen continuar poblant l'Alta Mesopotamia fins a el XIV i inclús la ciutat de Aššur va ser ocupada pels assiris durant el periodo islàmic fins a mediats del XIV, quan el governant musulmà turc-mongol Timur va portar a terme una massacre. Des de llavors, la població asiria es va reduir dràsticament en la seua terra natal.[9] La regió va ser controlada més vesprada per les confederacions turques d'Ak Koyunlu i Kara Koyunlu en sèu en Iran. Posteriorment, tots els assiris, com el restant de les ètnia que viuen en els antics territoris d'Ak Koyunlu, varen caure en mans del Imperi safávida, des de 1501 en avant. Un cisma religiós entre els assiris va tindre lloc a mediats i finals del XVI. La dissidència sobre la successió hereditària dins de l'Iglésia de l'Est va créixer fins a 1552, quan un grup de bisbes, de les regions del nort d'Amid i Salmas, va elegir al sacerdot, Mar Yohannan Sulaqa, com a patriarca rival. Per a buscar un bisbe de ranc metropolità per a consagrar-ho patriarca, Sulaqa va viajar al papa en Roma i va entrar en comunió en l'Iglésia Catòlica. En 1553 va ser consagrat bisbe pel Papa Juliol III i elevat al ranc de patriarca caldeo de Mossul en l'est de Síria.[10][11][12]


El Imperi otomà va assegurar el seu control sobre Mesopotamia i Síria en la primera mitat del XVII despuix de la guerra otomà-safávida (1623-1639) i el resultant Tractat de Zuhab. Els no musulmans varen ser organisats en diferents millet.[13]

Erro al crear miniatura:
Una massacre d'armenis i assiris en la ciutat d'Adana, Imperi Otomà, abril de 1909.

Des del XIX, despuix del sorgiment del nacionalisme en els Balcans, els otomans varen començar a vore els assiris i atres cristians en el seu front oriental com una amenaça potencial. Els emirs kurdo varen buscar consolidar el seu poder atacant a les comunitats asirias que ya estaven ben establides allí. Els estudiosos estimen que decenes de mils d'assiris en la regió d'Hakkari varen ser massacrats en 1843 quan Bedr Khan Beg, l'emir kurdo de Bohtan, va invadir la seua regió.[14] Despuix d'una massacre posterior en 1846, les potències occidentals varen obligar als otomans a intervindre en la regió, i el conflicte resultant va destruir els emirats kurdo i va reafirmar el poder otomà en l'àrea. Els assiris varen ser somesos a les massacres de Diyarbakır poc despuix.[15]

Una atra gran massacre d'assiris (i armenis) en l'Imperi Otomà va ocórrer entre 1894 i 1897 per les tropes turques i els seus aliats kurdo durant el govern del sultà Abdul Hamid II. Els motius d'estes massacres varen ser un intent de reafirmar el panislamisme en l'Imperi Otomà, el resentiment per la riquea comparativa de les antigues comunitats cristianes indígenes i el temor de que intentaren separar-se del tambaleante Imperi Otomà. Els assiris varen ser massacrats en Diyarbakir, Hasankeyef, Sivas i atres parts d'Anatolia, pel sultà Abdul Hamid II. Estos atacs varen causar la mort de més de mils d'assiris i la "otomanisació" forçada dels habitants de 245 llogarets. Les tropes turques varen saquejar els restants dels assentaments assiris, que després varen ser furtats i ocupats pels kurdo. Dònes i chiquets assiris desarmats varen ser violats, torturats i assessinats.[16]


Assiris actuals

[editar | editar còdic]
En vert la regió comunament habitada pels assiris.
Erro al crear miniatura:
Assiris formant una llínea de ball Khigga mentres visten el Khomala.

En certes zones del territori assiri, l'identificació en la comunitat depén actualment del poble o regió d'orige de la persona. Per als assiris, segons la província o regió, cada individu pertany a una tribu, històricament liderada per un cap (malik) que, a la seua volta, es dividix en clans (ojakheh) i, posteriorment, en famílies individuals. Algunes tribus importants inclouen als Tyari, Nochiya, Jilu, Tkhuma, entre moltes atres. En la diàspora, la autoidentificació depén grandemente de la denominació cristiana. Les persecucions i genocidis contra el poble assiri, especialment la Massacre de Simele, han dut a alguns sectors del grup a buscar alluntar-se del nom, lo que va causar discrepàncies polítiques a mitan del XX i idees contradictòries sobre l'orige i l'història del mateix. Per eixemple, molts assiris originaris de Síria i la regió de Tur Abdin fan part de la iglésia ortodoxa siríaca i catòlica siríaca, pero s'identifiquen parcialment com 'arameos' (ܐܪܡܝܐ; aramaye/oromoye). També estan els assiris que seguixen a l'iglésia catòlica caldea, que tenen un cas similar en la diàspora en identificar-se com 'caldeos' (ܟܠܕܝܐ; kaldaye/kaldoye). La majoria dels assiris actuals parlen una forma moderna de siríaco, una forma d'arameo que inclou com a dialectes tant el caldeo i el suroyo com l'assiri. Tots ells són classificats com a llengües neoarameas i s'escriuen en alfabet siríaco, derivat de l'antic alfabet arameo. Els assiris també poden parlar una o més llengües del país a on residixquen.


