L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Dinastia búyida

Els Búyidas (en persa: آل بویه‎, Āl-i Buye; caspiano: Bowyiyün), també coneguts com Buyíes o en anglés com Buwaihids o Buyyids, varen ser una dinastia irania chií[1][2][3][4][5] que era originària de Daylam. Varen fundar una confederació que va controlar la major part de lo que hui és Iran i Iraq en els sigles X i XI.

El Bazar Vakil de Shiraz es va construir originalment durant l'época búyida, possiblement durant el govern de 'Adud al-Daula.

Història

Establiment (934-945)

Els fundadors de la confederació búyida varen ser ‘A elī ibn Būya i els seus dos germans menors, al-Hassan i Ahmad. ‘A elī ibn Būya havia servit primer en calitat de soldat al senyor daylamó Makan ibn Kaki,[6] abans de passar-se a les files de l'iraní Mardavij, senyor ziyárida de Tabaristán i familiar dels veïns senyors de Gilan,[7] regió aledaño a Dailam. A ‘A elī se li varen unir despuix els seus dos germans. En 932, ‘Ali va rebre com a feu Karaj i gràcies a això va poder reclutar un eixèrcit propi en gents de Dailam. L'autonomia de ‘A elī impelió a Mardavij a intentar matar-ho, pero el visir d'est va comunicar els plans del seu senyor a aquell. Els germans buyíes varen fugir llavors a Fars en quatrecents dels seus seguidors dailamitas,[8] i es varen apoderar d'Arrajan.[9] Els germans i el general abasí Yaqut es varen disputar la regió, que varen conseguir conservar els primers.[6] Esta victòria els va permetre acometre la conquista de la capital provincial, Shiraz.[10]

‘A elī va pactar en els terratinents de Fars, entre els que es contava la família Fasanjas, de la que més vesprada varen sorgir destacats funcionaris que varen servir als búyidas. Va reclutar també més tropes, algunes turques enquadrades en la cavalleria. Després va enviar a Ahmad a Kermán, encara que este no va poder apoderar-se de la província i va tindre que replegar-se, davant la denodada resistència dels baluchis i els qaf.[11] Mardavij, que desijava derrocar al califa abasí de Bagdad i restaurar l'imperi iraní zoroástrico, va arrebatar als abasíes Juzestán i va sometre a ‘A elī a la seua autoritat.[12] Per sòrt per als buyíes, Mardavij va ser assessinat poc despuix, en el 935, lo que va desnugar el caos en els dominis ziyáridas, conjuntura que varen aprofitar els germans buyíes: ‘A elī i Ahmad es varen apoderar de Juzestán, mentres que Hasan feya lo propi en la capital ziyáridas Ispahán i en 943 conquistava Rayy, en la que va fixar la seua capital; en esta conquista, es va apropiar del tot el Jibal. En 945, Ahmad va penetrar en Iraq i va sometre vassallage al califa; va adoptar llavors el laqab Mu'izz ad-Dawla («Restaurador de l'Estat»), ‘A elī el de Imād al-Dawla («Soport de l'Estat») i Hasan el de Rukn al-Dawla («Pilar de l'Estat»). A partir del 934, els tres germans varen dedicar els següents nou anys a apoderar-se del califato Abasí. A l'hora que acceptaven l'autoritat titular del califato de Bagdad, els governants búyidas varen assumir el control efectiu de l'estat.

Expansió i apogeu (945-983)

Les primeres décades de la confederació búyida varen estar caracterisades per grans conquistes territorials. Ademés de Fars i Jibal, que varen ser conquistades en els anys 930, i del centre d'Iraq, que es va sometre en 945, sent califa Al-Mustaqfi, els búyidas varen prendre Kermán (967), Oman (967), la Yazira (979), Tabaristán (980) i Gorgan (981).

Decadència (983-1048)

Despuix d'açò els búyidas varen entrar en llenta decadència: algunes parts de la confederació es varen independisar de fet gradualment en les seues pròpies dinasties regionals.[13]

El sigle durant el qual varen governar els búyidas, junt en l'auge d'atres dinasties iranís en la regió, representa un periodo en l'història d'Iran a voltes cridat el "Intermig Iraní" puix va anar un interludio entre el govern dels àraps abasíes i els turcs selyúcidas.[14] De fet, com iranios dailamitas els búyidas conscientment varen reviure els símbols i pràctiques de la dinastia sasánida persa.[15] De fet, a partir de 'Adud al-Daula varen usar l'antic títul sasánida de Shahanshah (en grafia persa, شاهنشاه), lliteralment rei de reis.[16][17]

 
Soldat daylaman búyida iranio.

La confederació búyida va ser dividida i governada per múltiples membres de la dinastia. Ells nominalmente reconeixien la sobirania dels califes de Bagdad, els qui en realitat no tenien poder temporal dins de l'estat. El títul usat pels governants búyidas va ser emir, lo que significa governador o príncip. Generalment un dels emirs era reconegut com a principal respecte al restant; este individu usava el títul de amīr al-umarā,[17] o emir sénior. Encara que l'emir sénior era el cap formal dels búyidas, usualment no tenia cap control significatiu fòra del seu propi emirat personal; cada emir gojava d'un alt grau d'autonomia dins dels seus propis territoris. Com s'ha senyalat anteriorment, alguns dels més forts emirs varen usar el títul sasánida de Shāhanshāh. La successió de poder era hereditària, en pares dividint la seua terra entre els seus fills.