Primera Guerra Mundial

[editar | editar còdic]

Durant la Primera Guerra Mundial i els seus anys immediatament posteriors, els assiris varen sofrir el Seyfo (genocidi assiri), quan varen patir una política d'extermini portada a terme principalment per l'Imperi otomà i després (en la década de 1920) per Turquia, en aliança en algunes tribus kurdo. Les deportacions i assessinats massius organisats pels otomans i kurdo varen dur a grans pèrdues de la població; en eixa época, la ciutat monástica en la qual residien els Shimoun o patriarques cristians assiris, Qodshanes[17] (prop de Ẏulamerk -hui Hakkâri-), va ser arrasada, i gran part de la població asiria que va sobreviure al genocidi va deure emigrar des de la vall del Gran Zab a atres regions del món (per eixemple, a la veïna zona d'Urmia o al Caucas, Europa Occidental, o Estats Units).
Com a resultat d'esta persecució, principalment en el XX, hi ha una significativa diàspora asiria. Acontenyiments com la revolució islàmica en Iran o la massacre de Simele han segut considerades com a genocidi contra els assiris. L'últim event ha segut la guerra d'Iraq. Del milló o més d'iraquí que s'havien exiliat, segons les Nacions Unides, un quaranta per cent són assiris, a pesar de que els assiris representaven el cinc per cent de la població en Iraq (abans de la Guerra d'Iraq d'inicis del XXI, la majoria de la població asiria vivia en Mossul o immediatament al nort d'eixa ciutat. La major part dels que habitaven en Mossul eren catòlics caldeos, és dir assiris que s'havien unit a la Iglésia catòlica feya no més de dos sigles i que mantenien gran part de la seua llitúrgia ancestral (per eixemple, l'us del siriaco del nort o arameo-caldeo com a llengua eclesiàstica).


Genocidi assiri

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Genocidi assiri.

La persecució recent més significativa contra la població asiria va ser el genocidi assiri a principis de la Primera Guerra Mundial. S'estima que entre 275,000 i 300,000[18][19] assiris varen ser massacrats pels eixèrcits del Imperi otomà i els seus aliats els kurdo, perint un total de dos terços de tota la població per a l'época. Açò va dur a un reasentamiento a gran escala del poble assiri en països com Síria, Iran i Iraq (a on varen sofrir atacs més violents a mans dels àraps), aixina com d'atres països veïns i en tot el Mig Oriente, tals com Armènia, Geòrgia i Rússia. Actualment sofrixen una feroç persecució pels terroristes del Estat Islàmic i estan sent exterminades comunitats sanceres en Iraq i Síria, davant l'inacció dels governs occidentals, nominalmente "de tradició cristiana". Notícies de seqüestres i assessinats d'esta i atres minories són comunes en els últims anys, encara que la persecució dels assiris precedix al Estat Islàmic.[20]

Massacre de Simele

[editar | editar còdic]

La massacre de Simele va ser la primera de les moltes matances comeses pel Govern d'Iraq per mig d'atacs sistemàtics.

Persecució pel partit Baath

[editar | editar còdic]

El Partit Baath va prendre el poder en Iraq en 1963, i açò va dur a una nova ona de persecucions i la discriminació contra els assiris. Les polítiques nacionalistes àraps dels baasistas renovats varen incloure varis intents de "arabizar" als assiris. Les versions dels noms de la Bíblia en els idiomes assiris, acadio i arameo varen ser prohibides, les escoles asirias i la lliteratura varen ser reprimides i els assiris varen ser pressionats en gran mida en l'identificació dels cristians àraps. El règim baasista es va negar a reconéixer als assiris com a grup ètnic. La campanya del-Anfal de la guerra Iran-Iraq entre 1986 i 1989 va donar lloc a que moltes ciutats i pobles assiris anaren arrasats. Numerosos assiris varen ser assessinats, uns atres varen ser deportats a les grans ciutats, després de que els àraps s'apropiaren de les seues terres i llars.