L'eixèrcit búyida consistia dels seus compatriotes dailamitas iranios, els qui varen servir com a soldats d'infanteria i de cavalleria turca que tenia un important paper en l'eixèrcit abasí. Els dailamitas i turcs a sovint barallaven entre sí en un intent de ser la força dominant dins de l'eixèrcit.[18] Per a compensar als seus soldats els emirs búyidas els entregaven un iqtá, els drets a un percentage dels imposts d'una província, encara que la pràctica de pagament en espècie també es va usar freqüentment.[19]

Com la major part dels dailamitas de l'época, els búyidas eren originàriament zaidíes. Despuix de prendre el poder en Iran i Iraq, no obstant, varen escomençar a acostar-se als imamíes, possiblement per consideracions polítiques.[20] De fet, els búyidas rara volta varen intentar forçar un punt de vista religiós particular sobre els seus súbdits llevat quan es tractava d'assunts a on serien políticament expeditius. Els abasíes suní varen conservar el califato, encara que es varen vore privats de tot poder secular. Ademés, per a previndre tensions entre els chiítes i els sunitas dins de les agències governamentals, els emirs búyidas ocasionalment nomenaven a cristians per a alts càrrecs en lloc de musulmans de qualsevol de les dos sectes.[21]

Caiguda

A mitan dels anys 1000, els emirats búyidas gradualment varen caure davant els gaznávidas i els turcs selyúcidas. En 1055, Tughrul va conquistar Bagdad, la sèu del califato, i va expulsar a l'últim governant búyida. Com els búyidas, els selyúcidas varen mantindre el califato Abasí com a governant titular.[22]

Gobernant búyidas

Principals governants

Generalment, els tres emirs búyidas més poderosos en qualsevol época varen ser els que controlaven Fars, Jibal i Iraq. A voltes un governant aplegaria a controlar més d'una regió, pero cap d'ells va eixercir control directe sobre les tres regions.

El poder en Fars va ser assumit pel cap kurdo Shabankara Fadluya.
 
Art de l'época búyida: ceràmica pintada, incisa i vidriada. Data del X, Iran. Museu Metropolità d'Art de Nova York.
El poder en Rayy va passar als gaznávidas.
El poder en Iraq va passar els selyúcidas.

Governants menors

No era infreqüent que els fills menors fundaren llínees colaterals, o que membres búyidas individuals controlaren una província i escomençaren a governar allí. Nota: la següent llista està incompleta.

El poder en Basora va passar als búyidas de Fars
El poder en Hamadán va passar als Kakúyidas.
El poder en Kermán va passar als búyidas de Fars.
El poder en Juzestán va passar als búyidas de Fars.

Vore també

Referències

  1. ↑ «Encyclopaedia Iranica». Archivat des d'el original, el 23 de decembre de 2008. Consultat el 2009.
  2. ↑ Encyclopedia Iranica: DEYLAMITES
  3. ↑ Clifford Edmund Bosworth, The New Islamic Dynasties: A Chronological and Genealogical Manual, Columbia University, 1996. pg 154-155.
  4. ↑ "Buyid Dynasty." Encyclopædia Britannica. 2008. Encyclopædia Britannica Online. 25 Jan. 2008 [1].
  5. ↑ JAN RYPKA. History of Iranian Literature. Dordrecht: D. REIDEL PUBLISHING COMPANY, 1968. pag. 146.
  6. ↑ 6,0 6,1 Nagel, 1990, pp. 578-586.
  7. ↑ Kennedy, 2004, p. 211.
  8. ↑ Kennedy, 2004, p. 212.
  9. ↑ Bosworth, 1975, p. 255.
  10. ↑ Kennedy, 2004, p. 213.
  11. ↑ Bosworth, 1975, p. 257.
  12. ↑ Bosworth, 1975, p. 256.
  13. ↑ Eixemples de lo primer són la pèrdua de Mossul en 990 i la de Tabaristán i Gorgán en 997. Un eixemple de lo segon és la dinastia kakúyida d'Isfahán, la fortuna de la qual va ser en alça conforme declinava la dels búyidas en el nort d'Iran.
  14. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  15. ↑ Arthur Goldschmidt, "A Concise History of the Middle East: Seventh Edition ", Westview Press, 2001. pg 87.
  16. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  17. ↑ 17,0 17,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  18. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  19. ↑ Sourdel-Thomine, J. "Buwayhids." The Encyclopedia of Islam, Volume I. New Ed. Leiden: I. J. Brill, 1960. p. 1353.
  20. ↑ Berkey, Jonathan Porter. The Formation of Islam London: Cambridge University Press, 2003. ISBN 0-521-58813-8. p. 135
  21. ↑ Heribert, pp. 287-8
  22. ↑ Bernard Lewis, The Middle East: A Brief History of the Last 2,000 Years, (New York: Scribner, 1995) p. 89.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dinastia_búyida&oldid=1583727»