Creències religioses

[editar | editar còdic]

Els assiris es troben entre els primers pobles en abraçar el cristianisme, en el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). Els assiris han tingut poques variacions en la fe, que recorda algunes de les seues tradicions més temporals. Els cristians assiris estan dividits en diferents denominacions, entre elles les següents: la Iglésia Apostólica Asiria i la Iglésia asiria de l'Orient, la Iglésia ortodoxa d'Antioquía, la Iglésia catòlica caldea (establida en 1553, pero efectivament només en 1830) i des de fins de XIX els protestants.

Mig ambient

[editar | editar còdic]

Les principals qüestions ambientals dels iraquí consistixen en l'insuficient suministrament d'aigua potable, la contaminació de l'aigua i de l'aire, la degradació del sol, l'erosió i la desertificació. Per una atra part, les construccions d'assuts (especialment l'assut Makhul) a lo llarc dels rius Tigris i Éufrates, com a conseqüència de disputes per l'aigua en Turquia, tenen un impacte negatiu sobre els assentaments assiris, sobretot en les ciutats arqueològiques com Aššur. Com es va advertir per les Nacions Unides per al Mig ambient en 2002 cita requerida, el proyecte previst pretén construir més preses que la capacitat real dels rius, creant greus problemes ambientals i en conseqüències perjudicials per a la població propenca.

Identitat i subdivisions

[editar | editar còdic]

Els cristians siríacos del Mig Oriente i la diàspora usen varis térmens per a identificar-se, basats en creències contradictòries sobre l'orige i identitat de les seues pròpies comunitats. Durant el XIX, el viager britànic Austen Henry Layard creïa que les comunitats cristianes natives de Mesopotamia descendien dels antics assiris, un punt de vista compartit per William Ainger Wigram. Pero al mateix temps, individus com Horatio Southgate i George Thomas Bettany dien que estos mateixos cristians descendien dels arameos. En el present, els assiris i atres minories de la regió, senten cada volta més pressió per a identificar-se com a 'àraps', 'kurdo', o 'turcs'. Ademés, els mijos de comunicació rara volta mencionen qualsevol identitat ètnica dels cristians de la regió, i simplement els criden 'cristians' o, en el seu defecte, 'cristians d'Iraq', 'cristians d'Iran', 'cristians de Síria', o 'cristians de Turquia', etiquetes rebujades pels assiris.

Autoidentificació

[editar | editar còdic]
Bandera usada pels assiris.
Bandera usada pels caldeos.
Erro al crear miniatura:
Bandera usada pels arameos.

Hi ha varis térmens en els quals els assiris s'identifiquen depenent de la seua denominació cristiana i comunitats en la diàspora, pels factors mencionats:


  • Assiri: pres de la seua ètnia com a descendents de l'antic poble assiri, promoguda pels seguidors de totes les iglésies del rito siríaco oriental i occidental (vejau: cristianisme siríaco) basades en Orient Mig.[21]
  • Caldeo: El terme "caldeo" es va utilisar durant sigles per occidentals per a referir-se a l'idioma arameo i es va aplicar principalment als cristians siríacos orientals fins a el XIX.[22][23][24] En 1445, el Concilie de Florencia ho va adoptar per a referir-se als parlants d'arameo que es varen unir a l'Iglésia Catòlica,[25] rebujant el seu us previ per a designar als "nestorianos".[26][27] Durant sigles, quan no hi havia cristians de parla aramea i orige mesopotámico en comunió en l'Iglésia catòlica, els caldeos eren explícitament senyalats per la seua suposta "religió nestoriana". Jacobo de Vitry va escriure sobre ells en 1220 que "negaven que la Verge María fora la mare de Deu i consideraven que Crist existia en dos persones. Consagraven el pa en rent i usaven l'idioma 'caldeo' (Siríaco)".[21] En 1840, Horatio Southgate va escriure que els caldeos consideraven ser descendents dels antics assiris, de la mateixa manera que els jacobites (nom en desús per als adherentes a la iglésia ortodoxa siríaca).[28]
  • Arameo: també "Siríaco-Arameo", nom inspirat en els antics arameos i promogut principalment per alguns seguidors d'iglésies siríacas occidentals.[29] Els assiris que s'identifiquen com 'arameos' varen conseguir el reconeiximent del govern israelita (vejau: Arameos d'Israel).[30][31] cal anotar que, en l'antiguetat, els arameos eren el seu propi grup ètnic, habitant lo que hui és el Alce. El seu idioma es va convertir en l'idioma del poble assiri en tongada del acadio, pero este grup va ser assimilat pels assiris i uns atres.[32][33]


Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «[1]».
  2. ↑ ««NO SOM CRISTIANS D'IRAQ SINO ASSIRIS DE MESOPOTAMIA»» (en és). GARA. Consultat el 2021-06-22.
  3. ↑ Roux, George (1992) Ancient Iraq. George Allen & Unvin Ltd., Penguin Books, Third Edition, p. 187. ISBN 978-0-14012-523-8
  4. ↑ Bowersock, G. W. "Hadrian"; ENCYCLOPÆDIA BRITANNICA.
  5. ↑ Amiano Marcelino. "A shameful peace concluded by Jovian "; The Later Roman Empire (354-378) 6.7 pg.303, Penguin Classics. Trad. per Walter Hamilton 1986.
  6. ↑ Etheredge, Laura (2011). Iraq. Rosen Publishing. p. 72. ISBN 9781615303045.
  7. ↑ "Melkite"; Diccionari. com.
  8. ↑ Winkler, Dietmar (2009). Hidden Treasures And Intercultural Encounters: Studies On East Syriac Christianity In China And Central Àsia. LIT Verlag Münster. ISBN 9783643500458.
  9. ↑ "History of Ashur". Assur. de.
  10. ↑ "Patriarcha de Mozal in Syria orientali". Anton Baumstark (editor). Oriens Christianus, IV:1, Rome and Leipzig 2004, p. 277)
  11. ↑ Chaldaeorum ecclesiae Musal Patriarcha (Giuseppe Simone Assemani (editor). Bibliotheca Orientalis Clementino-Vaticana (Rome 1725), vol. 3, part 1, p. 661
  12. ↑ Yana, George V. (2000), "Myth vs. Reality"; Journal of Assyrian Academic Studies XIV'(1): 80."
  13. ↑ Murre-van donen Berg, Heleen (2007) "Syriac Christianity"; Kenneth Parry (ed.) The Blackwell companion to Eastern Christianit, p. p. 249-268. ISBN 978-0-631-23423-4
  14. ↑ Gaunt, David (2006) Massacres, resistance, protectors: Muslim-Christian relations in Eastern, pp. 32. Gorgias Press. ISBN 978-1-59333-301-0
  15. ↑ Aboona, Hirmis (2008). Assyrians, Kurds, and Ottomans: Intercommunal Relations on the Periphery of the Ottoman Empire. Cambria Press. p. 105. ISBN 978-1-60497-583-3.
  16. ↑ De Courtois, S (2004). The forgotten genocide: eastern Christians, the last Arameans. Gorgias Press LLC. pp. 105–107. ISBN 978-1-59333-077-4.
  17. ↑ «Shlama - Qodshanes in Hakkari». www. shlama. be. Consultat el 2021-06-22.
  18. ↑ «The Jihad Against the Armenian, Assyrian, and Greek Christians». Seyfo Center: Assyrian Genocide Research Center.
  19. ↑ Travis, Hannibal (2010). Genocide in the Middle East: The Ottoman Empire, Iraq, and Suen.
  20. ↑ «El EI seqüestra a lo manco a 56 civils assiris en el noreste de Síria». eldiario. és. Consultat el 2020-06-22.
  21. ↑ 21,0 21,1 (2003) The Church of the East: A Concise History.
  22. ↑ (1859) Gesenius's Hebrew and Chaldee Lexicon to the Old Testament Scriptures.
  23. ↑ Julius, Fürst (1867). A Hebrew and Chaldee Lexicon to the Old Testament.
  24. ↑ Davies, Benjamin (1872). A Compendious and Complete Hebrew and Chaldee Lexicon to the Old Testament.
  25. ↑ «Chaldeans».
  26. ↑ «Council of Basel-Ferrara-Florence, 1431-49 A. D.».
  27. ↑ Angold, Michael (2006). The Cambridge History of Christianity: Volume 5, Eastern Christianity.
  28. ↑ Southgate, Horatio (1840). Narrative of a Tour Through Armènia, Kurdistan, Pèrsia and Mesopotamia: With Observations on the Condition of Mohammedanism and Christianity in Those Countries.
  29. ↑ Castellino, Joshua. Minority Rights in the Middle East.
  30. ↑ «[2]» (en hebreu).
  31. ↑ «[3]».
  32. ↑ Lipiński. The Aramaeans: Their Ancient History, Culture, Religion.
  33. ↑ Gzella, Holger (2015). A Cultural History of Aramaic: From the Beginnings to the Advent of Islam.

Referències

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

sk:Asýrčania



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Assiris&oldid=1399104»